Ramon Blanchart

Fill de Pere Ramon Blanchart i Garriga i Teresa Ferrer i Picarín, va pertànyer a una família acomodada de qui va rebre una completa educació i en la qual va poder desenvolupar la seva sensibilitat artística des de ben jove. Els pares, que van entendre les seves facultats, el van estimular i li van donar suport plenament. El jove Ramon va comprovar que la seva veu era important i ben ràpidament li van organitzar petits recitals com l’ofert, amb només vint-i-dos anys, el 18 de novembre de 1882, a la sucursal de la fàbrica de pianos Erard a Barcelona. Empès, però, pel seu entorn, va marxar a Madrid per poder ser escoltat pel mestre Joan Goula, que immediatament el va acceptar com a alumne. Tant va ser el potencial que li va veure, que ràpidament li va organitzar el debut operístic a finals del mateix mes de novembre al Teatro del Buen Retiro de Barcelona amb l’òpera “La favorita” de Gaetano Donizetti. L’èxit va ser tan important que el mateix Goula li va donar un paper perquè debutés al Gran Teatre del Liceu “para alentar su carrera”, segons es menciona al diari El Diluvio del 24 de gener de 1883.

Blanchart va debutar al Liceu el 19 de gener de 1883 amb la primera de cinc funcions de l’òpera “Gli Ugonotti” de Giacomo Meyerbeer, al costat de la soprano Elena Theodorini i el tenor Giuseppe Moretti. Va ser l’inici d’una gloriosa i llarguíssima carrera. A l’agost i al setembre del mateix any va intervenir de nou a la temporada del Teatro del Buen Retiro amb títols com “I puritani” de Vincenzo Bellini, “La favorita” o “L’africana” de Giacomo Meyerbeer, sempre ajudat per Goula, que el va fer debutar pel desembre de 1883 al Teatro San Fernando de Sevilla en dues funcions de “La favorita”. A poc a poc, el públic va anar descobrint un cantant d’una gran preparació musical, amb una veu de preciós timbre de baríton líric i amb una magnífica presència escènica. El 1884 va començar a alternar les temporades de Barcelona amb altres compromisos com Sevilla, on al mes d’abril va cantar “La favorita” amb el tenor Lorenzo Abruñedo, Oviedo on va cantar “L’africana”, Gijón, també amb “La favorita” al Teatro Jovellanos i de nou amb Abruñedo durant el mes d’octubre, o la seva primera sortida internacional: “L’africana” al Teatro Baquet de Porto, al mes d’agost. El 15 de març va fer el seu debut al Teatro Real de Madrid en una única funció de “Gli Ugonotti”, molt probablement aconseguida per les gestions de Joan Goula, que dirigia les funcions. Paral·lelament, a Barcelona va formar part dels cartells dels teatres Buen Retiro i Lírico amb una important companyia al costat del tenor Roberto Stagno. Va finalitzar l’any amb el seu debut a Palma de Mallorca, al teatre Principal, amb “L’africana”.

Durant aquells inicis va rebre sempre crítiques positives. La Correspondencia Musical del 25 de setembre de 1884 va dir que “no carece de cualidades que, acompañadas de los estudios necesarios, que no ha completado aún, podrá ser cantante dramático de provecho”. Va continuar la seva formació i adquirí experiència amb compromisos cada cop més importants. Així el 19 d’abril de 1885 va tornar al Gran Teatre del Liceu amb la primera de diverses funcions de “La favorita”, i durant el mes de maig amb “L’elisir d’amore” de Gaetano Donizetti al costat de nou del tenor Angelo Masini. El 12 de juny de 1885 Ramon Blanchart va protagonitzar la primera òpera cantada en català de la història d’aquest teatre amb l’estrena absoluta de “Lo desengany”, òpera escrita pel mestre català Artur Baratta i que va dirigir ell mateix. L’any el va tancar amb nous títols al Teatro Buen Retiro, com “Poliuto” de Gaetano Donizetti al mes de setembre al costat del tenor Arturo Bruno.

