Rosalia Garitano
Sant Sadurní d’Anoia 23-07-1878 - Barcelona 1967
El seu veritable nom era Rosalia Courchoud Canals, filla de Juan Courchoud i Isabel Canals. Fou la gran de cinc germans. La seva formació musical molt probablement va anar a càrrec de professors particulars, ja que no consta que cursés els estudis al Conservatori del Gran Teatre del Liceu. El 1896, amb només divuit anys, va contraure matrimoni amb Martín Garitano Beobide, pilotari basc del qual va adoptar el cognom. Decidida a impulsar la seva carrera, es va establir a Itàlia: inicialment a Milà on va estudiar amb el professor Ruggero Astillero i posteriorment a Roma amb el baríton Senatore Sparapani. Allà les seves grans facultats vocals ja van començar a ser notòries i va participar en diversos recitals i actes organitzats per institucions com la Società Riccardo Wagner.
El 1908 va fer el seu debut a la població de Terni i fou seleccionada pel mestre Del Pinto per estrenar la seva òpera “In Sardegna”. Però on va obtenir un gran succés va ser pocs dies després en el rol de Leonora de “La forza del destino” de Giuseppe Verdi, títol que concloïa la temporada i del qual va ser la gran protagonista. Tant va ser l’èxit que ràpidament se la va programar en noves funcions. El 21 de maig va debutar al Teatro Ristori de Verona amb el rol d’Elvira a “Ernani” de Giuseppe Verdi en unes funcions tempestuoses, ja que el públic va protestar sonorament el tenor Angelo Gamba i el baríton Aristide Anceschi, mentre que Garitano fou ovacionava unànimement. El rol ja dona detalls del tipus de veu de la cantant, una veu de soprano liricospinto plena. Tot i això, la següent actuació va tenir lloc al Teatro Sociale de Belluno amb “L’amico Fritz” de Pietro Mascagni, en el rol de Suzel, molt més líric. El mes de setembre va ser contractada pel Teatro Sociale de Castelfranco per protagonitzar un fet insòlit: cantar Santuzza de “Cavalleria rusticana” de Pietro Mascagni i Nedda de “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo la mateixa nit. La diversitat dels rols és tanta que sembla evident que posseïa una veu flexible, de soprano liricospinto capaç de plegar-se a rols més lírics, tal com demostren les alternances de repertori en els seus inicis. Com a curiositat, cal destacar que al seu costat, assumint els rols d'Alfio a “Cavalleria rusticana” i Silvio a “Pagliacci”, va cantar el baríton Marcel Courchoud, germà de Rosalia, que estava anunciat a les funcions com a Marcelo Garitano.
El mes de novembre de 1908 Rosalia va ser a Mòdena, al Teatre Storchi, on va interpretar de nou “Ernani” i “Nabucco” de Verdi, aquesta darrera en el rol d'Abigaille al costat de companys com Luigi Peano o Giuseppe del Chiaro. Els rols verdians van esdevenir la veritable base del seu repertori. Les seves importants facultats vocals van cridar ràpidament l’atenció dels empresaris italians i el mes de desembre va dur a terme el seu important debut al Teatro Dal Verme de Milà amb Leonora d'“Il trovatore” de Giuseppe Verdi, amb un important repartiment completat amb el tenor espanyol Julian Biel, que s’alternava amb l’italià Fausto Castellano, i el baríton Anafesto Rossi en funcions de gran èxit per a Rosalia. Tant que la prestigiosa revista Il Teatro Illustrato va decidir dedicar-li una pàgina completa com a cantant revelació on la podem veure en una preciosa fotografia com a Abigaille de “Nabucco”.
Pocs dies després, el gener de 1909, i al mateix teatre, va tornar a interpretar Leonora, en aquest cas la de “La forza del destino” de Verdi, acompanyada per Giuseppe Corti i Anafesto Rossi.
La ductilitat vocal mencionada li va permetre afrontar el mes de març un rol molt més lleuger, Margherita de “Faust” de Charles Gounod, interpretat al Teatro Politeama de Monferrato al costat d'un dels grans especialistes en el rol protagonista, el baix Angelo Masini-Pieralli i, de nou amb el seu germà Marcel, en el rol de Valentin, ara ja anunciat com a Marcelo Courchoud.
L’abril de 1909 va ser present al Teatro Politeama de Reggio Emilia amb “Il trovatore” juntament amb Alfonso Busetti, i va continuar la temporada al Teatro Ballarin de Lendinara participant de nou a “La forza del destino” amb el tenor Enrico Trentini. D’aquesta manera, donava continuïtat a una carrera ja consolidada.
L’octubre de 1909 va ser present a Palerm on va dur a terme dos debuts de rol: Jone a l’òpera homònima d’Errico Petrella i Maria a l’òpera “Giovanni Gallurese” d’Italo Montemezzi, en totes dues acompanyada pel conegut tenor Fausto Castellani. Els debuts van continuar i, pocs dies després, pel desembre, Rosalia va cantar per primer cop el rol de Manon a l’òpera “Manon Lescaut” de Giacomo Puccini al Teatro Eretenio de Vicenza amb Enrico Trentini com a Des Grieux. Va obtenir tant èxit que la nit de l’estrena es va veure obligada a bisar l’ària Sola, perduta, abbandonata del darrer acte. L’empresa li va oferir ràpidament nous contractes per als anys següents. A aquest debut puccinià en va seguir un altre: Mimi de “La Bohème”, celebrat el mes de desembre al Teatro Petruzzelli de Bari i amb companys com Luigi Fauda i Emilio Bione.
