Robert Goberna

Aquest escrit, centrat a detallar la trajectòria professional de Robert Goberna com a organista, mestre de capella, pianista i compositor, s’ha desenvolupat a partir d’un recull de notícies de premsa i documentació del fons del músic, que custodia la Biblioteca de Catalunya. Hi ha àmbits i aspectes dels quals seguim sense poder aportar informació; en alguns casos, les dades no són contrastables amb altres fonts, o semblen contradir-se.

Robert Goberna i Franchi va néixer a Barcelona l’1 d’agost del 1859, al primer pis del carrer d’en Roig, núm. 18. El pare, Bonaventura Goberna, d’ofici peó, era natural de Santa Coloma de Queralt; la mare, Teresa Franchi, era natural de Xàtiva. Va ser batejat a la catedral de Barcelona amb els noms Roberto Vicente Luís. Tenia almenys un germà, Juan Ramon, així com dos tiets, Josep Goberna (de Santa Coloma de Queralt) i també el conegut pare Goberna, Antoni, sacerdot jesuïta i orador, vinculat a l’orde del Sagrat Cor.

La situació econòmica del nucli familiar no era gaire bona. Els seus pares, sense possibilitats d’instruir el seu fill, van obtenir, “de persona interessada", mitjans perquè ingressés a l’Escolania de Montserrat. Hi hauria estat entre el 1866 i el 1874, i hauria estudiat sota la direcció dels mestres P. Agulló i Millán Agustino. Als onze anys ja tocava molt bé l’orgue; allà hauria compost algunes primeres obres com misses, rosaris o salves.

Va tornar als 16 anys a Barcelona. Hauria estudiat llavors sota la direcció dels mestres Joan Baptista Pujol (no sabem quan), i amb Carles G. Vidiella des del 1876, amb qui mantindria una gran amistat fins a la seva mort el 1915. Va progressar molt ràpidament. Les primeres notícies que en trobem són d’un concert al Colegio Mercantil el 1877, amb obres del mestre Tristany, alumnes seus, i els senyors Goberna i Lupresti; el 1878, un al taller del constructor de pianos Guarro, amb Goberna, Gautier, Ortega i Alaiz tocant fantasies a vuit mans de Marta i Semirámide; o un de la Sociedad Erato al Teatre Novedades, acompanyant en un intermedi Ricardo Gil e Hidalgo en la presentació de l’instrument que havia inventat, la focarina. És el febrer del 1879 (en aquell moment encara alumne de Vidiella) que tenim notícies d’una actuació en un cafè: el Café del Comercio, tocant amb Pérez, Buxaderas i Tormo. Des d’aquest concert trobem referències a obres primerenques no sacres compostes per Goberna, com un elogiat Quartet per a violí, violoncel, piano i harmònium, una havanera, Gratitud, o la cançó La primavera al cor interpretada per ell i el baríton Salvador Clariana al Teatre Jovellanos.

Entre finals del 1880 i principis del 1881 participà en almenys quatre concerts organitzats per l’Associació Musical Catalanista, i en un va estrenar-s’hi un altre quartet seu, dedicat a l’Associació. En els programes coincideix amb músics com Elías, Reig, Sendra, Pujol, Valverde, Salvans, M. Daniel, Fortuny, Dordal, Armengol, etc. Molts d’ells també eren alumnes de Vidiella. En altres programes el veiem també amb Egist Cioffi o Josep Rodoreda.

Des del febrer del 1881 ens apareix tocant al Café de las Delicias, s’anuncia que acompanya el senyor Amigó (Eduard Amigó), il·lustre intèrpret d’harmònium; el maig el trobem explícitament anomenat com a pianista del cafè. Allà guanya fama i rep elogis tant per la seva habilitat pianística com per la seva simpatia. El 30 de desembre del 1882, Il·lustració Catalana deia que moltes nits Goberna era aplaudit per com executava la Tarantel·la de Gottschalk. El dia dels Innocents, aquesta obra es va anunciar al Teatre Principal “tocada per Mr. Planté petit”, i en realitat va sortir un tal Sr. Ficarra, disfressat del famós pianista Planté (artista que havia tocat l’obra feia poc a Barcelona), fent veure que la tocava al piano; en realitat l’estava tocant en Goberna des de dins de l’orquestra. Una altra curiositat és que el 1881, pel dia del seu sant (Sant Robert de Molesme, 29 d’abril), diversos amics seus al Delicias van regalar-li un exemplar de la partitura de “Lohengrin” de Wagner, “ricament enquadernat”, que li van entregar en acabar “la tant aplaudida marxa de Athenas” (probablement, la “Marxa de les ruïnes d’Atenes” de Beethoven, en la transcripció d’Anton Rubinstein). El 1882 li regalen un exemplar d’“Il Rei di Lahore” de Massenet i una cigarreta artística, i el 1883 les composicions musicals de Chopin. El juny del 1885 tocava amb Sánchez, Masvidal i Ballvé en formació de quartet, i a l’estiu hi va tocar cada dia de 14 a 16 h amb Ballvé a l’harmònium; segons El Fusilis del 24 de juliol, tocaven les peces “con tal ajuste y perfección, que se ven precisados á repetir la mayor parte de ellas”.