El 1886 Blanchart va emprendre una gira per diverses ciutats espanyoles com la Corunya, Cadis, Jerez, Madrid (debuta pel setembre al Teatro Princesa amb “La favorita” al costat del tenor manacorí Àngel Massanet) o Bilbao. En aquesta darrera ciutat va incorporar un nou rol: Figaro d’“Il barbiere di Siviglia” al Teatro Gran Via al mes de novembre, gira interrompuda per una nova presentació a Portugal, aquest cop al Coliseu dos Recreios de Lisboa al mes d’agost i amb “La favorita”. L’any el va tancar cantant “L’africana” a Màlaga.

El 26 d’abril de 1887 va tenir lloc el debut del seu primer títol wagnerià, “Tannhäuser”, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona al costat de la soprano Mila Kupfer-Berger. El 30 d’abril va cantar “L’africana” amb la mateixa Kupfer-Berger i un important Vasco da Gama: el tenor Julián Gayarre.

Blanchart va marxar a Madrid on l’esperaven importants contractes al Teatro Real; a la capital espanyola hi va romandre des del 9 d’octubre en què es va presentar amb “I puritani”, al costat del tenor Francesco Marconi, fins al març de 1888. Va intervenir en altres títols com “L’elisir d’amore”, amb el tenor Fernando de Lucia; “Saffo” de Giovanni Pacini, amb Eva Tetrazzini; “Un ballo in maschera” i “Aida” de Giuseppe Verdi; “Il barbiere di Siviglia”, de nou amb De Lucia, o “Crispino e la comare” de Luigi Ricci en què el 12 de febrer de 1888 va tenir com a companya d’escena la soprano Adelina Patti. Tot i haver obtingut la consagració nacional, li mancava el reconeixement internacional. Blanchart era conscient que necessitava ser escoltat fora del país. Així a l’octubre, després d’haver cantat de nou a la temporada del Teatro Lírico al mes de setembre, va fer el seu debut a Itàlia, al Teatro Filodrammatico de Milà, amb quatre funcions de “La favorita” al costat del tenor Giuseppe Cremonini que, pocs anys després, protagonitzaria l’estrena mundial de “Manon Lescaut” de Giacomo Puccini. L’excel·lent debut milanès va ser la presentació davant d’agents artístics que ràpidament el van contractar per a noves actuacions. Així, després d’acabar l’any de nou a Barcelona, ara al Teatro Novedades, i a Sevilla, pel gener de 1889 va debutar al Teatro Argentino de Roma amb “Aida” de Giuseppe Verdi amb el tenor Eugène Durot.

Tot seguit va embarcar-se en la seva primera gira intercontinental que el va portar a cantar entre els mesos d’abril i agost a Buenos Aires, al Teatro Politeama Argentino, en títols com “Aida”, al costat del tenor Francesco Signorini, o a l’Uruguai. De retorn a Europa, de nou el van escoltar a Lisboa i Porto. A continuació va fer el seu debut a Rússia: entre els mesos de març i maig de 1890 va formar part d’una companyia que comptava amb el tenor Angelo Masini com a absolut ídol d’aquell públic. Blanchart va cantar amb ell títols com “I puritani” o “La favorita” a Moscou i Sant Petersburg.

El 1891 Blanchart va incorporar un rol molt important a la seva carrera, del qual en va fer una creació: Iago de l’”Otello” de Verdi. El debut es va celebrar el 24 de gener al Teatro Carlo Felice de Gènova, al costat d’un dels grans representants del rol titular, el tenor Giovanni Battista de Negri, i de la soprano Cesira Ferrani, a qui el 1896 Giacomo Puccini escolliria com a primera Mimí de la història en l’estrena de “La Bohème”. També a Gènova van sentir Blanchart en el rol titular de “Hamlet” d’Ambroise Thomas. En aquest teatre hi va tornar la temporada següent de 1892 amb dos títols que cantaria en molt poques ocasions: “Simon Boccanegra” de Giuseppe Verdi i “L’amico Fritz” de Pietro Mascagni, ambdós al costat del tenor català Francesc Viñas i dirigits per Arturo Toscanini.

