Pau Casals

“No deixin que la República espanyola sigui esclafada. Si permeten que Hitler guanyi la guerra a Espanya, vostès seran les properes víctimes de la seva demència. La guerra s´escamparà per Europa, per tot el món. Ajudin el nostre poble!” Aquestes foren les paraules de Pau Casals dites en francès i anglès durant el concert que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el dia 19 d´octubre de 1938 a benefici de la Societat d´Ajuda als Infants, i que va ser ofert per l’Orquesta Nacional de Conciertos dirigida per Bartolomé Pérez Casas amb la participació de Pau Casals com a solista en els Concerts de Haydn i Dvorák. El concert va ser retransmès a tot el món.

Pau Casals anhelava la llibertat i abominava els règims totalitaris. El seu comportament en el terreny polític sempre fou d´una fermesa admirable. L´entrada del general Franco va provocar l’exili de Pau Casals. L´èxode de refugiats que després de la llarguíssima caminada arriba a la frontera amb França durant les primeres setmanes del mes de gener de 1939 va ser una de les imatges més doloroses de la Guerra Civil. Mig milió d´homes, dones, criatures i soldats republicans desarmats caminaven sota la pluja, la neu..., mentre avions nacionals bombardejaven les carreteres. Un cop a França, van ser ubicats als camps d´Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcaràs. Casals ja no va poder tornar a Sant Salvador. La persecució contra ell era ben clara.

Des de Prada de Conflent, on Casals s´havia establert, va dedicar-se plenament a ajudar els seus compatriotes ubicats als camps de concentració de França, reunint fons per ajudar-los. L´acompanyava la seva dona, Francesca Vidal i Puig, que va ser una excel·lent violoncel·lista i una de les primeres deixebles de Casals. Frasquita, tal com l’anomenaven, va exercir també una important tasca amb els refugiats. Casals rebia consells per abandonar França degut a l´esclat de la Segona Guerra Mundial. L’avançament de les tropes alemanyes suposava un perill per a ell, fins i tot si es quedava a Prada. Era el mes de novembre de 1942, aquella zona estava ja a mans de la Gestapo i la milícia de Vichy. Va tenir molta sort perquè, malgrat rebre dues visites molt perilloses de soldats de la Gestapo, no fou mai detingut. Després del desembarcament dels aliats a Normandia i la retirada de les forces nazis de França, Casals va reprendre els seus concerts per poder seguir ajudant les víctimes de la guerra.

L´any 1945 Casals fa dues llargues visites a Anglaterra. Toca amb l´orquestra de la BBC dirigida per Sir Adrian Boult els concerts de Schumann i Elgar, i amb el pianista Gerald Moore ofereix diversos recitals. Durant la segona visita, Casals té una forta decepció al conèixer l’opinió dels anglesos sobre la dictadura de Franco: tant Anglaterra com França i els Estats Units la legitimen. Casals opta aleshores per silenciar el seu violoncel davant el món en resposta a la violació dels drets humans que té lloc a Espanya. Va ser “el sacrifici més gran de la meva vida”, va dir Casals.

L´any 1949 Casals complia setanta-tres anys. Dotze anys d´exili i sense cap esperança de tornar a Espanya. Era ja una figura llegendària. No va voler tocar el seu instrument a cap país el govern del qual reconegués el règim dictatorial espanyol. Era un veritable símbol per la seva constància a canviar les condicions materials de vida. Havia perdut la casa, la família i molts amics, i no tenia cap possibilitat de recuperar-los.

L´any 1950, però, es produeix un miracle que el va renovar de dalt a baix: el Festival que es va organitzar a Prada amb motiu del bicentenari de la mort de Johann Sebastian Bach. D’aquest fet tan extraordinari en parlarem a la darrera part de la seva vida. Ara començarem per la seva infantesa i joventut.

Infantesa

Pau Casals va néixer al Vendrell el 29 de desembre de 1876. Aleshores aquest poble tenia al voltant de 4.000 habitants. El seu pare, Carles Casals i Riba, havia nascut l´any 1852. La mare, Pilar Defilló i Amiguet, va néixer a Puerto Rico, filla d´emigrants catalans. Es van casar el juliol de 1874. El pare era federalista republicà i es dedicava a la música, era organista de l’església i dirigia un cor d´homes conegut com La Lira. També feia classes privades de piano i cant. Quan Pau era encara petit, li va permetre cantar amb les veus atiplades del cor de l’església. Va tenir una relació molt estreta amb el seu pare; als quatre anys va començar amb ell els estudis de piano i poc més tard li va ensenyar a transportar i escriure melodies. Aquesta íntima relació va durar fins als sis o set anys quan va començar anar a l´escola. A partir d´aquell moment va ser la seva mare qui se’n va cuidar, de manera que es va desenvolupar una relació mare-fill molt intensa. Pilar Defilló va arribar a tenir onze fills, però la mala assistència mèdica va provocar que només en visquessin tres: en Lluís, l´Enric (també músic) i en Pau. Els dos primers van néixer a Barcelona.La mare tenia per costum portar els tres fills a Sant Salvador, situat a cinc quilòmetres del Vendrell. L’objectiu principal era que coneguessin el mar, tenir-hi una mena d’amistat. Pau es passava hores i hores contemplant les onades en moviment i la seva lluminositat.

Va ser als nou anys quan va escollir el violoncel fascinat al veure un grup de músics ambulants que es deien Los Tres Bemoles. Anaven disfressats i tocaven instruments estrambòtics construïts per ells mateixos. Ni havia un que semblava un violoncel i que li va cridar l´atenció. Consistia en un pal d´escombra corbat on hi havia una sola corda i que es feia ressonar a peu dret. Al veure que en Pau quedava tan fascinat per aquell instrument, el seu pare juntament amb el seu amic Peret, el barber del poble, van fabricar una nova versió de l’instrument, molt superior, a partir d´una carbassa seca i buidada. Hi havia només una tosca closca i un diapasó tot molt primitiu, però s’hi podia interpretar perfectament una melodia. El nen estava contentíssim amb el seu nou instrument.

