Maria Espinalt

Maria Espinalt Font va ser filla de Teodor Espinalt i Mercedes Font. Va néixer al carrer Consell de Cent de Barcelona, entre Nàpols i Sicília, on va viure els dos primers anys de la seva vida. Posteriorment, la família es va traslladar al barri del Poblenou, on els seus pares tenien diverses carnisseries. Espinalt va ser matriculada al col·legi de les Franciscanes de la Immaculada Concepció, situat a la rambla del Poblenou, i van ser les mateixes religioses les que es van adonar de la seva predisposició per a la música i el cant. El 2 de febrer de 1927, en una vetllada dedicada a la mare superiora, Espinalt va intervenir-hi cantant cançons populars del moment com Els soldats venen de França o Les formiguetes; les seves facultats, ja amb disset anys, eren notòries. Els seus pares van ser inicialment molt reticents als estudis musicals de la seva filla, tot i això va continuar cantant entre aficionats. El 1930 Espinalt va assistir a una representació al teatre Victòria, on cantava un amic seu que, en finalitzar la funció, la va fer passar a l’escenari i va parlar d’ella al mestre Ramón Gorgé, que li va voler fer una prova vocal. Després d’escoltar-la, Gorgé va parlar amb els pares per convèncer-los del gran potencial de la seva filla. Finalment, els pares van accedir que Gorgé s’encarregués de la seva preparació vocal inicial, i van establir ja un debut.

El 13 de març de 1930, amb només dinou anys, Espinalt va debutar al Teatre Victòria de Barcelona amb l’obra “Cançó d’amor i de guerra” de Rafael Martínez Valls, acompanyada pel també joveníssim tenor Antoni Miras. El debut va ser exitós i les funcions, que es van allargar fins a mitjans d’abril, van servir perquè el públic barceloní comencés a parlar d’aquella nova revelació. Espinalt va passar a estudiar amb el mestre Josep Pinilla, treballant en una formació que, juntament amb les presentacions en públic, va reforçar una veu natural i en evolució constant. Durant el mes de maig va intervenir en alguns concerts, com el que es va celebrar el dia 8 al Teatre Victòria amb Josefina Bugatto, Antoni Miras i Blanquita Assorey, o el 24 a la Peña Artística de la Unión de Empleados de Mataderos de Barcelona, on va interpretar T’estimo de Grieg, Veu de donzella de Chopin i la sardana de “Cançó d’amor i de guerra”. Lentament va intervenir en obres de més compromís i el 14 de juny, al Teatre Tívoli, va cantar els actes primer i tercer de “Marina” d’Emilio Arrieta, amb Miras. El 17 de juliol va ser contractada per interpretar l’obra completa al Teatre Olympia, on va debutar el juliol d’aquell mateix dia amb grandíssim èxit al costat de Pedro Batlle i amb la participació del tenor Antoni Biarnès en funcions posteriors. Espinalt tenia en aquells moments una veu de soprano lleugera, de timbre clar i fàcil projecció. Molt solvent en el registre agut, en va fer ràpidament cavall de batalla, connectant així des de l’inici amb un públic al qual exaltava.

