Rosa Sabater

Rosa Sabater va néixer a Barcelona el 29 d’agost de 1927. Va ser la segona filla del director d'orquestra Josep Sabater i de la professora de cant Margarida Parera.

Josep Sabater, a més, exercia a casa seva de repertorista amb els cantants que actuaven sota la seva direcció o que volien ampliar el seu repertori. Al mateix temps, Margarida impartia classes de cant també a la seva llar, per la qual cosa Rosa Sabater es va acostumar des de ben petita a escoltar música i a estimar-la. El pare va començar a donar classes de piano a la seva filla quan aquesta tenia aproximadament sis anys. En veure que mostrava unes condicions excepcionals per a la música, la va portar al professor Frank Marshall per tal que l’escoltés i li donés la seva opinió experta. Marshall es mostrà del tot entusiasta. Inicialment, la nena va començar les classes amb Marina Perarnau, professora de l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Al cap d’un any els seus progressos van ser tan grans que Marshall decidí tenir-la com a alumna directa, convertint-se així en una de les hereves més destacades de l’escola pianística iniciada per Enric Granados.

L’any 1940 va fer el seu primer recital de piano al Casal del Metge de Barcelona amb un èxit absolut. El crític i compositor Joan Borràs de Palau a El Correo Catalán, del 10 de gener de 1940, en destacà “la seva espontània interpretació, sense cap afectació i intensa vida posada en cadascuna de les diferents obres que va interpretar”.

Però no va ser fins dos anys més tard, el 1942, que la jove promesa es va convertir en una realitat musical de primer ordre en debutar al Palau de la Música Catalana de Barcelona com a solista amb l’Orquesta Ibérica de Conciertos, sota la direcció d’Hugo Balzer interpretant el Concert en re major per a piano i orquestra K. 537 de Mozart. Novament, la seva capacitat de comunicar a través d’una tècnica pulcra i segura va fer que fos fervorosament aplaudida al final de cada moviment. A partir d’aleshores, va començar a ser reclamada per actuar en moltes de les societats musicals i orquestres del país. Va fer concerts a Andalusia, Castella, Galícia, el País Basc, el País Valencià, les Illes Balears i les Canàries. El 1944 va debutar a Madrid interpretant de nou el Concert en re major de Mozart amb l’Orquesta Clásica de Madrid dirigida per José María Franco.

A Barcelona actuava sovint, en recital o com a solista, amb diferents orquestres de la ciutat. Així per exemple, l’any 1944 i 1945 va actuar sota la direcció del compositor i violinista Joan Manén en dues ocasions: al Gran Teatre del Liceu amb el Concert en re major K. 537 de Mozart i, el 1945, amb “Juventus, concerto grosso per a dos violins, piano i orquestra” del mateix Joan Manén; en aquest darrer concert també hi van actuar els violinistes Pablo Dini i Jaume Llecha. El 5 de març de 1944 va fer el seu primer recital al Palau de la Música Catalana en què va interpretar la Sonata en fa major K. 332 i diverses obres de Mendelssohn, Liszt, Chopin, Granados, Albéniz i Turina.

Aquells anys quaranta i principis dels cinquanta van ser una etapa molt intensa i profitosa per a Rosa Sabater. Gaudia d’una bona reputació com a pianista i no li faltaven concerts. Acostumava a assistir a moltes de les representacions operístiques del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dirigís o no el seu pare, i als recitals que s’oferien al Palau de la Música. També formava part de diversos grups d’aficionats de teatre i actuava en petits escenaris de Barcelona. I és que a Sabater li hauria agradat ser cantant. La fascinava moure’s entre bambolines, però malauradament no tenia prou veu com per dur a terme una carrera en el món de l’òpera.  Això sí, segons havia declarat, se sabia de memòria més de quaranta òperes i, més endavant, quan va donar classes de piano, no es cansava de demanar als seus alumnes que llegissin els textos dels lieder de Schubert, Schumann o Brahms. Se sap que ja de molt petita es tancava a la seva habitació per cantar àries d’òperes que li agradaven o que havia escoltat a algun alumne dels seus pares.

Passava els estius a Vilassar de Mar, a la casa d’estiueig que hi tenia la família, i aprofitava per treballar en nous repertoris, a més de divertir-se amb un bon grup d’amics i amigues de la població.

Al desembre de 1951 va fer el seu debut a París amb l’Orchestre Lamoreux dirigida per Eduard Toldrà interpretant “Noches en los jardines de España” de Manuel de Falla. Aquest concert va representar un salt qualitatiu molt important de cara a la seva projecció internacional. A París hi va anar en diferents ocasions per oferir recitals i enregistrar programes per a l’ORTF. Un dels concerts destacables durant aquella etapa fou la interpretació que va fer a Madrid del Concert per a piano i orquestra en la menor, op. 54 de Schumann al costat de l’Orquesta Nacional de España dirigida per Rafael Kubelik. Sobre aquesta actuació, el crític Antonio Fernández-Cid, escrivia a l’ABC del 15 de novembre de 1959: “Rosa Sabater ocupa un lloc entre la mitja dotzena dels nostres pianistes espanyols. L’escola de Marshall es denota en la tècnica pulcra, fàcil i igual de mecanisme, i amb un so ple de bellesa”. Més tard també seria contractada per actuar amb una altra orquestra important: l’Orchestre de la Suisse Romande de Ginebra, dirigida per Heidi Salquin, amb la qual va interpretar el Concert en re major KV 537 de Mozart.

