Pau Civil

Pau Civil va ser el cinquè dels nou fills que van tenir Pau Civil Trullàs i Salvadora Costa Diví. Des de ben petit va mostrar ja predilecció per disfressar-se i organitzar “escenografies” amb els amics de jocs al pati de casa seva o als carrers de la seva infància. Quan la família es va traslladar a Barcelona, al carrer de Girona, Pau va ser matriculat al Col·legi Comtal dels Germans de la Doctrina Cristiana, institució on posteriorment va cursar Peritatge Mercantil. Tot i això, aquests estudis van venir imposats per la tradició familiar i mai li van interessar. Pau acostumava a desfogar-se cantant tancat a la cambra de bany.

El 1917 va acabar els estudis comercials i se li va “assignar” un treball en un petit negoci, propietat d’un familiar, mentre s’entretenia jugant a futbol en les categories inferiors del FC Barcelona, fins que una lesió el va mantenir apartat un temps dels terrenys de joc i va acabar deixant aquest esport. La seva afició pel cant va anar creixent en secret dins seu. A casa seva van rebutjar de manera rotunda totes les peticions del jove per estudiar cant. Havia de dedicar-se a una professió “seriosa”. Aviat va arribar l’hora de fer el servei militar, que aleshores era de trenta-sis mesos, però existia una possibilitat d’alliberar-se’n mitjançant la paga d’una suma de diners en dos terminis. El seu pare li va donar els diners per fer-ho, va pagar puntualment la primera quota, però en el moment d’abonar la segona, Pau ja no tenia prou diners: se’ls havia gastat a les taquilles dels teatres Tívoli, Novedades, Victòria i d’altres on s’alternaven sense treva espectacles lírics que el fascinaven. El pare el va obligar, aleshores, a fer el servei militar establert i, allà, encoratjat per amics i coneguts, va prendre fermament la decisió d’estudiar cant definitivament.

En acabar el servei militar, i en contra de quasi tota la seva família, es va matricular al Conservatori del Liceu, amb la professora Magdalena Clerici. L’únic que va creure en ell fou el seu oncle Valentí, que va ajudar-lo sempre, fins i tot el va portar a una audició a casa del mestre Josep Sabater, el qual va emetre un judici molt favorable davant les qualitats del jove Civil i el va encoratjar. Els anys següents van ser temps d’estudi i treball, alhora que es convertia en assidu al galliner del Gran Teatre del Liceu per sentir tots els seus ídols. El seu desig era ja irrefrenable i el 1925 els amics van aconseguir organitzar una funció de “Rigoletto” de Giuseppe Verdi al Casino del Masnou; el seu debut es va produir el 9 d’agost amb tant èxit que es va haver de repetir la funció l’endemà. Aviat en va córrer la veu, i el jove tenor va ser contractat per la companyia Font-Viñas per actuar en una petita temporada al Teatro Bosque de Barcelona i en una gira per ciutats d’Espanya. Civil va cantar de nou “Rigoletto” a Saragossa, ciutat on l’empresari Font va desaparèixer i va deixar a l’estacada tota la companyia, de manera que el cantant va necessitar de nou l’ajut del seu oncle Valentí per poder tornar a Barcelona. A l’estiu fou contractat per cantar en diverses funcions de “Marina” d’Emilio Arrieta per petites poblacions de Catalunya, per exemple a Teià al costat de l’extenor Juan Valls, que en aquella època ja cantava de baríton. Aleshores va iniciar estudis de formació musical amb la mestra de música Carme Matas. A l’octubre de 1926 fou contractat per l’empresari Josep Tous, del Teatre Principal de Palma de Mallorca, per a dues funcions: una de “Tosca” de Giacomo Puccini i, de nou, “Rigoletto”. Al seu costat van cantar dues il·lustres sopranos: Mercè Capsir i Carme Bau Bonaplata, una coneixença que seria decisiva. Finalitzades amb gran èxit les funcions i de nou a Barcelona, va ser convidat a casa de la soprano Mercè Capsir. El seu pare continuava vinculat al teatre com a empresari i, esperonat per les notícies de la filla, el volia sentir. Després de l’audició, la mateixa Mercè es va oferir a ensenyar-li la part d’Edgardo de “Lucia di Lammermoor” de Gaetano Donizetti. Poc temps després, el jove Pau va rebre la sorpresa que l’estaven preparant per viatjar amb ells en una gira organitzada per Espanya i Portugal. Les actuacions es van iniciar el mateix any 1927 a Saragossa, amb “Lucia di Lammermoor” al costat de Mercè Capsir. La gira es va acabar trenta-tres dies després a Lisboa. Aquella experiència va resultar decisiva per al cantant, ja que el va portar a prendre una decisió crucial per als seus estudis: marxar a Itàlia per perfeccionar-se.