L’any 1910 va ser un dels importants a la seva carrera. Va tornar al Teatro Eretenio de Vicenza, on feia poc havia tingut un espectacular debut. Aquest cop va cantar a “La forza del destino” de nou amb Trentini, reafirmant així el seu èxit. La temporada va continuar amb “Manon Lescaut”. Abans, el 19 de febrer de 1909, Rosalia havia cantat per primer cop el rol de Floria Tosca a “Tosca” de Giacomo Puccini. Va ser al prestigiós Teatro Politeama de Gènova en una sèrie de funcions que van comptar amb un repartiment de luxe: els tenors Giuseppe Armanini i Josep Palet, i el baríton Edoardo Faticanti. La nit del 27 de febrer, Garitano va fer el bis de Vissi d’arte davant d’un auditori entusiasmat.
El 21 de maig de 1910 va ser la protagonista de l’estrena mundial de l’òpera “Pietà” de Giuseppe Dannecker al teatre romà de Trieste en un repartiment que va comptar també amb Angelo Marcolin i Francesco Nicoletti. Tot i la bona rebuda del públic, el títol va quedar en l’oblit. Garitano va dedicar els mesos següents a preparar un important projecte. A Barcelona Joan Goula va organitzar una companyia per viatjar al prestigiós Teatro Colón de Buenos Aires amb l'objectiu d’oferir una “temporada de ópera espanyola” a la capital argentina. El projecte va ser important ja que incloïa l’estrena mundial de la primera òpera argentina en espanyol, “Bianca de Beaulieu”, de Cesar Stiattesi, a més de l’estrena a l’Argentina d'“Els Pirineus” de Felip Pedrell al costat de títols coneguts com “Cavalleria rusticana”, “Aida” o “Il trovatore”, tots cantats en les seves traduccions espanyoles. La companyia formada per Goula va comptar amb Rosalia Garitano. Aquest és un fet curiós, ja que Garitano no havia encara cantat a Barcelona. Suposem que els contactes entre Goula i Pedrell van ser els responsables que es comptés amb ella. La companyia estava formada per importants noms com els tenors Francesc Viñas, Fulgencio Abela i Manuel Izquierdo, el baríton José Segura-Tallien o una nena de quinze anys amb un gran futur, Conchita Supervia, que debutaria llavors sobre un escenari.
El 10 de setembre de 1910 va ser protagonista de la inauguració de la temporada, i de l’estrena a l’Argentina, de l’òpera “Els Pirineus” de Felip Pedrell, amb Izquierdo i Segura-Tallien. Fou cantada en la seva traducció a l’espanyol i va comptar amb la presència del compositor en la primera de les tres funcions que es van representar. A continuació, l'1 d’octubre, Garitano va protagonitzar l’estrena de “Bianca de Beaulieu”, al costat d'Abela, Segura-Tallien i Supervia en la primera de les sis funcions que es van representar. El 15 i el 19 d’octubre va ser la protagonista d'“Il trovatore”, amb Izquierdo i Segura-Tallien, i el 29 d’octubre va concloure la seva participació protagonitzant “Cavalleria rusticana”, de nou amb Supervia que va cantar el rol de Lola. Curiosament amb ella va protagonitzar bona part dels espectacles següents. Aquestes funcions van suposar un gran èxit per a Garitano. De nou la Rivista Teatrale Melodrammatica, en la seva edició del 6 de novembre, va publicar un gran article titulat “I trionfi di Rosalia Garitano”. A la premsa local es van poder llegir comentaris com els publicats a El Diario Español: “La señora Garitano obtuvo un éxito entusiasmante, especialmente en el acto tercero (Los Pirineos)”, “Una verdadera perfección como cantante y como actriz, la señora Garitano, protagonista (Bianca de Beaulieu)”.
Finalitzada la temporada a l’Argentina, Garitano va tornar a Europa per complir els compromisos ja adquirits, i el gener de 1911 va presentar-se de nou al Teatro Petruzzelli de Bari per un nou i important debut de rol: Aida a l’obra homònima de Giuseppe Verdi que va comptar també amb la participació del tenor Francesco Fazzini. Va ser en aquest mateix teatre on es va retrobar amb Conchita Supervia. El mes de febrer ambdues van protagonitzar l’obra “Ruy Blas” de Filippo Marchetti, al costat del també joveníssim i prometedor tenor de només un any de carrera Bernardo de Muro. Amb ell va cantar també el següent títol en aquest teatre, de nou un debut de rol: Micaela a “Carmen” de Georges Bizet, protagonitzada en el rol titular per la mezzosoprano Maria Verger.
