Rafael Ferrer

Rafael Ferrer Fitó va néixer a Sant Celoni, a Can Barlet, el 22 de març de 1911. El seu pare era Josep Ferrer Torres, fiscornaire i compositor de sardanes nascut a Peralada, i la mare, Marina Fitó Casadevall, de Santa Maria de Palautordera. Tots dos tenien a Sant Celoni una botiga de queviures a la carretera Vella, a can Quadres. El seu pare fou el seu primer mestre de música i als quatre anys ja li ensenyava solfeig. De seguida va iniciar els estudis de violí amb Emili Figueres, director artístic de l'Orquestra-Cobla La Lira, formació de la qual també formava part el seu pare. Amb deu anys va fer les seves primeres actuacions a l'Ateneu de Sant Celoni. Ell mateix en una entrevista recordava aquelles primeres presentacions: “Recordo els primers concerts que havia fet a l'Ateneu amb tothom escoltant-me i jo amb la dificultat de sortir endavant perquè era molt tímid” (Germinal, octubre de 1982).

Posteriorment, el professor de violí va passar a ser Joan Castillo, primer violí de l'Orquestra de Sant Celoni. Amb dotze anys, l'any 1923, va entrar en contacte amb Eduard Toldrà i va començar a rebre lliçons particulars d'ell cada dijous. La relació amb el seu mestre va ser molt intensa i enriquidora. Al llarg del temps, segons les pròpies paraules del violinista, Toldrà esdevindria com un pare per a ell. Tot seguit va entrar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona per estudiar amb el qui era aleshores el catedràtic de violí, Francesc Costa. Segons explica el mateix violinista, va simultaniejar els estudis a l'Escola amb les lliçons particulars d'Eduard Toldrà: “Em penso que en un parell o tres d'anys vaig enllestir tots els cursos diguem-ne oficials. En Costa ja ho sabia que jo anava a lliçó amb el Toldrà, però feia la vista grossa”. A l'Escola Municipal va estudiar solfeig i teoria de la música amb Lluís Millet, i harmonia, contrapunt i fuga amb Enric Morera.

Als quinze anys va finalitzar els estudis de violí i oferí el seu primer recital l'Ateneu de Sant Celoni, en què va interpretar la Xacona de Bach. Va continuar rebent classes d'Eduard Toldrà de qui en un futur també rebria classes de direcció orquestral. El 1929, amb divuit anys, fou guanyador del Premi Parramon. El 1930 va començar a fer recitals arreu de Catalunya, per a les associacions de música, amb el pianista Narcís Pujol, interpretant un programa que incloïa la Sonata IV de Händel, el Concert de Mendelsshon i obres curtes de Beethoven, Mendelssohn i Toldrà: Vilafranca del Penedès, el Vendrell, Igualada, Sant Celoni, Palamós, Barcelona, foren algunes de les poblacions en què va actuar. La revista Música es feia ressò dels seu èxits i deia: “De este joven artista no se sabe que admirar más; si la justa pulcritud de la ejecución o la dicción clara y expresiva; si la interpretación personal tan suya, aunque perfecta, que imprime a las obras o la sutil sensibilidad del arco que maneja. Ferrer ha conquistado ya laureles por sus actuaciones en diversos centros musicales, cosa presumible para los que asistieron a las arduas oposiciones que se celebraron para adjudicar el “Premio Parramon” 1929. De esta dificilísima prueba salió este excelente violinista triunfador absoluto e indiscutible, dejándonos con la convicción de que al rodar del tiempo habríamos de encontrarle nimbando por una fama justa de gran artista”.

A partir d'octubre de 1930 va residir a Barcelona i, molt poc temps després, va començar a tocar a l'Orquestra Pau Casals. Per a ell poder treballar amb el mestre i amb grans solistes que admirava molt, com Thibaud, Kreisler o Cortot, va suposar una extraordinària experiència. A l'Orquestra només hi va treballar durant dos anys ja que el 1932 va haver de fer el servei militar.

L'any 1931 va començar a tocar com a membre del Quintet Català, en substitució del violinista Antoni Escofet. L'agrupació que havia estat creada el 1928 estava formada pel violinista Eduard Bocquet, el viola Josep Julibert, el violoncel·lista Josep Trotta i el pianista Guillem Garganta; junts van tocar arreu de Catalunya durant els anys anteriors a l'esclat de la Guerra Civil. A partir de 1933 la formació es va transformar en quartet de corda, el Quartet Català.