Després de diverses aparicions, com les que van tenir lloc el 4 de setembre al Teatre Olympia en un concert amb Mateo Guitart i Cecilia Gubert o a la seva participació en les festes majors del Poblenou, el gener de 1931 va formar part de la Companyia Lírica Catalana formada per Josep Llimona al Teatre Nou de Barcelona. El 22 de febrer Espinalt va debutar en un dels rols que més va cantar en tota la seva carrera: Doña Francisquita a l’obra homònima d’Amadeo Vives, al Teatre Coliseo Pompeya de Barcelona. Durant els mesos següents va intervenir en molts festivals i homenatges, i va esdevenir un nom ja familiar a la ciutat fins al seu esclat definitiu: el Gran Teatre del Liceu li va proposar la seva presentació a finals d’any amb un títol important com “Rigoletto” de Giuseppe Verdi, per seguir amb altres compromisos notables com “Marina”, “Carmen” de Georges Bizet, “La llama” de José María de Usandizaga o “Lucia di Lammermoor” de Gaetano Donizetti, fet que demostra la total confiança que tenien en les seves possibilitats. Espinalt va dedicar els mesos següents a preparar a consciència tots els rols i el 12 de desembre de 1931 va debutar amb “Rigoletto” amb un company d’excepció: el tenor Hipólito Lázaro i un altre jove debutant, el baríton Matías Morro. L’èxit va ser aclaparador i Espinalt va cantar de bell nou els dies 20 de desembre, amb el tenor Aurelio Anglada i Morro; el 21 de gener, amb el tenor Eduardo Matheu i el baríton José Canudas; i el 19 de març, un cop més amb Lázaro i el baríton Ramón Cortinas. Mentrestant, l’1 de gener de 1932, va ser protagonista d’una gala on va intervenir en l’acte segon de “Rigoletto” amb Matheu i Morro, i en la primera funció de “Marina” al costat de Josep Palet, Ramón Cortinas i Aníbal Vela. Espinalt va anar alternant títols i el 2 de febrer va cantar la primera funció del rol de Micaela de “Carmen” amb María Valverde i Josep Palet. El 3 de març va iniciar les funcions de “La llama” al costat de Conchita Oliver, Conchita Callao i Antoni Marquès. El 13 de març, Espinalt va protagonitzar un altre impressionant triomf al Liceu amb el debut en el rol de Lucia a “Lucia di Lammermoor”, un cop més amb Hipólito Lázaro alternant-se amb Antoni Marquès. El 17 de març va protagonitzar la seva serata d’onore, on a més d’aquesta obra va cantar Caro nome de “Rigoletto” i la sardana de “Cançó d’amor i de guerra”. La seva carrera fulgurant ja era un fet. Espinalt va ser reclamada en la majoria dels escenaris catalans.

El 4 d’abril de 1932 va intervenir en un festival benèfic al Teatre Barcelona, de nou amb Hipólito Lázaro, el 5 i 7 d’abril va debutar al Palau de la Música Catalana, el 30 d’abril en un nou festival al Teatre Olympia i el mes de maig va començar una gira per ciutats catalanes organitzada per l’empresari Manuel Montany fins a finals de juliol que va formar part de la temporada del Teatre Olympia amb títols com “Rigoletto” o “Marina”. El mes d’agost va cantar amb el Trio Barcelona, amb el pianista Ricardo Vives i el violinista Mariano Perelló, en una nova gira estiuenca que la va portar a visitar poblacions com el Masnou, Olot, Camprodon, Vilanova o Granollers, i va participar també en homenatges i concerts benèfics com el que es va celebrar a l’Empar de Santa Llúcia, el 10 d’agost, amb el baríton Ricardo Fuster. El 18 de setembre, va ser un cop més protagonista de “Lucia di Lammermoor” al Teatre Círcol Republicà de Martorell, al costat del tenor Josep Palet, abans d’integrar-se a la Compañía de Teatro Lírico Nacional de Madrid i va debutar al Teatro Calderón el mes d’octubre amb “Il barbiere di Siviglia” de Gioachino Rossini, en una edició cantada en castellà al costat de Vicente Simón i Carlo Morelli. En aquest període, cal puntualitzar una dada que apareix sovint en diverses fonts i que és errònia: se li atribueix per error l’estrena de l’òpera còmica “Don Gil de Alcalá”, de Manuel Penella, al Teatre Novedades de Barcelona en la seva presentació el 27 d’octubre de 1932 quan Espinalt ja era a Madrid, on va romandre fins al febrer de 1933; de fet, fou la soprano María Vallojera qui la va estrenar. A finals del mes de febrer, va tornar a Barcelona per formar part de la companyia de Luis Calvo en la temporada lírica del Teatre Novedades, on la nit del 26 de febrer va intervenir cantant “Marina” amb el tenor Francisco Godayol. Tot seguit va marxar a València per debutar el 13 de març de 1933 al Teatre Principal, una vegada més amb “Marina” i aquest cop al costat d’Antoni Biarnés, Aníbal Vela i Luis Almodóvar. Davant del gran èxit assolit, es va veure obligada a bisar l’ària de sortida Pensar en él. El 14 de març de 1933 tornava a ser al Teatre Novedades en una nova producció de “Doña Francisquita”, molt esperada, ja que comptava també amb la presència del tenor Miguel Fleta. Tot i el gran èxit d’Espinalt, aquelles funcions van ser un rotund fracàs per a un Fleta que ja mostrava flagrants evidències de declivi vocal i a qui la crítica va atacar durament. Finalment, el tenor seria substituït en la resta de funcions per Ricardo Mayral. El 30 de març, la soprano va cantar “Marina” amb el tenor Joan Rosich, i el 3 d’abril va participar en una gran gala amb motiu de la inauguració de les noves oficines de Ràdio Associació de Catalunya en què fa oferir un recital. Tot seguit va participar en la temporada del Teatre Tívoli amb una inauguració de luxe la nit del 3 de maig: “Marina” amb Hipólito Lázaro en funcions d’extraordinari èxit per a ambdós protagonistes, així com per a Eduardo Brito, que cantava ja com a baríton, i Canut Sàbat.