El 21 de novembre de 1927, Pau Civil va marxar a Milà, ajudat econòmicament per dos anònims mecenes assidus al Liceu que mai van voler revelar els seus noms. Allà es va integrar ràpidament a l’ambient musical dels seus famosos cafès, com el Biffi o el Savini, i va conèixer altres joves tenors espanyols que ja havien iniciat una carrera lírica com Juan Voyer, Tino Folgar o el ja consagrat Josep Palet, el qual li va donar valuosos consells. Civil va estudiar allà amb l’extenor i mestre de cant Giovanni Arrigoti. Pocs mesos després, va sol·licitar una audició a l’agència del prestigiós Enrico Barbacini, gran tenor a la seva època i veritable factòtum musical del moment. Civil va cantar Salve dimora de “Faust” de Charles Gounod, efectuant la smorzatura al do. En sentir-lo, Barbacini li va dir: “Com és possible que no hagi sentit abans el seu nom?”. Ràpidament va organitzar el seu debut a Itàlia, al Teatro Municipale de Catanzaro amb “Faust”. L’èxit va ser notable i el seu nom va començar a córrer entre el món artístic del moment. Barbacini el va enviar de seguida a Canes per cantar la seva primera “Traviata” de Giuseppe Verdi amb la famosa soprano Elvira de Hidalgo. Paral·lelament, el mestre Arrigoti el va presentar al mestre Lorenzo Molajoli, de la casa discogràfica Columbia, que el va convidar a efectuar els seus primers enregistraments de fragments operístics en què avui dia podem sentir la veu fresca, de bellíssim timbre, del jove tenor. A inicis de 1928, la Diputació Provincial de Barcelona va convocar una borsa d’estudis de música i cant per poder estudiar a l’estranger, amb motiu dels vint-i-cinc anys d’Alfons XIII com a rei d’Espanya. Civil va tornar a Barcelona per participar-hi i el 18 de maig de 1928 va guanyar la borsa. Formant part del jurat, hi havia el gran tenor Francesc Viñas, que el va felicitar efusivament i li va aconsellar d’estudiar un rol impensable fins a aquell moment: Lohengrin de Richard Wagner. Civil va seguir el seu consell i va preparar meticulosament el rol amb la seva professora Carme Matas, estudis que serien de gran profit en el futur. De retorn a Itàlia, amb els nous mitjans de la seva recent beca, Barbacini el va contractar per a “La Bohème” de Giacomo Puccini a Gènova i un rol que seria important a la seva futura carrera, Des Grieux de “Manon Lescaut” de Giacomo Puccini, que va presentar per primera vegada amb grandíssim èxit al Teatro Malibran de Venècia al setembre de 1928. El diari La Gazzetta del 12 de setembre de 1928 va escriure: “Mostra una veu de qualitat superba, tant per bellesa de timbre i l’extensió del registre, com per la seguretat en l’entonació”. Arran d’aquestes funcions, Civil va conèixer la dona que poc després, el 24 d’abril de 1930, es va convertir en la seva muller, Pierina Meriggi. Després de l’èxit venecià, es va presentar a Palerm amb “La traviata” i va efectuar el seu debut a Milà, al Teatro Dal Verme, amb un títol que no tornaria a repetir, Manrico a “Il trovatore” de Giuseppe Verdi, en què es va alternar a les funcions amb el tenor Vittorio Lois. Al mateix teatre hi va cantar “La traviata” i, ja a inicis de 1930, “Tosca” amb la soprano Sara Scuderi. Després del casament, la parella es va traslladar a Barcelona per presentar Pierina a la família. El 19 de juliol, Civil va cantar “La Bohème” al Teatre Olympia i va participar a continuació en una gala al Teatre Tívoli per, tot seguit, marxar una llarga temporada als Països Baixos, on va cantar seixanta-vuit funcions de títols tan diversos com “Faust”, “Lucia di Lammermoor”, “La Bohème”, “La traviata”, “Tosca” i novetats com “Manon” de Jules Massenet, “Madama Butterfly” de Giacomo Puccini, “Cavalleria rusticana” de Pietro Mascagni o “Don Pasquale” de Gaetano Donizetti. Aquesta llarga i esgotadora gira es va repetir els dos anys següents. Durant aquests tres anys, Civil va alternar aquestes gires amb importants actuacions a Itàlia: al juliol de 1931 a Palerm amb “La Traviata” al costat de Mercè Capsir, a l’abril de 1933 a Udine amb “La Bohème” amb Rosetta Pampanini, o el seu debut somniat amb “Lohengrin”. Aquest es va produir al maig de 1932, a Mòdena, seguint els consells de Francesc Viñas. Durant tot aquest període, la crítica italiana va mostrar sempre una opinió molt favorable cap al jove tenor en una carrera que començava ja a consolidar-se. Finalment, el 1933 va arribar un moment molt esperat per a Pau Civil: el debut al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El 23 de novembre de 1933, Civil va interpretar el rol de Paco a “La vida breve” de Manuel de Falla, amb la soprano Hina Spani i la mezzo Conchita Callao. A continuació va ser Pinkerton a “Madama Butterfly” i el 28 de desembre Javier a “María del Carmen” d’Enric Granados, al costat de Carme Bau Bonaplata. Cal destacar que la funció de “Madama Butterfly” va ser dirigida pel mestre Josep Sabater, un dels primers que van creure en ell. La crítica va ser unànime en elogis.