El violoncel

L´any 1888 es produeix un fet important: el recital d´un trio professional on precisament tocava el que seria el seu professor de violoncel Josep Garcia Jacot. Casals va quedar bocabadat sobretot pel so del violoncel. Ell mateix es va referir a la impressió de la seva veu: “Quan vaig sentir les primeres notes em vaig emocionar. Quasi no podia respirar. El so era tan tendre, bell i humà, sí, tan humà... Mai havia sentit abans un so tan preciós”.

Moments de patiment

Pilar Defilló va passar una mena de calvari pels seus fills. L´any 1887 havia mort el setè fill a l´edat de tres anys. El mes de maig donà a llum una filla, Antònia, que va morir per asfíxia uns dies després. Per si fos poc, Pau va ser mossegat per un gos rabiós, un accident fatal en aquells anys. El seu pare, desesperat, va portar el nen a Barcelona a un hospital on es començava a aplicar el sèrum de la hidrofòbia de Louis Pasteur. Pau va rebre una sèrie d´injeccions dolorosíssimes en un sèrum calent gràcies al qual va sobreviure. Era el mes d´agost de 1888, l’any en què a Barcelona se celebrava l´Exposició Universal, la “Revolució gloriosa”. El catalanisme es va convertir en un moviment polític. Pau faria la prova d’accés a l´Escola Municipal de Música de Barcelona amb bona nota i als dotze anys es convertiria en un dels estudiants més joves. Va seguir el pla quinquennal d´estudis avançats d’harmonia, contrapunt, composició, piano i violoncel, a més de matèries normals del programa educatiu convencional.

Va estudiar cinc anys amb el mestre Josep Garcia Jacot. L´ensenyament era correcte però Casals –que ho analitzava tot– en qüestionava alguns principis. Per exemple: alliberar els braços i les mans de qualsevol rigidesa amb la intenció d´aconseguir una posició el més natural possible, que l´arc tingués una conducció flexible del taló a la punta i que el seu repartiment fos molt clar (cops d´arc) o obrir el màxim la palma de la mà esquerra per poder estendre més els dits i evitar així canvis de posició inútils.

Cafè Tost

La primavera de l´any 1889 Pau Casals tenia només tretze anys i va ser contractat pel Cafè Tost, un lloc de moda per amenitzar la clientela musicalment. Havia de tocar tres hores de nit durant els set dies setmanals. El local estava ubicat en un extrem del Passeig de Gràcia. El repertori era fàcil i distret, compost per melodies populars, fragments de sarsuela i valsos. Era evident que entre la dedicació diürna a l´Escola de Música i la del Cafè, el jovenet Casals havia de fer un esforç intens; era l´única manera d’aconseguir uns ingressos econòmics molt necessaris.

Bach

Arribem a l´any 1890 i heus aquí la gran descoberta. Pau i el seu pare estaven passejant pel carrer Ample a prop del port. Van entrar en una petita botiga de música per buscar partitures que es poguessin interpretar al Cafè Tost. De cop i volta, apareix una vella partitura de Bach que contenia les sis Suites per a violoncel. Era una edició deteriorada i esgrogueïda editada per Grützmacher. Casals percep que es tracta d´una espècie de miracle ja que el seu mestre mai li havia parlat de la seva existència. Casals, sorprès i emocionat, va dir: “Vaig començar a tocar-les amb una excitació indescriptible... Aleshores jo tenia tretze anys però davant dels següents vuitanta anys, la meravella del meu descobriment va anar augmentant en mi. Aquestes suites van obrir un món absolutament nou en mi”.

Casals va estar treballant aquesta gran obra durant dotze anys fins que a finals de segle decideix incorporar-la al seu repertori. Les va enregistrar per al segell EMI entre l´any 1936 i 1939, als estudis d’Abbey Road de Londres.

Isaac Albéniz i el canvi de vida

A més del Cafè Tost, Casals també va alternar un altre cafè molt de moda en aquells anys, La Pajarera, on es reunien set o vuit músics que, a més de repertori popular, interpretaven moviments d´obres de Schubert, Schumann i Mendelssohn. La feina estava molt ben remunerada. Resulta que va córrer el rumor que en aquell cafè hi tocava un nen molt ben dotat. Aquella notícia va arribar a orelles d’Isaac Albéniz que es trobava a Barcelona. El gran pianista i compositor va voler escoltar aquell “nen”. Un cop el va haver sentit, va quedar tan impressionat que se’l volia emportar amb ell a Londres. La mare de Pau s’hi va oposar enèrgicament i Albéniz li escriu una carta de recomanació per al comte de Morphy, il·lustre filharmònic belga que havia sigut preceptor i secretari particular d´Alfons XII i que en aquell moment era conseller privat de la reina Maria Cristina. Cal remarcar que Albéniz era, a més d´un extraordinari pianista, una persona molt generosa. La mare va guardar curosament la carta que no va utilitzar fins al cap de tres anys.

Entre els pares hi havia divergència d´opinions sobre el futur del fill, que patia aquest desacord fins que als setze anys esclatà en ell una crisi existencial molt forta que li semblava que no podia superar. Va arribar a pensar fins i tot en el suïcidi, una sensació que va persistir uns mesos. Ell mateix recorda l’extraordinari suport que va rebre de la mare, mentre que el pare no va donar importància a aquella greu situació. La música en fou la salvació, però no la música en els concerts sinó la música que sentia en el seu interior. En el llibre Converses amb Pau Casals de Josep Maria Corredor, Casals mateix ho explica: “[...] era com si estigués dins un pou, sense poder-ne sortir [...]. Em sentia incompatible amb el món que veia al meu voltant, a causa de la seva injusta organització, del desencadenament d´egoismes, de la falta d´una veritable caritat... Buscava desesperadament un camí, una porta oberta cap a la pau de l´esperit”. La mare, davant del patiment del fill, decideix utilitzar la carta de recomanació d’Isaac Albéniz i l´any 1893, quan Pau tenia disset anys, ella i els tres fills es traslladen a Madrid. El pare torna al Vendrell afligit i sense entendre la sobtada decisió.

Madrid

Pau ja havia acabat els estudis a l’Escola Municipal de Música quan viatgen a Madrid. El jove Pau toca davant la infanta Isabel al Palau d´Orient, posteriorment té lloc l´entrevista amb la reina Maria Cristina, la qual, segons Casals, seria per a ell com una segona mare.