Cal destacar l’anècdota que es va produir durant la funció de la nit del 9 de maig, quan el baríton Titta Ruffo, que es trobava a Barcelona, va anar a veure la funció i va ser descobert per Lázaro que el va obligar a pujar a l’escenari, llavors va ser ovacionat pel públic i obligat a fer un petit discurs. A continuació, Espinalt va intervenir a “Cançó d’amor i de guerra”, amb Francisco Godayol i dirigida pel mateix compositor, Rafael Martínez Valls, “Doña Francisquita” també amb Lázaro, “Rigoletto” amb Carlo Morelli i Lázaro, i “Il barbiere di Siviglia”. El 15 de juliol va participar en un gran festival en homenatge a l’empresari Luis Calvo, celebrat al Teatre Novedades, al costat d’altres companys com Eduardo Brito, Pablo Gorgé, Hipólito Lázaro, Trini Avellí, Cristóbal Altube, Emili Vendrell, Joan Rosich o Antoni Miras.

Durant l’estiu de 1933 Espinalt va continuar cantant en la temporada del Tívoli amb nous títols com “Carmen”, al costat de Conchita Callao i Antoni Marquès, o “Lucia di Lammermoor” amb Cristóbal Altube. També va participar en les festes majors de ciutats com Tortosa o Moià, on l’11 de setembre va oferir un concert juntament amb Marcos Redondo, Ramón Alsina i el mestre Josep Sabater amb la finalitat de recaptar fons per a la construcció d’un monument a Francesc Viñas. Espinalt va marxar per participar en un nou i il·lusionant projecte: una pel·lícula biogràfica sobre Julián Gayarre titulada El canto del ruiseñor. Aquest film va ser enregistrat als escenaris naturals d’El Roncal, població de naixement de Gayarre, i el paper principal fou encarregat al tenor Pepe Romeu. Lamentablement, avui dia només se’n conserven els cartells i les crítiques de l’estrena a Barcelona, el 13 de febrer de 1934 al Teatre Novedades.