Blanchart va tornar a Barcelona ja consagrat com un dels barítons més importants del moment. Ho va fer per cantar de nou al Gran Teatre del Liceu on es va presentar el 17 d’abril amb “Otello”, en aquesta ocasió al costat del seu creador, el tenor Francesco Tamagno, i la soprano Eva Tetrazzini. Després de quatre funcions més d’aquest títol, el 30 d’abril, al Liceu va debutar en el rol titular de “Hamlet” d’Ambroise Thomas amb la soprano Emilia Corsi en diverses funcions fins el 8 de maig. Aquell mateix mes, Blanchart va cantar de nou “Otello”, ara amb el tenor Eugène Durot, al Teatre Alighieri. El 23 de novembre va debutar en un nou rol al Liceu: “L’olandese volante”, italianització de l’òpera wagneriana “The Flying Dutchman”, amb la soprano Teresa Arkel i el tenor Ernesto Colli, el qual anys després seria professor d’un altre català il·lustre, el tenor Hipólito Lázaro.

Els mesos de desembre de 1882 i gener de 1893, Blanchart va tornar a intervenir en noves funcions d’”Otello” amb un nou tenor: Franco Cardinali. En poc més d’un any, va cantar aquest títol al costat de tots els tenors més representatius d’aquest rol. Finalitzada la temporada liceista, on a més va interpretar el rol titular de “Macbeth” de Giuseppe Verdi, va tornar a Gènova per cantar el 12 d’abril “Lucia di Lammermoor” al costat d’una jove soprano que esdevindria famosa, Helen Porter Mitchell, coneguda com a Nellie Melba.

El mes de febrer de 1893, a Milà, Giuseppe Verdi va estrenar un dels seus darrers títols, “Falstaff”, i Blanchart va ser un dels primers barítons a incorporar-lo al seu repertori. Va debutar en aquest rol al mes de juny a Berlín, en una de les primeres representacions que se’n van oferir fora d’Itàlia. En va fer una de les seves més importants creacions, i ràpidament els principals teatres el van voler escoltar cantant-lo: al mes de desembre al Teatro Regio de Torí i el 1894 a Florència (amb un joveníssim Fenton interpretat pel tenor Giuseppe Borgatti), a Gènova i a Bolonya, dirigit per Arturo Toscanini. Va ser un any d’estrenes ja que Blanchart va protagonitzar també la presentació mundial de la nova òpera d’Alberto Franchetti, “Cristoforo Colombo”, al Teatre Carlo Felice de Gènova el 6 d’octubre de 1896 i va ser el responsable de la seva difusió inicial: al mes d’octubre al Teatro Sociale de Treviso, al desembre a Bolonya, sota la direcció de Toscanini, al gener de 1896 a Gènova, al març a Pisa i al juny a La Fenice de Venècia i al Sociale de Trento. Abans, però, el 25 de maig d’aquell any, Blanchart havia protagonitzat una nova estrena mundial al Teatro La Fenice de Venècia: “Emma Leona”, del compositor Antonio Lozzi al costat del tenor Umberto Beduschi.

Malgrat que Lisboa va ser una de les ciutats que el van sentir més durant els seus inicis, fins el 1896 no va tenir lloc el seu debut al Teatro Sao Carlos: el 4 de gener es va presentar amb “L’africana” de Meyerbeer al costat de la soprano catalana Carme Bonaplata i el tenor Francesco Marconi. Posteriorment, amb els mateixos companys, va cantar “Gli Ugonotti”, i amb Bonaplata i el tenor Giuseppe Moretti, “La Gioconda” de Ponchielli i “Irene” del compositor portuguès Alfredo Keil. Finalment va tancar la temporada portuguesa el 29 de febrer amb “Manon” de Jules Massenet amb la soprano Hariclea Darclée, protagonista de la futura estrena mundial de “Tosca” de Giacomo Puccini.

Al mes d’abril de 1896 Blanchart va tornar al Liceu de Barcelona, aquest cop per fer l’estrena absoluta a Barcelona de “Falstaff”. La nit de l’estrena, el 18 d’abril, va cantar tres cops l’ària Quand’ero paggio davant l’entusiasme del públic, que es va repetir en cadascuna de les vuit funcions que es van oferir. El repartiment el completaven la contralt Guerrina Fabbri, la soprano Eva Tetrazzini i el tenor Giuseppe Moretti alternant-se amb Fiorello Giraud. A continuació va protagonitzar una nova estrena, ara a Madrid, de “L’olandese volante”, que dirigida pel seu amic Joan Goula va protagonitzar el 27 d’octubre. Va continuar participant en la temporada del Teatro Real amb títols com “Gli Ugonotti” i “Hamlet”, i va tancar l’any al Liceu de Barcelona amb repeticions de funcions d’”Otello”, “Falstaff” i “La Gioconda”.