El 1934 va tornar a Itàlia amb notables èxits, entre els quals destaca “Tosca” a Novara al costat de Lina Bruna Rasa, o “Lucia di Lammermoor” a Coccia al costat de Lina Pagliughi. Precisament la temporada d’aquest teatre havia d’inaugurar-se amb “Isabeau” de Pietro Mascagni, però una indisposició del tenor previst va donar l’oportunitat de cantar-la a Civil, que en pocs dies es va aprendre la dificilíssima part de Folco i va obtenir un èxit esclatant. La crítica va destacar la veu smagliante (‘brillant’) del tenor. Durant tot el 1934 i el 1935, Civil va cantar amb assiduïtat en teatres italians d’importància, on va anar creixent i incorporant nous títols com “Iris” de Pietro Mascagni, dirigit pel mateix autor. Al maig de 1935 va tornar a Venècia, ara ja al Teatro La Fenice, on fou contractat per cantar dos títols: la poc habitual “Baldo” de Giovanni Ascanio Cigogna i “La Wally” d’Alfredo Catalani al costat de Rosetta Pampanini. Després d’aquestes funcions va tornar a Barcelona, on va participar amb Mercè Capsir en dos concerts per a Ràdio Associació de Catalunya, i un a Tarragona. Civil va tornar a Itàlia al mes d’octubre per, el dia 5 a Vigevano, debutar en el rol d’Enzo a “La Gioconda” d’Amilcare Ponchielli al costat de Gina Cigna, títol que va esdevenir un dels referents de la seva carrera. Però les convulsions polítiques esdevingudes a Itàlia aquell mateix any arran de la invasió d’Abissínia i les sancions internacionals aplicades al país van fer que Itàlia prohibís treballar qualsevol estranger procedent d’un país que hagués donat suport a aquestes sancions, i Espanya n’era un. Inicialment, tots els seus contractes van ser cancel·lats. La seva esposa Pierina, però, va escriure directament a Mussolini per exposar-li el seu cas: una italiana amb un fill nascut a Roma que patien a la família els problemes econòmics que suposava aquesta sanció. Pocs dies després va arribar una resposta favorable des del Ministeri de l’Espectacle: el Duce va ordenar la revocació del seu cas, fet que permetia a Civil de cantar a Itàlia.