Entre 1931 i 1933 Ferrer substituïa Eduard Toldrà a la Granja Royal quan aquest havia de dirigir l'Orquestra d'Estudis Simfònics. El 1932, a part de fer el servei militar (havia d'anar cada matí a la caserna), a les tardes i nits actuava al Teatre Tívoli. A més a més, encara va fer alguns recitals, concerts amb el Quintet Català i va participar en un concert d'Audicions Íntimes a la Sala Mozart amb el seu mestre Eduard Toldrà com a primer violí i al costat de Josep Julibert, Josep Trotta, el pianista Blai Net i el clarinetista Carles Pinós. El 24 de gener de 1932 va oferir un recital a la Sala Mozart de Barcelona amb la pianista Maria Teresa Pelegrí. La crítica de La Humanitat (26 de gener) se'n va fer ressò: “Rafael Ferrer es destacà com un violinista de gran temperament. Ajudat d'una tècnica que acredita el nostre Toldrà com a professor, matisà el programa amb una gran sensibilitat. Destacà també la seva fidelitat d'intèrpret”. Aquell any, el 7 de desembre, també va actuar a la Galeria d'Iquino de Barcelona, amb el pianista Adolf Cabaner, en el marc de l'Exposició Ginart.

Un cop finalitzat el servei militar el 1933, Rafael Ferrer va entrar a formar part de l'Orquestra de Ràdio Associació de Catalunya (RAC), que dirigí Baltasar Samper i posteriorment Joaquim Serra. Aquell any, a part d'algunes actuacions amb el Quartet Català, també va oferir mensualment, des del mes de juliol, un concert de cambra emès per Radio Associació; va col·laborar amb el pianista Blai Net i amb els companys del Quartet Català interpretant en la formació de trio i quartet obres de Mozart, Beethoven, Mendelssohn o Zamacois entre d'altres. Probablement fou durant aquell 1933 que la formació va enregistrar en disc el Quartet op. 4 de Turina per a la casa La Voz de su Amo.

L'any 1934 va continuar intensament la seva activitat a Ràdio Associació de Catalunya; el 14 de gener es van emetre els concerts per a dos violins de Vivaldi i Bach en la interpretació de l'Orquestra de la Ràdio amb Eduard Bocquet i Rafael Ferrer com a solistes. El Quartet Català va oferir diverses emissions radiofòniques, amb la interpretació de quartets de Mozart i Schubert, i un concert al Palau de la Música Catalana el 18 de febrer, formant part del cicle de l'Associació Obrera de Concerts. En aquell concert veiem que el violoncel·lista Josep Trotta fou substituït per Enric Bullich, membre de l'Orquestra de RAC amb qui portaven força temps tocant en concerts de cambra per a emissions radiofòniques. La formació va rebre una excel·lent crítica per part de la Revista Musical Catalana: “La sonoritat pastosa dels instruments plegats, l'homogeneïtat i l'equilibri establert entre els components del Quartet Català donen al conjunt un valor ben estimable que han d’agrair els nostre filharmònics [...]”. A partir de 1934 i fins a l’inici de la guerra, Rafael Ferrer va ser professor auxiliar de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Fins a l'esclat de la Guerra Civil, el violinista va continuar treballant a l'Orquestra de RAC, oferí recitals de violí i piano amb el pianista Adolf Cabané i formà part d'altres agrupacions cambrístiques com l'Agrupació de Cambra d'Eduard Toldrà. El 15 de març de 1936 va interpretar al Palau de la Música Catalana el Concert per a dos violins de Bach amb Eduard Bocquet i l'Orquestra de Cambra de Barcelona dirigida per Baltasar Samper.

Durant la guerra, Rafael Ferrer va tenir molta sort i no l'obligaren a anar al front. Ho relatava en una entrevista l'any 1981: “El senyor Fontbernat, que era un dels capdavanters de la Ràdio Associació em va fer un carnet de tècnic en coses de ràdio i gràcies a aquest carnet em col·locaren en un cos especial de senyals i comunicacions. Però de totes maneres, vaig haver de patir molt, com gairebé tothom, passant molta fam i tota mena de privacions”. Durant part de la guerra va continuar donant classes com a professor supernumerari a l'Escola Municipal de Música. El 16 de febrer de 1938 va oferir un recital amb la pianista Enriqueta Tarrés a l'Escola Professional per a la Dona, organitzat per l'Associació d'Alumnes de l'Escola Municipal de Música. D'aquest concert a La Humanitat del 25 de febrer es podia llegir: “Un violinista que hom coneixia pels conjunts de cambra, on sovint col·laborava, se'ns ha revelat avui com un concertista consumat. Recte de línies, sense, però, l'academicisme i encarcarament del professor de claustre [...], Rafael Ferrer ens presenta el tipus del concertista conscient, madurat, en la pose i en el dir i profund en la concepció i en la plasmació d’allò que interpreta. Dues Sonates de Händel i Beethoven foren prou per a constatar aquestes grans possibilitats advertides en Rafael Ferrer, possibilitats confirmades amb excés al llarg del programa on hom executà diverses composicions de Schumann, Fiocco, Toldrà, Dvorák, Achron, Kreisler i Paganini-Kreisler i que serviren a l'artista per a donar-nos la idea de la seva gamma interpretativa en tan diversos com variats aspectes”. I Baltasar Samper a La Publicitat (15 de febrer) va escriure: “Rafael Ferrer pogué posar victoriosament en joc tots els recursos de la seva tècnica perfecta i pogué també a través de les acurades interpretacions de tan diverses obres, fer admirar el seu gran temperament musical i la finor d'esperit que li permet de trobar amb segura apreciació dins de cada estil els matisos expressius justos i adients”.