Entre 1897 i 1901, les temporades del Teatro Real de Madrid i del Gran Teatre del Liceu de Barcelona van ser l’eix central de les seves actuacions. La seva gran capacitat de treball i la formació i professionalitat li permeteren ésser un artista imprescindible en els títols principals del seu repertori. També cal destacar la seva participació en novetats com “Il trovatore” de Giuseppe Verdi al maig de 1897 a Barcelona, amb el tenor Valentin Duc; “Lohengrin” de Richard Wagner al novembre del mateix any a Madrid, al costat d’Hariclea Darclée i Emilio de Marchi; “Rigoletto” de Giuseppe Verdi al març de 1898 a Madrid, al costat d’Alessandro Bonci, o l’estrena, el 20 de març de 1898 també a Madrid, de l’òpera “Il gladiatore” de Giacomo Orefice. A més a més, a Barcelona va participar en la temporada del Teatre Novedades l’any 1898, amb títols com “Rigoletto”, “Faust” o “Aida”. El 6 de desembre d’aquell mateix any va ser protagonista de nou d’una estrena: “Gonzalo de Córdoba” d’Emilio Serrano, en què Blanchart va cantar al costat del tenor català Jaume Bachs, conegut professionalment com a Angelo Angioletti. El 15 de desembre de 1900 va ser un dels protagonistes de l’estrena absoluta a Madrid de la nova òpera de Giacomo Puccini, “Tosca”, al costat de la soprano Eva Tetrazzini i el tenor Fiorello Giraud. En aquelles funcions va incorporar el personatge de Scarpia al seu repertori, un rol que fou un dels seus grans cavalls de batalla i que va encaixar a la perfecció amb la vocalitat i la presència escènica del cantant. També Blanchart fou molt curós a vestir impecablement tots els seus personatges, un fet que sempre era àmpliament destacat.

Pel desembre de 1901 Blanchart va cantar per a l’Associació Wagneriana de Barcelona, amb seu al carrer Canuda, on va interpretar l’escena final de Wotan de “Die Walküre” de Richard Wagner. Tot seguit va tornar immediatament a la temporada del Teatro Real de Madrid fins al març de 1902. El 30 de març de 1902 Blanchart va participar en l’estrena absoluta a Barcelona de “Tosca”, al Gran Teatre del Liceu, amb la catalana Carme Bonaplata. Amb aquesta mateixa soprano també va protagonitzar aquells dies “Tannhäuser”.

Com a fet curiós, cal destacar que el 6 d’abril de 1902 Blanchart va cantar “Tosca” a les 15.30 h i “Tannhäuser” a les 20 h, fet que ens pot donar una idea de les seves excepcionals capacitats. A més, va acceptar substituir el baríton Franco Nicoletti (que va ser protestat) a “La Gioconda” la nit del 23 d’abril, tot i haver de cantar l’endemà “Aida”, amb Avelina Carrera i Josep Palet. El 18 de maig va incorporar un nou rol al seu repertori, aquest cop a Madrid, “Don Giovanni” de Wolfgang Amadeus Mozart. El mateix rol el va interpretar per primer cop a Barcelona, el 16 d’agost, al Teatre Tívoli acompanyat de la soprano Angelina Homs, mare d’una nena de tretze anys en aquells moments que ben aviat començaria una fulgurant carrera: Graziela Pareto.

Després de participar a la temporada de València, als teatres Apolo i Principal, Blanchart va fer una nova gira per Amèrica del Sud. A Mèxic, al Teatro del Conservatorio, la nit del 28 de setembre es va presentar amb “Aida” al costat de la soprano Rosalía Chalía (que s’alternava amb Avelina Carrera) i, a continuació, va participar en funcions de “Tosca” i “Otello”. Posteriorment va viatjar amb la mateixa companyia a l’Havana, on durant tot el desembre va participar en funcions de “Tosca”, “Aida”, “La favorita” i “Otello”. A Europa l’esperaven de nou les temporades de Lisboa i Barcelona; a Lisboa, al Teatro Sao Carlos, el 27 de gener de 1903, va ser l’Scarpia de tres de les funcions més històriques d’aquesta òpera a Portugal, ja que al seu costat van cantar Hariclea Darclée, creadora del rol, com a Floria Tosca, i un jove Enrico Caruso, de només vint-i-nou anys, com a Mario Cavaradossi; un “repartiment de somni”, tal com va qualificar la crítica lisboeta. Blanchart va acabar la temporada al mes de març cantant “Il trovatore”, de nou al costat de Darclée, per tot seguit tornar a inaugurar la temporada de primavera del Liceu de Barcelona, aquest cop amb “L’africana”, el 12 d’abril, al costat del tenor Julián Biel. Durant aquestes funcions, concretament la nit del 22 d’abril, va tenir lloc el debut d’un altre tenor català: Joan Valls.