Després d’una breu estada a Barcelona, Civil va iniciar un 1936 que seria important per a la seva carrera. Els teatres en què aparegué eren ja de primer nivell i a poc a poc va començar una alternança entre rols de repertori i títols contemporanis o poc freqüents, donada la seva gran musicalitat i capacitat d’aprenentatge. Així, pel gener va debutar al Teatro Regio de Parma amb “Le astuzie di Bertoldo” de Luigi Ferrari. Paral·lelament al debut, va firmar un contracte amb l’EIAR, la ràdio estatal italiana, per efectuar la transmissió radiofònica d’aquest títol, fet que va iniciar una col·laboració que es va perllongar durant set anys, fins al 1942. La temporada va continuar al Teatro Filarmonico de Verona amb “La traviata” i al Comunale de Bolonya, on el 28 d’octubre es va presentar amb “La Fiamma” d’Ottorino Respighi acompanyat de Gina Cigna i Mario Basiola. En aquest mateix teatre, el 10 de desembre, va protagonitzar l’estrena mundial d’“Imelda” d’Adolfo Grandino al costat de companys com Tancredi Pasero o Mario Basiola. Pocs dies després, va tornar a Parma, ara amb “Lucia di Lammermoor” amb Lina Pagliughi. El 1937 va protagonitzar “Lucrezia” d’Ottorino Respighi al Teatro Comunale de Florència amb Maria Caniglia, i una intensa col·laboració als estudis de l’EIAR, on va interpretar “I cavalieri d’Ekebú” de Riccardo Zandonai, “Risurrezione” de Franco Alfano o “Hellera” d’Italo Montemezzi. A part d’aquests títols tan poc freqüents, va ser protagonista de funcions de la “Cavalleria rusticana” al Castello Sforzesco de Milà al costat de la creadora del rol, Lina Bruna Rasa, en què fou dirigit pel mateix Mascagni. També tingué lloc l’esperat debut al Teatro alla Scala de Milà, on Civil es va presentar la nit del 28 de desembre amb “Goyescas” d’Enric Granados amb Maria Carbone i Cloe Elmo. Va tornar a La Scala al febrer de 1938, ara ja amb un títol de repertori, “La Bohème”, que va provocar l’elogi de la crítica. També a La Scala va participar en l’estrena absoluta de “La morte di Frine” de Ludovico Rocca. A Nàpols, el 16 d’abril va ser protagonista d’“Alcassino e Nicoletta” de Mario Barbieri. El 12 de setembre, a Adria, Civil va debutar en un rol emblemàtic: Don José de “Carmen” de Georges Bizet, amb Gianna Pederzini. I el 8 d’octubre, al Teatro Donizetti de Bèrgam, va cantar per primer cop “Boris Godunov” de Modest Mussorsky amb Giulietta Simionato, Tancredi Pasero i Cloe Elmo. Pel novembre el van sentir a l’Òpera de Roma amb “La nave” d’Italo Montemezzi, al Comunale de Bolonya amb “Simon Boccanegra” de Giuseppe Verdi, i de nou a Bèrgam amb “La catedrale” de Mario Mariotti.

