Maria Barrientos

María del Carmen Alejandra Barrientos Llopis va ser filla d'Antonio Barrientos Muñoz i Esperança Llopis Pasqual i va néixer a l'encreuament dels carrers Diputació i Aribau de Barcelona. Pocs metres més enllà, la família tenia un petit estanc on va créixer una nena introvertida, d’ulls grossos i expressió seriosa que contrastava amb la seva edat. Molts anys després, ja famosa i consagrada, va continuar sent sempre una persona reservada a qui agradava molt poc parlar de si mateixa.

Maria va desenvolupar un talent musical tan precoç que va ser matriculada a l'Escola Municipal de Música de Barcelona l'any 1890. En poc temps va obtenir la seva primera medalla per la composició d'una cantata i als dotze anys, el diploma de violí, piano i composició. A la mateixa escola va començar a rebre lliçons de cant de Francesc Bonet, empresari i gran melòman, que va afermar les bases musicals d'una aplicada Maria que dia rere dia millorava en el desenvolupament d'una veu que ràpidament va demostrar tot el seu potencial.

L'Escola Municipal tenia una característica especial dins del seu pla de formació: cercava que els alumnes tinguessin des dels inicis contacte amb el públic per perdre la por escènica i adquirir experiència. Ho aconseguia organitzant tot tipus de concerts i vetllades musicals, algunes de benèfiques, a fi de poder mostrar les evolucions dels seus alumnes. Així, entre 1892 i 1894 la nena Barrientos va participar en tota mena d'actes celebrats a molts indrets, com l'Ateneo Obrero, La Unión o a la mateixa sala de concerts de l'Escola. D'un d'ells, celebrat el 25 de febrer de 1893, podem llegir a La Vanguardia del 26 de febrer: "La niña María Barrientos cantó la cavatina de "Linda de Chamounix": cuando tenga veinticinco años quisiéramos oírla, pues como de entonces todo lo que promete ahora, será mucho lo que de”. Tenia nou anys. María va continuar amb els seus estudis habituals de l'Escola treballant, però, amb molta més intensitat els vocals. El 9 de febrer de 1895, al Palau de Belles Arts de Barcelona es va organitzar un concert de l'Escola Municipal de Música en què es va representar l'obra "La nit al bosc" de Josep Rodoreda, director del Conservatori de la ciutat, i en la qual va intervenir Barrientos. Com ella va recordar sempre en posteriors entrevistes, va haver de cantar enfilada dalt d’un tamboret.

Els estudis van continuar, així com les presentacions públiques, i quan Bonet va creure que ja estava preparada la va presentar als dirigents del Gran Teatre del Liceu, als quals en aquell moment mancava una soprano per al rol d'Amore a "Orfeu i Eurídice" de Christoph Willibald von Gluck. Va presentar-se a l'audició, però fou rebutjada pel mestre Ferrari. Allà hi havia, però, Evarist Arnús, empresari del Teatro Lírico de Barcelona, el qual, veient el seu potencial, li va oferir que cantés en unes funcions de "La Sonnambula" de Vincenzo Bellini que tenia programades a partir del mes de juliol d'aquell mateix any. Ràpidament Barrientos va començar a preparar el paper. El debut, però, no seria aquell, ja que una sèrie de circumstàncies el van accelerar. Al Teatre Novedades havia fracassat una temporada d'òpera i la companyia va decidir organitzar unes funcions en forma de cooperativa per poder recuperar part dels diners. Van oferir a Barrientos col·laborar-hi de manera gratuïta. D'aquesta manera va debutar, la nit del 10 de març de 1898, amb el rol d'Inés a "L'Africana" de Giacomo Meyerbeer, al costat de Maria Gay i Josep Escursell. El seu nom ja era popular a la ciutat i l'anunci del seu debut va aixecar molta expectació. A continuació, el 18 de març, va cantar el rol de Marguerite de Valois a "Gli Ugonotti" de Giacomo Meyerbeer al costat dels mateixos artistes.

Bonet va considerar que havia complert la seva missió ja que Barrientos s’havia convertit en una cantant amb una sòlida formació vocal. Va decidir aleshores deixar de ser el seu professor per dedicar-se als seus negocis (entre d'altres coses, fou el creador del primer automòbil a motor espanyol). Des d'aquell moment, Barrientos va ser autodidacta i treballà sempre en solitari perfeccionant dia a dia la seva tècnica amb moltes hores d'estudi.