Li van concedir una beca que serviria per llogar un petit pis a Madrid on viurien quatre persones. En el terreny acadèmic, Casals tindria excel·lents professors: Tomás Bretón seria el mestre de composició, Jesús de Monasterio ho seria de música de cambra. D´altra banda, el comte de Morphy completava la seva formació de la manera següent: tres hores al matí a la seva residència on Casals rebia una formació intensiva sobre diverses matèries, incloses visites setmanals al Museu del Prado amb la finalitat d´estudiar i descriure la seva reacció davant d´una pintura en particular.

Resulta sorprenent que el violoncel, que era el gran vehicle d’expressió de Pau Casals, quedés aïllat durant els dos anys i mig de permanència a Madrid; Casals el tocava i estudiava de forma autodidacta. Aquest aspecte tan important, tan bàsic per a Casals, va ser el desencadenament d’un desacord entre la mare i el comte; aquest volia que Casals esdevingués un autor d´òperes espanyoles i que es dediqués bàsicament a la composició. S´ha de dir, però, que Monasterio estava preparant Casals de manera lenta i segura com a intèrpret solista. Aquesta postura oposada entre el comte i Monasterio va enervar la mare de Pau que opinava que el violoncel havia d´estar pel damunt de tot. Finalment, el comte va acceptar que marxessin de Madrid amb la condició que estudiés composició a Brussel·les amb el seu amic Geavert. S´ha de dir, però, que Casals sempre va agrair el que la monarquia va fer per ell i tot el que va aprendre durant l’estada a la capital.

Brussel·les

La mare i els tres fills van viatjar a Brussel·les on va ser rebuts per Geavert, un home venerable que, després de llegir algunes composicions de Pau, li aconsellà d´anar a una ciutat on pogués escoltar molta i bona música, com per exemple París. Geavert li va preguntar si tocava el violoncel i immediatament va informar-lo que li agradaria que el sentís el professor del Conservatori. L´endemà es va presentar a la classe de violoncel del professor Edouard Jacobs. Aquest va mostrar una conducta molt poc respectuosa que va molestar Pau, el qual després de tocar va marxar fent una freda salutació. La rebel·lia ben justificada de Casals amb Jacobs va molestar el comte, que el va informar que si no es quedava a Brussel·les perdria la beca; Casals i la família decideixen, malgrat tot, marxar de la ciutat. Tot i l’incident, continuen mantenint relació amb el comte i la reina Maria Cristina.

París i la malaltia

Perduda la beca, arriben a París pràcticament sense diners. La pregunta diària era: “Què menjarem demà?” La mare aconsegueix feina de costurera i al mateix temps Pau troba casualment el seu amic, el violinista Enric Ainaud, que l’informa de la celebració d’un concurs per ocupar un lloc de segon violoncel·lista al teatre de vodevil Folies-Marigny. Casals prova sort i guanya la plaça. A partir d´aquell moment tindrien quatre francs al dia, una quantitat petita que, juntament amb els ingressos que rebia la mare, els permetria viure. Però aquell hivern va ser terrible pel que fa al fred, i el pobre Pau va caure greument malalt: una disenteria complicada amb una enteritis que ni els metges no s’atrevien a diagnosticar amb certesa. La seva mare, fent un esforç titànic, treballava moltíssimes hores cosint per a les modistes. Un dia Pau, des del llit, observà que la seva mare portava els cabells curts, havia venut la seva formosa cabellera per uns quants francs. La situació era tan angoixosa que van preparar el viatge de retorn a Barcelona.

Nova etapa

Casals, tot i aquest període desafortunat, no va perdre els ànims i seguia estudiant amb paciència i amb regularitat. Estava convençut que la disciplina era molt important. La recerca constant sobre l’expressivitat tan rica en matisos i colors era un dels seus objectius com també ho era la facilitat d´execució.

A Barcelona l’antic mestre Josep García Jacot havia marxat a l´Argentina per motius personals. Va deixar la seva plaça com a professor de l´Escola Municipal de Música i primer violoncel·lista al Liceu, places que “per herència” van passar a mans de Casals. Era l´època en què es va fundar l’Associació Wagneriana. A Casals li agradava molt l’òpera, especialment la de Wagner, que ja coneixia als dotze anys. També va ser el període en què es va crear el Quartet Crickboom del qual Pau formava part i amb el qual va fer concerts per la Península, juntament amb el seu estimat amic Enric Granados.

L´estiu de 1899 Casals va aprofitar una invitació per anar a la localitat portuguesa d’Espinho. Actuava al Casino d´Espinho on assistien personalitats portugueses. Allà va conèixer els reis de Portugal, Carlos i Amelia, que l´invitaren a donar un concert al Palau Reial de Lisboa. De tornada havia de passar per Madrid. Va escriure al comte de Morphy per tornar-se a veure de nou amb ell. La reina Maria Cristina pregà a Casals de fer un concert al Palau Reial al final del qual ella li va dir: “Pablo, vull que tinguis un record meu per a tota la vida”. La reina li ensenyà el braçalet de la mà esquerra i li va preguntar: “D´aquestes pedres quina t´agrada més?”. “Oh, Majestat, totes són magnífiques!”. “Té, agafa aquesta”. Era una bella maragda que Pau va incrustar al seu arquet. La reina també li va regalar un violoncel italià, un Gagliano, i el va nomenar Cavaller de l´Orde de Carles III. Poc després, també a Madrid, tocaria per primer cop amb orquestra el Concert en re menor de Lalo, dirigit pel seu antic professor Tomás Bretón.

