Rosa Mas

Rosa Mas va néixer a Barcelona el 18 de novembre de 1915. Els seus pares eren Ramon Mas i Mercè Mallén. A l'Escola Municipal de Música de Barcelona hi estudià solfeig, harmonia i composició amb Frederic Alfonso i violí amb Francesc Costa, l'instrument que havia de ser objecte de la seva vocació. Durant els sis anys de solfeig guanyà sempre el concurs anual i, per indicació del mestre Antoni Nicolau, va iniciar també estudis de cant amb la soprano Andreua Fornells. Francesc Costa la va considerar la seva deixebla predilecta i l'encaminà amb convicció perquè desenvolupés una carrera de solista.

Rosa Mas va tenir quatre germanes: Mercè, Enriqueta, Teresa i Roser. L'Enriqueta va estudiar cant i la Roser va ser pianista i acompanyà la seva germana Rosa en diversos recitals durant la seva primera etapa concertística. Les primeres presentacions públiques de Rosa Mas van tenir lloc durant l'any 1930, amb catorze anys. La primera actuació documentada de la violinista va celebrar-se a principis de gener a la Sala Mozart, en un concert benèfic de l'Asil de Sant Rafael, en què va interpretar el Concert per a dos violins de Bach amb la companya Angelina Balanyà ?també alumna de Costa? i la seva germana Roser al piano. La Veu de Catalunya del 7 de gener digué: “Les novelles concertistes, deixebles del mestre Costa, deixaren una impressió molt agradívola i revelaren, certament, condicions ben notables i meritòries, dignes d'encoratjament”. El 3 de maig, la violinista, acompanyada per la pianista Maria Capmany, va fer el seu primer recital en solitari al Centre Moral del Poble Nou, organitzat pel Foment de la Sardana, i el 24 de maig va participar acompanyada de la seva germana en un recital a l'Orfeó Gracienc. D'aquest darrer concert El Diluvio de 25 de maig en va dir: “Todos los artistas que tomaron parte en esta selecta velada demostraron tener una exquisita sensibilidad y fino temperamento […]. Al gran Francisco Costa, por lo emocionado que se le vió, deducimos que la ovación a su discípula, la jovencita Rosa Mas, le debió saber a gloria y había motivos por ello”.

El 31 de maig de 1930 participa en un concert exclusivament integrat per obres de dones compositores, patrocinat pel Comitè de Dones organitzadores de l'Exposició Nacional del Treball de la Dona Espanyola. Aquest concert es va dur a terme al palau d'Alfons XIII de Barcelona i hi van participar també la pianista i compositora Margarida Orfila, la pianista Maria Cocquard i la cantant Concepció Callao. A finals de desembre d'aquell any, la violinista guanya una beca de formació musical de 2.500 pessetes, atorgada per l'Ajuntament de Barcelona: davant d'un jurat format per Joan Lamote de Grignon, Antoni Nicolau, Lluís Millet, Joan Llongueres i Josep Caminals va interpretar el Concert en la menor de Vivaldi i l'”Adagio” de la primera Sonata per a violí sol de Bach.

El 27 de maig de 1931, tres dies després de fer un recital a l'Orfeó Gracienc acompanyada de la seva germana al piano, Rosa Mas guanya, amb quinze anys, el Premi Parramon interpretant com a obra obligada una part de la “Fantasia appassionata” d’Henri Vieuxtemps davant d'un jurat format per Joan Massià, Eduard Toldrà, Ferran Gerín, Alfons Vila i Manuel Jiménez. Aquells són anys de formació intensa amb el seu mestre i mentor Francesc Costa, violinista que gestionaria de forma gradual les actuacions en públic, per així desenvolupar de forma natural el seu talent.