A partir de l’1 d’octubre del 1885 Goberna és contractat per Josep Vilaseca per tocar al Café Colón de la Rambla del Centre 36-38, on no feia gaire que havia deixat de tocar Isaac Albéniz. És probable que conegués Albéniz i tinguessin una bona amistat; el cèlebre pianista i compositor va dedicar a Goberna la seva masurca “Recuerdos”, op. 80. Al Café Colón hi hauria tocat fins al 28 d’octubre del 1889, dia en què s’esdevenia un concert “para despedida del aplaudido pianista D. Roberto Goberna”, amb un programa integrat només per obres seves. Més endavant encara va tocar, almenys esporàdicament, al mateix cafè, així com a la Pajarera (Gran Café del Siglo XIX, també de Josep Vilaseca, llavors a la plaça de Catalunya), al Café o Salón del Siglo (a la Rambla de Catalunya a l’altura de Casp, per on passava la riera d’en Malla, també de Josep Vilaseca, fins que el 1896 fou absorbit pel Café Alhambra), i al Salón Condal (el 1902, amb Rosalia Perera); també hauria tocat al Cafè Espanyol o al Cafè de París. Però amb els anys, el Goberna pianista aniria quedant relegat a un segon pla pel Goberna organista i compositor.

Totes les fonts acostumen a indicar que Goberna era organista a l’església de la Concepció des del 1876 (o que hi va estar cinquanta-vuit anys). L’església fou edificada cap al 1867, després que es decidís construir una nova parròquia dedicada a la Immaculada en aquella zona del naixent Eixample, als carrers Roger de Llúria i Aragó. Poc després, es decidí traslladar i reconstruir l’església i claustre del convent de Santa Maria de Jonqueres (que era a tocar de la muralla, prop d’Urquinaona) en el nou emplaçament. Fou inaugurada el 15 d’agost del 1871, si bé se seguirien construint elements del conjunt durant dècades (no tenia aleshores campanar ni vitralls, per exemple).

La nota biogràfica al programa del concert d’homenatge pòstum a Goberna del 1945 indica que havent tornat de Montserrat, a banda del piano, “simultáneamente suplia al maestro Frígola como organista en la Parroquia de la Concepción”. Però segons una notícia del 22 d’abril del 1876 al Diario de Barcelona, en aquell moment hi feia d’organista Anselm Barba, amb qui Goberna estudiava harmonia i composició; poc després, Barba accediria al càrrec de mestre de capella a la Catedral. Per altra banda, Frígola havia residit a França des del 1858 i no va tornar a Barcelona fins al 1881; i a inicis de setembre fou nomenat mestre de capella de la Mercè. La capella de la Mercè solia participar en les funcions religioses de la Concepció i d’altres parròquies, i de fet, el primer esment que de moment hem trobat en un diari que Goberna hi prenia part com a organista és del 3 de desembre del 1881, tocant amb la capella dirigida per Frígola. Per tant, si respectem la data de 1876, semblaria que l’accés de Goberna a la Concepció no s’hauria esdevingut per mediació de Frígola, com es desprendria de l’esment en aquell programa, sinó per Barba, o alguna altra personalitat. Sigui com sigui, és evident la col·laboració amb Frígola i potser és lògic assumir que guiés o donés suport a Goberna per esdevenir mestre de capella a la parròquia.

A partir del 1884 van succeint-se canvis i progressos importants en la vida del músic. El 24 de setembre va casar-se amb Mercedes Bulart i Capella a l’església de Sant Agustí. El matrimoni tindria sis fills: Antoni, Alejandro, Teresa, Cecília, Mercè i Robert. En l’ordre familiar també sabem que el seu pare, Bonaventura, va morir el 4 de juny del 1887; és possible que hagués perdut la mare abans, ja que no és esmentada a la necrològica.

Per altra banda, probablement en el moment en què començava a fer-se un nom com a pianista, inicia la seva tasca com a mestre de piano. El 1885 el nen Joaquim Malats, deixeble seu, va fer un recital de presentació al Foment del Treball Nacional amb gran èxit. Des d’aleshores tindria contínuament alumnes, i va rebre grans elogis per la seva tasca de professor. Impartia majoritàriament classes particulars i en algun grau s’hauria implicat amb el Gremi de Professors Particulars; també hauria estat professor al Col·legi de la Sagrada Família de Sabadell i al Conservatori Femení. Tot i que algunes fonts diuen que hauria exercit de professor a l’Escola Municipal de Música, és probable que oposités per a la vacant de classe d’orgue sense èxit; des del 1896 qui estava al càrrec de la classe d’orgue era Eusebi Daniel. D’esments en notícies a la premsa, programes o dedicatòries, recopilem la següent llista d’alumnes seus: Joaquim Malats, Esteve Masclans, Fèlix Ràfols i Ràfols, Dolors Puig i Casals, Enriqueta Mollá i Martínez, Srta. Cumella, Srta. Mayolas, Maria Teresa Rovira, Rosa Monegal, Teresa Monegal, Assumpció Monegal, Maria Teresa Kirchner, Francesc Carreras i Pujató, Matilde Santamaria Larrosa, Eulària Piera Tarré, Francesc de Paula Barbat, Emilia Benavent, Eugeni Badia, Frederic Longàs, Joan Gibert Camins, Normand Solé, Nadal Puig, Josefina Jeremías, Conxita Torelló, Maria Lluch, Nieves Carreras, Cecília Llobet, Mercè Samsó, o la mateixa filla de Goberna, Cecília; la seva filla Mercè, que fou compositora, és molt probable que rebés lliçons d’ell. També aquells anys va compondre alguns estudis per a piano.

