Pilar Casals

Pilar Casals fou una gran violoncel·lista pertanyent a una coneguda família de músics. Fou filla d’Enric Casals i Defilló i de Maria Isabel Vidal i Mayner, que s’havien casat al Vendrell el 1919. Els seus pares li van donar el mateix nom que la mare d’Enric Casals, Pilar Defilló Amiguet nascuda el 1853 a Mayagüez (Puerto Rico).

Pilar Casals fou, doncs, neta de músics, tant Carles Casals i Ribes –organista, pianista, professor de música i compositor– com Pilar Defilló foren músics (de fet Pilar havia estat alumna de Carles abans de casar-se amb ell), filla d’un violinista i neboda d’un violoncel·lista, Pau Casals. Pilar va tenir tres germans, més petits que ella, que no es van dedicar a la música: Enriqueta, Carles i Mariona.

Als cinc anys va començar els estudis de piano amb el pianista Blai Net i un any després va encetar els d’un altre instrument: el violoncel. Va arribar a dominar ambdós instruments. Va tenir dues professores: pel que fa al violoncel, la Francesca (Frasquita) Vidal i Puig (1880-1955), excel·lent violoncel·lista i companya sentimental durant més de vint anys de Pau Casals, i pel que fa al piano, la belga, establerta a Barcelona, Ivonne Atenelle. El primer violoncel amb el qual es va exercitar la petita Pilar va ser el mateix que havia fet servir per als estudis el nen Pau Casals, un instrument de mides reduïdes, un “tres quarts”. Més tard faria servir un violoncel del lutier Marc Laberte, propietat també del seu oncle Pau i que posteriorment, durant un temps, la família Casals va cedir al violoncel·lista andorrà Lluís Claret i Serra.

Un cop acabada la Guerra Civil, Pau Casals va demanar al seu germà Enric, que encara era a Catalunya, si podia enviar els nens amb ell a Prada de Conflent. Fou així com Pilar, Enriqueta i Carles van marxar a França, mentre que la petita Mariona va romandre a Barcelona. Va ser en aquell temps que Pilar va optar definitivament pel violoncel per desenvolupar una carrera com a concertista.

La primera referència que trobem de Pilar Casals com a violoncel·lista té la data del 22 de novembre de 1941, arran d’un concert del Dia de la Música Familiar Alemanya com a celebració de la diada de Santa Cecília, que va anar a càrrec d’alumnes del Col·legi Alemany de Barcelona, on interpretà el Trio núm. 6 de Wolfgang Amadeus Mozart amb la violinista Adelina Pittier, també estudiant, i el professor, pianista i compositor alemany Alwin Krumscheid. En aquest concert hi assistí el cònsol general de l’Alemanya nazi, Rolf L. Jäger. Com a curiositat, el programa del concert inclou a la darrera pàgina una llista dels professors de música del centre, entre els quals apareix el nom de Pau Casals com a professor de violoncel, a més d’altres músics ben coneguts: Pere Vallribera (piano), Enriqueta Goletti (piano), Isabel de la Calle (piano) i Rosita Rodés (guitarra), entre altres.

Un ràpid aprenentatge li va permetre presentar-se molt aviat en públic a Barcelona, al Palau de la Música Catalana, el 29 de març de 1942. Acompanyada de la pianista Maria Canela i Esteve, va interpretar obres de Johann Sebastian Bach, Ludwig van Beethoven, Gaspar Cassadó, Enric Granados i Jean-Baptiste Senaillé, mentre que Maria Canela interpretava en solitari obres d’Isaac Albéniz, Manuel de Falla i Enric Granados. De Beethoven van interpretar la Sonata op. 102 en re major. El cronista del Diari de Barcelona, Antoni Marquès, va dir de Pilar que “en ella saludem una violoncel·lista que no desmenteix la branca d’on prové i que amb extraordinària força d’assimilació ha cristal·litzat en el violoncel la seva profunda musicalitat. Pilar Casals parla el seu propi idioma musical i sap unir el que ja ha escrit el compositor a la ‘paraula’ del seu instrument. Ho fa serenament, amb seguretat, bon so, quadratura, veritable gràcia i expressió. La seva presentació va constituir un èxit absolut”.

El 24 de novembre de 1942 va participar en un concert dedicat íntegrament a Johann Sebastian Bach al Palau de la Música Catalana; va ser una dels molts intèrprets del concert, tots alumnes del Col·legi Alemany de Barcelona. Pilar interpretà una “Toccata” i un “Arioso” del compositor alemany. Aquest cop el programa del concert inclou a la darrera pàgina una llista dels professors de música del centre, entre els quals tornava a aparèixer el nom de Pau Casals com a professor de violoncel, a més d’altres músics ben coneguts: Tomàs Buxó (piano), Lluís Soler (violí) i Pere Vallribera (piano), entre altres.