Va ser a partir de 1932 que el seu nom comença a tenir més rellevància pública. Durant el 1932 i el 1933 fa diverses actuacions per a Ràdio Barcelona acompanyada al piano per la seva germana, Joaquim Serra i Joan Gibert Camins. En la primera audició per ràdio, celebrada el 4 de gener de 1931, interpreta la Sonata en sol menor de Henry Eccles i la “Berceuse” de Gabriel Fauré. Aquell mateix any, el diumenge 8 de maig al Palau de Belles Arts, fa el seu debut com a solista amb la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon interpretant el Concert en mi menor de Mendelssohn i el Rondo en sol major per a violí i orquestra de Mozart-Kreisler. Les dues obres van ser adaptades per a banda pel seu director i La Vanguardia del 10 de maig va fer-se ressò de l'èxit obtingut: “Violinista de claro mecanismo, de justo estilo y de emotividad, logró interesar al público con su cálida ejecución”. El 21 de juny fa un recital amb la seva germana Roser per a les “Audicions íntimes” de l'Associació Música da Camera. Aquell concert celebrat a la Sala Mozart va tenir cert ressò als diaris i el crític Camil Oliveras a La Humanitat va dir: “No sabem destacar de la tasca de la Srta. Mas, si les seves qualitats interpretatives, en el concepte són superiors o inferiors a la depurada elegància en el seu dir, més propi de concertistes de llarga experiència que de l'època primerenca […]. El seu temperament, sensible a tot moment d'emotivitat i delicadesa, és també abundant de recursos tècnics i d'agilitat, sense que mai es lliuri a l'excés de procediments”. En aquell concert va interpretar el Concert en la menor de Vivaldi, la Sonata d'Eccles, la “Sicilienne et Rigaudon” i “Rondino sobre un tema de Beethoven” de Kreisler o la Sonata “La follia” de Corelli, entre d'altres obres.

El 7 de maig de 1933 Rosa Mas torna a actuar com a solista amb la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon, aquest cop per tocar el Concert en re major de Mozart. De la interpretació de l'obra, Camil Oliveras de La Humanitat en va dir: “Rosa Mas posseeix una dicció tan refinada que de llur transparència se'n desprèn sempre una alenada del més puríssim art. Tècnicament ja res li manca per arrenglerar-se al lloc destinat a les més altes notabilitats”.

A principis de maig de 1934, amb divuit anys, torna a tocar amb èxit amb la Banda Municipal de Barcelona el Concert de Mendelssohn, tal com havia fet dos anys enrere. El compositor i director de la Banda, Joan Lamote de Grignon, s'havia convertit en un dels més ferms defensors de la seva carrera i un dels músics que coneixia millor les virtuts de la violinista tal com testimonien les seves paraules: “Rosa Mas, es sin disputa, un valor positivo, no solo como violinista, sino como artista de temperamento y sensibilidad exquisita. Rosa Mas es demasiado exigente consigo misma; ha sabido ver el Arte muy arriba; su espiritu claro, sereno, noblemente ambicioso, le señala el camino de las más encumbradas cimas y su recia voluntada la permite ascender por ellas, firme y tenaz, no pensando en el éxito fácil, sinó en las rutas del Arte puro, infinitamente mas costosas, pero también infinitamente más dignas”. El mes de març de 1934 havia participat també en un concert a la Sala Mozart organitzat per l'Estudi Laporta; hi va interpretar el Concert per a violí de Tartini, obres de Kreisler, Fauré, Milhaud i el Trio Dumky, amb el violoncel·lista Josep Trotta i la pianista Ivonne Buiré. Segons comenta en un article Miquel Porter i Moix (Revista Musical Catalana, abril de 1989), durant aquells anys la violinista fa diverses actuacions arreu de Catalunya; d'aquestes no en tenim cap constància.

El 1935, amb dinou anys, guanya el premi Unión Radio a Catalunya, i participa com a finalista en l'àmbit nacional, tocant un concert a Madrid. Becada per la Diputació de Barcelona, participa al Primer Concurs Internacional de violí Henryk Wieniawski a Varsòvia. En aquest concurs és acceptada per participar-hi després d'una selecció de vuitanta-dos aspirants entre cent seixanta candidatures. En totes les biografies consta que fou guanyadora d'un diploma d'honor; tot i així, als arxius del Concurs Henryk Wieniawski no hi consta que rebés cap diploma. En aquell Primer Concurs el nivell fou elevadíssim; el primer premi l'obtingué Ginette Neveu i el segon David Oistrakh.

