Pere Valls Duran

Pere Valls va néixer a Sabadell l'any 1869, fill de Joan Valls, cisteller nascut a Caldes de Montbui, i d’Eulàlia Duran, nascuda a Sabadell. A set anys iniciava els estudis musicals a l'Escola Municipal de Música, dirigida pel mestre Joaquim Oller; contemporàniament ingressava a l'escolania de la Capella de l'església de Sant Fèlix. Posteriorment, va traslladar-se a Barcelona per començar els estudis de perfeccionament musical amb el professor de contrabaix Casimir Viñas i també amb el mestre de solfeig i de teoria musical Francesc Montpart.

L'any 1887 amb divuit anys va traslladar-se a la República Argentina, a Buenos Aires concretament, on va exercir la carrera musical de contrabaixista en diferents orquestres: a la Gran Orquesta del Teatro de la Ópera amb seu al Teatro Colón, a l’Orquesta del Teatro Onrubia (com a primer contrabaixista), a l’Orquesta de Conciertos Sinfónicos i a l’Orquesta Politeama, totes de la ciutat de Buenos Aires. Va participar en les temporades de concerts de les orquestres dels músics Furlotti i Melani. També va ser nomenat primer contrabaixista de l'orquestra de la catedral de Buenos Aires, i fou en l'escola de música d'aquella catedral on rebé estudis d'harmonia amb el professor Jaime Xarau i de contrapunt amb el mestre Brachetto. Després perfeccionaria la seva tècnica instrumental rebent cursos superiors amb el mestre José Roveda, concertista de contrabaix a Buenos Aires, que havia estat deixeble directe de l'italià Giovanni Bottesini (Crema, Llombardia, 1821-Parma, 1889). Amb el pas dels anys, aquest compositor i virtuós italià seria el seu referent principal en el desenvolupament de la tècnica de l’instrument. Aquells anys va dur a terme gires a la resta d’Argentina i a Brasil, amb la Gran Compañía de Ópera Italiana fins que, sobtadament i per motius familiars, va haver de tornar a Catalunya.

L’any 1892 va retornar a Catalunya i fixà definitivament la seva residència a Barcelona, al carrer de Borrell núm. 69. En aquesta ciutat va desenvolupar les seves activitats d’intèrpret, professor i compositor. En qualitat d’intèrpret, va exercir de contrabaixista a la majoria d’orquestres simfòniques existents a la ciutat. La majoria d’aquestes orquestres tenien temporades curtes de concerts, en no disposar de bases de finançament sòlides per desenvolupar les seves activitats musicals amb prou estabilitat. Pere Valls va formar part de les següents formacions simfòniques: Orquesta Moderna Armonía y Unión Artística; Orquestra de la Casa Provincial de Caritat; Orquestra de la Societat Catalana de Concerts, dirigida pel mestre Antoni Nicolau; Orquestra Filharmònica de Barcelona; Orquestra de la Societat de Concerts Clàssics, fundada el 1899 per Enric Granados i Antoni Nicolau; Orquestra Simfònica de Barcelona, dirigida per Joan Lamote de Grignon. Pere Valls entrà l’any 1892 com a professor solista de contrabaix a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i, més tard, l’any 1896, i per concurs oposició, guanyarà la plaça de professor solista a la Banda Municipal de Barcelona on tocarà fins al 1929.

Primer contrabaix a l’Orquestra de Pau Casals (1920-1934)

Com molts altres bons instrumentistes de corda de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, va ser cridat pel mestre Pau Casals per participar en la seva orquestra, amb la qual debutà en el concert inaugural el 13 d'octubre de 1920. Pere Valls va ser el solista de contrabaix de l'orquestra, envoltat per molts dels seus deixebles, com Salvador Escofet, Conrad Bas, Joan Gratacòs, Antoni Montané, Tomàs Goxens, entre d'altres. L’any 1934, Pere Valls renuncià a les seves activitats a l’orquestra per raons de salut.

Participació en diverses associacions musicals (1901-1935)

Conjuntament amb Enric Granados va ser un dels iniciadors i impulsors del Sindicat Unió de Músics de Catalunya, una entitat fundada l'any 1919, que ja l'any 1924 comptava amb més de sis-cents socis. Fou membre de l'Associació Wagneriana de Barcelona, una entitat fundada l’any 1901 entre altres per Joaquim Pena, Antoni Ribera, Lluís Suñé i Antoni Colomé. Aquesta fou la primera associació a la península Ibèrica que divulgà l’obra del compositor alemany Richard Wagner en la seva triple dimensió de músic, pensador i poeta. També participà en les activitats de l'Associació Obrera de Concerts, una entitat independent impulsada per Pau Casals i un conjunt de mecenes seguint l’ideari de Clavé.

