Santiago Cervera

El gran violinista Santiago Cervera Colomer va néixer l’any 1938 a Benetússer, l’Horta, enmig d’un clima de guerra civil. El seu pare, Santiago Cervera Lluesma, nascut en una família humil, tenia vint-i-cinc anys quan va esclatar el cop d’estat del general Franco. Tenia moltes inquietuds intel·lectuals i filosòfiques, i simpatitzava i formava part dels cercles comunistes del territori. També tocava el violí, tot i que no va arribar a assolir mai un nivell professional. La seva mare, Ramona Colomer, en canvi, s’havia dedicat a l’estudi del violí amb molta voluntat i no gaire sort en els seus inicis. Més endavant va canviar de professor amb molt bons resultats, de manera que va arribar a ser una bona violinista. Filla d’una família de l’alta burgesia valenciana, havia conegut Santiago Cervera a través del violí i havien cultivat una gran amistat durant un temps. La seva mare havia estat una molt bona pianista que admirava i tocava un gran nombre d’obres de Chopin, tot i que no s’hi havia dedicat després de casar-se i tenir fills.

Durant aquell temps, el Santiago havia estat acceptat amb cordialitat per part de la família de la Ramona, però va sorgir l’amor i, en el moment en què ella va anunciar-ho a la família, aquest fet va provocar un gran escàndol: el Santiago llegia, escrivia i tocava el violí, però no tenia estudis universitaris, ni feina estable i, a més, era d’esquerres. La Ramona n’estava molt enamorada i era bastant tossuda, tenien tota la família en contra i van decidir fugir junts cap a Barcelona. Van ser temps molt difícils, com ja sabem, i durant dos anys la principal font d’ingressos van ser els mocadors que la Ramona cosia i venia pels carrers. Més endavant també es va dedicar a fer estovalles, cosa que es convertiria en el principi d’un exitós negoci familiar del qual van viure tota la vida. Al cap de cinc anys va néixer el segon fill, Antonio, i dos anys més tard la tercera, Mercè.

El Santiago pare era un home amb una personalitat especial, tenia moltes fòbies: tenia molta por de les tempestes i les malalties, i era molt exagerat amb les mesures que prenia per evitar-les. Una d’aquestes mesures va ser la decisió de no portar els nens a l’escola i ocupar-se ell mateix de la seva educació. Van aprendre a llegir i escriure perfectament, sabien també francès i matemàtiques bàsiques, però el pare va posar un èmfasi especial en la música. El Santi era un nen superdotat que, a més, tenia una paciència infinita i impròpia d’un infant. Sempre va tenir una habilitat especial amb les mans i es podia passar hores, també de gran, fent coses, com una maqueta d’avió només amb paper. Amb l’estudi del violí també tenia aquestes qualitats: buscava la perfecció i era capaç d’estudiar a tempi extremadament lents buscant l’afinació més ajustada i la millor qualitat del so per a cada nota.

Els pares del Santi havien estudiat violí, però mai s’hi havien dedicat de manera professional. El seu pare no tenia una gran formació tècnica, però tenia una certa intuïció, i la seva mare, tot i que els primers anys va tenir una formació bastant deficient, va anar a estudiar al Conservatori de València amb un bon professor i, amb molta voluntat, va aconseguir millorar molt i arribar a guanyar el premi extraordinari de fi de carrera.

Als set anys, el Santi va dir als seus pares que volia aprendre a tocar el violí i ells mateixos l’iniciaren en l’instrument. L’any 1948 va començar a estudiar amb Joan Massià, reconegudíssim violinista i mestre, del qual va esdevenir un dels alumnes més destacats. El seu germà Antonio també va estudiar violí amb el mestre Massià i va arribar a ser molt bon violinista, tot i que només s’hi va dedicar professionalment durant uns anys: va fer alguns concerts i va treballar en diverses orquestres a Bèlgica i Luxemburg, després es va dedicar al negoci familiar. Molts anys més tard, encara era capaç de tocar el Concert de Brahms, op. 77.

Va aprendre molt ràpidament a dominar l’instrument i els recursos per a una bona interpretació, als setze anys ja tenia en repertori les Sonates i partites per a violí sol de Bach. Des de ben jove va adquirir una enorme habilitat per poder abordar amb gran èxit les obres més difícils del repertori per a violí. Tocava molts dels “Capricis” de Paganini, així com el seu Concert núm. 1, que va interpretar amb orquestra en diverses ocasions.

La seva primera aparició en públic va tenir lloc l’any 1952 interpretant el Concert en la menor de Bach amb l’Orquestra de Cambra de l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell. A partir d'aleshores, va actuar nombroses vegades tant a Barcelona com en altres ciutats amb un èxit clamorós de públic i crítica que el van situar com un gran violinista capaç de comparar-se amb grans solistes de l’àmbit internacional.

Entre 1953 i 1955 va oferir recitals amb la molt destacada pianista Mané Bonet a diverses sales de Barcelona, en què va interpretar entre altres obres la Sonata “Il trillo di diavolo” de Tartini, la Sonata “Kreutzer” de Beethoven i la primera audició a Espanya del Concert per a violí i orquestra de Khachaturian en la reducció per a violí i piano.