L'esclat de la Guerra Civil va suposar per a la violinista un ruptura sobtada de la seva carrera artística. Amb vint anys es trobava just a l'inici d'una evolució ascendent en què a poc a poc anava adquirint prestigi i s'estava consolidant com una de les violinistes més prometedores del panorama musical espanyol. Durant la guerra, les poques actuacions que duu a terme són de caràcter benèfic i a favor de la República. A mitjans de 1938 el Govern de la Generalitat forma la Cobla Catalunya, amb la qual Rosa Mas, juntament amb la pianista Maria Sierra, el guitarrista Pepe Hurtado i altres artistes, conformen un grup que fa una gira per França amb la col·laboració del Partit Socialista Francès, en una campanya d’ajuda a la república espanyola. També el diumenge 1 de gener de 1939 participa en un concert benèfic al Teatre Tívoli per a “Ajut infantil de rereguarda”.

Però el que sorprèn més de les activitats que desenvolupa Rosa Mas durant la guerra és la seva presentació com a cantant professional en un concert a les Galerías Laietanas, al juny de 1937, interpretant cançons de Leopold Cardona. No hem d'oblidar que des de jove havia estudiat amb la soprano Andreua Fornells, però ara, segons La Humanitat del 22 de juny, estava perfeccionant-se amb la soprano Conxita Badia: “Aquesta ja eminent violinista, que tantes sorpreses ha donat en les seves actuacions a la nostra ciutat, […] ara se'ns ha presentat amb una magnífica veu de soprano que ha treballat amb intel·ligència i encert impecable sota la direcció de la famosa liederista Conxita Badia d'Agustí. Rosa Mas posseeix unes qualitats vocals que li obriran camí triomfal, així que la seva actuació transcendeixi a les altes esferes musicals. Afinació perfecta, emissió puríssima, clara ductilitat, una expressió i una dicció inigualable, allò, en fi, que li cal a l'artista de cant per assolir glòria i fama en un temps relativament ràpid”. Segons Miquel Porter i Moix, en l'article que va dedicar a la violinista a l'abril de 1989 a la Revista Musical Catalana, Rosa va decidir fer una prova de les seves possibilitats en aquest camp obeint i seguint els consells de persones enteses. D'aquesta manera, amb el pseudònim de Sylvia Remo, debuta amb l'òpera “Marina” d'Arrieta, i els empresaris, després d'escoltar-la i totalment convençuts del seu talent, li ofereixen contractes per fer actuacions en diversos llocs. Però sembla que davant la forta pressió del seu mestre Francesc Costa, va prendre finalment la decisió d'abandonar aquesta faceta. Miquel Porter i Moix ho explica de la manera següent: “[...] el seu mentor i mestre Francesc Costa, la pressiona perquè deixi el cant. Amb precs, recomanacions i àdhuc amenaces, li fa veure que difícilment podrà fer front a totes dues vocacions, i acaba decidint-la per al conreu únic i professional del violí”.

Un cop finalitzada la Guerra Civil reprèn amb força l’activitat amb la seva primera presentació al Palau de la Música en un recital acompanyada del pianista Pere Vallribera. Aquella actuació estava molt ben preparada per causar impacte en el públic i en els programadors, ja que tant en els cartells com en el programa hi havia cites de diversos músics parlant d'ella i del seu talent com a violinista. Entre aquestes cites cal destacar les de tres grans violinistes com Eduard Toldrà, Joan Massià i Enrique Fernández Arbós que, com a màxims coneixedors de l'instrument, suposen una fidel aproximació a les qualitats de la violinista:

“Hay muchas clases de violinistas; en el fondo pero, se podría establecer una clasificación en dos tipos generales: los que juegan con el instrumento y los que con él pelean; los que nacen músicos y los músicos construidos; los artistas que lo son, en fin, y los artífices. Es entre los primeros donde veo perfectamente encuadrada a Rosa Mas.” - Eduard Toldrà

“Rosa Mas es una “verdadera” artista, una violinista extraordinariamente interesante y de sólida formación. Su juego tiene una gran fuerza expresiva, y sus interpretaciones son reveladoras de una gran intuición musical.” - Joan Massià