Durant els primers mesos de 1939, Civil va cantar “Carmen” a La Fenice de Venècia, al Teatro Verdi de Trieste i al Massimo de Palerm, i va debutar en els rols de Riccardo a “Un ballo in maschera” de Giuseppe Verdi a Gènova i de Gianetto a “La cena delle beffe” d’Umberto Giordano, interpretat als estudis de l’EIAR a Roma i dirigit pel mateix compositor. Però el debut de rol més important es va produir el 10 de desembre, a l’Òpera de Roma, on Civil va cantar per primer cop Walter von Stolzing a “I maestri cantori di Norimberga” de Richard Wagner amb un grandíssim èxit, sota la direcció de Tullio Serafin.

Al gener de 1940 va continuar a Roma interpretant “Conchita” de Riccardo Zandonai i “La campana sommersa” d’Ottorino Respighi. Aquell mateix any es va celebrar el cinquantè aniversari de l’estrena de “Cavalleria rusticana” i, per disposició ministerial, tots els teatres van haver de representar-la dins o fora de programa. D’aquelles representacions només una desena van ser dirigides pel mateix autor, Pietro Mascagni, i Civil va ser un dels tenors escollits pel mateix compositor per a les celebracions representades a Trieste el 16 abril i a Florència l’1 de novembre. Aquell mateix any, Civil va assumir un altre repte important: el mestre Tullio Serafin el va sol·licitar per cantar “I vespri siciliani” de Giuseppe Verdi, títol que, després d’estudiar-lo intensament, va interpretar per primer cop la nit del 3 d’octubre de 1940 al Teatro Reale de Roma, amb Maria Pedrini, Carlo Tagliabue i Tancredi Pasero. La crítica apareguda a La Voce d’Itàlia va descriure la seva interpretació com a “ideal, Civil és un dels tenors més complets”. Civil va finalitzar l’any a Nàpols amb “Fedora” d’Umberto Giordano, en un altre triomf personal.