Un cop acabada la guerra va tornar un temps a Sant Celoni per recuperar-se i allà va conèixer la que seria la seva futura esposa Teresa Coch Martí, amb qui tindria tres fills: Maria Àngela, Joan Sebastià i Rafael. Segons paraules del mateix violinista, la postguerra va ésser pitjor que la guerra; va haver de tocar de violinista a l'Hotel Ritz un temps i durant dos anys va treballar com a oficinista en editorials i cases de mobles.

A finals de 1939 i 1940 el trobem vinculat a l'Orquestra Da Camera Ardèvol que dirigia el compositor i pianista Ferran Ardèvol. Reprèn la seva activitat com a professor de l'Escola Municipal de Música i durant aquella etapa forma el Trio Pro-Arte amb el pianista Josep Poch i el violoncel·lista Mario Vergé. Amb aquesta formació va oferir un concert al Palau de la Música l'11 de juliol de 1942 interpretant trios de Mozart, Beethoven i Mendelssohn.

En crear-se l’Orquestra Municipal de Barcelona l’any 1944, Rafael Ferrer hi oposità i guanyà la plaça de concertino. L'Orquestra, amb el seu director titular Eduard Toldrà, va fer el concert de presentació el 31 de març al Palau de la Música. El diari Arriba va dir: “Es un concertino que des del momento inicial acusó una valía extraordinaria, tocar como lo hace él en un concierto de presentación rebasa los límites tradicionales”. A partir d'aquell moment Ferrer comença a desenvolupar una carrera sòlida com a violinista de rellevància en el panorama musical català, des de la seva posició de concertino de l'Orquestra Municipal. Ja només en els primers dos mesos d’activitat de l’Orquestra, actua tres cops com a solista: el 16 d’abril interpreta el Concert grosso núm. 6 de Händel al costat de la violinista Rosa Mas i del violoncel·lista Josep Trotta, el 30 d’abril ofereix el Concert per a violí de Mendelssohn i el 31 de maig toca el Concert per a violí en re major de Mozart. De la interpretació del Concert de Mendelssohn La Vanguardia en deia: “Solista del Concierto de Mendelssohn Rafael Ferrer, intérprete siempre atento, preciso, fervoroso y que supo alejar de toda rigidez académica, prestándole calor y energia”. De la interpretació del Concert de Mozart, Xavier Montsalvatge a Destino en va escriure: “Rafael Ferrer demostró estar en plenitud de sus facultades y en posesión de una técnica y estilo admirables”. I el crític U. F. Zanni a La Vanguardia va dir: “Con juego instrumental nítido, exactísimo, y con propósitos, no de deslumbrar mediante efectismos de grandilocuencia o de sentimentalismo, sino de persuadir con la justeza de la expresión y del estilo, logró que su labor adquiriera un valor altísimo y que el auditorio, apreciando debidamente la pericia y la honradez del intérprete lo admirara y aplaudiera con cordialísima insistencia.

El 27 de desembre de 1945 i el 9 de gener de 1946 Rafael Ferrer i el pianista Rafael Gálvez van oferir la integral de les Sonates per a violí i clave de Johann Sebastian Bach al Coliseum de Barcelona, formant part d'un Cicle Bach organitzat pel Foment de les Arts Decoratives. Del primer concert la crítica en va dir: “Las Sonatas fueron tan justamente interpretadas por el cálido violín de Rafael Ferrer sobre todo en sus tiempos 'allegros' y en el insuperable presto de la Sonata nº 2” (Solidaridad Nacional 20-12-1945); “Los artistas expusieron con pureza de lineas, penetrante sentido musical y el requerido estilo las Sonatas núms. 1, 2 y 4” (La Vanguardia 28-12-1945).