Charles Lamoureux

L´any 1899 Casals decideix tornar de nou a París, aquest cop per visitar el prestigiós director d´orquestra Charles Lamoureux aprofitant una carta de presentació que va fer-li el comte Morphy que havia mort el mes d´agost d’aquell mateix any. Casals ja tenia vint-i-dos anys. La presentació amb Lamoureux durant el mes de maig va ser providencial. Casals va arribar en un moment delicat per a Lamoureux, ja que estava preparant a París l´estrena de “Tristany i Isolda” per al proper hivern. Al seu despatx, on tenia un munt de papers sobre la taula, estava abstret en els seus pensaments. Casals li va dir tímidament que de cap manera el volia molestar i que tan sols li volia donar una carta del comte Morphy. Lamoureux va llegir la carta i li digué: “Està bé, pot venir demà al matí amb un pianista i el seu violoncel”. L’endemà Lamoureux li va sol·licitar que interpretés el Concert de Lalo. Casals començà i Lamoureux, invàlid de les cames, es va aixecar lentament durant les darreres notes del primer moviment. Aleshores, emocionat i plorant, li va dir: “Fill meu, vostè és un elegit”. Lamoureux el va convidar a interpretar aquesta obra el 12 de novembre de 1899 al Théâtre de la République. Poc més tard, el 17 de desembre apareix per segon cop actuant amb Lamoureux i la seva orquestra, interpretant el Concert de Saint-Säens amb una gran acollida.

Malauradament, la relació Casals-Lamoureux va finalitzar després d´aquest darrer concert: Lamoureux va morir quatre dies més tard.

Noves amistats

Arribem a l´any 1900 i Casals comença a volar tot sol. A París el seu nom ja és conegut. Torna a veure Camille Saint-Saëns, coneix Schönberg i Paderewski, a més de Ravel i Fauré. Es converteix en un convidat regular de les sessions que feia Madame Aline Ménard-Dorian, amfitriona de l’esquerra política. A més de figures com Georges Clemenceau, líder de l’esquerra republicana, i Aristide Briand, polític Premi Nobel, coneix el pintor Edgar Degas i l’escriptor Marcel Proust.

Casals, però, necessitava fer música, trobar la manera de fer concerts. S´ha de pensar que en aquell temps fer carrera de solista amb el violoncel no era freqüent, ja que se’l considerava més un instrument orquestral. Mentre pianistes i violinistes feien carreres individuals, els violoncel·listes formaven part d´una orquestra, tocaven música de cambra en formació de trio o quartet o es dedicaven a l’ensenyament. L’any 1900 els violoncel·listes que tocaven de solista en un concert per a violoncel i orquestra ho feien de manera esporàdica, ja que el seu lloc era l´orquestra on tenien plaça. També hi influïa molt el repertori, que en aquells anys encara era força limitat, però amb grans excepcions. Grans compositors del segle XX van capgirar aquesta mancança i avui dia el violoncel té un repertori ampli i per a tots els gustos.

La carrera de Casals no va ser gens fàcil. Va haver de lluitar molt. Durant uns sis anys Casals no tingué ni domicili permanent.

Harold Bauer

Casals coneixia el pianista Harold Bauer per haver fet plegats diversos recitals a París. Tots dos tenien els seus compromisos però, entre l’un i l´altre, van trobar temps per seguir tocant junts. Bauer era un jove molt dinàmic una mica més gran que Casals. S´havien conegut a casa de Mrs. Ram, una dama anglesa molt afectuosa que tenia per costum fer reunions a casa seva amb literats, artistes de tota mena i especialment músics. A principis de 1901 ofereixen de nou recitals a París i Holanda. El duo Casals-Bauer va ser realment important. Entre tots dos hi havia una gran harmonia i es tenien una gran confiança. Tots dos tenien un sentit de l´humor que els va apropar encara més. Però sobretot fou en el terreny musical on la relació va ser extraordinària; en els assajos Casals i ell definien el concepte general d´una obra i donaven detalls de la interpretació perquè cadascú respongués al seu estat d´ànim, relacionat amb el temperament de l´altre. Moltes sonates les havien tocat centenars de vegades, però sempre de manera diferent. La rutina era un pecat per a ells. Després d´una llarga gira per Amèrica del Sud van oferir de nou concerts per França, Suïssa, Holanda i Espanya. La relació entre ells dos va ser molt llarga. Un dels darrers concerts que van fer plegats va tenir lloc el 17 de gener de l´any 1926 al New York Town Hall, un recital del qual es van vendre totes les localitats.

Curiosa gira pels Estats Units

Poc després, Casals fa la primera gira pels Estats Units. La famosa cantatriu Emma Nevada, que havia ajudat Casals durant els seus primers anys a París, li va oferir una curiosa i llarga gira que va durar deu mesos. La gira va començar el 20 de novembre de 1901 i va finalitzar el 4 de juny de 1902. La curiositat era que Casals, amb altres músics solvents, formarien part d´una mena de “companyia” sota el nom d’El Grupo de Nevada, que faria un llarg recorregut entre l´estat de Nova York, Pennsilvània, Maryland, Virgínia i cap al sud, Florida, Louisiana i les terres ramaderes del sud-oest americà. Casals feia la feina d´entreteniment, tocava sempre el mateix repertori com l’Elegia de Fauré, l’”Allegro appassionato” de Saint-Saëns o un Nocturn de Chopin. Evidentment la gira no tenia cap ambició artística. Tot i que per a Casals era el seu ambient, ell mateix el va considerar com un període d´emancipació i descobriment d’un món nou, jove i contrastat. Quan van arribar a San Francisco, on Emma Nevada tenia una gran popularitat, Casals per fi va tenir ocasió d´interpretar al Metropolitan Hall les “Variations symphòniques” de Boëllmann i l’habitual sonata de Locatelli. La seva interpretació es va considerar el més important del xou. Una setmana més tard, Casals va patir un accident que el va apartar de la resta de la companyia: a San Francisco, escalant una muntanya, es va despendre una pedra amb tanta mala sort que li va caure sobre la mà esquerra. Per sort, una hàbil recol·locació de l´os, un bon descans i una posterior teràpia regular amb massatge va ser suficient perquè es pogués recuperar.

