Mercè Plantada

L'escriptora Mercè Rodoreda, a l’edició del 31 d’octubre de 1932 del diari La Rambla, escollí a Mercè Plantada per dedicar-li una de les seves entrevistes a personatges femenins del moment. Impressionada per la presència que tenia Plantada, s’imaginava com l’haurien retratada destacats pintors com Sorolla, Zuloaga o Romero de Torres, i en destacava la seva indiscutible vàlua com a liederista, amb una veu divina i un temperament d’artista que feia vibrar a qui l’escoltava. Nogensmenys, el mateix Eugeni d’Ors, parodiant la seva celebrada obra “La Ben Plantada”, escrigué sobre ella: “Mercè Plantada, nostre fe encisada / proclamarà per tot arreu / que et confondríem amb la Ben Plantada / si aquesta hagués tingut tan bona veu.”

Mercè Plantada nasqué a Sant Gervasi de Cassoles (aleshores encara municipi independent de Barcelona) el 4 de febrer de 1892. Era la tercera filla de Francesc Plantada i Arís, aleshores cap de policia de la Ciutat Comtal, i de Francesca Vicente, ambdós rubinencs. Des de ben petita mostrà una gran afició al cant, per la qual cosa la seva mare la matriculà a l’Acadèmia de Cultura Musical, dirigida per la pedagoga Narcisa Freixas. Al mateix temps, amplià els seus coneixements de cultura general i estudià també solfeig i piano; ho feia tan bé que un dia el polifacètic Apel·les Mestres la sentí cantar i exclamà: “Aquesta noia no ha nascut per a sargir mitjons!”. La mare, satisfeta, buscà per a ella el millor mestre possible que l’ajudés a créixer en la seva faceta com a cantant, i escollí el reconegut Antoni Colomé i Basomba, mestre a la mateixa Acadèmia. La Mercè, però, hagué de vèncer les reticències del pare, que no veia clar l’esplèndid futur que li augurava Mestres. Fou el seu amic Ramon Monegal qui insistí que la deixés cantar, en un àpat a casa seva: acompanyada del pianista Ricard Vives, no cal dir que el concert fou totalment exitós. Temps després, s’anunciava el seu debut al Palau de la Música Catalana per a l’1 de maig de 1913. Era la noia més jove que hi havia debutat fins aleshores. Fou la primera cantatriu que hi actuava en un recital de lied, a través de l’Associació de Música Da Camera. Acompanyada de Vives al piano, preparà un programa ambiciós que combinava peces de Mozart, Bach, Schubert i Beethoven, entre d’altres, en una actuació que suscità tal entusiasme que poc després la seva fotografia apareixia a pàgina sencera a la prestigiosa revista Feminal, dirigida per la periodista Carme Karr. La mateixa Plantada escriví anys més tard que gràcies a aquest èxit, “vareig poguer vencer la oposició familiar que no volien actués en public”, i demanà a son pare poder viatjar a Itàlia per ampliar estudis.

Fou la cantatriu Elvira de Hidalgo qui presentà a Mercè Plantada el seu agent, Carlo d’Ormeville, per tal d’arranjar una sèrie d’actuacions al país transalpí que li servissin, alhora, per millorar la tècnica i per fer-se coneguda. Així, d’Ormeville li preparà una audició a Milà amb el mestre Julio Serafín, qui ja se la volia quedar pel teatre, però finalment es decidí a signar un contracte amb el Teatre Eretemio de Vicenza, on feu la inauguració de la temporada de tardor-hivern amb el personatge d’Elsa de l’òpera de Wagner “Lohengrin”: “L’èxit fou clamorós, i la crítica em dedicà els més grans elogis, com a cantant i com actriu, i vaig seguir fins a 24 representacions de Lohengrin, em dedicaren una serata d’onze (cosa insòlita en una debutant) i el públic i prensa em demostraren gran entusiasme”. Estrenà allà també l’òpera “Juana” d’Arrigo Pedrolo, per ordre expressa del compositor.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, però, feu que hagués de cancel·lar els contractes signats per cantar a Varese, Nàpols, Florència i altres teatres italians, i retornar a Barcelona. Allà prosseguí amb concerts al Palau de la Música Catalana o a la Sala Mozart, i inicià col·laboracions amb el mestre Joan Lamote de Grignon o el pianista Frederic Longàs. Mentrestant, es casà amb el seu mestre, Antoni Colomé, i abandonà temporalment els escenaris, ja que aviat quedà embarassada del seu primer i únic fill, l’Antoni. Però el matrimoni no funcionà, i el 1918 se n’anà a viure amb la família materna a Rubí.