I, alhora, Goberna perseverava en la composició. La tardor de 1887 s’anunciava tot un seguit d’obres seves editades per Juan Ayné. Just aleshores, Goberna havia presentat una “Salve per a quatre veus, quintet de corda i orgue” en un certamen literari i musical de València, amb la qual va guanyar el primer premi de música. Sovint (malgrat compondre’n diverses) es fa referència a “La Salve” de Goberna. Solia interpretar-se en funcions i festivitats religioses, i acostumava a cantar-se com a part final en casaments a la Concepció; és possible que es tracti d’aquesta obra quan La Vanguardia explica que “la familia Satrústegui le tenía en gran estima y en el bautizo de cada uno de sus miembros, se acababa tocando la salve del maestro” (9 d’octubre de 1934). Fou interpretada durant dècades per la capella de música de l’església de Sant Francesc de Tarragona, que dirigia Josep Gols, on solia prendre part, com a la Concepció barcelonina, l’Arxiconfraria de les Filles de Maria. La veiem també interpretada esporàdicament en múltiples localitats de Catalunya i la resta d’Espanya. El premi per la salve sembla que va suposar un gran impuls per a la seva carrera.

Tornant al vincle amb Frígola, és la capella de la Mercè sota la seva direcció que interpreta per primer cop aquesta salve a la Concepció, el 2 de febrer del 1888, així com dos quartets de Goberna. També, en els concerts de Quaresma del 1889 al Liceu, dirigits per Joan Goula, van estrenar-se dues obres de Goberna: una obra titulada “Uníson” per a instruments de corda i arpa, en un programa que contenia dues obres de Frígola, i “Fragmento en re”, dedicat a Frígola, que ocasionalment es tornaria a interpretar. Avançat el 1889 trobem, per una banda, Frígola i la capella de la Mercè dirigint una missa coral composta per Goberna i, per l’altra, hi trobem el mateix Goberna dirigint cantaires; Goberna aleshores formava part de l’Orfeó Montserratí, que possiblement també dirigí. Però el més rellevant en la trajectòria de Goberna en aquella dècada havia succeït l’any anterior.

L’Exposició Universal de Barcelona va inaugurar-se el 20 de maig del 1888 i, tot i les condicions poc favorables en què es va organitzar, va ser un èxit. Darrere l’organització hi hagué l’Ajuntament; l’alcalde de Barcelona era aleshores Francesc de Paula Rius i Taulet. Entre els diferents canvis urbanístics fets a la ciutat i els edificis expressament aixecats, en destacava el Palau de Belles Arts, seu d’exposicions i audicions, en el qual fou instal·lat un gran orgue, construït per Aquilino Amezua. Aquest orgue va ser el primer de transmissió elèctrica i de funcionalitat laica que es construïa a Espanya, i per un organista del país. Amb l’electricitat, el teclat podia col·locar-se a qualsevol distància de l’instrument; tenia 5 teclats i 21 pedals elèctrics de combinació, diversos jocs de veus humanes, i una gran varietat de registres. Va convertir-se en un dels principals atractius de l’Exposició i el més important d’aquell Palau; va arribar a adquirir un gran prestigi internacional. En els concerts de l’Exposició hi hagué una gran afluència de públic. Si bé al principi era propietat d’Amezua, l’Ajuntament, veient l’èxit que tenia, va decidir adquirir-lo com a part de la intenció de convertir l’edifici en un espai de reunió i oci, així com per celebrar els actes més grans i sumptuosos.

En els inicis, l’organista honorari de l’Exposició va ser Primitiu Pardàs, que des del 20 de juny arribava a fer fins a dos concerts cada dia. Robert Goberna, el 24 de juny, va prendre part en un concert del violoncel·lista Joaquín Casella, en el qual va poder interpretar per primer cop dues peces en l’orgue elèctric. Potser arran d’això, el 5 de juliol va poder organitzar allà un concert íntegrament format per obres seves, dues de les quals escrites per a l’orgue: una “Romanza sin palabras”, i una “Marxa fúnebre”. Per algun motiu, el dia següent Primitiu Pardàs va dimitir del seu càrrec. A partir d’aquest moment, Goberna va participar en diversos concerts de l’Exposició, i feta ja la compra de l’orgue per part de l’Ajuntament, li van atorgar el càrrec d’organista del Palau de Belles Arts el 1891, que exerciria de manera honorífica i gratuïta. Entre 1888 i 1893 participa en almenys 45 concerts, en molts compartint programa amb la Banda Municipal de Josep Rodoreda i diversos solistes.

En aquests anys, Goberna va decidir escriure un mètode d’orgue, que titula El Órgano Moderno. L’organista Juan de la Rubia ens en va comentar el següent: “Si bé recorda un mètode similar publicat pel belga Lemmens el 1862, enfocat en una pedalització originària d’Alemanya que va voler estandarditzar o incorporar a l’orgue francès, aquest mètode mostra que Goberna estava a la moda, ja que era en bona mesura pedagogia derivada del seu coneixement de l’orgue del Palau de Belles Arts. Cal també tenir present que Goberna va conèixer i escoltar a Barcelona grans organistes francesos com Guilmant, Saint-Saëns o Gigout. És molt progressiu, començant amb exercicis d’escales, i fent èmfasi en aquesta pedalització”. Cap al final hi presenta obres seves com el “Poema orgànic de Santa Cecília”, que havia estrenat per Santa Cecília el 1889. Van fer-li un pròleg el mateix Eugène Gigout i Lauro Clariana, matemàtic, músic i professor de la Universitat de Barcelona, i Goberna va dedicar-lo a l’Ajuntament de Barcelona. Va presentar-lo a l’Exposició Universal de Chicago del 1893, en la qual el van premiar. S’editaria el 1899, i en farien almenys sis edicions.