Estrena del “Don Quixote” a Nova York

Casals no tenia encara trenta anys quan ja havia tocat per tot Europa, Rússia i les dues Amèriques. Tenia contactes per tot arreu i parlava set idiomes. Després d´haver estat al Brasil l´any 1903, on va fer una llarga gira de més de deu setmanes amb Harold Bauer i el violinista Moreira de Sá, tornen a Europa i ofereixen concerts per França, Espanya, Suïssa i Holanda, abans de tornar de nou als Estats Units. Van sortir després del Nadal de 1903 i oferiren una llarga gira per la costa Est. El 12 de gener, a Nova York, va interpretar el Concert en re major de Haydn amb l´Orquestra Simfònica de Sam Franko. Tres dies després fou rebut a la Casa Blanca, juntament amb dos solistes convidats més. La invitació era de la senyora Roosvelt, esposa del president. El violoncel·lista tenia aleshores vint-i-set anys. A l´acte hi varen assistir quatre-cents convidats a la Sala Est de la Casa Blanca, on es va congregar l’elit social de Washington. Durant la gira, Pau Casals va interpretar la Suite en do menor de Bach en el recital que va tenir lloc el dia 8 de març al Mendelssohn Hall de Nova York. Una de les artistes convidades era la soprano de vint-i-quatre anys Susan Metcalfe amb qui més tard es casaria. L’endemà de conèixer-la va ser quan va estrenar al Carnegie Hall de Nova York el “Don Quixote” de Richard Strauss, amb el mateix compositor com a director. De Nova York van viatjar a Rio de Janeiro, on van començar una llarga gira pel Brasil, l’Argentina i l’Uruguai que duraria tres mesos. En acabar convenia un descans i Casals va optar per instal·lar-se a la seva casa de París, situada al districte d‘Autenuil, prop del Bois de Boulogne. La casa es deia vil·la Molitor i Casals la va llogar l´any 1905. Durant l´estada va aprofitar per ordenar i emmagatzemar llibres, partitures, manuscrits, quadres i mobles, alliberat de pressions i de problemes.

Primer viatge a Rússia

El mateix any 1905 Casals faria el primer viatge a Rússia, precisament en el moment de l´explosió revolucionaria contra l´imperi dels tsars. El govern de Nicolàs II estava greument amenaçat per l´activisme revolucionari. El 22 de gener d´aquell any, les tropes del tsar van obrir foc sobre una massa de treballadors que es manifestava pacíficament als afores del Palau d´Hivern. Aquest fet va desencadenar nombroses manifestacions per tot l´imperi. Casals arribà al país amb aquest clima enrarit. El seu tren en direcció a Moscou es va aturar a Vilna per una vaga i no continuava cap Moscou, hi havia “vaga general”. Casals estava a la sala d´espera i un senyor molt amable que l’havia escoltat a Berlín es va oferir a portar-lo a Sant Petersburg. Casals va trucar per telèfon immediatament a Alexandre Siloti –el gran pianista i director d´orquestra que residia a la capital. Precisament Siloti estava esperant el violinista Eugène Ysaÿe que havia d´interpretar el Concert de Glazounov, però que havia quedat atrapat a Varsòvia degut a la vaga. Siloti de seguida va proposar a Casals substituir-lo i aquest va acceptar. Van acordar d´interpretar el Concert de Saint-Saëns. El concert va tenir lloc el 18 de novembre al Saló de la Noblesa de Sant Petersburg, davant d’un auditori de dos mil espectadors situat al Nevsky Prospekt. L’èxit fou absolut i entre l’audiència hi havia els tres grans compositors del Conservatori de Sant Petersburg: Rimski-Kórsakov, Glazounov i Liàdov, a més d´altres personalitats del món de la cultura. Casals va tornar a Rússia durant deu anys consecutius, fins al 1914. A casa de Siloti va conèixer Cèsar Cui, mentre que a Moscou, Scriabin i Rakhmàninov. Les seves gires tenien una durada de dues a tres setmanes i, a més de Moscou i Sant Petersburg, visitava ciutats també importants com Kíiv, Riga o Lviv. En un concert de l´any 1906 a Moscou, va interpretar el Concert de Dvorák dirigit per Emil Mlynarsky, i a les gires de 1912-13 tocaria dues vegades el “Doble concert” de Brahms amb Eugène Ysaÿe a Moscou i a Sant Petersburg, i sota la direcció de Serguei Rakhmàninov el Concert núm. 2 de Karl Davidov.

L´any 1917 es va produir el cataclisme. “Les brutalitats dels revolucionaris –deia Casals– amb amics meus, amb persones que mereixien una consideració ben diferent, em van apartar completament del nou règim”.

Trio Cortot, Thibaud i Casals

L´any 1904 Pau Casals i una sèrie de músics com Jacques Thibaud, Alfred Cortot, Ferrucio Busoni, Alfredo Casella, Joseph Salmon i Eugène Ysaÿe van formar un grup de joves instrumentistes per fer música de cambra sempre que el seu calendari ho permetés. El lloc principal era París, a la residència de Casals, Villa Molitor. Resulta que entre Casals, Thibaud i Cortot hi va haver tan bona entesa que van decidir formar un trio. Entre 1905 i 1906 ja havien treballat molt i van decidir fer un primer concert el 18 de desembre de 1906 a Lilla. La presentació a París va celebrar-se el 25 de maig de 1906 a la Salle Pleyel. Pocs anys més tard seria el trio oficial dins la classe de música de cambra a l’École Normale de Musique.

Era un època en què no era freqüent interpretar música de cambra a les sales de concert. El trio naixent va trencar aquest hàbit. Si en principi era Casals qui subvencionava el trio amb els seus fons, a partir de 1908 començaria a ser molt reclamant i s’autofinançaria. Van fer concerts per tot arreu i va ser considerat com un dels millors grups cambrístics del món. Entre el seu repertori destacaven obres que interpretaven meravellosament com els Trios de Schubert, Beethoven, Haydn, Mendelssohn, Schumann o Ravel. Un dels darrers concerts –del 9 de maig de 1929− va tenir lloc al Palau de la Música de Barcelona amb un curiós concert on va participar un grup de trenta-tres violoncel·listes. Amb el trio varen tocar junts i regularment fins a l´any 1933.

A les reunions que es feien a la casa del matrimoni Ménard-Dorian, Casals va conèixer Léon Blum, líder del Partit Socialista Unificat, i el filòsof Henri-Louis Bergson, que es dedicava a l´espiritualisme i al vitalisme. Bergson i Casals van tenir moltes converses de qüestions musicals. Un cop Bergson li preguntà què sentia en executar una composició de Bach o de Beethoven. Casals va respondre: “Després d´una de les meves interpretacions, si el meu esperit crític està satisfet amb el treball, sento una mena de pes interior i aquest pes és igual o s´assembla al que ens proporciona el fet d´haver realitzat una bona acció”.

