Marçal Cervera

Marçal Cervera i Millet neix a Santiago de Cuba el 26 de juliol de 1928 en una família catalana de músics que torna a la Península pocs anys després. Molt més tard Cervera explicaria que, de manera típica i sent encara molt petit, es va quedar fascinat pel violoncel després d’assistir a un concert. En el seu cas, la inspiració venia de molt a prop ja que era el seu oncle, el violoncel·lista Lluís Millet i Farga, qui li va causar una forta impressió amb una interpretació del Concert de Haydn en re major, acompanyat per la Banda Municipal de Barcelona sota la direcció de Joan Lamote de Grignon. Lògicament, Millet fou qui s’encarregà de donar les primeres classes de violoncel al seu nebot, fet que li assegurà una sòlida base tècnica i musical. El jove violoncel·lista ràpidament entra en contacte amb altres grans referents del país, com ara Pau Casals (als concerts de Prada) i el violinista Joan Massià. Cervera reconeixia tant la influència rebuda de Millet i Casals com la de Paul Tortelier –amb qui va estudiar un any a París–, però sens dubte és un altre mestre seu, Gaspar Cassadó, qui es converteix en la seva referència violoncel·lística clau i qui marca la seva filosofia musical. Podem deduir que les circumstàncies tumultuoses de la seva infància –abans dels disset anys ha de passar la Guerra Civil i la postguerra espanyola paral·lelament a la Segona Guerra Mundial– no propicien gaires viatges per poder perfeccionar-se; per tant, no sorprèn que Cervera no es traslladi a Siena fins a l’any 1946 per començar la seva formació amb Cassadó a l’Accademia Chigiana. Cervera estudia durant gairebé nou anys de manera intermitent amb Cassadó, després de Siena també a Suïssa, i finalment arriba a ser el seu assistent com a professor al Conservatori de Colònia. Si bé ni el caràcter ni l’estil de Cervera eren cap còpia del seu professor, hi ha algunes herències de Cassadó fàcilment observables en el seu deixeble. Igual que el seu mestre, Cervera assegurava tenir un respecte absolut per la partitura i era capaç d’una anàlisi profunda del repertori de l’instrument, mentre que per altra banda deixava anar la seva curiositat creativa i innovadora a l’hora d’interpretar. A més, Cervera compartia amb Cassadó una gran naturalitat en el moviment de l’arc i la sensació de poc esforç en els gestos musicals.

Un altre paral·lelisme amb el seu mestre era la decisió de desenvolupar gairebé tota la seva carrera a l’estranger. A partir del 1948 Cervera estableix la seva base a Suïssa i, entre les dècades passades a Lausana i molts anys treballant Friburg de Brisgòvia, no serà fins als anys noranta que tornarà de manera definitiva a Barcelona. La seva carrera com a intèrpret durant tots aquests anys mostra una varietat i amplitud sorprenents, tant en les èpoques i els estils del seu repertori com en els tipus de formacions musicals. Els primers anys al nou país, el seu temps es divideix entre diferents activitats d’interpretació. Cervera desenvolupa la seva vessant de músic d’orquestra i participa en diverses formacions prestigioses del país, com el Musikkollegium de Winterthur durant els anys cinquanta, i arriba a ser el primer violoncel de l'Orquestra de Cambra de Lausana i de l’Orquestra del Festival de Lucerna, treballant així amb molts dels grans directors de l’època. D’aquestes col·laboracions tenim com a record un enregistrament seu, guanyador del Gran Premi del Disc del 1968 a França, amb l’Orquestra de Cambra de Lausana en el qual toca obres de Monteverdi. Durant aquests anys també forma part de dos conjunts estables juntament amb la seva germana, la violinista Montserrat Cervera: el Quintetto Boccherini i el Quartetto de Brahms a Roma.

Si mirem el repertori per a violoncel, de manera semblant en destaca la varietat. Per una banda, Cervera es manté actualitzat amb la composició, sobretot l’espanyola, del seu temps i sovint interpreta no només peces populars del seu mestre Cassadó, com “Requiebros” i la Suite, sinó també obres de Montsalvatge, Blanquer, Halffter o Massià. Per altra banda, Cervera sentia una gran atracció pel repertori antic, i arriba a compaginar la interpretació del violoncel amb la de la viola de gamba durant gairebé quinze anys, interpretant música de Bach, Händel, Couperin, Vivaldi i Monteverdi, així com de compositors menys coneguts, entre els quals Diego Ortiz i Antoni Soler.