El 14 de març de 1943, gairebé un any després de la seva presentació al Palau de la Música Catalana, ambdues artistes es van presentar al mateix escenari, ara amb un programa compost per obres d’Edvard Grieg (Casals i Canela); Maurice Ravel, Joaquim Zamacois, Granados i Albéniz (Canela en solitari), i Johann Sebastian Bach, Louis de Caix d’Hervelois, David Popper i Granados (Casals en solitari). Dos dies després apareixia la crònica al Diari de Barcelona, ara signada per Luis de Castilla: “Pilar Casals, a qui escoltàvem per primera vegada, apunta en la vida de l’Art com a violoncel·lista de valor incalculable. La seva intel·ligència i el seu temperament, dedicat des de ben petita a l’estudi, han format una artista ben preparada, que es fa sentir amb veritable atenció i delectació”.

L’hivern de 1943 Maria Canela i Pilar Casals van començar una gira per diferents poblacions espanyoles. El 5 de desembre van actuar a Sevilla i dies més tard a Jerez de la Frontera i Granada. El 27 de febrer de 1944 va intervenir en un concert al Palau de la Música Catalana, ara sota la direcció musical del seu pare, amb l’Orquestra Professional de Càmera. Aquell dia va interpretar l’aleshores únic conegut Concert per a violoncel en re major de Joseph Haydn. El maig de 1944 es van presentar a València en un concert organitzat per la Filharmònica de la ciutat i el juliol van oferir un concert al Conservatori de Múrcia, amb obres de Grieg, Mozart, Weber, Brahms, Schubert, Liszt, Saint-Saëns, Bach, Granados i Cassadó. “Molt encertada va ser la invitació a les concertistes Pilar Casals i Maria Canela”, deia la revista Ritmo el juny de 1944 a propòsit del concert de Múrcia, i afegia: “S’ha dit que Pilar Casals és digna del seu cognom, i així és, efectivament. Busca el cor de l’ésser exquisit que és el violoncel i li fa dir el seu llenguatge amb una expressió cordial”.

El 29 de desembre de 1944 va actuar de nou al Palau de la Música Catalana de Barcelona, ara amb l’acompanyament al piano de Rafael Gálvez Bellido, professor del Conservatori Municipal, violinista, abans de la guerra, de l’Orquestra Pau Casals -va començar a col·laborar amb Pau Casals a finals del segle XIX-, com el seu germà Bernardino Gálvez, gran violoncel·lista. Era, doncs, un amic de la família Casals. El programa del concert del desembre de 1944 va incloure música de Beethoven, Gabriel Fauré, Johannes Brahms, Jean-Baptiste Senaillé i David Popper.

El 31 de gener de 1945 es feia públic el guanyador del concurs nacional de violoncel, promogut per Regino Sáinz de la Maza. El premi es va repartir entre Ricardo Vivó Bazo i Pilar Casals, que havia interpretat el Concert per a violoncel de Haydn. Aquest concurs va suposar a la violoncel·lista la contractació per oferir concerts a Madrid, amb l’Orquestra Simfònica, i a València. Aquells concurs, organitzat per la Vicesecretaria d’Educació Popular, va premiar també noms importants de la música d’aquell moment, com ara el saguntí Joaquín Rodrigo (premi de compositor simfònic), el basc Jesús Guridi (premi de compositor líric) i Federico Sopeña (premi de musicologia).

Abans dels concerts de València, Pilar Casals tornava a intervenir en un concert al Palau de la Música Catalana, el 25 de febrer de 1945,  ara amb l’Orquestra Professional de Càmera sota la direcció del seu pare. Pilar va interpretar el Concert en si bemoll per a violoncel i orquestra de Luigi Boccherini. Al programa de mà s’hi podien llegir aquestes frases sobre la manera de tocar de Pilar: “La transparencia de su dicción, la nitidez y claridad de su lenguaje sonoro, el juego de su arco, la riqueza y variedad de sus matices y coloraciones y sobre todo la dulzura, la ingrávida fluidez con que sabe desarrollar las frases más puras, llegando a una sublime desmaterialización del sonido, se patentizaron más precisas y conmovedoras que nunca” (A. Menéndez, 3 de gener del 1945).