El repartiment sencer del “Ruy Blas” (Garitano-De Muro-Supervia) va ser el protagonista de representar-lo a continuació a partir del 15 d’abril al Teatro Politeama de Lecce, amb gran èxit, en una llarga temporada que, a més, va comptar amb la presència, en un rol menor, de Garitano a “L’africana” de Giacomo Meyerbeer; el rol titular va ser cantat per la soprano Esmeralda Pucci mentre Garitano va cantar inexplicablement el petit rol d'Ines. Va alternar aquest rol amb un de nou i important, el de Cio Cio San a “Madama Butterfly” de Giacomo Puccini, que va cantar per primer cop la nit del 10 de maig al costat de Bernardo de Muro i Francesco Cigada.
La temporada a Lecce es va estendre fins a principis de juny de 1911 i a aquests títols s’hi va incorporar el de “Carmen” on de nou va ser Micaela amb De Muro. En aquest cas el paper titular va recaure ja en Conchita Supervia, en el debut d’un rol clau a la seva carrera. Finalitzada la temporada, el mes d’octubre va formar part de la temporada del Teatro Bellini de Nàpols, on va interpretar “La forza del destino” i el debut del rol de Mathilde a “Guglielmo Tell” de Giacomo Rossini, al costat d’un dels grans especialistes en aquest títol, el tenor francès Mario Gilion.
El gener de 1912, Garitano va tornar al Teatro Dal Verme de Milà, on tan bon record havia deixat amb la interpretació de Leonora a “La forza del destino” en el seu debut el 1909, per repetir títol i reafirmar els èxits precedents. Aquest cop va comptar amb un repartiment que incloïa el tenor Umberto Chiodo i el baríton Edmondo Grandini. A partir d’aquí, el gran misteri. La carrera de Rosalia Garitano sembla que es va aturar per motius desconeguts i ha estat impossible trobar cap tipus d’activitat durant els anys 1913 i 1914.
El 1915, però, va estar anunciada per a la nova temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Anunciada i amb detalls, ja que es va publicar a tots els diaris del moment, des de La Vanguardia a La Veu de Catalunya, diari que, a més, en la seva edició del 16 de juliol, explicava que Garitano havia estat l’escollida per protagonitzar l’estrena de l’òpera “La Dolores” de Tomás Bretón, amb el tenor Josep Palet i dirigides pel mateix autor. El cert és que Garitano mai va cantar aquelles funcions, que finalment van ser interpretades per Dolors Frau. No va cantar mai al Liceu i desconeixem plenament els motius d’aquella sobtada anul·lació. Tot i això, en podem tenir alguns indicis. El setembre de 2020 vaig tenir el plaer d’entrevistar-me amb Andreu Rosa, de noranta-dos anys i net de Rosalia, principal impulsor de la recuperació del nom de Rosalia Garitano i al qual agraeixo immensament els seus records. I és que degut a la mort de la mare d’Andreu, filla de Rosalia, el 1935, fou la soprano qui li va fer pràcticament de mare la resta d’anys. Amb relació a aquest fet, l'Andreu recorda que Rosalia comentava sempre que no havia cantat “per problemes personals amb el director d’orquestra”. I és que ella era una dona molt atractiva. Sembla que després de l’incident va decidir concloure la seva carrera i el cert és que el 3 d’octubre de 1915, una participació en una gala celebrada al Palau de Belles Arts de Barcelona fou la seva darrera actuació, segons el que fins ara hem pogut localitzar.
El seu net Andreu recorda que Rosalia va viure en diversos països, com Itàlia, Argentina o Mèxic, i finalment el 1932 es va establir a Barcelona. Aquí va passar la resta de la seva vida, patint com tanta gent una dolorosa Guerra Civil i una dura postguerra. Tot i això, se la recorda sempre com una dona forta, alegre i molt moderna per a la seva època, enamorada dels seus nets als quals simpàticament Andreu recorda que els feia espaguetis per dinar, cosa inèdita a l’època, o els cantava en celebracions familiars.
Mai va enregistrar discs oficialment. Però una joia va aparèixer dins la recerca familiar: un disc enregistrat de manera privada en què en una cara cantava ella i a l’altra el seu germà Marcel. D’ell en podem escoltar el brindis de l’òpera “Hamlet” d’Ambroise Thomas, amb una preciosa veu de baríton líric. La cara corresponent a Rosalia es troba en molt mal estat, però després d’un pacient procés de recuperació va aparèixer per moments una veu sorprenentment fresca, de soprano liricospinto, que cantava L’alta notte in fondo al mare de “Mefistofele” d’Arrigo Boito. Tenint en compte que en el moment de l’enregistrament Rosalia portava ja molts anys retirada, podem fer-nos una petita idea de les seves importants facultats vocals i, gràcies a la gentilesa de Manuel i Dina Rosa, la podem sentir per primer cop a la història.
Rosalia Garitano va morir el 1967, al seu domicili del carrer Aribau, deixant enrere una llunyana època en què va ser protagonista, avui en dia injustament oblidada, dels escenaris operístics i va sumar el seu nom a la llarga llista d’importants intèrprets catalans.