L’Orquestra Pau Casals

L’Orquestra Pau Casals es va fundar el juny de l’any 1920, i va significar una etapa riquíssima i transcendental en la història del simfonisme a Barcelona. Es feien dues sèries de concerts, a la tardor i a la primavera, a més d’un cicle al Gran Teatre del Liceu per Quaresma.

Pau Casals era ja reconegut arreu del món i estava considerat el violoncel·lista de més renom d’aquell temps. Gràcies a la seva celebritat, va aconseguir fites impensables amb aquesta orquestra: hi va convidar els noms més importants del moment, directors, solistes i compositors, que dirigiren les seves pròpies obres. La ciutat de Barcelona va poder escoltar obres d’Igor Stravinsky o de Richard Strauss, que no feia gaire que s’havien escrit, així com també d’altres autors molt rellevants. Tot això va influir a l’hora d’atorgar a Barcelona un lloc de prestigi dins l’àmbit europeu, en l’àmbit musical. Disset anys d’un nivell de qualitat extraordinari.

Una de les activitats més importants de l’Orquestra Pau Casals va ser la vinculada a l’Associació Obrera de Concerts, una entitat creada per introduir la música clàssica entre la classe obrera, i que va desenvolupar la seva tasca entre 1929 i 1936, canalitzant així l’assistència dels obrers als concerts gratuïts que tenien lloc els diumenges.

El 13 d’octubre de 1920 es va fundar l’Orquestra. Pau Casals va dirigir un programa format per la Tercera suite de Bach, la Simfonia núm. 8 de Beethoven, “Ma mère l’Oye” de Ravel i els Preludis de Liszt. Aquella primera sèrie va concloure el 30 de maig de 1921, amb la Simfonia núm. 3 de Brahms, la “Pastoral” de Beethoven i “Don Quixote” de Strauss −amb el mateix Pau Casals com a solista− al programa.

En la temporada següent, iniciada el mes d’octubre d’aquell any 1921, ja va tenir lloc el primer gran esdeveniment: la presència del director d’orquestra rus Serguei Kussevitski, que entre els mesos de març i abril de 1922 va dirigir quatre concerts amb obres importants del gran repertori rus. A més de grans figures internacionals de la composició i la interpretació, Casals convidava músics catalans, com era el cas del violoncel·lista Gaspar Cassadó o el violinista Joan Manén. Cal remarcar especialment, però, la valuosíssima programació d’obres catalanes durant els disset anys d’activitat de l’Orquestra. Aquell fet va generar una mena de corpus compositiu català, que el públic va agrair, moltes vegades amb gran entusiasme: Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Enric Granados, Isaac Albéniz, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Joaquim Serra, Juli Garreta, Joaquim Zamacois…, dels quals es presentaven obres noves o bé se’n repetien, cosa que succeïa molt habitualment. El suport de Pau Casals va ser clau per donar a la nostra música catalana la consideració de quelcom ja consolidat.

Resulta sorprenent que Casals aconseguís fer venir els noms més importants d’aquell moment, i que alguns d’ells vinguessin en qualitat de director, és a dir, dirigint les seves pròpies obres. Va ser el cas, per exemple, d’Igor Stravinsky, que l’any 1924 va dirigir tres programes diferents. L’any següent seria el torn de Richard Strauss, amb tres concerts més. Aquell 1925 Stravinsky torna, de nou amb tres programes. L’any 1926 apareix Eric Wolfgang Korngold, el 1927, Béla Bartók −interpretant al piano la part solista de la seva Primera rapsòdia−; el 1929, Arthur Honegger; l’any 1928 ni més ni menys que Serguei Prokófiev, interpretant el seu Concert per a piano i orquestra núm. 3. Vincent d’Indy vindrà també com a director i compositor el 1930. Arnold Schönberg, que va viure un temps a Barcelona, dirigeix dos concerts el 1931, i també dirigeix dos concerts, el mateix any, el seu deixeble Anton Webern. El 1933 torna Stravinsky, per dirigir música seva. I Korngold repeteix el 1934.

Entre els directors d’orquestra cal destacar, a part del ja esmentat Koussevitzky, els noms de Sir Adrian Boult, Herman Scherchen, Emil Cooper, Otto Klemperer, Alexander Zemlinski, Anton Fleischer, Alfredo Casella, Max von Schillings o Klemens Krauss. Pel que fa als intèrprets, la llista és també extraordinària. Pau Casals, el seu germà Enric i Gaspar Cassadó varen actuar nombroses vegades. Els solistes de renom internacional van ser molt escollits i eren gent compromesa amb el projecte de Casals; cal destacar la clavecinista Wanda Landowska, els pianistes Mieczislav Horszowski, Harold Bauer, Blanche Selva, Alfred Cortot, a més dels ja esmentats Bartók i Prokófiev. Entre els violoncel·listes hi trobem Maurice Merechal, Diran Alexanian, Pierre Fournier, Gregor Piatigorsky i Raya Gorbusova. I pel que fa als violinistes, sobresurten Fritz Kreisler, Eugène Ysaÿe, Samuel Dushkin, Louis Krasner, Jacques Thibaud i Jelly d’Aranyi.

L’oferta de concerts de l’Orquestra Pau Casals era del nivell més alt. És per això que, tant la ciutat −l’ambient musical− com els mateixos músics de l’orquestra, es van enriquir com mai abans.

Paral·lelament al projecte de l’Orquestra, Pau Casals va continuar la seva activitat de concerts arreu d’Europa i Amèrica. Durant aquella etapa va dur a terme nombrosos recitals per Catalunya i especialment a Barcelona per a l’Obrera de Concerts, sempre acompanyat pel pianista Blai Net.