Cal afegir que l’orgue va passar per reiterades avaries aquells anys, i de fet la gent s’havia arribat a queixar i a proposar solucions davant les aturades consegüents. Precisament amb motiu del mal estat de l’orgue, Goberna va presentar la dimissió del càrrec d’organista honorari. I, aparentment, va fer-se efectiva. Poc després, se’n va dur a terme una reparació i transformació que en minimitzaria el deteriorament continuat; d’aquella i de les d’anys següents, fins al 1899, se n’encarregà Amezua, i de llavors ençà se’n van encarregar alumnes del seu taller, com Pau Xuclà, l’encert de les accions del qual va ser a vegades qüestionat. També cal dir que l’orgue va ser tocat per altres intèrprets a part de Goberna. Ell seguiria de moment participant en concerts allà: entre la tardor del 1894 i el 1897 hi pren part en almenys vint-i-dues ocasions. Després, entre el 1898 i el 1909, només hi intervé en una ocasió en la part musical d’un concert, i és com a director.

Si tombem la mirada de nou al 1889 tenint present el seu bon paper en la llavors tot just finalitzada Exposició, podem suposar que això l’hauria afavorit també en la seva dedicació a la Concepció. Sense poder precisar si hi té o no relació, l’agost del 1889 va estrenar-s’hi un nou orgue, de la casa Puget i fill, que havia estat exposat a l’església model de la mateixa Exposició, i havia merescut una medalla d’or. A la sessió d’inauguració, entre d’altres, hi ha Goberna: “Tocó una composición suya de notable efecto, en la que simuló una tempestad con motivos campestres y los correspondientes truenos, valiéndose para ello de un registro especial del órgano que se estrenaba”. En un escrit (pràcticament una entrevista) que la revista Teatre Català li dedica el 1913, s’indica que Goberna hauria esdevingut mestre de capella de la Concepció el 1891.

Tal com confirma el llibre que la Concepció va editar pel seu 125è aniversari (1996), les festivitats més importants celebrades al si de la parròquia eren la Immaculada i la Setmana Santa. Era sobretot famosa la Tarda Sacra, expliquen, amb sermons de les Set Paraules, encarregats a algun predicador de renom. A la premsa consultada, a més de per aquestes festivitats, podem resseguir esments a la tasca de Goberna en notícies de les funcions per Nadal, la Mercè, Corpus, Sant Josep, el Sagrat Cor de Jesús, Tots Sants o Santa Cecília, així com en processons, aniversaris, consagracions, comunions, matrimonis o funerals (com el del pare Goberna, en què dirigí una missa seva), o amb motiu de millores en l’orgue o la mateixa església, entre d’altres. A vegades Goberna rep un protagonisme especial perquè hi fa una audició o estrena una obra. Sovint s’hi vincula la participació d’associacions com les Filles de Maria, les Teresianes, l’Adoració Nocturna, l’Associació del Via Crucis Perpetu, etcètera. Ell i la capella van prendre part també, ocasionalment, en cultes de la parròquia de Sant Miquel del Port, i esporàdicament en altres esglésies; el buidatge de premsa ens ha permès reunir prop de 400 notícies relatives a Goberna i la capella de música.

L’activitat musical a la Concepció va esdevenir, des del 1889 i en endavant, la seva principal ocupació. En aquests anys s’incrementarà l’aparició i interpretació de nou repertori religiós del compositor, el qual en molts casos s’especifica als programes de les funcions de l’església. Són anys en què s’està impulsant un canvi en la manera de fer música a l’església, que es percep massa influenciada per aspectes profans, i per extensió inadequada, que cristal·litzarà en el Motu proprio del papa Pius X del 1903; diverses notícies palesen que la Concepció ho respectava i s’hi atenia. L’any 1891 és lloada la iniciativa de Goberna d’interpretar obres de compositors antics com Palestrina, Bach o Byrd a l’orgue (probablement fou el segon organista, després de Gigout, que interpretà a Barcelona la Tocata i fuga en re menor; o qui primer interpretà un fragment a la ciutat d’“El Messies” de Händel el 1895), com també l’empresa d’interpretar grans obres religioses de Liszt, per les quals sembla tenir una gran predilecció, per primera vegada a Espanya (és el cas de la Missa Coral el juny del 1891, o de la Missa de Glòria l’abril del 1892). El 19 de febrer del 1893 va estrenar-se l’oració Pro Pontifice nostro Leone de Goberna, a veus soles; o a la Tarda Sacra del 1899, amb la capella s’interpretava per primera vegada a Espanya “Et Encarnatus - Crufixus” de Perosi. Diverses de les misses i altres obres de Goberna s’anomenen a vegades, des del 1903 i almenys fins principis dels anys vint, acompanyades de la indicació que han estat aprovades per la comissió tècnica creada amb l’objectiu de revisar la música religiosa. A partir del Motu proprio (1903), els programes de les funcions estaran integrats majoritàriament o totalment per obres de Goberna.

Com és ben sabut, un dels grans defensors d’aquest moviment va ser Pedrell, amb qui Goberna va mantenir una bona i llarga amistat; Goberna va dedicar diversos escrits elogiosos a la tasca del mestre tortosí, i fou partidari dels seus punts de vista. És possible que la seva influència tingui a veure amb una fugaç incursió de Goberna en la recuperació folklòrica; La Vanguardia publicà el 21 de juny del 1892 una carta en què Goberna relata com, en un exercici de recerca de folklore motivat per les cançons d’Alió, ha anotat disset cançons populars del cantaire Patllarí de Prats de Lluçanès (les quals va harmonitzar i es conserven al Centre de Documentació de l’Orfeó Català).