“El talento musical de la violinista Rosa Mas lo considero digno de aquella alta admiración que nos merecen los que han nacido verdaderamente artistas.” - Enrique Fernández Arbós

El recital al Palau de la Música va celebrar-se el 7 d'abril de 1940 i ella i Pere Vallribera van interpretar la Sonata en do major de Mozart, la Ciaccona de Vitali, el Concert en re menor de Tartini i diverses peces de Despianes, Falla, Novacek i Sarasate. A part, ella sola va tocar la Sonata per a violí sol núm.1 de Bach. El concert va ser un èxit però va tenir poca repercussió als mitjans. La Hoja Oficial deia: “Posee la Srta. Mas un exquisito temperamento musical, imprimiendo a cada pieza el necesario relieve, sobre todo, el dominio que del arco hace gala la concertista”. Aquell mateix any, el 28 de novembre, es va celebrar al Palau de la Música Catalana un concert homenatge al compositor sevillà Joaquín Turina en què Rosa Mas va participar juntament amb altres companys com la soprano Mercè Plantada i el Quartet de Barcelona; en el recital la violinista va tenir l'honor d'interpretar el “Poema de una sanluqueña” i la Sonata núm.1 acompanyada al piano pel mateix compositor. Amb aquell concert va obtenir un gran èxit i l'entesa entre la intèrpret i Joaquín Turina fou absoluta, tal com testimonien les paraules del compositor incloses en un programa d'un recital posterior de la violinista: “Asimilar cuanto el compositor ha querido expresar en su obra, es el mérito mayor que puede tener un intérprete. Mi mayor sorpresa, al iniciar los ensayos con Rosa Mas, fué ver dentro de su espíritu, como en un espejo, cuanto yo había querido decir en mi Sonata en re y en el “Poema de una sanluqueña”. La seguridad de su técnica, el brillo de su sonido y la sensibilidad con que matiza los pasajes emotivos, tiene tal fuerza en su interpretación, que el compositor puede permitirse el lujo de no ocuparse de ella, dándole la más absoluta libertad, como a una consumada artista. Creo que Rosa Mas es digna sucesora de los mas grandes violinistas españoles”. En aquell concert també hi va assistir el gran pianista Ricard Viñes i, després de la seva actuació, va escriure: “Rosa Mas posee ante todo el don inapreciable de dar vida a cuanto interpreta, y ello obtenido, no por esta o aquella cualidad profesional de violinista, sino por un felicísimo conjunto de innatas aptitudes que le permiten […] producir, en todo oyente no desprovisto de sensibilidad, hondísima emoción de estética a la vez que inanalizable embeleso; y digo inanalizable precisamente por lo directo y orgánico que tienen en sí los elementos que a tal impresión contribuyen. Y jamás olvidaré, confirmándome en ello, de qué manera Rosa Mas presentó […] la última y magistral Sonata del gran Turina”. De resultes d'aquest concert, en surt una nova actuació, no menys reeixida, a Madrid, acompanyada també per Joaquín Turina (Miquel Porter i Moix, Revista Musical Catalana, abril de 1989).

El 1941 la violinista va tornar a tocar al Palau de la Música i ho faria cada any fins al 1946 a excepció del 1942, un any en què no coneixem cap actuació seva. El 2 de març de 1941, de nou amb Pere Vallibera, va interpretar dues sonates de Händel i Corelli, la Sonata de César Franck i diverses peces de Debussy, Wieniawski, Achron i Saint-Saëns. Va obtenir un gran èxit tal com explica Xavier Montsalvatge a la revista Destino el 8 de març: “Las ovaciones con que fue coronada su labor demuestra hasta qué punto, con poco tiempo, ha conseguido esta joven intérprete ganarse un prestigio sólido y artísticamente honrado. Entre los artistas de la última promoción, Rosa Mas tiene un puesto preminente que su último recital ha afianzado definitivamente”. Segons comenta en un article Miquel Porter i Moix (Revista Musical Catalana, abril de 1989), a l’entorn d’aquestes dates va actuar a Madrid amb un orquestra de cambra dirigida per Ataulfo Argenta. En un article publicat a La Vanguardia el 10 d'octubre de 1961 s'informa que el famós director d'orquestra la considerava única i n’admirava l’expressivitat emocionant i humana.