A continuació, Blanchart va presentar un nou rol wagnerià: Kurvenal de “Tristan und Isolde”, cantat en la seva traducció italiana habitual. Aquí va compartir escenari amb un dels tenors italians wagnerians més importants del moment: Guido Vaccari. Sempre sol·lícit amb la seva estimada Associació Wagneriana, el 18 de juny hi va oferir un recital amb el tenor Joan Raventós per a continuació protagonitzar dues noves estrenes al Liceu. La primera va tenir lloc el 18 de novembre, “La Damnation de Faust” d’Hector Berlioz en tretze exitoses funcions; es tractava d’una estrena de la versió escènica, ja que abans s’havia interpretat en el format original com a cantata en tres audicions al març de 1886 dirigides per Antoni Nicolau. I la segona, el 3 de desembre, una estrena absoluta en català: “Acté” de Joan Manén, amb decorats de Francesc Soler i Rovirosa aprofitats del “Néron” d’Anton Rubinstein (estrenada al Liceu el 1898). D’aquesta òpera se n’oferiren tres funcions amb Blanchart, Maria Giudice, Angelo Angioletti i Concha Dahlander, tots sota la direcció del mateix compositor.

L’any 1904 el va continuar a Barcelona. El 2 de gener va cantar el rol de Belcore a “L’elisir d’amore”, que va suposar el debut del tenor Alessandro Bonci al Liceu. També va participar en noves funcions de “La Damnation de Faust” i “L’africana” al costat de Francesc Viñas, i “Aida” al mes d’abril, amb la soprano Salomea Kruscenisca i el tenor Manuel Izquierdo. Abans, però, va cantar dues funcions d’”Aida” a València els dies 28 de gener i 1 de febrer amb Avelina Carrera i Angelo Angioletti. La resta de l’any, Blanchart va emprendre una nova gira sud-americana que el va portar a cantar en poblacions com Rosario de Santa Fe o Tucumán. A principis de 1905 va tornar a Europa. Pel maig d’aquell mateix any, a Màlaga, va cantar “Otello “ i “L’africana” al costat del tenor Antonio Paoli i de seguida va reprendre la seva participació en una nova temporada del Teatro Real de Madrid. El 25 de novembre, al Liceu estava prevista la inauguració amb “Aida” i, per indisposició del baríton Enrico Nani, es va posposar al dia següent, 26 de novembre; Blanchart va viatjar amb urgència des de Madrid per assumir la part d’Amonasro. A Madrid hi va romandre fins al febrer de 1906 per cantar el seu repertori habitual compost per títols com “Gli Ugonotti”, “Il trovatore” o ”Tosca” i participar en l’estrena a Madrid de “La Damnation de Faust”, la nit del 2 de febrer de 1906, amb Celestina Boninsegna i Manuel Izquierdo.

El 15 d’abril de 1906 va tornar a inaugurar la temporada de primavera del Liceu de Barcelona, aquest cop amb “Tosca” al costat d’Hariclea Darclée i amb l’estrena absoluta, el 21 d’abril, de “Bruniselda”, d’Enric Morera. L’òpera va ser cantada en italià (no es cantaria en català fins al mes de juny al Teatro Bosque) i dirigida pel mestre Joan Lamote de Grignon. Tot i així, el 6 de maig Blanchart va cantar en català l’himne que conclou l’acte segon i el dia 10 de maig, en un acte d’homenatge a Morera, la soprano Avelina Carrera també ho va fer en el bis sol·licitat pel públic de la seva cançó de l’acte segon.