Si, com vèiem, en bona part de la dècada és destacable l’alternança amb els concerts al Palau de Belles Arts, la disminució de la seva activitat allà des de la dimissió del càrrec d’organista honorari, i sobretot des de la tardor del 1897, és compensada amb una dedicació més important a la composició i, anys després, amb incursions en la direcció de formacions musicals. Entremig li trobem encara altres ocupacions. Des del 1894 va pertànyer a l’Associació Literària i Artística de Barcelona, de la que fou vocal des del 1896 (desconeixem fins quan). O bé, com en el cas d’altres grans organistes, Goberna va fer demostracions d’orgues de nova creació en diverses ocasions, els quals a vegades també va inaugurar. El 1891 tenim notícia que ho feia per al d’Amezua que aniria a l’església del Sagrat Cor a Sant Sebastià. Des del 1898 sembla evidenciar-se un apropament a la casa del constructor d’orgues Alberdi, per a la qual toca orgues que anirien a Madrid (1899, 1930) o Biscaia (1903), i els inaugura en l’indret on s’havien destinat en casos com els de Cassà de la Selva (1898), l’església del Patriarca de València (1901) o Santa Coloma de Queralt (1919). És possible que Alejandro, fill seu, hagués estat representant o comercial per a la casa. Altres inauguracions en què participa són la de l’orgue Puget del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (1895), la del de la basílica de Sant Fèlix de Girona (1900), i possiblement la del de Sant Salvador del Vendrell (1929), de Ludwig Scherrer, on Bonaventura Dini cantà un benedictus seu.

No és cap sorpresa que de mica en mica veiem també esdeveniments, sovint pertanyents o pròxims d’una manera o altra a l’esfera religiosa, en què s’interpreta alguna obra de Goberna fora del si de la Concepció i la seva capella de música. En diversos casos es tracta de la ja esmentada Salve, però també misses, un tedèum o un miserere, entre d’altres. Per altra banda, Goberna compon noves peces per a piano, com “Violeta”, “Cant nupcial”, “A un portrait”, etc., que es van difondre en revistes com la Ilustración Levantina, Album Salon o Teatre Català. De totes se’n va fer notable ressò la premsa.

Goberna fa una reaparició al Palau de Belles Arts, el 9 d’octubre del 1902. Curiosament hi torna amb un concert només d’obres seves, en què cap de les peces que figuren al programa són per a orgue; en són clares protagonistes diverses cançons sobre textos de Jacint Verdaguer. Si bé ens consta que havia posat música a alguna poesia seva (Glòria a Maria) abans de la mort del poeta el 10 de juny del 1902, aquell estiu va abocar-se a compondre tot un seguit de cançons basades en les seves poesies. Diversos diaris comenten que havien rebut exemplars de les partitures de tals cançons, i les elogien. El Diluvio, per exemple, en digué: “Goberna y Nicolau son, á nuestro entender, los dos maestros que aquí tenemos con aptitud y hasta diríamos con vocación para poner música a las inspiradísimas poesías de Verdaguer, porque de entreambos se puede decir que son refractarios al comercio del arte [...]”. Són cançons que destaquen per la seva inspiració, capacitat evocativa i llenguatge ben definit. Van constituir un èxit, i algunes van seguir interpretant-se de tant en tant en recitals. Anys endavant, Goberna aniria posant música a força més textos de Verdaguer; fou, tal com va expressar Daniel Blanch, “probablement el poeta de capçalera de Goberna, i de ben segur un dels artistes als quals més admirava”. Goberna va posar música a textos d’altres poetes i escriptors; per exemple de Dolors Monserdà, Serafí Soler, Eulària Anzizu o Ignasi Iglésias, així com a textos dels seus fills Mercè i Alejandro.

A part del concert comentat, entre 1898 i 1909 en localitzem almenys cinc en què s’interpreten obres seves, sense comptar amb la seva participació. El més destacable fou un grandiós concert benèfic que va tenir lloc el 21 de juny del 1903, a benefici de l’Empar de Santa Llúcia. No era l’únic ni el primer gran concert benèfic que es feia a la ciutat, al contrari, eren comuns. De la direcció artística se n’encarregava el mestre Josep Vallcorba, i de l’organització, una junta formada d’il·lustres dames de Barcelona. Hi van participar l’orquestra de l’Associació Musical d’Aficionats que dirigia Delfí Armengol, l’Ars Chorum, Manuel Utor, Josefina Huguet, la Banda Municipal, etc. Goberna va compondre una obra per a l’acte: Marxa concertant per a 12 pianos i orquestra, la qual interpretarien vint-i-quatre dones pianistes. Tampoc la composició i interpretació d’obres per a diversos pianos era nova, i de fet ben enrere el segle XIX ja en trobem casos a Barcelona. El concert va constituir tot un èxit, i a Robert Goberna se li va lliurar un gran diploma, que es conserva en el seu fons a la Biblioteca de Catalunya. Amb un perfil similar va tenir lloc un concert el 1906 per al qual Goberna va compondre la cantata “La campana de l’albat”, i en què també participava Joaquim Cassadó amb una obra d’envergadura similar; Cassadó i Goberna van ser bons amics (el primer fou mestre de capella de la Mercè després de Frígola) i es dedicaren obres mútuament.