El 28 de març de 1943 va participar en un concert de Quaresma amb l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida per l'alemany Franz von Hösslin. L'expectació era màxima entre el públic per tornar a escoltar la violinista; aquest cop interpretaria el Concert en re major de Mozart i el Concert en re menor de Tartini. El crític U. F. Zanni a La Vanguardia del 30 de març va escriure: “En ambas obras [...] la concertista dejó bien subrayadas sus principales cualidades, que son la claridad y la precisión, reflejo de una técnica pulida, y un lenguaje nítido”. El 28 de novembre d'aquell any va fer l'habitual i esperat recital al Palau de la Música amb Pere Vallribera.

En crear-se l'Orquestra Municipal de Barcelona l'any 1944, Rosa Mas hi oposità i guanyà la plaça de subconcertino el 18 de desembre de 1943. A les oposicions, la violinista es presentà al principi per accedir a les places de concertino, subconcertino i dues de primer violí segon faristol. Poc després, trameté una instància a l'alcalde de Barcelona enumerant els seus mèrits i demanant que no se la tingués en compte per a la plaça de concertino de violí, que havia sol·licitat. Argumentava que, si guanyava la plaça, aquesta portava aparellada la possibilitat d'haver de substituir el director en cas d'absència, i que la seva condició femenina podia ser un obstacle per guanyar el lloc. Finalment, Rafael Ferrer i Fitó va ser escollit concertino i Mas subconcertino. A partir d'aleshores s'obria una nova etapa laboral en què hauria de combinar la intensa activitat com a membre de l'Orquestra i la seva carrera com a solista. El dia 31 de març de 1944, començaven a sonar els primers compassos del preludi d’”Els mestres cantaires” de Wagner al Palau de la Música Catalana, interpretats per la nova Orquestra Municipal de Barcelona. A partir d'aquest concert, Rosa Mas actuaria en diverses ocasions com a solista amb l'Orquestra; un dels concerts destacats va tenir lloc el 17 de juny de 1945 en què va interpretar el Concert per a violí de Johannes Brahms. També va participar com a solista amb companys de l'Orquestra, com en el concert del 16 d'abril de 1944 en el qual va interpretar amb el violinista Rafael Ferrer i el violoncel·lista Josep Trotta el Concerto grosso núm. 6 de Händel. L'etapa com a subconcertino de l'Orquestra fou curta i només es va estendre durant dues temporades. Aquest fet ens fa pensar que probablement no se sentia prou realitzada com a música dins l'Orquestra, ja que havia de renunciar a alguns dels compromisos com a solista. En aquest sentit, sabem que Mas va fer el 1946 una audició per al violinista Jacques Thibaud i aquest, a més de felicitar-la, va convidar-la a presentar-se al seu concurs a París (Ritmo, abril de 1946); no tenim constància que s'hi presentés. Amb relació als concursos, sabem també que fou becada per l'Ajuntament de Barcelona amb 2.500 pessetes per finançar les despeses per presentar-se al Premi Jesús de Monasterio de Madrid; probablement s'hi va presentar, però no tenim constància de quin fou el resultat de la seva participació.

Paral·lelament a la seva activitat com a subconcertino de l'Orquestra Municipal, va continuar duent a terme els seus recitals anuals al Palau de la Música amb èxit: el 3 de desembre de 1944 amb Pere Vallribera i el 2 de febrer de 1946 amb Rafael Gálvez. També va tocar en alguns concerts d'homenatge a compositors i intèrprets. Un d’aquests es va celebrar en homenatge al compositor Antoni Marquès el 30 de març de 1946 al Casal del Metge de Barcelona, un segon va tenir lloc el 12 d'octubre a Caldes de Montbui en homenatge a la gran soprano Mercè Capsir. També el 1945 estava previst que la violinista estrenés, en un nou concert d’homenatge a Joaquín Turina al Palau de la Música, l'obra “Homenaje a Navarra”, acompanyada al piano pel mateix compositor. Malauradament aquest acte va ser suspès per malaltia del compositor.