El 1907 va ser un any important en la carrera de Blanchart. Va començar l’any a l’habitual temporada del Real de Madrid amb “Tosca”, “La traviata” (al costat de Gemma Bellincioni i Giuseppe Anselmi), i un títol poc freqüent, “Moisés” de Lorenzo Perosi. Va tancar la temporada el 2 de març amb la seva personal creació del “Hamlet” de Thomas, acompanyat per la catalana Maria Barrientos. Blanchart va emprendre aleshores un important viatge que el va portar a conquerir una de les poques places on encara no havia cantat: els Estats Units. Formant part de la San Carlo Opera Company va viatjar a Boston on va debutar la nit del 9 de desembre al Majestic Theatre amb “La Gioconda”, acompanyat del tenor Florencio Constantino. Amb ell va mantenir una important relació artística i va compartir molts escenaris en llargues gires entre finals de desembre de 1907 i inicis de 1908. Chicago, Filadèlfia, Washington, Baltimore, Saint Louis i Indianapolis van sentir Blanchart i Constantino en títols com “Aida”, “Carmen”, “Gli Ugonotti” o “Lohengrin”. Els principals diaris americans es van fer ressò del gran prestigi del baríton català, assolit durant la seva llarga carrera, i van confirmar els seus èxits. Als Estats Units va passar ràpidament a ser un dels cantants preferits, especialment a Boston, on es va establir ja de manera quasi definitiva. Només va trencar les llargues estades a Amèrica per cantar en un sol teatre: el Liceu de Barcelona. Així Blanchart va tornar a finals de 1908 per participar en la inauguració de la nova temporada barcelonina. El 23 d’octubre va cantar “Aida” al costat de Francesc Viñas, a continuació “Rigoletto” amb al tenor Pietro Schiavazzi, i posteriorment “Tannhäuser” i “Dinorah” de Giacomo Meyerbeer. El 6 de gener de 1909, en una representació de “Tannhäuser”, Viñas i Blanchart, segons la petició dels membres de l’Associació Wagneriana, canten per primer cop diferents fragments en català, en la traducció que en va fer Joaquim Pena: al segon acte, el cant de Wolfram i, al tercer, des del començament de l’escena segona, amb la romança de l’Estrella, fins al final del relat de la peregrinació a Roma de Tannhäuser (La Veu de Catalunya, 8 de gener de 1909). L’endemà, 7 de gener, Blanchart va presentar una nova estrena al Liceu i a Barcelona: “L’Ataque du Moulin” d’Alfred Bruneau, dirigida pel mateix autor i de la qual es van oferir set funcions. Les inversemblants capacitats de Blanchart es van demostrar la nit del 10 de febrer quan el baríton va cantar “Tannhäuser” en funció de tarda i “L’Ataque du Moulin” en funció de nit. La temporada va continuar amb “Aida” i “Lohengrin”, ambdues amb Francesc Viñas. La nit del 4 de febrer, Blanchart i Viñas van cantar gran part de “Lohengrin” en català, fet que va fer posar dempeus el públic del teatre, com també va succeir al títol següent que ambdós van interpretar, “Tristan und Isolde”, a partir de l’1 de desembre; en les quatre nits que es va representar van cantar l’acte tercer complet en català.

La temporada 1909-1910 va continuar amb “Tosca”, “La Gioconda”, “Rigoletto” i “Tannhäuser”. Els dies 1 i 3 de febrer de 1909 Blanchart va protagonitzar un altre fet insòlit: el dia 1 de febrer va cantar “Tannhäuser” en funció de tarda i “Rigoletto” en funció de nit, i a l’inrevés el dia 3 de febrer, fet que avui en dia ens sembla inversemblant donada l’extrema dificultat d’ambdós rols i la gran diferència d’estils. Blanchart, a més, ho va fer quan ja portava vint-i-set anys cantant.

El 1910 va portar una nova estrena absoluta al Liceu i a Barcelona: “Tiefland” d’Eugen d’Albert, la nit del 3 de febrer de 1910. Es va cantar la traducció a l’italià, anunciada com a “Terra bassa”, i Blanchart i el tenor Josep Palet van protagonitzar l’òpera. A la funció del 18 de gener hi va assistir Àngel Guimerà, autor de “Terra baixa”, l’obra sobre la qual Rudolf Lothar havia escrit el llibret de l’òpera.