El 1941 va continuar amb les exitoses temporades italianes en què destacaren títols com “La Bohème” a Bari, “Adriana Lecouvreur” de Francesco Cilea a Fano o “Simon Boccanegra” de nou a l’Òpera de Roma. A finals d’any va tornar a Barcelona per reaparèixer al Gran Teatre del Liceu la nit de Nadal de 1941 on va cantar “Adriana Lecouvreur” amb Mercè Capsir per continuar amb aquest títol l’1 de gener de 1942. L’endemà, Civil va cantar un rol molt poc freqüent i inusual en aquelles alçades de carrera: Nadir a “I pescatori di perle” de Georges Bizet al costat de la soprano Carmen Gracia i el baríton Gino Vanelli. El dia 4 es va representar també una de les òperes tradicionals de la parella Civil-Capsir: “Madama Butterfly”. Tot seguit es va desplaçar a Milà on, de nou a La Scala, el van sentir a “Adriana Lecouvreur” amb Giuseppina Cobelli, i on va rebre grans elogis. Aquell any, Civil va tenir seriosos problemes amb els seus negocis; Civil havia invertit els estalvis en l’adquisició d’una petita drassana especialitzada a construir vaixells de fusta i, per culpa d’operacions desafortunades d’un dels seus socis, va perdre en pocs mesos una gran part del seu patrimoni. El cop va ser molt dur moralment. Tot i l’anul·lació d’algunes funcions, va intervenir al Reale de Roma amb “Cecilia” de Licinio Recife. Tot i això, la premsa va destacar que no es trobava en el nivell artístic habitual. Al mes de juny va incorporar un nou títol al seu ja extens repertori, “Andrea Chénier” d’Umberto Giordano, que va interpretar a Roma per continuar al mes de setembre amb funcions de “Simon Boccanegra” als estudis de l’EIAR d’aquesta mateixa ciutat. L’inici de 1943 va suposar un progressiu comiat dels escenaris italians. La greu situació de guerra que es vivia va provocar un allunyament de l’intèrpret i “Fedra” d’Ildebrando Pizzetti a Trieste amb Iva Pacetti, “Iris” a Florència i “Adriana Lecouvreur” amb Maria Pedrini a Salern van ser les darreres funcions d’aquella llarga etapa d’escenaris italians. Haurien de passar encara uns quants anys abans no hi tornés. A inicis de juliol, tota la família va tornar a Barcelona on es van establir, en una situació precària, al costat de la plaça Lesseps. Va començar així una nova etapa de la seva carrera. Coneixedors de la seva presència, els empresaris locals el van reclamar per a les seves temporades, i així Civil, entre juliol i desembre, va cantar a Vic, Reus, Girona, Tarragona, Mataró, Manresa o Cervera. El 14 de desembre va tornar a ser present al Liceu, aquest cop amb “La traviata” al costat de Maria Espinalt i Raimon Torres, i “Madama Butterfly” amb Mercè Capsir, funcions que es van repetir durant el mes de gener de 1944, any força intens gràcies a les nombroses actuacions en teatres nacionals i portuguesos. Civil va marxar a Madrid on, a més de diversos concerts, va protagonitzar “Lohengrin” i “Madama Butterfly” de nou amb Capsir, títols que van ser la base d’una llarga gira i que es van repetir a Sevilla, Porto, Lisboa, Palma de Mallorca, Sant Sebastià, Gijón o València. Va rebre sempre grans crítiques, sobretot centrades en la seva creació del cavaller del cigne wagnerià. El 7, 10 i 12 de desembre de 1944 va cantar finalment aquest rol al Liceu de Barcelona, amb Mercè Capsir, on va aconseguir un triomf extraordinari. La crítica fins i tot el va comparar amb Francesc Viñas. Civil portava, a més, una carta amagada i és que, la nit de l’estrena, l’ovació que va rebre en acabar la seva ària Da voi lontan va ser tan important que va voler concedir el bis; el públic no esperava, però, sentir el tenor cantant en català “Al lluny del lluny on mai anar podríeu, hi ha un gran castell i és Montsalvat son nom” en un particular homenatge a Francesc Viñas. L’ovació va ser espontània i unànime, i el va obligar a aturar-se i tornar a començar. Dos dies després, Civil i la seva muller Pierina van decidir assistir a la funció de “Manon Lescaut” que havien de cantar Giacomo Lauri Volpi i Mercè Capsir. En arribar al teatre, pocs minuts abans de començar, va sortir a rebre’l un angoixat Joan Mestres, empresari del teatre, per dir-li que tothom l’estava buscant. Lauri Volpi estava indisposat i Mestres li va demanar de cantar un rol que feia cinc anys que no interpretava. Ràpidament es va dirigir a veure Lauri Volpi, el qual li va confirmar que no podia cantar i que necessitava que el substituís. O cantava Civil o s’havia de cancel·lar la funció amb el teatre ple. Civil va acceptar el repte. Li van enviar el sastre i es va maquillar amb el maquillatge de Lauri Volpi mentre repassava ràpidament la partitura i Mestres ho anunciava al públic. Civil va rebre una immensa ovació en sortir a escena i la nit va ser triomfal. Curiosament, i segons va confessar el mateix tenor a alguns amics, des d’aquella nit Lauri Volpi no el va tornar a saludar mai més. La temporada de Civil al Liceu va continuar amb títols com “La traviata”, “Madama Butterfly”, “La Bohème” o “La vida breve” per tot seguit marxar a Madrid on, al costat de Capsir, va interpretar “Manon” i “Lohengrin”, títols que van repetir de nou a Porto i Lisboa.