La dècada de 1920 fou, sens dubte, el moment d’explosió de Plantada i el zenit de la seva carrera. Era sol·licitada per a tot tipus d’actuacions, per part de grups de totes les tendències – dels carlins del Correo Catalán o la Societat Filharmònica de l’Orfeó Català als membres de l’Associació Obrera de Concerts o diversos patronats socials–, amb una agenda ben plena que la duia a actuar a Barcelona, sobretot, però també a fer gires per Catalunya. Així, la trobem al Palau de la Música Catalana en múltiples ocasions, amb recitals de lied i música catalana; al Teatre Novedades en un homenatge a Hans Gamper; al Círcol del Liceu; a la Sala Mozart; al Teatre Barcelona; a la Sala Granados; a Tarragona; als Jocs Florals de Girona; a Granollers; Palamós; Tàrrega; Arenys de Munt; Camprodon... L’activitat era tan intensa, sobretot a les nits, que el 1928 decidí tornar a viure a Barcelona, per evitar els constants viatges d’anada i tornada fins a Rubí. En aquesta localitat vallesana hi havia deixat una forta empremta: i és que si bé els primers anys només feia alguns recitals a casa de familiars i amics, per la Festa Major de 1921 cantà a l’envelat de la Joventut Nacionalista i el 3 de juliol d’aquell any amb el seu amic Manuel Borgunyó i l’Orfeó de Rubí oferiren un concert al Teatre Domènech. Impulsora de la festa de Santa Cecília a partir de 1921, participant-hi cada any, col·laborà tant amb el Casal Popular com amb el Centre Democràtic Republicà, el Domènech, la Cambra Agrícola o amb els nacionalistes a la Festa de Primavera, celebrada a la font de can Corbera. Al llarg d’aquells anys promogué les conegudes com Audicions Plantada, en què acompanyada sovint de la virtuosa jove pianista Josefina Serra, oferia un repertori variat de música catalana i estrangera, moltes vegades de la mà de grans personalitats de l’època: Ventura Gassol, Eduard Toldrà, Lamote de Grignon, Apel·les Mestres, Aurèlia Sancristófol... Fou la primera cantatriu que acompanyà el flamant nou Esbart Dansaire de Rubí, el set d’octubre de 1923, i l’encarregada d’inaugurar la seu de la Cambra, actualment el Casino Espanyol, per Sant Roc de 1928 amb l’òpera “Carmen” de Bizet, amb l’Orquestra del Liceu; una companyia, la del Liceu, que tornaria l’any següent per representar “El Barber de Sevilla” amb gran èxit de públic, per influència seva.

La prova més clara del moment dolç de Mercè Plantada és la relació que tingué amb il·lustres compositors catalans i de fama internacional, que demanaven que fos ella qui interpretés les seves peces o que els acompanyés a la veu mentre ells mateixos tocaven el piano o bé dirigien les orquestres. Estem parlant de personatges de la talla d’Igor Stravinski, Manuel de Falla o Richard Strauss. El 18 de març de 1925, per exemple, Strauss vingué a Barcelona i ell mateix interpretà, al piano, les seves cançons; Mercè Plantada l’acompanyà en la part cantada, en un recital al Liceu que deixà a tothom embadalit i que feu que el propi Strauss manifestés públicament la seva admiració per la cantant. Aquell mateix any, el mestre Manuel de Falla quedà bocabadat amb la interpretació de Plantada de les “Siete canciones populares españolas” o “El retablo de maese Pedro”, que ell mateix tocà al piano; i recaigué en ella l’oportunitat d’estrenar la nova versió de “El amor brujo”, amb l’Orquestra Bética.

Malgrat les gires que també feu per França, el Nord d’Àfrica, Madrid o València, Mercè Plantada tingué sempre en compte els autors de casa nostra i, així, col·laborà activament amb els reconeguts mestres i músics com Pau Casals, Joan Manén, Eduard Toldrà (de qui estrenà  “El Giravolt de Maig” el 1928), Ricard Lamote de Grignon, Lluís Millet (amb l’Orfeó Català) o Josep Maria de Segarra, de qui interpretà diversos poemes musicats, en un èxit de públic i de crítica. Actuà a la majoria de teatres i auditoris de Barcelona – on també va fer incursions al teatre, com per exemple quan representà “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà o “El genio alegre” dels germans Álvarez Quintero –, però el Palau de la Música Catalana fou el seu temple particular. És la mateixa època en què artistes com Olga Sacharoff, Pere Creixams i Manolo Hugué dedicaren a la cantant retrats i fins i tot un bust, en reconeixement al seu talent.