Activitat concertística i vessant pedagògica (1907-1934)

Va alternar les seves activitats simfòniques i docents amb la participació com a solista de contrabaix en nombrosos concerts i recitals, en els quals va donar a conèixer el repertori de contrabaix de diversos autors; de manera destacada va difondre les obres de Bottessini i les seves pròpies. Com era habitual entre els músics de la seva època, completava la seva activitat com a professor i músic d’orquestra participant en grups de cambra als cafès de Barcelona, en sessions exhaustives en les quals alternaven repertoris clàssics i moderns, incloent-hi música de ball. Entre d’altres, va participar en l'Octet del Cafè Colón i en el Quintet del Gran Cafè Restaurant Novedades. En aquest darrer, les funcions eren dobles. Els músics del quintet del Novedades eren habitualment Josep Munner (violí), Josep Font (viola), Josep Tormo (violoncel), Joan Baptista Lambert (piano) i Pere Valls (contrabaix).

En la faceta pedagògica, va desenvolupar una llarga activitat com a professor al Conservatori de Música del Liceu, entre l’any 1912 i el mes de juliol de 1934, quan va renunciar al càrrec. La seva trajectòria i exemplar dedicació com a professor de contrabaix han pogut certificar-se mitjançant cartes autògrafes de dos directors successius del Conservatori: Joan Lamote de Grignon i Josep Barberà. El 30 de juliol de 1928 Joan Lamote va escriure: “Don Pedro Valls Durán, profesor de la clase de contrabajo de este centro de enseñanza musical, ha evidenciado en todo momento poseer en el más alto grado las aptitudes profesionales, la capacidad técnica, dotes pedagógicas y profunda musicalidad sin las cuales no sería posible el desempeño consciente de la referida Cátedra. Así lo comprueba el hecho de que la mayor parte de los contrabajistas del momento actual en Barcelona proceden de la nombrada clase del profesor Valls Durán y son otros tantos testigos de la actividad pedagógica del mismo así como de la eficacia de sus enseñanzas”.

La pràctica adquirida en la seva llarga trajectòria pedagògica li va permetre finalment escriure el seu propi Mètode per a contrabaix de quatre cordes, en tres volums manuscrits que han restat fins ara inèdits. La data de conclusió d’aquest mètode és probablement posterior a l’any 1928. Aquest mètode representa una de les poques obres de tècnica per a aquest instrument escrites a Europa durant el segle XX, i probablement és una de les més antigues en la introducció de la tècnica moderna del contrabaix a Espanya, alhora que introdueix els elements tècnics que l’autor va heretar de l’escola italiana de Bottessini al nostre país. L'anàlisi del mètode ens permet descobrir la tècnica dels contrabaixistes durant els anys de la Segona República, la qual Valls va transmetre a les següents generacions de contrabaixistes catalans i espanyols.

L’estructura del mètode presenta tres parts diferenciades:

-Primera part: estudi de les deu posicions, amb denominació cromàtica, començant per la II posició, seguint l’escola italiana; estudi dels intervals, de les notes d’adorn i d’iniciació al capotasto salleta.

-Segona part: exercicis i estudis per al contrabaix, tractat com a instrument solista (estudi de la salleta en la segona meitat de la corda).

-Tercera part: escales diatòniques i cromàtiques; exercicis i grans estudis d’agilitat; complement de la tècnica del contrabaix; estudis tècnics en tota l’extensió de l’instrument, i estudi de dobles cordes i d’harmònics artificials. La primera part està escrita amb notació convencional, amb notes escrites una octava més alta del seu so real.

La segona i tercera part estan escrites en suono reale (so real) seguint la tradició italiana, amb moltes línies addicionals per sota del pentagrama per tal d’assenyalar les notes més greus i l’ús habitual de la clau de sol. El manuscrit, amb correccions i afegits posteriors del mateix autor, estava preparat per a la publicació. En paraules del professor de la Universitat de la Corunya Xosé Crisanto Gándara, “constituye un interesante punto de referencia para la comprensión de un capítulo dentro de la historia del contrabajo en España, y aunque actualmente no pueda considerársele como un texto totalmente eficaz para su uso como herramienta metodológica en la actividad docente, sí puede aprovecharse en gran parte y, desde luego, es una fuente histórica de primera línea". (“La escuela del contrabajo en España” - Revista de Musicología. Volum XXIII, núm. 1, Madrid, juny 2000)

El compositor

En la faceta de compositor, Pere Valls va compondre una gran quantitat d'obres per a diversos instruments, amb acompanyament orquestral o pianístic.