Per al concert de Sant Esteve de 1946, celebrat el 29 de desembre, el violinista Francesc Costa la convida a interpretar el Concert per a dos violins de Bach, en l'únic concert que coneixem d'ella amb el seu mestre. Costa fou un dels màxims valedors de la violinista i, en una cita publicada en el programa d'un concert al Palau, la definia de la manera següent: “Técnica sólida y fácil. Dominio absoluto del instrumento. Artista en toda la extensión de la palabra, muy sensible, y de una rara y sorprendente musicalidad. Juego penetrante, vivo, lleno de color y de una gran brillantez. Posee el secreto de interesar y cautivar al auditorio des de los primeros compases. Esta artista es la violinista Rosa Mas a la que auguro los más grandes éxitos en su brillante carrera”.

A partir de 1947, ja alliberada de les obligacions de l'Orquestra, comença a fer més recitals: a Barcelona (Orfeó Gracienc i Círculo Medina) i en diverses ciutats com Madrid (La Cultural), Castelló (Societat Filharmònica) i, segons La Vanguardia del 10 de maig, per diverses ciutats de Llevant, Andalusia i el Marroc.

A partir de l'octubre de 1947 la seva vida pren un nou rumb, i inicia una nova etapa viatjant a Buenos Aires per fer diverses actuacions a l’Argentina. Gràcies a una pensió de l'Ajuntament, pot viatjar i prendre contacte amb el món musical de Buenos Aires i és molt ben rebuda per la crítica després dels seus dos primers recitals al prestigiós Teatro Politeama. El corresponsal de La Vanguardia a Buenos Aires, Oriol de Montsant, publica un petit resum de les crítiques aparegudes en diaris argentins: “Instrumentista de categoría, poseedora de una personalidad artística, vehemente y expresiva, una sonoridad clara, una afinación irreprochable y un mecanismo preciso y dúctil que le permite adaptarse con eficacia equivalente a los estilos más variados” (La Nación). “Excelente instrumentista, artista de fina sensibilidad y atrayente personalidad que, libre de toda preocupación, se consagra a ahondar las más secretas intenciones de los autores que interpreta con fidelidad y sello muy propio” (La Prensa).

Després d'aquells primers concerts decideix mantenir la seva residència a l'Argentina i trencar amb la dinàmica de la seva carrera a Barcelona. No sabem què la va empènyer a marxar, però un dels principals motius, amb tota probabilitat, fou la recerca de noves oportunitats que no rebia en una Espanya de postguerra, culturalment pobra. També Miquel Porter i Moix (Revista Musical Catalana, abril de 1989) apunta al “desig d'alliberar-se d'influències” com un dels motius principals de l'inici d'aquella nova etapa.

Curiosament, la seva arribada a Buenos Aires es produeix tan sols nou mesos després del retorn de Conxita Badia a Barcelona. Hem de recordar que la soprano i la seva família van viure a Buenos Aires, exiliats durant vuit anys. Badia havia estat professora de cant de Rosa Mas i és probable que la cantant, al reprendre el contacte amb la seva deixeble a Barcelona, l'ajudés a cercar oportunitats a l'Argentina. A Buenos Aires Rosa Mas va prendre contacte amb músics catalans que es trobaven a l'exili des de feia anys, com el compositor Jaume Pahissa. Durant aquella etapa participa en diversos concerts d'homenatge a la seva figura; els anys 1955, 1956 i 1960 interpreta algunes de les seves obres com la Sonata per a violí i piano i el “Nocturn” amb els pianistes Donato O. Colacelli i Enrique Orta Nadal.