L’any 1936, va tenir lloc un fet d’una gran repercussió: l’Orquestra Pau Casals dirigida per Hermann Scherchen i amb el violinista Louis Krasner van estrenar el Concert per a violí i orquestra d’Alban Berg “A la memòria d’un àngel”. El concert es va celebrar a Barcelona dins el festival organitzat per la SIMC (Societat Internacional de Música Contemporània). Després arribaria la tragèdia, l’esclat de la Guerra Civil. La darrera actuació de l’Orquestra Pau Casals va tenir lloc el juliol de 1937. Després Casals i la seva esposa Frasquita decideixen marxar del seu país per instal·lar-se al petit poble de Prada de Conflent, al costat del Canigó. Havia rebut ofertes per viure als Estats Units, però la resposta sempre va ser negativa.

L’exili

Casals i la seva esposa s’allotgen primerament al Grand Hotel, i allà el violoncel·lista acull quasi tots els seus nebots per allunyar-los de la guerra. Casals rebia moltes cartes de refugiats demanant-li ajuda i ell els enviava una carta amb diners, sempre amb unes paraules de consol. Veient la situació, el violoncel·lista va iniciar una sèrie de concerts per ajudar els refugiats catalans i espanyols, i es va embarcar en una labor constant que duraria molt anys: escriure cartes i més cartes per demanar ajuda. En va redactar milers, d’aquestes cartes.

Un cop finalitzada la Guerra Civil i després d’un intent frustrat de marxar a l’Argentina, s’estableixen en una petita caseta anomenada vil·la Colette a Prada. En aquella casa van conviure amb el polític i escriptor Joan Alavedra i la seva família, que vivien a la planta baixa. Amb l’esclat de la Segona Guerra, la vida a França s’anava complicant cada dia i tot era dificultós. Escassejaven els aliments i les comunicacions amb Espanya eren cada cop més difícils. El novembre de 1942 Alemanya agafa el control de la França no ocupada i la vida de Casals i Frasquita es fa encara més difícil.

Finalment, la guerra va acabar i Casals va rebre de seguida una invitació per tocar a Anglaterra: va fer el seu primer concert al Royal Albert Hall de Londres amb l’Orquestra de la BBC el 27 de juny de 1945 que va congregar 12.000 persones. Entre 1946 i 1947 rep diversos homenatges a França. A la primavera de 1946 fa una gira per Suïssa, fins que a finals d’any decideix no tocar en cap país que reconegui el règim franquista. Retirat de la vida pública, comença a dedicar-se a la docència i a compondre, d’aquesta manera durant els deu anys següents podrà orientar part de la seva energia a ajudar els refugiats.

Després de deu anys d’estada a vil·la Colette, Casals i Frasquita es traslladen a una casa més gran i més adient i li posen de nom “El cant dels ocells”. S’apropava el bicentenari de la mort de Bach (1950). En aquells anys, parlar de Bach era pensar en Casals perquè ell havia recuperat les seves suites per a violoncel. Sorgeixen diverses iniciatives per organitzar un festival commemoratiu amb la seva indispensable presència. El seu amic Alexander Schneider li proposa crear un festival amb el seu nom als Estats Units. Casals s’hi nega ja que volia romandre a Prada. Finalment un estimat amic de tota la vida de Casals, el pianista Mieczyslaw Horszowski, donà la solució a Schneider: si Casals no va Amèrica, Amèrica ha d’anar a Prada. I així va ser com es va organitzar el Festival Pau Casals a la petita vila del sud de França.

Festival Pau Casals

La inauguració del primer festival va celebrar-se el dia 2 de juny de 1950. Cada any es va acordar que es farien dotze concerts, orquestrals i de música de cambra. En el primer concert, després d’un llarg silenci, Casals va interpretar la Suite per a violoncel en sol major de Bach i, en concerts posteriors, la resta de les suites. Després vindrien dos Concerts de Brandenburg (núm. 2 i 3) i el Concert en re menor per a piano interpretat per la famosa deixeble de Cortot, Yvonne Lefébure. El dia 3 de juny Casals va interpretar les tres primeres Sonates per a violoncel de Bach amb el pianista suís Paul Baumgartner. A partir d´aquella primera edició es va crear un ambient musical únic entre els grans solistes que es van reunir a Prada.

Entre ells cal recordar els pianistes Rudolf Serkin, Mieczyslaw Horszowski, Clara Haskil i Eugene Istomin, i els violinistes Joseph Szigeti, Alexander Schneider i Isaac Stern[NBG1] . Posteriorment també hi participarien grans artistes com el violinista Yehudi Menuhin, el violoncel·lista Emmanuel Feuermann, la pianista Myra Hess, el cantant Fischer-Dieskau acompanyat per Gerald Moore o el director d´orquestra Eugen Ormandy que va dirigir el Concert per a violoncel de Schumann amb Pau Casals com a solista i l´orquestra del Festival. Tampoc no s’ha d’oblidar la presència del doctor i humanista Albert Schweitzer, gran amic de Pau Casals.

Un bon nombre de concerts del Festival van ser enregistrats per la casa Columbia. Entre les interpretacions que van ser publicades hi ha:

Mozart: Simfonia núm. 29 i Simfonia concertante amb Isaac Stern i William Primrose.

Mozart: Concert per a violí núm. 5 en la major interpretat per Erika Morini, i els Concerts per a piano núm. 1, 9, 14, 22 i 27 amb Eugene Istomin, Myra Hess, Rudolf Serkin i Mieczyslaw Horszowski.

Beethoven: Trios núm. 2, 4, 6 i 7, interpretats per Istomin, Schneider i Casals.

Schubert: Trios núm. 1 i 2 amb Istomin, Schneider i Casals.

Schumann: Trio núm. 1 en re menor op. 63.

Brahms: Trios núm. 1 i 2, interpretats per Myra Hess, Isaac Stern i Casals; Sextet núm. 1 en si bemoll major amb Alexander Schneider, Milton Katims, Milton Thomas, Isaac Stern, Madeline Foley i Casals.

Beethoven: Sonates per a violoncel i piano núm. 1, 3, 4 i 5 amb Pau Casals i Rudolf Serkin.

Schumann: Concert en la menor per a violoncel i orquestra amb Pau Casals i l´Orquestra del Festival de Prada dirigida per Eugene Ormandy.