L’any 1934 el va iniciar participant en noves funcions al Gran Teatre del Liceu. El 18 de gener va tornar a ser Gilda de “Rigoletto” al costat d’Hipólito Lázaro i Ramon Cortinas; el 2 de febrer, en funció d’honor, va cantar (sempre amb Lázaro i Cortinas) els actes primer, segon i quart de “Rigoletto”, i tercer de “Lucia di Lammermoor”. El mes de març es va anunciar que Maria Espinalt marxava a Milà a completar els seus estudis i impulsar la seva carrera a Itàlia. Sorprenentment, però, va tornar al cap de quinze dies. Molt sovint s’han qüestionat els motius pels quals Espinalt no va fer mai una carrera internacional important. La resposta que ella mateixa va donar al diari Mirador quan se li va preguntar pel motiu del seu retorn a Barcelona és prou aclaridora i també ens dona una idea del seu caràcter: “És que volien fer-me perdre el temps. Em volien posar a la cua de tots els que havien de provar, una cua llarguíssima... I, francament, crec que després d’haver estat vedet al Liceu de Barcelona, era una mica denigrant. Els vaig engegar a passeig. Ara, si volen res, ja em vindran a trobar!”. De retorn de la breu aventura italiana, Espinalt va continuar cantant arreu. El mes d’abril va marxar a Madrid on el Teatro de la Zarzuela la va contractar per representar “Don Gil de Alcalá” amb Pablo Gorgé, Trini Avellí i Antonio Miras. Tot seguit va portar aquest títol al Teatre Novedades de Barcelona durant els mesos de juny i juliol, aquest cop amb el tenor Ricard Mayral. Abans, però, va participar el 21 de juny en una funció de “Rigoletto” al Liceu i el 28 amb aquell mateix títol al teatre Olympia, amb Hipólito Lázaro i Marcos Redondo. El mes de setembre va ser present a Saragossa, entre altres ciutats, i va tancar l’any amb una funció de “La traviata” de Giuseppe Verdi, al Teatre Tarragona, amb el tenor Felipe San Agustín, conegut internacionalment com a Filippo Santagostino.

El 1935 Espinalt i Lázaro van protagonitzar un espectacular concert amb el mestre Sabater als estudis del programa de Radio Ford, emès en directe per Ràdio Barcelona a Catalunya i Unión Radio a Espanya. L’actuació va suscitar un enorme entusiasme, però malauradament no es va enregistrar. Tot seguit, Espinalt es va incorporar a la temporada del Teatre Olympia interpretant “Doña Francisquita” fins al mes de juny, en funcions només interrompudes pel seu important debut al Teatro Real de Madrid que va tenir lloc la nit del 13 d’abril amb “Rigoletto”, al costat de Tomaz Alcaide i Antenore Reali. Tot i l’èxit obtingut, no va tornar a actuar en aquell teatre. A finals de juny, l’empresa de l’Olympia va anunciar la contractació de Miguel Fleta per a una petita temporada d’òpera, i Espinalt va debutar amb ell i Marcos Redondo el 30 de juny amb “Marina”. Els tres cantants també van cantar “Rigoletto” i “Carmen” amb la incorporació de Conchita Callao. A més de les habituals intervencions en festes majors locals, el 3 d’agost va ser de nou protagonista, juntament amb Lázaro, d’una espectacular funció de “Marina” cantada a la plaça de Les Arenes de Barcelona.

El 2 de setembre de 1935, Espinalt va contraure matrimoni amb el comerciant José Maria Coll i Rovira en un enllaç que va ser desgraciadament breu, ja que Coll va ser afusellat per les milícies republicanes al Garraf, l’abril de 1938. El mes de novembre va tornar a Madrid, al Teatro Calderón, per cantar nou funcions de “Doña Francisquita” juntament amb Cora Raga i Vicente Simón. Va finalitzar l’any cloent la temporada del Teatre Novedades de Barcelona.