El 4 de març de 1945 tornava al Palau, ara amb l’acompanyament de Rafael Gálvez, en un concert organitzat per l’Obra Sindical d’Educació i Descans, interpretant obres de Beethoven (Sonata en la major op. 69), de Brahms (Sonata en fa major op. 99), Bach (“Toccata”), Hervelois (“Tambourin”), Popper (“Gavota”), Granados (“Danzas españolas”) i Cassadó (“Requiebros”). Va marxar després cap a València on va oferir en dues sessions els concerts de Haydn i de Boccherini amb l’Orquestra Municipal de la ciutat. El 20 de novembre va participar en un concert de la secció musical del Foment per a les Arts Decoratives a Barcelona, acompanyada un altre cop per Rafael Gálvez, interpretant la Sonata op. 99 de Brahms i la Sonata op. 102 de Beethoven. L’acte va tenir lloc a la Cúpula del Coliseum de Barcelona, que llavors encara es feia servir per a concerts, exclusivament per a membres del Foment.

EL 24 de març de 1946 tornà a participar en un concert de l’Orquestra Professional de Càmera, dirigida pel seu pare, al Palau de la Música Catalana. Pilar interpretà el Concert de Boccherini. El concert va ser retransmès per Ràdio Espanya de Barcelona en commemoració del cinquantenari de les emissions de concerts setmanals de l’emissora. En aquest concert es van presentar en primera audició dues obres d’Enric Casals: “A Juli Garreta” i “Dansa heroica”. Antoni Català al Diari de Barcelona va escriure: “Pilar Casals va oferir una col·laboració artística rellevant en aquesta extraordinària manifestació de música de cambra. Ella és concertista amb entera propietat. Abraçada al seu instrument favorit, sent les obres que interpreta, la seva fina sensibilitat li fa reviure l’esperit de la seva creació, amb el fidel concurs del seu arc, tot expressivitat i delicadesa”. Com a propina va oferir una obra de Bach.

El 8 de desembre de 1946 va participar en un concert organitzat per l’entitat sindical Educació i Descans, al Palau de la Música Catalana, amb l’acompanyament de Rafael Gálvez. El programa contenia obres de Bach (Coral – Preludi), Beethoven (Set variacions sobre un tema de “La flauta màgica” de Mozart), Boccherini (“Adagio” i “Allegro”), Grieg (Sonata en la major), Popper (“Chanson Villageoise”) i Chopin (Nocturn núm. 2). El cronista del Diari de Barcelona Antoni Català va dir d’aquest concert: “Hem observat com Pilar Casals porta en permanent ascensió el seu virtuosisme. Les seves interpretacions es van moure en tot moment en un ambient d’un bon to artístic. Elegantment expressiva i en senyorial apassionament, totes les seves versions foren fidels traduccions dels diferents estils continguts en les obres del programa”.

L’any 1947, després d’un concert a Malgrat de Mar amb el pianista Josep Vicens, va viatjar a Lisboa, on el 7 de maig va participar en un concert al Teatro Nacional de São Carlos, acompanyada per Rafael Gálvez. Va interpretar un programa molt semblant al del desembre anterior, amb la Sonata en la i les Set variacions sobre un tema de “La flauta màgica” de Mozart de Beethoven, a més d’un “Adagio” i “Allegro” de Boccherini, l’”Allegro Spiritoso” de Senaillé, “Goyescas” de Granados, “Chanson Villageoise” de Popper, el Nocturn de Chopin i “Requiebros” de Cassadó. Uns dies més tard, el 29 de maig, Pilar oferí al mateix teatre el Concert en si bemoll major de Boccherini, amb les cadències de Pau Casals, acompanyada de l’Orquestra Simfònica Nacional sota la direcció del seu pare, Enric Casals. El compositor i crític portuguès Ruy Coelho va dir d’ella a la revista Ritmo: “Al sentir-la un no pensa en el ‘legato’, ‘staccato’, en el ‘portato’ ni el ‘grand détaché’, ni tampoc en la distribució d’accentuacions o vivificació de cada nota, perquè un es troba en presència d’una gran artista, que necessàriament posseeix un sistema més que aplica sempre i novament a cada interpretació, a cada moment [...] i  lliurant-se així amb llibertat al descobriment de belleses misterioses, sempre més grans i infinites. Pilar Casals no és un ‘tractat’, no és un ‘mètode’, és una gran artista”. El 28 de febrer d’aquell any, Pau Casals va escriure al seu germà Enric des de Prada, felicitant-lo pel seu Concert per a violoncel i orquestra: “En relació a l’estimada Pilareta (com l’anomenava afectuosament), ja sabia que tocaria amb aquella vivesa i soltura que li són tan pròpies, tan exquisides i tan convincents”.