L’any 1992 a Barcelona, en un concert precisament tan variat com podíem esperar, Cervera i la pianista Sofia Puche combinen Bach i Beethoven amb obres de Fauré i Massià, i el crític Xavier Casanova-Danés de la revista musical Ritmo declara Cervera un violoncel·lista “fora de sèrie” i deixa el següent comentari entusiasmat:

 “Les seves interpretacions es caracteritzen per una lògica expositiva aclaparadora, que troba el seu exponent al control mil·limètric del fraseig i al rebuig sistemàtic de qualsevol excés decoratiu que, en benefici d’un paisatge determinat, poguessin entelar la severitat dòrica amb què construeix cada obra. Però, gràcies a la qualitat excepcional del so del seu violoncel, aquesta contenció no engendra la menor sensació d’austeritat, abans tot el contrari, l’oient queda literalment hipnotitzat per la noblesa dels accents de l’instrument i pendent, com en un somni, de les vibracions, inclòs les més imperceptibles que emanen del seu arquet al marc d’un ‘legato’ d’una elegància indicible. La fermesa i coherència del tempo constitueix una altra característica típica del seu discurs.”

Per desgràcia per a la posterioritat, Cervera no era un gran aficionat als enregistraments –la idea de postproducció li semblava enganyosa– i ens queden relativament pocs testimonis del seu estil i visió del repertori per a violoncel. Sortosament, sí que trobem un llegat discogràfic més extens de diferents agrupacions de cambra que capta, si més no, la qualitat heterogènia de la seva carrera.

Dels anys cinquanta i seixanta tenim constància de diversos enregistraments de diferents formacions de cambra. L’any 1952 Cervera enregistra el Trio op. 65 de Dvorák amb Louis Kaufman al violí i Arthur Balsam al piano, i el 1969 enregistra sonates de Händel i Vivaldi per a oboè i continu amb el prestigiós oboista Heinz Holliger i Edith Picht-Axenfeld al clavicèmbal. Durant la dècada dels setanta apareixen enregistraments d’àries barroques amb Hermann Prey i Eduard Melkus a Holanda, i durant el 1987 enregistra els quartets de corda i guitarra de Paganini amb Rainer Kussmaul, Ulrich Koch i Sonja Prunnbauer. Les seves formacions cambrístiques estables enregistren els quintets d’Antoni Soler (Quintetto Boccherini) i els quartets de piano de Brahms (Quartetto de Brahms a Roma).

Ara bé, els enregistraments en viu (alguns amb vídeo) que ens descobreixen les seves interpretacions del repertori clàssic i romàntic per a trio ens semblen encara més interessants. L’any 1982 al festival de Llívia, s’hi enregistra un concert on interpreta el Trio op. 1, núm. 3 de Beethoven i el trio op. 8 de Brahms juntament amb Gonçal Comellas al violí i Rosa Sabater al piano en un dels últims concerts enregistrats de la pianista, que traspassaria el 1983 en un accident. Són interpretacions amb molta dolçor, brillantor i energia. Durant els últims anys de la mateixa dècada, la col·laboració amb Comellas ressuscita i s’hi afegeix Ramon Coll al piano per oferir concerts amb les grans obres del repertori. L’enregistrament en vídeo d’un concert al Palau de la Música Catalana, tocant el Trio en si bemoll major de Schubert i el Trio en re menor de Mendelssohn, és testimoni de la gran compenetració i visió musical comuna entre els tres músics, a part d’exposar l’immillorable fraseig de Cervera.

Per a violoncel i teclat –com ja havíem avançat– trobem ben poca cosa, però, per sort, de molta qualitat. Un dels millor records que tenim del seu estil interpretatiu és l’enregistrament de les sonates de Bach per a viola de gamba i clavicèmbal que fa l’any 1969 amb Rafael Puyana. És una versió que ha resistit al temps, en gran part perquè encaixa bé dins del que ara es considera estil barroc, però també per l’equilibri harmoniós entre els instruments, que ofereix una impressió nítida de totes les línies melòdiques. També ens queden, de la mateixa època, les seves interpretacions de les obres per a viola de gamba i clavicèmbal de Couperin i de Diego Ortiz amb Christiane Jacottet. De l’enregistrament d’Ortiz va dir el crític de la revista Bellas Artes que era “una versió excel·lent, realment virtuosística i sensible, de sonoritat immillorable”.

Com a contrast d’estil tenim el que podria ser un dels seus darrers enregistraments: tres boniques transcripcions per a violoncel i piano d’obres per a piano de Joaquín Turina, tocades amb gran lirisme al costat del pianista Antonio Soria l’any 1997.