En la dècada dels anys seixanta, Rosa Sabater va començar a fer els seus primers enregistraments comercials: el primer va estar íntegrament dedicat a obres d’Isaac Albéniz i fou publicat inicialment per la discogràfica La Voz de Su Amo. Posteriorment, l’any 1967, va enregistrar les dotze “Cançons i danses” de Frederic Mompou, disc que formava part d’un projecte de la discogràfica Edigsa per fer un compendi de la història de la música catalana. A més, el 1967 també en va enregistrar un amb diverses obres de Frederic Mompou i tota la suite “Ibèria” d’Isaac Albéniz, ambdós publicats per Decca. Finalment, el 1968, la casa Ensayo li va encarregar l’enregistrament de les obres per a piano sol que Xavier Montsalvatge havia compost fins aleshores. No seria fins al 1977 que tornaria a fer un enregistrament, en aquesta ocasió “Noches en los jardines de España” de Manuel de Falla, amb l’Orquesta de RTVE de Madrid dirigida per Odón Alonso, i editat per la Dirección General de Libros y Bibliotecas del Ministerio del Cultura. El 1981 Edigsa va publicar un recital gravat en directe a la seu de la UNESCO de París amb la soprano Montserrat Caballé i Rosa Sabater. Després de la seva mort, totes aquestes gravacions van quedar descatalogades. Al cap dels anys, algunes van ser reeditades en format digital per altres discogràfiques o en van aparèixer de noves gràcies a l’esforç personal d’amics i admiradors de la pianista; cal destacar l’enregistrament publicat el 1996 (RTVE-Música, 1996) de “Noches en los jardines de España” extret d’un concert dut a terme el 3 de juliol de 1976 a Granada amb l’Orquesta de RTVE de Madrid dirigida per Enrique García Asensio, i la gravació del recital, enregistrat en directe a Madrid el 14 de gener de 1974, amb obres d’Enric Granados (RTVE-Música, 2003).

D’entre els concerts que va dur a terme durant els anys seixanta, en destaca el recital al XXIII Festival Internacional de Música de Santander (1963) i la seva exitosa actuació com a solista amb la ConcertgebouwOrkest d’Amsterdam dirigida per Euguen Jochum interpretant la “Burleske” de Richard Strauss (V Festival Internacional de Música de Barcelona). Xavier Montsalvatge a La Vanguardia del 28 d’octubre de 1967 comentava: “[...] la identificació de la pianista amb l’orquestra va ser total. L’èxit va ser per a tots i va donar lloc en aquesta part del programa a entusiastes ovacions que es van tornar interminables al final del concert”.

A partir de 1967 va començar a donar classes de música de cambra als cursos internacionals de música espanyola Música en Compostela a Santiago de Compostel·la. Des de 1970 ho va fer de piano substituint Alícia de Larrocha. També des de 1976 va ser contractada per donar classes als Cursos Manuel de Falla de Granada. En tots dos llocs, l’objectiu era que els estudiants, tant nacionals com estrangers, coneguessin i treballessin la música espanyola amb professors reconeguts internacionalment. Tant a Santiago de Compostel·la com a Granada, Rosa Sabater va tenir una acollida molt important per part del professorat i dels alumnes gràcies a la seva proximitat, entrega i amplitud de coneixements.

L’any 1965 es va crear el “Camarote Granados” en els baixos del llavors anomenat Hotel Manila situat a la Rambla de Barcelona. Era un lloc de trobada principalment de músics, però també estava obert a exposicions de pintura, obres de teatre de petit format i, evidentment, concerts i conferències. El nom d’aquest espai va venir donat perquè estava decorat com la cabina d’un vaixell, amb els seus típics ulls de bou i altres detalls nàutics. Allí s’hi trobaven Conxita Badia, Alícia de Larrocha, Maria Vilardell, Natàlia Granados –filla del compositor– i el seu marit, el doctor Carreras, Pablo Vila-San Juan, Rosa Sabater, entre moltes més personalitats del món de la cultura de Barcelona. S’hi feien concerts, recepcions a músics que visitaven Barcelona i homenatges, especialment a la figura d’Enric Granados, per a qui el 1966 es van fer tota una sèrie d’actes amb motiu del cinquantenari de la seva mort i, el 1967, es va celebrar el centenari del seu naixement. En totes aquestes efemèrides, Rosa Sabater hi va participar molt activament per la seva afinitat amb el mestre i els grans coneixements de l’obra pianística de Granados, fins que el 1975 va entrar a formar part de l’equip de professors de piano a la Staatliche Hochschule für Musik de Freiburg im Brisgau a Alemanya. Rosa Sabater va fer les oposicions i de seguida el jurat va veure que era una pedagoga consumada i una intèrpret excepcional, de manera que va ser escollida immediatament per ocupar aquest lloc de tanta responsabilitat. La pianista Maria Margarida Miranda, amiga de Sabater i que residia a Friburg, explicava que “era fascinant veure com aconseguia que tots els alumnes comprenguessin el que ella els demanava en les seves interpretacions, mitjançant poques paraules en alemany, anglès, francès i castellà, acompanyades d’expressions en el seu rostre i multitud de gestos”. Alumnes de tot el món van anar a Friburg per rebre classes de Rosa Sabater, i molts d’aquests van aconseguir premis en concursos internacionals.