El 1946 Rafael Ferrer va dur a terme un concert a la Sala Mozart amb un nova formació, el Trio Da Camera, amb el violoncel·lista Mario Vergé i el pianista Rafael Gálvez. Amb aquest pianista també va oferir diversos recitals, dos d'ells a l'Institut Britànic (14 de desembre) i al Palau de la Música. El recital al Palau, celebrat l'1 de juny, incloïa la Sonata VI de Händel, el Concert en mi bemoll major de Mozart, les Variacions sobre un tema de Corelli de Tartini-Kreisler, la Romança en sol major de Beethoven i peces de Debussy, Toldrà, Paganini, Achron i Kreisler. Aquell any va interpretar també el Concert per a violí en la menor de Vivaldi amb l'Orquestra Municipal de Barcelona (12 de maig) i va participar en alguns concerts de cambra com el celebrat en homenatge a Manuel de Falla a l'Escola Municipal el 23 de desembre.

Els anys 1947 i 1948 va continuar formant duo amb el pianista Rafael Gálvez. El 29 de febrer de 1947 va interpretar els solos de la Serenata núm. 7 “Haffner” de Mozart amb l'Orquestra Municipal dirigida per Ataulfo Argenta. La Vanguardia se'n van fer ressò: “El violinista Rafael Ferrer cuyo arco no conoce dificultades de orden técnico ni expressivo fue insuperable solista de la encantadora Serenata de Mozart”. El 6 de juny va interpretar amb el violoncel·lista Josep Trotta el Doble concert de Brahms amb l'Orquestra Municipal dirigida per Eduard Toldrà.

El 13 de febrer de 1949 Rafael Ferrer va tocar el Doble concert de Bach amb el gran violinista polonès Henryk Szeryng. Aquella fou una actuació que restà molt fortament en el record del violinista, per la gran i intensa experiència que va suposar per a ell. Xavier Montsalvatge a la revista Destino va comentar: “Rafael Ferrer dialogó con Szeryng en el Concerto de Bach. Nuesto admirado Concertino supo ponerse a la tesitura de su comapañero y ambos recibieron el homenaje del auditorio que llenaba el Palacio de la Música”. Rafael Ferrer, aquell mateix any, va interpretar de nou el Concert de Mendelssohn a Sabadell amb l'Orquestra Clàssica Municipal dirigida per Salvador Uyá (20 de març). L'any 1950 va tornar a interpretar-lo a Figueres, amb l'Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà (9 de maig).

Ja creada Ràdio Nacional de Barcelona, l'any 1949 Rafael Ferrer fou nomenat director de l'Orquestra de Cambra de l’emissora i es va encarregar a partir d'aleshores de dirigir un concert cada quinze dies comptant amb solistes de primer nivell com Pilar Casals, Alicia de Larrocha, Rosa Sabater, Conxita Badia o Maria Espinalt. Aquest nou camí com a director d'orquestra va permetre ampliar els seus horitzons artístics. Simultàniament a aquesta proposta, la casa Estela li va encarregar una sèrie d'il·lustracions musicals per a pel·lícules de dibuixos animats; en va arribar a fer més de trenta. També va compondre algunes bandes sonores per a llargmetratges d'artistes del seu entorn, que coneixia i que li sol·licitaven la seva col·laboració. D'aquesta manera a la vessant de violinista s’hi van afegir dues facetes noves molt importants: la de director d'orquestra i la de compositor.

Durant els primers anys de la dècada dels cinquanta, va dirigir puntualment l'Orquestra Municipal, com en el concert que va tenir lloc el 10 de març de 1953 en què va estrenar la seva “Suite Mediterrània” per a orquestra. Un any i mig abans, el 19 d’octubre de 1951, havia estrenat com a solista el seu Concert per a violí i orquestra acompanyat de l’Orquestra Municipal dirigida per Eduard Toldrà. Durant aquells anys fou sovint sol·licitat per dirigir moltes altres formacions com l'Orquestra Filharmònica de Barcelona, l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu o l'Orquestra Simfònica de Barcelona. A poc a poc la seva faceta de director va anar agafant més volada sense voler-ho; Rafael Ferrer mai no va mostrar cap ambició per assolir càrrecs ni prestigi, per a ell el més important era estar en contacte amb la música. En el llibre Rafael Ferrer, mig segle de vida musical d'Eugeni Molero (Ajuntament de Sant Celoni, 1975), el músic ho explica: “En el fons això de dirigir és divisme i jo no ho soc ni ho he estat mai un 'divo'. El que de debò m'interessa és fer música, que em deixin treballar tranquil en les coses que em plauen. Que no m'amoïnin massa. Soc feliç preparant els assaigs per quan ve un director convidat. La veritable satisfacció l'experimento aleshores, tot fent música amb els meus companys”.