Durant aquests anys, Goberna va guanyar premis en diverses exposicions tant pel mètode El Órgano Moderno com per algunes obres. El fons del músic conserva reproduccions d’alguns dels diplomes que va rebre. Per altra banda, en diversos programes s’acompanya l’esment d’aquestes obres i s’hi indica que havien estat premiades en les següents exposicions: Brussel·les / Suez (1897), Arcachon-les-Bains (1897), Atenes (1903), Viena (1904) i concurs-exposició de Jerusalem (1899?).

L’agost del 1903, sota la seva direcció, va constituir-se la Sociedad Barcelonesa de Quintetos. Fou una iniciativa efímera. Es tractava d’una orquestra de corda, d’un mínim de trenta-tres professors, que interpretava adaptacions d’obres per a la formació fetes per Goberna; al primer concert, el 4 d’octubre del 1903 al Teatre Novedades, n’interpretaren de Hummel, Haydn, Mozart, Beethoven, Bach, Boely i Schubert. Només va oferir quatre concerts, si bé reaparegué esporàdicament deu anys després.

No gaire més tard, el 1905, Goberna esdevingué director de la Sociedad Coral Euterpe. Sempre s’afirmà partidari i admirador de l’obra de Clavé. L’havia elogiat a La Publicidad del 24 de febrer del 1898: “Clavé, es el compositor catalán más extraordinario de este siglo: sin ser ni músico ni poeta, legó á la posteridad en estas dos fases un número considerable de obras, reflejo fiel de nuestro carácter. Su base es la energía, la sencillez y la expontaneidad, y en su fondo es tan genial y humano, que el más insensible se conmueve al oir sus creaciones; en su ser hallábase oculto un genio, al cual debemos honrar con tódas las fuerzas de nuestro entusiasmo”. Va compondre en aquell moment diverses obres en sintonia claveriana, com “Per la guitarra de Clavé” o “Foch patri”, però no van ser les úniques. Tanmateix, el viratge de la seva direcció va semblar massa clàssic i no devia acabar d’encaixar; va presentar la dimissió al final d’aquell curs.

El 3 d’agost del 1906, Goberna marxava de viatge en vaixell. Depenent de la font, llegim que anava en viatge “de recreo”, o que viatjava perquè se n’anava de gira per Sud-amèrica. Malauradament el vaixell en què viatjava, el Sirio, va naufragar. Va ser-ne un dels supervivents. Sembla que des d’aquell moment va agafar aversió a viatjar en vaixell; també es diu que allà s’hi va perdre música que s’enduia per a la gira. Dels anys següents en podem destacar la composició de quatre sardanes el 1908, una per a cada província catalana, en col·laboració amb Apel·les Mestres, que les proveí de sengles petits poemes, a més d’il·lustrar l’edició musical. És un període en què Goberna donava almoina de manera continuada per a la construcció del temple de la Sagrada Família.

El febrer del 1910 va ser elegit president del Montepío Artístico-Musical Barcelonés, i ho era encara a finals del 1913. Una mica abans, el 22 de gener del 1910, la Junta de l’Orfeó Barcelonès nomena Robert Goberna director de la formació, posició que fins aleshores havia ocupat Pere Serra. Aquest Orfeó havia estat un dels primers de l’Estat espanyol, fundat el 1853 per Joan Tolosa, i mantenia un tarannà més conservador en contrast amb les formacions claverianes. Goberna dirigeix en concerts des de la primavera del 1910, i en localitzem prop d’una cinquantena fins al 5 de març del 1913, moment en què dimiteix per motius de salut. En fou molt aviat nomenat director honorari. Cal remarcar que durant tot el període Joan Gibert Camins en va ser subdirector. Destaquen concerts com els que va organitzar amb motiu del centenari de Liszt, en què van interpretar-se per primer cop a Barcelona fragments de l’oratori Christus, o els concerts preparatoris del Centenari de Wagner, així com concerts vinculats a congressos i altres actes que organitzava l’Ajuntament. El repertori és molt variat i, a més de Wagner i Liszt, s’hi troben obres de Lully, Schubert, Schumann, Franck, Ferrer Vidal, Meyerbeer, Grieg, Palestrina, Morera, Vives i, molt sovint, Serra i el mateix Goberna, de qui podem destacar obres creades durant el període i per a la formació com “Benvinguda”, “Arreveure” o “Esclat”; la formació també va participar en la interpretació de diverses obres religioses seves a la Concepció.

La seva etapa com a director de l’Orfeó Barcelonès coincideix amb un seguit d’interaccions i qüestions relatives al Palau de Belles Arts i l’Ajuntament. Entre el juliol i l’agost del 1910, Goberna va demanar a l’Ajuntament el nomenament d’organista honorari, i aquest li concedí. També va fer dos altres suggeriments: que l’Ajuntament disposés de l’Orfeó Barcelonès per participar en actes que organitzés, gratuïtament, i que a ell mateix se li permetés oferir audicions d’orgue de caràcter popular, per a obrers, al Palau de Belles Arts. Possiblement li van concedir ambdues coses, si atenem a la seva activitat posterior.