Malauradament, el destí va jugar una mala passada a Rosa Sabater, justament quan estava en el millor moment professional i quan probablement en el futur hauria pogut assolir fites més altes: tot un cúmul de despropòsits, mala sort i errors humans van fer que, la matinada del 27 de novembre de 1983, l’avió en què viatjava Rosa Sabater des de Frankfurt per anar a Bogotà, on havia de fer un recital, s’estavellés quan estava iniciant les maniobres d’aterratge al terme municipal de Mejorada del Campo, molt a prop de l’Aeroport de Madrid-Barajas on havia de fer una parada tècnica i recollir nous passatgers. La seva pèrdua va ser molt sentida en tot el món cultural del país. El seu sentit de l’amistat, la seva particular manera d’ensenyar i la seva capacitat de donar vida a totes i cadascuna de les peces que interpretava en els seus concerts ja no es tornarien a viure i sentir com un fet molt especial.

La seva tècnica fàcil, sense amaneraments, sempre al servei de la música, i els sons cristal·lins i a la vegada profunds que treia del piano feien de cada actuació de Rosa Sabater un veritable esdeveniment. En les seves versions dels clavecinistes francesos i italians, de Mozart, de Schumann, de “Noches en los jardines de España” de Manuel de Falla i molt especialment de “Goyescas” d’Enric Granados, va donar el millor de si mateixa, interpretant-les amb una naturalitat i ànima que pocs intèrprets podien aconseguir.

Rosa Sabater va col·laborar amb intèrprets com els violinistes Gonçal Comellas i Agustín León Ara, els violoncel·listes Marçal Cervera, Lluís Claret, Ernest Xancó, Pedro Corostola i Radu Aldulescu, o sopranos com Conxita Badia, Montserrat Caballé, Carmen Bustamante i María Orán, entre d’altres. A iniciativa del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es va proposar de formar un trio estable compost per Rosa Sabater, Gonçal Comellas i Marçal Cervera. Aquest trio tenia dues vessants: la concertística i la pedagògica, ja que els conservatoris del nostre país no feien gaire atenció a la música de cambra. Tan sols es van poder dur a terme dos cursos d’interpretació de música de cambra: el primer curs va tenir lloc a Camprodon l’any 1982, i el segon, a l’Espluga de Francolí el 1983. El trio va actuar a Vilabertran en el II Festival de Música de l’Empordà, en el II Festival Internacional de Música de Llívia, a l’Auditori Pau Casals del Vendrell i al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona.

Al llarg de la seva carrera, Rosa Sabater va actuar com a solista amb orquestres com la Philharmonia Orchestra de Londres, l’English Chamber Orchestra de Londres, l’Orquestra Filharmònica Txeca de Praga, l’Orquestra Simfònica de Praga, l’Orquestra Gulbenkian de Lisboa, la Limburgs Symfonie Orkest de Maastricht, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, l'Orquestra Nacional d’Espanya, l’Orquestra Simfònica de RTVE, i les orquestres simfòniques de Bilbao, Sevilla, València, Mallorca i Tenerife, entre moltes d’altres. Fou dirigida per directors com Jascha Horenstein, Louis de Froment, Piero Gamba, Vaclav Smetacek, Simon Rattle, Ataúlfo Argenta, Rafael Frühbeck de Burgos, Enrique García Asensio, José Luis García Asensio, Odón Alonso, Josep Sabater, Eduard Toldrà, Joan Lamote de Grignon o Antoni Ros Marbà.

Com a jurat de concursos de piano internacionals, va ser present en el Concurs Internacional de Piano Premio Jaén de Jaén des de l’any 1972 fins a l’any 1982, el II Concurs Internacional de Piano Reina Sofia de Madrid (1982), el II Concurs Internacional de Piano José Iturbi de València (1982), el VII Concurs Internacional de Piano Paloma O’Shea de Santander (1982), l’XI Concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin de Palma de Mallorca (1983) i també en el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas de Barcelona (1982).

L’11 d’octubre de 1983, poques setmanes abans de morir, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.