Finalitzades les funcions, Blanchart va marxar de nou cap a Boston i el 23 de febrer va reaparèixer amb “Gli Ugonotti”, al costat de Celestina Boninsegna i Florencio Constantino. A Boston hi va romandre els següents quatre anys ininterrompudament. El seu prestigi a la ciutat va ser realment important i el 1911 la New England Opera de Boston va anunciar l’obertura d’una escola de cant sota la direcció de Ramon Blanchart i el mestre Arnaldo Conti. La seva activitat, però, no va decaure i el 1911 a Boston el van sentir en títols tan importants com la nova òpera pucciniana “La fanciulla del West”, al costat de Carmen Melis i Florencio Constantino, o protagonitzant el 3 de març l’estrena mundial de l’òpera “The Sacrifice” de Frederick Converse amb la soprano Alice Nielsen i el tenor Florencio Constantino. Blanchart va continuar actiu el 1912 i el 1913 sempre intervenint a les temporades americanes de Boston, Hartford o Filadèlfia. El 23 de gener de 1914 va ser el protagonista de l’estrena a Boston de “Meistersinger” de Richard Wagner, amb el tenor Karl Jorn i la soprano Johanna Gadski. Blanchart va dedicar bona part de la resta de l’any a la seva escola.

El 1915 Blanchart va emprendre el seu darrer viatge a Barcelona. El 7 de desembre es va presentar de nou amb el títol-rol de “Falstaff” amb la catalana Dolors Frau com a Mrs. Quickly per cantar tot seguit “Tannhäuser”, de nou al costat del seu gran amic Francesc Viñas. L’1 de gener de 1916 va participar amb gran èxit en l’estrena de “La Dolores” de Tomás Bretón, amb Dolors Frau i Josep Palet. De la sarsuela se’n van fer sis funcions. La nit del 15 de gener de 1916, en una funció anunciada com a “Comiat del baríton Ramon Blanchart”, va interpretar “La Dolores” i el quadre I de l’acte III d’”Un ballo in maschera” amb la soprano Josefina de Mauro. Aquesta fou la darrera actuació de la seva vida al Liceu i a Barcelona.

Blanchart va tornar a Boston on lentament va anar espaiant les seves actuacions, tot i que el 1917 i el 1918 va protagonitzar alguns recitals en solitari o acompanyant els seus alumnes. El novembre de 1918 va participar en una sèrie de funcions semiescenificades de “Carmen” a l’Orpheum Theatre de Boston. El 1919 es va anunciar als diaris americans la creació de l’“Spanish Theatre” a Nova York, que ocuparia l’antic Park Theatre d’aquesta ciutat, i amb Ramon Blanchart, José Mardones, Maria Barrientos i Hipólito Lázaro com a patrons. La inauguració va tenir lloc el 18 d’abril d’aquell any amb la representació de “Maruxa” d’Amadeu Vives i va comptar amb les veus de Blanchart, Adelina Vehi i Isabel Marquetti. L’1 de maig es va programar “Marina” d’Emilio Arrieta, de nou amb Blanchart, i l’11 de maig un concert en el qual el van acompanyar Maria Barrientos i José Mardones. La iniciativa de l’“Spanish Theatre”, però, no va reeixir i la programació no es va mantenir.

Blanchart es va retirar definitivament de l’òpera escenificada i es va dedicar per complet a la seva escola de cant i a freqüents aparicions en conferències i articles als mitjans musicals entre els quals gaudia d’un gran prestigi. El 1920, però, l’Òpera de Boston va programar “L’elisir d’amore” i el 3 de març es van trobar que al matí el baix titular es va indisposar. Sense altres possibilitats, van demanar a Blanchart si salvaria la funció i així ho va fer: va cantar el rol de Dulcamara amb seixanta-un anys, en una única funció que va tancar una carrera gloriosa de trenta-set anys al més alt nivell artístic.

Blanchart va retirar-se els darrers anys de la seva vida a San Salvador on va adquirir unes propietats i on va morir l’any 1934, a l’edat de setanta-cinc anys.

El seu llegat discogràfic va ser important: va enregistrar pels segells Fonotipia, Pathé, Edén i Gramophone, entre els anys 1905 i 1911, nombrosos fragments amb importants artistes com Giannina Russ o Florencio Constantino. En tots ells s’hi pot apreciar un timbre clar, la seguretat en l’accent i les facultats que el van portar a ser indiscutiblement un dels barítons més importants del segle XX.