El 1936, amb la Guerra Civil, es va imposar a Barcelona la socialització dels teatres, estructurats en diverses companyies, i Maria Espinalt va entrar a formar part de la Compañía de Ópera Socializada de la CNT al Teatre Tívoli, que va començar les funcions el mes d’agost. Cal destacar que tots els teatres van romandre oberts durant la Guerra Civil i entre el 22 d’agost de 1936, data d’inici de les funcions, i el març de 1938 l’activitat musical a la ciutat va ser extraordinària. L’òpera es va mantenir fins al 16 de juliol de 1937, moment en què van cessar les funcions fins a la represa el març del 1938 al Gran Teatre del Liceu, mentre que la sarsuela, l’opereta i les variétés es van mantenir sempre en funcionament. Espinalt en va ser protagonista destacada amb títols com “Rigoletto”, “Il barbiere di Siviglia”, “Lucia di Lammermoor”, “La traviata” o “Marina”, amb companys d’escena com Hipólito Lázaro, Felip San Agustín, Ricardo Fuster, Vicente Simón o Antoni Marquès. Excepcionalment, va cantar també en teatres com l’Olympia, on el 5 de setembre de 1936 va participar amb Lázaro en un important festival, organitzat per Solidaridad Obrera en benefici de les víctimes de la lluita antifeixista. El 15 de maig la companyia sencera va passar a fer les seves funcions al teatre Olympia, de molta més capacitat. El 16 de maig hi va cantar “Marina”, en una funció extraordinària on la pràctica totalitat dels intèrprets es van veure obligats a bisar les seves àries; al costat d’Espinalt van cantar Hipólito Lázaro, Ricardo Fuster i Manuel Gas. Aquest mateix títol va ser el que es va escoltar al Liceu l’11 de març de 1938, en la seva reobertura, amb els mateixos protagonistes, excepte Ricardo Fuster que va ser substituït per Marcos Redondo. Aquesta obra es va alternar amb “Doña Francisquita”, amb Lázaro i Ricardo Mayral de companys escènics, en nombroses funcions que van tenir lloc fins a finals de juny i reposicions durant tot el novembre, aleshores amb Emili Vendrell com a protagonista. Sempre al Liceu, el 7 de juliol va ser Micaela en la primera de diverses funcions de “Carmen” en què va debutar el tenor Antonio Cortis, al costat de Conchita Callao i Ricardo Fuster, i a partir de l’1 de desembre María del Carmen, a l’obra homònima d’Enric Granados, amb Marcos Redondo i Felip San Agustín. Va tancar l’any al Liceu interpretant “Marina” amb Antoni Marquès.

El 1939 es va iniciar amb la continuació de les funcions al Liceu i posteriorment es va incorporar a l’habitual temporada del Teatre Tívoli, on el 12 de febrer va cantar “Carmen”, en la seva traducció castellana, al costat de Matilde Martín i Antonio Cortis. El 9 de juny, i sempre al Tívoli, va protagonitzar el seu debut en el rol de Mimí de “La Bohème” de Giacomo Puccini, acompanyada del tenor Carlos Merino en un evident símptoma de clara evolució vocal. Aquest títol formaria part del seu repertori durant els anys següents; el repetiria en una gira que tota la companyia del Tívoli duria a terme per Saragossa, Sant Sebastià i Bilbao durant els mesos de juliol i agost, per tornar-lo a fer al Tívoli de Barcelona durant els mesos de setembre i octubre, i romandre en cartell durant tot l’any 1939. Durant aquell any, els dies 6 i 11 de gener va cantar una altra vegada “Rigoletto” al Gran Teatre del Liceu, juntament amb Aldo Sinnone i Carlo Galeffi.

El 1941 va participar en la gira organitzada per l’empresari Luis Calvo per diverses ciutats d’Espanya. El mes de juliol va tornar a cantar al Teatre Tívoli títols com “Rigoletto”, amb Salvatore Romano i Raimon Torres, o “Carmen”, amb Conchita Callao, Raimon Torres i Cristóbal Altube. En aquest teatre, durant el mes de setembre, es va crear la Compañía de Ópera Marcos Redondo, amb funcions molt celebrades pels barcelonins a causa del seu alt nivell artístic. A partir del 16 de setembre, Espinalt hi va participar en títols com “Il barbiere di Siviglia” amb Redondo i Aldo Sinnone, “La traviata” amb Redondo i Juan Nadal, “Lucia di Lammermoor” amb Nadal, Raimon Torres i Manuel Gas, o la gran raresa d’“I pescatori di perle” de Georges Bizet la nit del 21 de setembre, juntament amb Redondo i Sinnone, un títol que va ser molt destacat per la premsa catalana. Una nova gira pel nord d’Espanya va tancar l’any.