Cal també ressaltar que Goberna era feia anys un il·lustre crític musical. Ja des de la dècada del 1890 havia tingut ocasió d’escriure entorn de variades qüestions de l’àmbit musical en capçaleres com el Diario Catalán, La Vanguardia, El Correo Catalán, etc., així com en algunes revistes. Tanmateix, és especialment destacable la seva prolongada labor com a crític del diari Las Noticias, la qual exercí a partir del 1906 i fins a la seva mort el 1934. Detallar de manera integral aquesta tasca queda més enllà de l’abast del present text, però no pot menystenir-se que a la seva ja notable popularitat s’hi sumi un espai fix des d’on podia reafirmar la seva autoritat i expressar el seu criteri en matèria de música, en un període que abasta de ple el Noucentisme, i en una capçalera de tarannà centrista que els anys vint va arribar a ser la segona amb més tirada a Catalunya, després de La Vanguardia. És comú trobar crítiques de Goberna en els reculls de retalls de premsa que compositors, intèrprets i formacions musicals van elaborar a l’època. Se’ns apareix com un crític força conservador, gens avingut amb determinades noves tendències en l’art musical, i a vegades emeté crítiques dures; fa gala d’una prosa elaborada i grandiloqüent. Va escriure textos molt amplis i complets sobre una gran quantitat de qüestions, com ara el repertori de determinats concerts, la música religiosa, l’orgue, l’Orfeó Català, el seu mestre Vidiella, la música de Wagner, de Clavé, de Pedrell, etc.; de Pedrell, a més d’amic, en va ser un gran entusiasta i estudiós, i Goberna seria un dels crítics barcelonins que contribuiria amb un escrit a l’ampli recull de textos que el 1911 s’edità en homenatge seu, els “Escritos Heortásticos”. Va tenir bones paraules per a múltiples artistes novells, i va ser un aferrissat defensor de recuperar i reivindicar les grandeses musicals del passat. Afegim, finalment, que en diverses ocasions es produí una correspondència a la premsa al voltant de diferents qüestions, entre Goberna i altres personalitats. És curiós un escrit de L’Esquella de la Torratxa del 10 d’octubre del 1913 en què Prudenci Bertrana es recrea a respondre un article de Goberna a Las Noticias, en què sembla que el darrer proposava, citem Bertrana, “musicalitzar totes les estridències ciutadanes que crispen els nervis dels transeünts i dels pacífics habitants de les vies més cèntriques de la nostra ciutat”.

Entre els anys 1910 i 1916 tenim constància de moltes audicions d’orgue de Goberna. Aquests anys arriba al cim de la seva popularitat. L’entesa de Goberna amb l’Ajuntament comporta la seva reaparició freqüent al Palau de Belles Arts, bé sigui en solitari o al capdavant de l’Orfeó Barcelonès. Hi va oferir audicions d’orgue en principi el segon diumenge de cada mes, en les quals predomina el protagonisme de les seves pròpies obres. Cal destacar les “Sonates”, que amb quasi tota seguretat eren improvisacions (no n’hem localitzat cap partitura): hauria compost més de 12 sonates catalanes per a orgue i sobre motius populars de Catalunya (diverses sobre motius de Clavé, o l’Olotina, la Montblanquina, etc.) però també de diverses regions espanyoles (Valenciana, Aragonesa, Asturiana, Gallega), que en sumen 24, i el 1913 a Teatre Català afirmava que volia “completar la col·lecció de Sonates de totes les regions espanyoles fins a arribar a fer la Gran Sonata Nacional”. Sembla que li van fer propostes per donar-les a conèixer a París, Viena, Londres i fins Sant Petersburg, on, si hagués pogut, hauria viatjat l’any següent; potser, però, la Guerra va impossibilitar-ho. En altres ocasions, l’audició convidava a escoltar al gran orgue elèctric propostes molt interessants com fragments d’“Els Pirineus” de Pedrell, corals de la “Passió segons Sant Mateu” de Bach, etc. A vegades no trobem estrictament concerts, sinó que, degut a la visita d’alguna figura il·lustre com prínceps, infantes, ministres, etc., Goberna interpretava a l’entrada i la sortida alguna marxa o himne adients. D’aquests anys, localitzem 64 concerts amb ell al Palau de Belles Arts, però segur que en foren més (i en total 131).

Paral·lelament, i arran del III Congrés de Música Sagrada del 1912, en el qual participà com a vocal, Goberna materialitza el designi que s’interpretés a les esglésies repertori religiós de primer ordre, “dels grans autors”, tot començant una sèrie d’audicions d’orgue alguns diumenges del mes a la Concepció, en les misses de mig matí. Aquestes audicions s’anuncien sota una numeració; s’enceta als inicis del 1913, i n’hi hagué almenys 43 (les darreres el 1916). Moltes van centrar-se en obres de l’antologia d’autors clàssics espanyols de Pedrell; en les primeres deu va tocar tot el repertori d’Antonio de Cabezón, i va seguir amb obres d’Hernando de Cabezón, Pere Alberch i Vila, Cabanilles, Clavijo del Castillo, etc. També va dedicar audicions a obres de Bach, Franck, Haydn, Mendelssohn o Palestrina.

Avançada ja la Primera Guerra Mundial, Goberna va deixar de tocar al Palau de Belles Arts; el darrer concert va tenir lloc el febrer del 1915. En desconeixem els motius, però ens preguntem si no hi tindria a veure alguna pressió de caràcter polític. El febrer del 1914 i el maig del 1915 va prendre part en concerts benèfics al Palau de la Música Catalana, amb una fugaçment ressuscitada Sociedad Barcelonesa de Quintets. Durant aquella dècada sabem que Goberna anava i venia de Montblanc i Tàrrega, on s’havien instal·lat les seves filles Teresa i Cecília, un cop casades. Precisament, aquells anys van suposar moments molt durs i amargs per a ell i la seva família: va perdre dos dels seus fills, l’Alejandro i l’encara nen Roberto, el 1911 i 1913 respectivament. Anys després, a causa de la grip espanyola, el 1918, van morir la seva filla Teresa i el seu marit, i pocs dies després, la seva filla Cecília.