El comiat de Frasquita

L’octubre de 1954 Frasquita acompanya Casals a Suïssa i allà es posa malalta. Al cap de pocs dies torna a Prada i a partir d’aleshores, ja molt malalta, rep sovint les visites de diversos dels nebots. Pau Casals no va consentir que Frasquita acabés els darrers dies en un hospital. Ell desitjava casar-se amb la seva companya de tants anys, però pel civil era impossible ja que encara estava casat amb Susan Metcafle. Però, i per l’església? Casals utilitzà tots els recursos per convèncer el capellà de Prada i així, el dia 30 d’octubre de 1954 Pau Casals es pogué casar in articulo mortis amb Frasquita, la dona que havia estat al seu costat durant els bons temps però sobretot en els temps difícils. El 18 de gener de 1955 Frasquita mor a la casa de Prada. Casals està molt afectat i vol portar la seva dona a Sant Salvador per enterrar-la a la tomba que la família Casals té al cementiri del Vendrell, on reposa la seva mare, Pilar Defilló. Segons paraules seves, la seva mare i Frasquita eren les dues dones més importants de la seva vida. Pau Casals va tornar a Catalunya per uns dies per poder enterrar la seva esposa. Les autoritats espanyoles no li van posar cap problema. Casals va fer el viatge en el cotxe de Vincent Touron, amb escorta d’honor de la Guàrdia Civil espanyola, des de la frontera fins al Vendrell. Es va quedar una setmana a Catalunya, on va poder visitar casa seva, la família i els amics.

En una carta a un amic, Casals diu de Frasquita que li agrada recordar-la com una part de la seva ànima: “[...] la mort de la Tití (com l’anomenava familiarment), m’ha dut a un estat de buidor i convulsió que m’aïlla de la realitat. Totes les meves sensacions i emocions han canviat per mi i dins de mi”. El 25 de març de 1955 escriu a Maria Teresa Vidal Canadell, neboda de Frasquita: “En cada u de vosaltres veig i sento en el meu cor un eco de la que ha sigut el meu àngel estimat i junt amb la meva mare el més gran tresor de la meva vida”.

“El pessebre” a Israel

Entre les obres que va compondre Pau Casals destaca per sobre de totes l'oratori “El pessebre”, a partir d’un poema de Joan Alavedra que va començar a escriure el 1943. Uns anys més tard, amb l'ajuda del seu germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir “El pessebre” als Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i el Salvador, entre d'altres països; de fet, va passar a ser l'activitat musical més important dels seus darrers anys.

L’any 1969, l'Estat d'Israel donava la més alta condecoració nacional a Pau Casals, el títol de Ciutadà d'Honor, en ocasió de la interpretació d’“El pessebre” a Jerusalem i Cesarea. Joan Alavedra recordava emocionat aquell “Pessebre” dirigit per un Pau Casals de noranta-dos anys: “Casals s’asseu i agafa la batuta. Tot just comença l’obra, però, s’alça, dona les entrades i fa les indicacions amb energia. […] I l’obra, impulsada pel Mestre, va creixent a mesura que avança. I quan, després d’aquell esborronador “Glòria!”, Casals, braços enlaire, sostingué amb força aquell crit de “Pau!” en un país en guerra, en una ciutat on hi havia, vivent, un conflicte que podia desencadenar una catàstrofe, la sala, trasbalsada, esclatà en una ovació grandiosa, en una aclamació unànime que s’alçà, poderosa, com una sola veu inacabable […]. ‘Casals!, Casals!’, cridava la gent. I centenars de persones es precipitaren cap al peu de l’estrada allargant-li les mans. El Mestre s’inclinà per correspondre. […] Estava amarat de suor i la cara, mullada, era extraordinàriament pàl·lida. ‘Els vaig a parlar’, va dir. Era l’audició quaranta-set d’“El pessebre” i no ho havia fet mai. Alçà un braç demanant silenci, i tothom va emmudir a l’acte. La gent es quedà immòbil al lloc on se trobava. De la sala arribava la intensitat d’emoció d’aquell silenci. Casals tardà a començar. Parlà d’Israel i de Catalunya i, en un moment donat, hagué de deturar-se. No podia continuar. Davant nostre mateix, jo veia els ulls de la gent brillants de llàgrimes. Aleshores, per tres vegades, envià un bes a la gentada mentre els deia: ‘I love you !, I love you !, I love you’. Tot va desbordar-se. I, tot d’una, enmig d’aquell paroxisme, s’alçà la veu del cor, del grups d’homes i dones dels quibuts que havien cantat “El pessebre”. Tothom callà. Cantaven “El cant dels ocells”, la nostra cançó catalana! I la cantaven en hebreu, en una harmonització a tres veus! Ara érem el Mestre i jo els qui ploràvem. Drets damunt l’escena, escoltàvem la melodia que Pau Casals ha fet cèlebre al món sencer […]. Els músics de l’orquestra, drets, estaven tots amb el cap baix. Vaig mirar la sala. Golda Meir, els quatre ministres que l’acompanyaven i els diplomàtics estrangers, com tota la gentada, escoltaven la cançó a peu dret, immòbils i silenciosos, com si escoltessin un himne. Quan va haver acabat, vaig dir al Mestre: ‘De tots els que ha rebut pel món, aquest és el més emocionant dels homenatges […]”. (Homenatge a Pau Casals en el seu noranta-cinquè aniversari. Lluís Carulla i Canals, 1971.)

Puerto Rico

El desembre de 1955, Pau Casals va fer el seu primer viatge a Puerto Rico, país on havia nascut la seva mare. Un any més tard s'instal·là a la localitat de San Juan. El 3 d'agost de 1957 Pau Casals es casà amb Marta Montáñez. Durant aquests anys, la seva activitat musical va anar molt lligada al Festival Casals de Puerto Rico, que es va gestar gràcies a la iniciativa de l'advocat Abe Fortas i el governador de Puerto Rico, Luis Muñoz Marín. Malgrat el canvi de residència, Casals va continuar viatjant a Europa fins a l’any 1966 per participar anualment als Festivals de Prada i a l'Acadèmia d'Estiu de Zermatt, on va començar a fer classes magistrals l’any 1952.

El 1973 Pau Casals va patir un atac de cor irreversible a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973.

L'any 1979, d'acord amb el desig de tornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, va ser traslladat a Catalunya, on reposa avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.