El 1942 Maria Espinalt va decidir formar la seva pròpia companyia en la qual van participar el tenor Salvatore Romano i el baríton Raimon Torres. Va organitzar una extensa gira que es va iniciar el 14 de febrer al Teatre Principal de Castelló amb “La Bohème”. A aquest títol s’hi van afegir “La traviata”, “Il barbiere di Siviglia” i “Rigoletto”, òperes representades per la companyia a Alcoi, Alacant, Elx, València, Cartagena, Madrid, Saragossa, Sabadell, Terrassa, Vic i moltes altres poblacions durant tot l’any. Aquesta faceta empresarial d’Espinalt no es va tornar a repetir .

El 1943 va contraure matrimoni amb Constantino Carrera Migraya. Espinalt va ser aquell any la protagonista de l’estrena de “La ilustre moza” de Federico Moreno Torroba, la nit del 3 de març, al Teatre Tívoli de Barcelona, dirigida pel mateix compositor i amb el tenor Pedro Castells. Aquest títol seria representat posteriorment durant tot el mes d’abril a Madrid (amb el tenor Florencio Calpe en lloc de Castells) on restaria una llarga temporada, fins al mes de desembre, participant en altres títols. El dia 7 de desembre va cantar un títol poc freqüent en el seu repertori: “Manon” de Jules Massenet, a Sabadell amb el tenor Pau Civil i el baríton Raimon Torres. Amb aquests dos mateixos intèrprets, Espinalt va tornar al Gran Teatre del Liceu: els dies 16 i 21 de desembre; i el 2, 11, 14 i 20 de gener de 1944 va ser Violetta Valéry a “La traviata”, per interpretar a continuació Mimí de “La Bohème”, al costat de Giacomo Lauri-Volpi, els dies 23 i 26 de desembre, i 11 de gener de 1945.

El Liceu va ser la base principal de les seves actuacions fins a finals de 1945, en una etapa en què el canvi de vocalitat li va permetre explorar nous títols. Així, els dies 4, 7 i 9 de gener de 1944 va ser Manon, un cop més amb Lauri-Volpi i Raimon Torres, i el 5 de desembre va debutar en el rol de Liù a “Turandot” de Giacomo Puccini, amb Giacomo Lauri-Volpi i Maria Teresa de Almeida. Durant aquell mateix mes va cantar “La Bohème”, aquest cop amb Pau Civil, i la nit del 28 de desembre va debutar com a Desdémona a “Otello” de Giuseppe Verdi en funcions que van suposar la presentació en aquest teatre del tenor Cristóbal Altube i un gran èxit personal per a Espinalt. La soprano va veure així refermat el canvi de repertori, tot i interpretar novament funcions de “La traviata” el gener de 1945 amb el tenor Giovanni Voyer. El 14 d’agost d’aquell mateix any, va participar en una Función Monstruo al Liceu en celebració del Día del Actor, en què va compartir escenari amb artistes com Emili Vendrell, Miguel Mulleras o Pau Vidal.

El 1946 i 1947 van ser anys de menys activitat, tot i formar part de les companyies habituals dels teatres Tívoli i Novedades. Curiosament, a inicis de 1948 Espinalt va rebre una proposta per cantar a Itàlia. La va acceptar i va debutar el 25 de juliol amb “Rigoletto” al Festival dell’Arena de Fabbrico al costat de Nicola Filacuridi i Raimon Torres. L’endemà va repetir títol amb un joveníssim tenor anomenat Gianni Raimondi. A continuació, va cantar “Lucia di Lammermoor” a Pàdua, però després va aturar la seva activitat fins al mes de juny de 1949 a causa d’una “greu malaltia” no especificada que la va apartar dels escenaris.