Ens queda encara per comentar la vessant de Cervera que, sens dubte, ha tingut més impacte i envergadura en el món del violoncel: la seva activitat com a pedagog. A partir dels anys setanta, Cervera dedica cada vegada més esforç a la seva càtedra, compartida entre el Conservatori de Friburg de Brisgòvia i el de Lausana, amb alumnes que arriben de tot arreu per formar-se com a violoncel·listes. A partir dels anys noranta, quan decideix tornar a Barcelona, crea una nova classe de violoncel al Centre d’Estudis Musicals i després a l’Escola Luthier d’Arts Musicals. Fins a la seva tardana jubilació a Begur, educa nombroses generacions de violoncel·listes espanyols i segueix oferint master class i cursos en altres conservatoris i escoles arreu del país. Entre els seus cursos mereix una menció especial la seva participació als cursos “U. I. Música en Compostela”, on comença compartint càtedra de violoncel amb Cassadó l’any 1961 i on torna moltes vegades fins al 2006. Durant aquests cursos també ofereix notables concerts amb músics com Conxita Badia, Andrés Segovia, Alícia de Larrocha, Antonio Brosa, Rosa Sabater, Perfecto García Chornet, Agustín León Ara o Montserrat Caballé.

Els seus deixebles el recorden com un pedagog molt poc habitual, amb una manera d’ensenyar i de ser inspiradores. A la seva necrologia a Scherzo, Miguel Jiménez constatava que havia marxat “uns dels grans” i parlava de la seva classe d’alumnes: “Deixebles per allò que els seus ensenyaments tenien, tant de formació musical total, com de constatació d’una inevitable i permanent evidència que qui els impartia era un verdader savi: molt diferent en tots els aspectes del que es considerava un professor segons l’ús”. El seu deixeble Sergi Boadella, en una entrevista personal, assegura que “va fer un labor pedagògica al·lucinant al nostre país” i recorda que el primer que el va sorprendre va ser “que tots els seus alumnes tocaven amb estils diferents”. La mateixa característica és destacada per un altre alumne seu, José Enrique Bouché, el qual remarca que “Cervera no imposava mai el seu estil, sinó que deixava que els seus alumnes desenvolupessin la seva pròpia personalitat”. Aquesta llibertat també formava part d’una particular senzillesa i humilitat que eren ben conegudes, ja que Cervera semblava voler fugir de l’ostentació també com a professor. Boadella recorda que “era un home d’una gran cultura però a la vegada de molta senzillesa i humilitat. A les seves classes sempre era respectuós, sempre deia ‘jo proposaria...’ enlloc d’imposar alguna cosa. Però no vol dir que no fos exigent, perquè ho era molt, sobretot musicalment”. Bouché afegeix que “era molt respectuós, però per altra banda molt directe quan alguna cosa no funcionava”.

De manera semblant a Casals, Bach tenia un lloc especial a la carrera de Cervera. Les suites per a violoncel sol el van acompanyar durant tota la carrera i la integral de les sis suites era un dels repertoris que oferia durant la darrera etapa de la seva vida. José Enrique Bouché comenta, sobre la seva interpretació de les suites de Bach, que era “natural, era fresca i plena d’harmònics. Tenia un color molt ric, no el típic so saturat de pressió. Tenia una manera de frasejar molt llarga. Cuidava molt els detalls, però quan escoltaves no paraves l’atenció en això, senties només el fraseig llarg”. Sergi Boadella, de manera semblant, assegura que “treballar les suites de Bach amb en Marçal era un gran luxe. Quan tocava, tot semblava molt natural, no semblava fer cap esforç per tocar”. Els alumnes també recorden la seva creativitat. Segons Boadella, Cervera “tenia disciplina creativa, una visió molt innovadora i era molt obert de ment. Jo li vaig tocar les sonates per a viola de gamba de Bach acompanyat per un acordió i em va felicitar. Parlava molt de la sonoritat i del punt de contacte de l’arc”.

Marçal Cervera traspassà el 20 de setembre del 2019 a Begur, i com bé remarca Mònica Pagès, amb ell s’acabà una època del violoncel català. Cervera és una figura clau per a la interpretació violoncel·lística a Catalunya que feia de pont entre els grans referents del passat i les noves generacions d’intèrprets. Sense gaire reconeixement de les grans institucions musicals, Cervera, a la seva manera i en el seu temps, teixia any rere any el seu llegat de deixebles multigeneracional, tot transmetent els seus coneixements i la seva filosofia musical. Avui dia els seus alumnes ensenyen les noves generacions de violoncel·listes en conservatoris superiors de València, Salamanca, Tenerife, Múrcia, Castelló i molts altres indrets d’Espanya així com d’altres països, assegurant d’aquesta manera que el llegat de Cervera perduri en el món musical.