L’any 1955 fa el seu debut al Palau de la Música Catalana amb el gran pianista Pere Vallribera; el programa incloïa la “Simfonia espanyola” d’Édouard Lalo i l’estrena al nostre país de la Rapsòdia núm. 1 de Béla Bartók.

El 1956 toca la “Simfonia espanyola” de Lalo a València amb l’Orquestra Municipal i estrena a Espanya la Sonata per a violí sol de Béla Bartók.

Durant l’any següent va interpretar el Concert en mi major de Johann Sebastian Bach amb l’Orquestra Solistes de Catalunya . També va fer una gira per Dinamarca en la qual va interpretar el Concert núm. 1 de Paganini amb les orquestres de cambra de Randers i de Silkeborg, així com diversos recitals que van combinar obres per a violí sol (Bach i Paganini) amb sonates per a violí i piano amb el reconegut i precoç pianista i director italià Pierino Gamba.

A principis de 1958 va dur a terme un viatge a Suïssa per rebre consells del violinista hongarès Sándor Végh; s’hi va estar una bona part de l’hivern treballant quasi diàriament amb ell les Sonates i partites de Bach per a violí sol. Al mes de març en va oferir la integral repartida en dos concerts a Barcelona, dos dissabtes consecutius a l’església de Pompeia. També les va interpretar a la sala d’actes del Conservatori de València, i a Saragossa per a la commemoració del primer aniversari de les Joventuts Musicals en aquella ciutat. Al recital de la integral de Bach hi va assistir el director d’orquestra Reginald Stewart, que aquells dies es trobava a la ciutat per dirigir l’Orquestra Municipal. Stewart va quedar molt impressionat després de sentir el concert i va escriure una carta de recomanació a Ernesto Quesada, el fundador de Conciertos Daniel, la importantíssima agència de concerts que entre altres músics portava Arthur Rubinstein i Andrés Segovia. A l’estiu d’aquell mateix any, Cervera viatja a Prada de Conflent i actua davant de Pau Casals; allà té l’oportunitat de rebre els seus consells després d’interpretar dues Sonates de Bach.

L’any 1960 actua com a solista amb l’Orquestra Simfònica de Saragossa interpretant el Concert en mi major de Bach i el Concert de Johannes Brahms. Aquest últim el va repetir l’any següent a València amb l’Orquestra Municipal.

Aleshores va arribar el moment de fer el servei militar, el pare del Santi tenia veritable aversió a tot allò militar. Fins i tot havien tingut l’oportunitat que el mateix Luis Carrero Blanco l’eximís del servei gràcies a un contacte d’uns familiars de Madrid. Tenien l’audiència concertada, però finalment el Santiago pare es va negar a anar-hi. Convé recordar que havia estat perseguit pel franquisme durant dos anys i no volia acceptar favors de cap mena. Va optar perquè el Santi i el seu germà Antonio s’exiliessin per evitar el servei militar, cosa que comportava viure a l’estranger durant deu anys. El Santi va marxar primer, després l’Antonio. Aquest fet va representar haver de treballar tocant a diverses orquestres per poder fer front a les despeses.

Va viure a Andorra durant un període curt de temps i després va viatjar a Bèlgica on va estar tocant a l’Orquestra Simfònica d’Anvers. En una ocasió havien de tocar el Concert per a violí de Johannes Brahms i el violinista que havia d’actuar com a solista es posà malalt. El Santi va comentar al director que ell el tenia en repertori i ja l’havia tocat algunes vegades. En pocs dies el va preparar i el va interpretar com a solista.

Més endavant va ser contractat com a concertino de la Rheinisches Kammerorchester de Colònia i es va casar el 1966 amb l’Eva. Van tenir dos fills, Alex i David.

El 1968 es va presentar a una audició per formar part de l'Orquestra Filharmònica de Berlín. Aquesta prova es feia a la sala de concerts i el jurat estava compost per tots els membres de l’orquestra, a més del mestre Herbert von Karajan, que n’era el director titular. El Santi va fer una interpretació de la Xacona de Bach després de la qual, tot i no està permès, tots els membres de l’orquestra es van aixecar per aplaudir. Va guanyar la plaça i va formar part de l'orquestra durant vint-i-vuit anys seguits. El Santi fou el primer violinista espanyol de la història a formar part de la Filharmònica de Berlín i es va dedicar únicament a l’orquestra; l’alt nivell musical de la formació i les gires freqüents li demanaven molta dedicació. Va ser molt apreciat per tots els membres de la formació, com a músic i com a persona. Fins i tot li van dedicar un concert.

Va morir el 14 de gener de 1999. Tothom que el va conèixer destaca la seva altíssima qualitat humana, sempre disposat a ajudar a qui ho necessitava; se sentia profundament indignat amb les injustícies. També tenia un gran sentit de l’humor.

Santiago Cervera fou un violinista excepcional que, en unes altres circumstàncies, probablement hauria fet una brillantíssima carrera internacional com a solista.