En els anys vint l’activitat de Goberna es concentra sobretot en la Concepció. Van ser força anunciades algunes de les vetllades literàries i musicals que es feien al Centre de Cultura de la parròquia a finals de la dècada, on el trobem dirigint-les i tocant l’harmònium, amb altres músics com Eugeni Badia, organista auxiliar de la mateixa Concepció, i altres intèrprets il·lustres com els violinistes Joaquim Constans, Manuel Giménez o Dino Dini o els violoncel·listes com Bonaventura Dini (amb qui cooperà durant dècades en l’activitat concertística) o Bernardino Gálvez, a més dels cors de les Filles de Maria o Teresianes. També el trobem a les llistes de socis del patronat de l’Orquestra Pau Casals.

Dels anys trenta podem destacar que, potser per mediació del mateix Badia, que treballà a Ràdio Catalana, es radien obres de Goberna. És especialment significatiu que el 24 de desembre del 1930, per primera vegada a Barcelona, es va emetre per ràdio la missa del Gall, precisament a càrrec de la capella de música de la Concepció, sota la direcció de Goberna, que canta la seva Missa en sol, “Conforta me Domine”, a quatre veus amb acompanyament de corda i orgue. Se’ls radiaria més vegades aquells anys, també per Setmana Santa. Dies després, el 8 de gener del 1931, mor la seva esposa, Mercè.

Robert Goberna va morir el 4 d’octubre del 1934. El 19 d’octubre es va celebrar un solemne acte fúnebre a l’església de la Concepció, amb gran concurrència de músics, literats, artistes i reconegudes personalitats polítiques. La capella de música va interpretar la Missa de rèquiem a dos cors i altres obres seves. El 26, el Col·legi de Mestres de Capella i Organistes del Bisbat de Barcelona també va celebrar una missa en bé de la seva ànima. Després de la Guerra, van ocupar la seva posició Vicenç Casajús i Mestres, que hauria decidit apartar el repertori de Goberna de les funcions, i després, Nadal Puig i Busquets. Ja amb Puig en tal càrrec, el 1945 va celebrar-se l’esmentat concert d’homenatge a Goberna, en què van interpretar-se un gran nombre d’obres seves, precedit per un parlament sobre el mestre del seu també deixeble Joan Gibert Camins. D’ençà d’aleshores, molt esporàdicament, a la premsa se l’ha recordat pels seus recitals com a organista.

En el catàleg d’obres de Goberna és especialment important la producció religiosa. Són habituals les obres per a veus i orgue, a vegades amb acompanyament instrumental, sovint corda. En trobem d’altres, tanmateix, escrites per a veus soles, en sintonia amb els ja esmentats corrents cecilianistes. Goberna va compondre almenys 21 misses i 2 misses de rèquiem, un tedèum, un stabat mater, un miserere, les Set Paraules, diverses salves, un bon nombre de motets, així com altres peces com antífones, salms, responsoris, himnes, etc. Va dedicar misses a tots els rectors i ecònoms de la Concepció amb qui va coincidir, així com a altres personalitats de l’àmbit eclesiàstic, incloent-hi el cardenal Casañas. Per les vegades que les arribem a trobar, destaquen l’obra “Jerusalem surge”, la “Salve” o la missa “Ad te suspiramus”. En l’àmbit profà, tenim obres per a piano i cambra, cançons, algunes obres corals relatives a les seves etapes com a director, i algunes poques obres amb orquestra, que a vegades són adaptacions d’altres ja existents.

Citem, per acabar, algunes apreciacions de Daniel Blanch sobre Robert Goberna, efectuades a partir de la seva recerca i estudi del repertori del músic i tenint en compte el present text: “Les obres de piano i cambra evidencien un estil de música de saló i una clara influència del bel canto, amb un caràcter eminentment líric i contemplatiu; masurques, romances i peces amb títols evocadors com “Pesar”, “Dulce pensar”, “Lágrimas”, “Lamentación”, dedicades als seus fills, als amics i als molts alumnes que va tenir. Són poques les peces que destaquen pel seu virtuosisme, tot i que l'escriptura sempre evidencia un amplíssim coneixement dels recursos pianístics. Cal destacar que, al llarg de la seva vida, la improvisació va ser un gènere en el qual es va moure amb gran comoditat i va suposar una part important de la seva vessant com a intèrpret. Per altra banda, va ser un compositor pràctic, que escrivia segons la circumstància vital i l'ambient en què es trobava, sense cap ambició per transcendir més enllà del moment present en què vivia: al cafè, en concerts cambrístics de petit format, en l'àmbit coral, en sales de concert amb orgues o a l'església. Com a promotor de concerts, mai va ser un purista; és a dir, sempre va preferir la difusió d'obres importants adaptant-les, si era necessari, a la formació de què disposava. Era un gran amant de les transcripcions i no tenia cap mena de por d’adaptar qualsevol obra a la formació de què disposava. Fou un compositor postromàntic amb una amplíssima formació i unes grans capacitats musicals que va posar al servei de la societat. Era un home creient, molt religiós, que sentia una gran vocació per oferir el seu talent musical a la litúrgia i així servir Déu i els que volguessin apropar-se al misteri de la vida a través de la seva música”.