De tornada a Catalunya, va participar del 14 al 17 d’agost de 1947 a les festes de Sant Salvador del Vendrell. A finals d’any, el 13 de desembre, tornava a oferir un concert amb Rafael Gálvez, ara a l’Institut Britànic de Barcelona, incloent al programa una Cançó i dansa de Frederic Mompou.

El 4 de març de 1948 Pilar Casals va participar en un concert, el tercer de la temporada del Gran Teatre del Liceu, en una sessió dedicada a Richard Strauss, que hi havia de ser present. El compositor, que estava malalt, no va poder desplaçar-se des de Lausana a Barcelona per assistir a l’homenatge, per la qual cosa es va reorganitzar el programa, que va incloure tres obres de Strauss -”Mort i transfiguració”, “Don Juan” i la Simfonia dels Alps, dirigides per Ahn Eak-tai-, i el Concert de Boccherini interpretat per Pilar Casals sota la direcció del seu pare. Va marxar després a les illes Canàries, on va oferir quatre recitals i dos concerts amb l’Orquestra de Cambra de Santa Cruz de Tenerife.

A finals de novembre d’aquell any, l’Orquestra Professional de Cambra d’Enric Casals oferí un concert a Manresa, al Teatre Conservatori, que va incloure el Concert de Boccherini, de nou interpretat per Pilar Casals.

El 21 de febrer de 1949 va participar en un concert molt especial per a ella i per a la seva família: l’estrena del Concert en fa major per a violoncel i orquestra del seu pare, Enric Casals, al Palau de la Música Catalana, amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per l’autor de l’obra. El concert per a violoncel està justament dedicat a Pilar Casals i el va escriure Enric Casals durant l’estiu de 1946 a la residència familiar de la platja de Sant Salvador del Vendrell, en va acabar la composició a començaments de 1947. “Pilar Casals”, deia el programa de mà del Palau, “es troba en condicions immillorables per a transmetre amb la major fidelitat el missatge artístic que l’autor ha confiat a la seva obra”. El cronista del Diari de Barcelona Antoni Català escrivia l’endemà de l’estrena que “el concert podria portar amb més propietat el títol d’obra ‘per a orquestra i violoncel concertant’. De totes maneres hi ha a l’obra passatges escrits a propòsit per lluir les facultats virtuosístiques del violoncel solista. Pilar Casals fou aplaudida. Va tenir moments d’afortunada expressivitat en la dicció de la difícil part de violoncel, a la interpretació de la qual es va lliurar amb profunda efusió anímica”.

L’any 1953 Pilar es va casar amb Marcelino Frizzoni Rudolf, natural de Tremp d’origen italosuís, amb qui va marxar a Suïssa i va tenir tres fills. Pocs anys abans havia pres la decisió de retirar-se definitivament de la vida de concertista.

Pilar Casals des de molt petita va tenir com a màxim referent el seu tiet Pau Casals, el “padrinet” com l’anomenava ella. Des que era ben jove, Pau i Enric Casals van veure que disposava d’un verdader do per a la música. El 14 de gener de 1947 una carta de Pau Casals al seu germà Enric ens informa de la impressió que va causar a Pau Casals l’enregistrament que ella havia fet de les Variacions sobre “La flauta màgica” de Beethoven amb la pianista Maria Canela:  “Ja he escoltat a Pilareta. Quina emoció! A las primeres notes ja ens vam donar compte de què es tractava. Tití (Frasquita Vidal) no va poder evitar plorar durant tot el temps que van durar les variacions. Jo mateix, però vaig voler escoltar-ho tot el que hi havia en el tocar i fins al final vaig voler conservar, esforçant-me, la serenitat. Hem repetit l’audició moltes vegades fins que hem hagut de tornar el gramòfon als veïns que ens l’havien deixat. No dubtàvem del que havies dit de Pilareta, però era necessari que jo em donés compte per mi mateix. Pilareta té verdaderament el do i verdaderament emociona. Gràcies a Déu! I aquest do és una gràcia que rebem també nosaltres i tenim que estar agraïts en el fons dels nostres cors” (Pau Casals. Dades biogràfiques inèdites, cartes íntimes i records viscuts, p. 158). Avui dia tenim la sort de poder recuperar aquest enregistrament i, per tant, de reviure el gran art de Pilar Casals, una violoncel·lista de curta trajectòria artística però d’un extraordinari talent musical.