El juny de 1949 va actuar al Teatro Chabrera de Savona a “Il barbiere di Siviglia” al costat del baríton Gino Bechi, el mes de juliol a Trieste a “I puritani” de Vincenzo Bellini, rol molt poc freqüent a la seva carrera, i a Bolonya encara un altre cop amb “Rigoletto”. Va tancar la seva carrera internacional l’11 de setembre al Teatro Augustus de Gènova amb “Rigoletto”, amb Gianni Raimondi i un jove Giuseppe Taddei. Espinalt no va tornar a Itàlia i això ens pot fer pensar que el moment en què va fer el pas internacional no va ser l’adequat, si analitzem el repertori cantat i tenim en compte l’inici d’un canvi vocal important.

El 15 de desembre, Espinalt va tornar a Barcelona on va cantar novament “La Bohème” al Liceu, al costat del tenor Mario Filippeschi i el baríton Rolando Panerai. Va cantar “Marina”, al començament de 1950, any en què va formar part de la companyia del Teatre Calderón de Barcelona i va oferir nombrosos concerts i participacions en homenatges, com el que es va dedicar a Enric Borràs el 15 de setembre al Teatre Barcelona.

Entre 1951 i 1954 Espinalt va anar reduint les seves intervencions, tot i formar part de les temporades barcelonines com la que va començar l’octubre de 1954 al Teatre Cómico, amb la companyia Sagi Vela, on va tornar a ser protagonista amb Marcos Redondo de títols com “Marina”, “Maruxa” d’Amadeo Vives, “La tabernera del puerto” de Pablo Solozábal , “Don Gil de Alcalá” o El huésped del sevillano” de Jacinto Guerrero, d’aquest rol en va fer una creació personal. Com a curiositat cal destacar l’“experiment” que va dur a terme el 1953 a Mataró quan va cantar en una única ocasió “Aida” de Giuseppe Verdi. Els problemes de salut que la van afectar a Itàlia es van repetir i lentament es va anar precipitant el seu comiat.

El 24 de març de 1955 va tornar a ser present al Palau de la Música Catalana en un festival d’homenatge a la ràdio que va compartir amb Lina Richarte i Manuel Ausensi. També va participar en diversos festivals com el del 3 de juny al Teatre Romea amb Emili Vendrell, i en festes majors com la de Badalona, on el 10 d’agost va cantar “Marina” al Teatre Victòria. El 4 d’octubre va participar en l’homenatge al coreògraf Sacha Goudine, celebrat al Teatro Gran Circo Price amb companys com Hipólito Lázaro o Juan Gual, artista que va formar part de la seva companyia l’any 1956. Ja establerta al Teatre Barcelona, a partir del 10 d’agost de 1956 va cantar “La Bohème” amb el tenor José Permanyer en diverses funcions que suposarien el seu comiat dels escenaris.

Maria Espinalt es va voler acomiadar debutant en un nou títol, que va ser “Tosca” de Giacomo Puccini. La nit del 28 de setembre de 1956, al Teatre Barcelona, va interpretar per únic cop a la seva carrera Floria Tosca, tancant així vint-i-sis anys d’èxits. Tot i no tornar als escenaris, va continuar fent intervencions esporàdiques quasi sempre benèfiques. La darrera intervenció que s’ha pogut localitzar va tenir lloc al Centre Cultural del Poblenou el 1958, en un acte benèfic.

Espinalt va fer una excepcional carrera a escala nacional, que hagués merescut molt probablement el mateix reconeixement en l'àmbit internacional, si les circumstàncies i les decisions personals haguessin estat diferents.

Artista reconeguda, va tenir un gran prestigi també durant els anys de comiat en què va ser sempre present en la vida musical barcelonina. El 1973 va patir una trombosi de la qual es va recuperar favorablement. Va morir a Barcelona el 8 d’octubre de 1981.

Va deixar un extens llegat discogràfic centrat en exclusiva en la sarsuela, en gravacions majoritàriament fetes durant els anys cinquanta que no sempre reflecteixen les seves grans virtuts. Tot i així, l’any 1936 va enregistrar “La tabernera del puerto“ amb una veu fresca de timbre preciós que permet entendre el gran entusiasme que va generar als escenaris.