El 1946 l’inicià de nou al Liceu amb un important triomf a “Cavalleria rusticana” al costat de Fidela Campiña. També va interpretar el rol de fals Dimitri en una producció de “Boris Godunov” amb Raimon Torres, una execució que fou molt elogiada pel públic i la crítica. A més, va cantar Riccardo a “Un ballo in maschera” de nou amb Fidela Campiña i Carlos Guichandut (i va bisar, la nit del 24 de gener, el fragment È scherzo od è follia) i dos títols habituals amb Mercè Capsir: “Madama Butterfly” i “Lohengrin”. D’una funció de “Lohengrin”, la seva muller Pierina en recordava una anècdota: estant ella a la primera fila del Liceu, sentia cantar el seu marit, mentre Capsir era en un pla elevat situat més al fons; quan Civil va acabar una de les magnífiques frases que feia d’un sol fiato, es va sentir per tot l’escenari una veu que deia: “I ara que vinguin els alemanys!”. Era Mercè Capsir.

Civil va continuar actuant a les temporades de Bilbao, Sevilla i València, i va tornar a l’estiu a Barcelona per participar en els extensos festivals organitzats arreu de Catalunya. A Badalona, per exemple, al mes d’agost hi va interpretar “Faust” i “Doña Francisquita”. El 1947 es va iniciar amb una nova anècdota. El Liceu va contractar el tenor Mario del Mónaco per a una nova producció de “La Gioconda”. El cantant, que ja havia debutat uns dies abans amb escassa fortuna amb “Aida”, va rebre protestes arran de la primera funció del 2 de gener i va rescindir el contracte per a les dues funcions següents. Un cop més es va recórrer a Civil, el qual les va cantar amb gran èxit. Tot seguit, va rebre un telegrama del seu agent de Milà amb una proposta sorprenent: un contracte per fer una gira pels Estats Units, formant part de la San Carlo Opera Company. Civil va acceptar la proposta i el 8 de febrer de 1947 va debutar a Nova Jersey amb “Carmen” al costat de la mezzo Cloe Glade. El públic americà el va acollir amb entusiasme i la gira, que es va estendre fins al mes de setembre, va portar Civil a cantar títols com “Carmen”, “La Bohème”, “Tosca” o “La traviata” en innombrables poblacions com Wichita Falls, San Francisco, Salt Lake City, Fort Worth o Vancouver. Un cop finalitzada la gira, va tornar a Barcelona on l’esperaven les temporades dels teatres Borràs, Nuevo o Calderón, teatre en el qual la nit del 26 de setembre va participar en l’homenatge a l’empresari Lluís Calvo acompanyat per altres figures com Emili Vendrell, Miquel Mulleras o el seu íntim amic Hipólito Lázaro.

Després d’anys d’absència als escenaris italians, Civil va reaparèixer el 15 de gener de 1949 interpretant “La vedova allegra” de Franz Lehar als estudis de la RAI de Torí (successora de l’EIAR) al costat de Lina Pagliughi, i en uns concerts de Martini e Rossi. Al mes de febrer es va presentar l’òpera russa “Kovantxina” a La Scala de Milà i Civil fou de nou contractat per interpretar-la al costat de Fedora Barbieri, Boris Christof i Nicola Rossi Lemeni en unes funcions que van suposar un nou reconeixement artístic. Finalitzades les funcions, va tornar a Espanya per participar en la temporada de València i organitzar la creació d’una companyia pròpia per oferir representacions arreu del país amb títols traduïts al castellà. Pel febrer de 1950 va ser present a Malta i va fer la seva darrera actuació en un escenari internacional amb “La vedova allegra” de Franz Lehár, al Castello de San Giusto de Trieste. La carrera, però, encara va continuar en l’àmbit nacional i als mesos de juliol i agost va ser present en una llarga gira pel nord d’Espanya interpretant títols com “La Bohème” a Bilbao, Pamplona i Sant Sebastià, o “Tosca” a Pamplona amb el baríton Manuel Ausensi.