A partir del mes de maig de 1948, duu a terme amb èxit tres concerts d'abonament al Teatro Odeón de Buenos Aires. En el primer interpreta la “Sonata española” de Joaquín Turina i la Sonata de César Franck entre d'altres obres. Una de les crítiques d'aquest recital deia: “Poseeix una personalitat subtil comunicativa i flexible que es complementa amb un mecanisme precís i segur, i un so de gran puresa” (Resorgiment, maig de 1948). Les tres actuacions al Teatro Odeón li serveixen d'impuls per aconseguir gires a la majoria de capitals de l'Argentina, i hi actua amb les orquestres simfòniques més importants del país, dirigides, entre d'altres per Washington Castro, Bruno Bandini, Sacbas Derewitzki, Tbeodor Fuchs, Enrique Jordà, Carlo-Felice Cillario i Mario Drago. També travessa les fronteres, i ofereix gires de concerts a Xile, l’Uruguai, el Perú, Paraguai, Veneçuela i el Brasil, sense abandonar, però, la seva presència argentina (Miquel Porter i Moix, Revista Musical Catalana, abril de 1989).

Disposem de molt poca informació respecte a la intensa activitat de concerts que va dur a terme durant aquesta etapa sud-americana. La revista Ressorgiment es fa ressò puntualment d'algunes de les seves actuacions: actua a la Facultat de Dret de Buenos Aires (7 d'octubre de 1951), celebra concerts de música espanyola organitzats per la Direcció General de Cultura (1952), interpreta el Concert de Brahms amb l'Orquestra de la Ràdio de l'Estat a Buenos Aires (abril de 1953), fa un recital al Saló d'Actes de la Facultat de Química i Farmàcia de Montevideo (agost de 1954) i du a terme un recital i un concert amb l'Orquestra de la Universitat Nacional de Cuyo a Mendoza (desembre de 1958).

Per la informació de què disposem, la seva activitat docent fou important. Imparteix un curs de Virtuosisme a la Universitat Nacional de Cuyo a Mendoza. També fa diversos cursos en altres ciutats argentines fins que, de manera oficial, és sol·licitada per la Direcció General de Cultura del Ministeri d’Educació de l'Argentina per crear una Alta Escuela Española de Violín. Rosa Mas va declinar la proposta ja que l'exercici d'aquest càrrec l'obligava a adoptar la nacionalitat argentina. Alhora va al·legar que tenia compromisos per actuar a l'estranger i que no podia assegurar una presència contínua per desenvolupar el projecte.

Durant aquells anys apareix una nova faceta artística de Rosa Mas: la de compositora. L'any 1960 és sol·licitada per la col·lectivitat catalana de la capital argentina per participar en l'homenatge que l'entitat dedica a Joan Maragall. Per intervenir-hi, escriu en quinze dies unes Variacions sobre “La filadora”, de les quals sortirà la iniciativa per enregistrar un LP de temes populars catalans per a violí, arranjats i tocats per ella mateixa.

L'any 1961 va ser sol·licitada per actuar als Estats Units. Però se li van plantejar dubtes sobre si acceptar la proposta i desplaçar-se a aquell nou país. Sembla que importants artistes com el pianista José Iturbi, el guitarrista Andrés Segovia o l'arpista Nicanor Zabaleta li havien aconsellat d'anar-hi i s'havien compromès a ajudar-la. Per desgràcia, quan estava ja decidida a fer aquell viatge que podia significar noves i grans oportunitats per desenvolupar la seva carrera, la mort de la seva germana Mercè l'obligà a tornar a Barcelona, després d'una dilatada absència de catorze anys.

A l'arribar a Barcelona, durant els primers mesos rep ofertes per actuar de nou. Però la difícil situació familiar dificulta l'acceptació d'aquelles oportunitats i, a poc a poc, d'una manera inexorable, en la memòria dels empresaris es va esborrant la figura d'aquella brillant violinista.

L'any 1965 es funda la discogràfica Concèntric. És amb aquesta editorial que, per iniciativa

d'Esteve Bassols, es publicaran tres cançons amb lletra i música de Rosa Mas adaptades per a cor i orquestra interpretades per la Capella Clàssica Polifònica dirigida per Enric Ribó: Cançó de Barcelona, Avui és Nadal i Cançó de bressol, que posteriorment seran interpretades per diverses agrupacions. Aquest serà el cant del cigne d'una artista que, afectada d'una greu malaltia cardíaca, anirà veient com els èxits i les il·lusions quedaran en el record. Rosa Mas va morir el 21 de desembre de 1988.