A principis de 1954 Rafael Ferrer i la pianista Maria Teresa Balcells van interpretar els sis Sonets de Toldrà al Col·legi d'Advocats de Barcelona, en un homenatge que se li va fer al compositor. El 28 de novembre d'aquell any Ferrer va interpretar la Simfonia concertant de Mozart al costat de Mateo Valero (viola) i l'Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Toldrà. Aquests van ser pràcticament els darrers concerts de Rafael Ferrer com a solista. A partir d'aleshores les actuacions com a violinista es concentrarien exclusivament en la seva funció de concertino de l'Orquestra Municipal, una activitat que duria a terme fins al 1962. Arran de la mort d'Eduard Toldrà i del sostdirector Ricard Lamote de Grignon durant aquell fatídic 1962, Rafael Ferrer va ocupar el càrrec de director interí de l'Orquestra Municipal. Posteriorment fou subdirector de l’Orquestra Ciutat de Barcelona entre 1967 i 1978.

Des dels anys cinquanta, Rafael Ferrer va treballar molt intensament com a director d'orquestra en enregistraments en disc LP. Per a la casa La Voz de su Amo va fer nombrosos arranjaments de música lleugera (de vegades havia signat amb el pseudònim F. Delta o, algun cop, F. Dasca) destinats a les gravacions discogràfiques que molt sovint dirigia ell mateix. També va fer a Barcelona una extensa sèrie d'enregistraments discogràfics de sarsueles amb l'Orquesta Sinfónica Española (casa Odeón). L'any 1959 va formar part com a director d'orquestra d'una companyia de sarsuela anomenada Compañía Lírica Amadeo Vives (creada per José Tamayo) amb la qual va recórrer tot Espanya. Fou també el director musical d'una col·lecció de discos titulats Historia de la música, publicats per EMI.

Al llarg de la seva vida, Ferrer va dirigir la majoria de les orquestres espanyoles i algunes de França; dos dels concerts dels quals més bon record guardava eren el que va dirigir a París, amb l'Orquestra Pasdeloup, i un concert a Madrid amb l'Orquestra Nacional d'Espanya i el pianista Hans Richter-Haaser (Rafel Ferrer, mig segle de vida musical d'Eugeni Molero).

Rafael Ferrer va ser assessor musical de Radio Nacional de España entre 1948 i 1976; va exercir de director artístic de programes de divulgació musical de TVE com Música en la intimidad, Grandes intérpretes i Atril.

Com a compositor té una important producció musical que abraça diversos gèneres: té una important obra per a cobla (vint-i-nou sardanes i vuit obres de concert), cançons, obres de cambra, música coral i diverses obres orquestrals com el Concert per a violí en si menor (1950), la “Suite Mediterrània” núm. 1 (1951), “Romance de la fragua” (1952), “La tarde, la noche y el amanecer” per a veus i orquestra (Premi Itàlia de la RAI 1962), “Foixanes” per a veu i orquestra (1977) o “Erols” (1982). Cal destacar també les seves orquestracions d'obres d'Enric Granados, les quals va enregistrar en disc. L'obra de Rafael Ferrer es defineix per la seva transparència i sinceritat; en la seva música hi ha tendresa i una característica aspror, inequívocament arrelada al país.

Entre 1969 i 1981 va exercir com a catedràtic de música de cambra del Conservatori Municipal de Música de Barcelona com a successor de Joan Massià.

Els darrers anys de la seva vida els va passar a Sant Celoni. I és que sempre va sentir-se molt arrelat a la seva estimada població, participant sempre que podia en concerts, molts dels quals emmarcats en les festes majors; un dels més destacats va tenir lloc a l'Ateneu el 8 de setembre de 1962, durant el qual va poder dirigir l’Orquestra Municipal de Barcelona i se’l va nomenar fill predilecte de la vila.

Rafael Ferrer va ser un home d’una gran humilitat, que va fer “de músic” en totes les accepcions del terme, treballant sempre amb gran honestedat. La seva actitud generosa, d’entrega a la societat que l’envoltava, tenia el seu origen en l’amor incondicional que sentia per la música; el seu violí va ser tan sols l’eina que li permeté estar-hi en contacte directe i desenvolupar així, seguint les passes del seu admiradíssim Eduard Toldrà, la seva faceta de músic integral.