El 1951 i 1952 va ser protagonista d’una intensa activitat amb diferents gires que el van dur a cantar funcions de “Boris Godunov” al costat del baríton Raimon Torres en poblacions com Palma de Mallorca, València o Las Palmas. En aquesta darrera ciutat va debutar en un nou rol la nit del 8 de maig de l’any 1952: el Werther de Jules Massenet al costat de Manuel Ausensi. Abans, però, va ser protagonista a Sant Sebastià de la reposició de l’òpera “Amaya” de Jesús Guridi, amb un èxit que es va repetir en totes les funcions que van tenir lloc a Bilbao.

El 30 de desembre de 1952 va tornar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu per protagonitzar l’estrena absoluta de “Soledad” de Joan Manén, dirigida pel mateix compositor i al costat de Lina Richarte i Raimon Torres. El 1953 va ser de nou a Sant Sebastià, per cantar una nova òpera basca, “La llama” de José María de Usandizaga. Tot seguit va tornar al Liceu per interpretar l’estrena de “Canigó” d’Antoni Massana la nit del 21 de maig, primera òpera en català que es va representar al teatre després de la Guerra Civil i que va suposar la commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Jacint Verdaguer. A més, va participar en la interpretació de la cantata “La risurrezione di Cristo” de Lorenzo Perosi. La nit del 3 de desembre de 1954, Civil es va acomiadar del Liceu en una nova substitució, aquest cop del tenor Juan Oncina, en l’estrena en aquest teatre de “Don Gil de Alcalá” de Manuel de Penella. El 1955 va ser present encara en diverses temporades com les de Màlaga, Reus, València o Badalona, on el 10 d’agost va interpretar “Marina” d’Emilio Arrieta amb Maria Espinalt.

El 1956 va estar a la temporada del Teatre Calderón de Barcelona interpretant “Madama Butterfly”, “Carmen”, “Lucia di Lammermoor” i “Luisa Fernanda” de Federico Moreno Torroba. Pau Civil va decidir acomiadar-se definitivament dels escenaris la nit del 25 de setembre de 1956, cantant el rol d’Edgardo a “Lucia di Lammermoor” al costat de Mari Carmen Jaccobi i José Simorra, després de trenta-un anys de carrera i grans èxits.

El cessament de l’activitat com a cantant no li va suposar l’allunyament dels escenaris, ja que entre 1956 i 1966 fou director d’escena del Liceu de Barcelona, a més de fer-se càrrec de l’empresa d’espectacles Cariteu. A partir de 1966, va ser nomenat professor de cant del Conservatori del Liceu, càrrec que va ocupar fins al 1984. Figura respectada i reconeguda, va fruir de la seva vellesa amb bona salut, i va estar present en moltíssimes tertúlies i actes culturals. El 14 de maig de 1974 va ser un dels pocs assistents a toril’enterrament del seu gran amic Hipólito Lázaro, al qual va seguir recordant durant els anys posteriors en dinars i reunions que organitzaven regularment alguns dels seus amics íntims al restaurant Can Pitarra. Qui escriu va poder assistir a algunes d’aquestes trobades. El 28 de desembre de 1987, Pau Civil va morir plàcidament a primera hora del matí, la seva dona Pierina es va pensar que s’havia adormit. Tenia 88 anys.

El seu important llegat discogràfic inclou diversos fragments individuals gravats entre 1928 i 1942. El 1952 va enregistrar “La vida breve” de Manuel de Falla amb Victoria de los Ángeles, el 1953 la sarsuela “Los claveles” de José Serrano amb Maria Espinalt i el 1954 dos títols: “Doña Francisquita” d’Amadeo Vives i “Luisa Fernanda” de Federico Moreno Torroba, ambdues amb Lolita Torrentó i Rosario Gómez. El llegat discogràfic que ens ha deixat ens permet valorar un intèrpret de veu fresca, elegant i d’àmplies facultats que a tants públics va seduir durant la seva important carrera.