Entre les seves obres per a contrabaix destaca la "Suite andaluza" (1918) per a contrabaix i piano, la seva obra més difosa; és una obra de repertori en diverses escoles europees de contrabaix, entre les quals la Càtedra Reina Sofía de Madrid. També cal destacar les següents obres: "Fantasía andante con variaciones", "Gran introducción y tarantela", "Tarantela concierto para contrabajo" (1893), “Gran concierto obligado para contrabajo y orquesta” (1906), Primera Fantasia per a contrabaix i orquestra "Las chifladuras del contrabajista o el sueño del arte“ (1894), Segona Fantasia (1902), Tercera Fantasia “Homenaje a Bottesini” (1917), "Colección de cuatro juguetes para contrabajo y piano" (1912), “Humoreske” per a contrabaix sol i la "Romanza para contrabajo y piano", obra que, en la seva transcripció per a violoncel, va ser estrenada pel violoncel•lista Pau Casals en un concert a Barcelona.

Les seves obres estan formalment ben escrites. Moltes d'elles traspuen una admiració per Bottesini, el seu gran referent. Per exemple, la "Gran introducción y tarantela" és una obra formalment molt propera a la "Tarantela" de Bottesini i pot considerar-se un homenatge al seu mestre.

En el seu catàleg, apareixen també obres dedicades a altres instruments i grups instrumentals. Entre aquestes obres destaquem:

-"Gran fantasía para clarinete" i el "Concierto de clarinete" (ambdues obres inèdites), la Dansa obligada de clarinet "Las dos pintas".

-Obres per a violí i piano com son "Czardas", "Romanza" i "Vie Tzigane", i la “Llegenda” per a violoncel i piano (dedicada a Pau Casals).

-Obres per a piano: "Marinella", Tarantel•la (dedicada al professor de piano Josep Sabater), "Idilio" i "C'est fini", marxa dedicada al pianista Blai Net.

-Obres per a conjunt de cambra: "Canzonetta nº1", dedicada al violinista Gustau Nicolau; "Canzonetta nº2", dedicada al violinista Fernando Guerin; "Canzonetta nº3"; "La promesa", serenata espanyola; "Que vous êtes heureux", vals lent dedicat a Enric  Granados; "Impresiones de la Sierra", suite en quatre moviments.

-Sardanes: "La font de l'amor", dedicada a Salvador Raurich, i "Sospirs de ma terra".

-Música per a banda: “Col•lecció de tres marxes catalanes" per a banda (Catalunya vella, Els pastors i Colònies escolars).

-Una sarsuela inèdita en un acte i tres quadres: "La canción de la bruja", amb lletra d'Antonio Domínguez Barranco.

-Transcripcions al contrabaix a partir d'obres d'autors clàssics (Schumann, Händel, Mendelssohn, Wagner i David Popper, entre altres) i una notable quantitat de ballables de gran difusió a la seva època.

L'obra de Pere Valls constitueix una notable aportació al desenvolupament de la tècnica moderna del contrabaix a Espanya, i concretament a Catalunya. Actualment s'obre un període clau per a la recuperació i la publicació del seu ampli llegat musical, el qual és fruit d'una perllongada activitat com a especialista de l'instrument.

Els seus instruments

Coneixem, pel testimoni dels seus fills Ricard i Maria i del contrabaixista Ferran Sala, que l’autor, al final de la seva vida, disposava de quatre instruments: un contrabaix del lutier Ramon Parramon (1880-1955) de Barcelona; dos contrabaixos del lutier Joan Guillamí de Barcelona, i un contrabaix de la casa Steiner (Alemanya), de gran format, proporcionat a la talla elevada del músic, que en paraules de Ferran Sala, contrabaixista que va exercir de professor al Liceu (de 1961 a 1990) i al Conservatori Municipal (de 1957 a 1990), generava un so de gran profunditat a la quarta corda.

Amb motiu de la mort sobtada del músic, la seva família sembla que va donar els quatre instruments al Conservatori del Liceu, sense que disposem de cap registre documental d’aquesta cessió. Segons el testimoni de Ferran Sala, l’instrument Steiner va ser posteriorment modificat i reduït de format, i en aquests moments els instruments deuen estar a disposició dels alumnes de la classe de contrabaix del Liceu de Barcelona, on Pere Valls exercí tants anys de professor.

Final de trajecte (1935)

Pere Valls i Duran, que havia estat progressivament delicat de salut, probablement per problemes cardíacs, va morir sobtadament el dia 7 de novembre de 1935 mentre passejava per la muntanya de Montjuïc. El seu cos fou traslladat al dispensari municipal del carrer del Roser al barri del Poble-sec, on varen certificar la seva mort a “conseqüència d’un procés d’hipertròfia cardíaca”. La seva tasca pedagògica va ser continuada pel seu fill, Ricard Valls i Bigas (Barcelona, 1905-1990), professor, director d’orquestra i compositor de llarga trajectòria docent al Conservatori del Liceu entre els anys 1935 i 1984, institució en la qual va arribar a exercir el càrrec de sotsdirector, i per la seva filla Maria Valls i Bigas (Barcelona, 1909-1994), mestra implicada en els moviments de renovació pedagògica existents a Catalunya prèviament a la Guerra Civil i que exercí a l’escola pública fins a la seva jubilació.