 Els anys 30 foren de plenitud. Segurament empesa per uns ideals més en consonància amb els nous temps de major llibertat i autogovern que havia suposat la proclamació de la República i l’establiment de la Generalitat de Catalunya – els darrers anys ja s’havia ofert a col·laborar, per exemple, en cantades a favor dels presos de la dictadura de Primo de Rivera, a Rubí, o bé amb vetllades obreristes i cooperativistes –, continuà amb les actuacions al llarg i ample de tot Catalunya, sola o en col·laboració de l’Orquestra Pau Casals, Eduard Toldrà, Frederic Longàs o Pere Vallribera. Inicià aquells anys també una prolífica participació en les diferents emissores de ràdio que sorgien al país, especialment Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya. Participà també en gravacions discogràfiques inclús més enllà del lied, com quan Josep Maria Usandizaga la reclamà per gravar uns fragments de l’òpera “Las Golondrinas”. El 1929 havia fet una segona gira per Itàlia, i havia aconseguit un sonat èxit a París el 1934. Cantant preferida de Joan Lamote de Grignon, director de la Banda Municipal de Barcelona, impulsor de les Associacions de Música de Càmara, sovint els acompanyava en els nombrosíssims concerts que realitzaven. També establí una estreta col·laboració amb l’Associació Wagneriana de Barcelona.

Poc temps després que fos nomenada catedràtica de Lied del Conservatori Superior de Música del Liceu, en reconeixement a la seva carrera, començava la Guerra Civil. Durant el conflicte hagué de subsistir de la millor manera que va saber, cantant i col·laborant amb tota mena d’activitats; però la victòria franquista la relegà a un segon pla, per bé que no fou depurada sinó ans al contrari, el nou règim també comptà amb ella per diverses actuacions i actes benèfics.

Durant els anys 40 Mercè Plantada es recollí, sobretot, en la seva tasca al Conservatori del Liceu, malgrat que prosseguí la seva carrera amb concerts al Palau de la Música, a l’Institut Francès i amb alguna actuació fora de Barcelona, sempre acompanyada del pianista Pere Vallribera. Sens dubte, però, el gran èxit d’aquella dècada li proporcionà Xavier Montsalvatge, qui pensà en ella per estrenar la “Canción de cuna para dormir a un negrito” el 1945; i l’any següent el cicle complert de  les “Canciones negras”, que el feren cèlebre a nivell internacional. El 1949 va fer segurament la seva darrera gran gira, quan actuà a Madrid, a l’Ateneu, a l’Institut Britànic (amb Frederic Mompou), amb Gonzalo Soriano i amb l’Orquestra Filharmònica d’aquella ciutat. Però els recitals cada cop minoraven més, i es centrava gairebé exclusivament en la seva tasca al Conservatori.

Els anys 60 podem dir que són els de reconeixement i homenatge a la seva figura, quan feu els darrers recitals, que sovint ja l’atabalaven. El 18 de desembre de 1960 participà en l’homenatge a Josep Maria de Sagarra on tingué “un èxit esclatant, de veritable deliri” – escriuria ella mateixa –, cantava a la missa del Gall, o anà també en un banquet dedicat a Maria Luz Morales. Però sens dubte el moment àlgid vingué el 1964, quan en motiu dels seus cinquanta anys de carrera, el Círculo Artístico li preparà un concert d’homenatge al Palau de la Virreina on hi participà la flor i nata de la societat barcelonina del moment i, sobretot, del món que havia desaparegut amb la Guerra Civil, i que tant l’apreciava.

I fou també molt emotiu l’homenatge que rebria per part de la Banda Municipal; la concessió de la Medalla d’honor de la Ciutat de Sabadell; o la també concessió de la medalla al Mèrit Artístic de la Diputació de Barcelona, al mateix temps que l’Ajuntament de Barcelona inicià els tràmits per concedir-li la Medalla d’Or de la ciutat. El 16 de juny de 1968 Rubí també li reté homenatge, en una vetllada al Casal Popular i on li fou oferta una placa de plata en nom de la vila.

Tanmateix, els darrers anys de la seva vida foren, a diferència justament del que havia estat fins aleshores, poc vitals. Si bé fins el 1970 o 1971 encara continuà la seva tasca al Conservatori del Liceu, l’abandonà per la seva avançada edat (tenia aleshores 78 anys!). Els últims anys els passà entre el seu domicili del carrer Moles de Barcelona i el geriàtric Mare Ràfols de Vilafranca del Penedès. Les pèrdues de memòria cada cop més freqüents van fer que la família es decidís portar-la a la residència, on morí el 2 de maig de 1976.

El seu enterrament, dos dies més tard, congregà una multitud disposada a retre un homenatge pòstum a una de les millors cantants que ha tingut mai el país.