El 24 de juliol de 1898 va debutar en el rol d'Amina a "La Sonnambula" al Teatro Lírico de Barcelona amb gran èxit i crítiques que confirmaven que ja no es tractava d'una promesa sinó d'una gran revelació. El destí, però, va colpir profundament Maria ja que Bonet es va suïcidar poc després, fet que quasi va provocar que abandonés els escenaris donat el lligam profund que tenia amb ell. Finalment va mantenir l'esperança gràcies a la possibilitat que li oferiren de debutar al Gran Teatre del Liceu el més aviat possible. Mentrestant, va decidir continuar cantant a les temporades dels teatres Lírico i Novedades, amb títols com "Lucia di Lammermoor" de Gaetano Donizetti, "Rigoletto" de Giuseppe Verdi o "Il barbiere di Siviglia" de Gioachino Rossini, títol que va cantar per primer cop la nit del 28 d'agost de 1898 al Teatro Lírico i en el qual va inserir, ja des del seu debut, les variacions "Deh, torna mio bene!” de Proch a la lliçó de música, que esdevindrien una de les seves grans creacions al llarg de tota la carrera. El 15 de setembre, de nou al Lírico, va debutar a "La Traviata" de Giuseppe Verdi, amb el tenor català Angel Constantí, i el 25 de setembre a "I Puritani" de Vincenzo Bellini. D'ambdós títols i del gran èxit se'n va fer ressò el diari italià La Dinastia que a la seva edició del 4 d'octubre escrivia: "Il triomfo, assolutamente clamoroso e completo ottenuto dalla celebrata e giovane artista Maria Barrientos, era da prevedersi dopo quanto avevamo raccontato dei suoi precedenti risultati artisti". Aquesta crònica i els comentaris dels corresponsals italians a Barcelona van arribar a oïdes de l'empresari Edoardo Sonzogno que va proposar a Maria que anés a Itàlia per fer una audició de prova. Abans, però, el Gran Teatre del Liceu va complir la seva promesa: Barrientos va debutar-hi el dia 1 de gener de 1899 amb "Lucia di Lammermoor" al costat del tenor Tomás Franco. El 13 de gener de 1900 va intervenir en una gala, el 15 de gener va ser Elvira a "I Puritani" i el 29 de gener Amina a "La Sonnambula" on va causar sensació. Finalitzat aquest debut, a partir de setembre es va incorporar de nou a la temporada del Teatre Novedades amb els títols habituals i dues novetats: "Mignon" d'Ambroise Thomas a partir del 3 d'octubre, i "Lakmé" de Léo Delibes a partir del 21 d'octubre amb la qual va obtenir un gran èxit.

A finals d'any, Barrientos va viatjar a Itàlia on va fer una audició per a Edoardo Sonzogno que, immediatament, li va oferir un contracte per debutar al Teatro Lirico de Milà del qual era propietari i empresari. Així, la jove soprano va fer el seu debut internacional el 3 de gener de 1900 a Milà amb la primera de cinc funcions de "Lakmé" al costat del tenor Carlo Dan; va ser una veritable revelació i va aconseguir un esclatant triomf. A partir del 19 de gener, al mateix teatre, va oferir la seva creació d’"Il barbiere de Siviglia”, el 6 de febrer "Mignon" i a partir del 16 de març "La Sonnambula". La Rivista Teatrale Melodrammatica del 18 de març de 1900 la va qualificar de "fanciulla prodigiosa festeggiata fino l'entusiasmo". Maria Barrientos, amb setze anys, trucava ja a la porta de les celebritats. A les funcions milaneses van seguir contractes a Torí, Gènova i l'important debut al teatre Costanzi de Roma el 5 de maig amb "Il barbiere di Siviglia" al costat del tenor Leopoldo Signoretti, rol que també va cantar a Florència i Trento. Finalitzats els contractes, va tornar a Barcelona per fer-hi un petit descans abans d'afrontar una gira per ciutats alemanyes com Stuttgart, Berlín o Hamburg. El 23 d'abril de 1901 Barrientos va fer el seu debut al Teatro Real de Madrid, amb "La sonnambula". De fet, fou un debut poc afortunat a causa d'un fort refredat que la va fer cantar molt per sota de les seves possibilitats i a canvi del qual va rebre la fredor del públic. Tot i així, quatre dies després i ja recuperada, va entusiasmar amb "Il barbiere di Siviglia". El 2 de març va tornar al Costanzi de Roma, aquest cop per sis funcions de "Rigoletto" al costat del tenor Alessandro Bonci per a continuació iniciar la seva primera gira per Amèrica del Sud, on el seu debut a Buenos Aires era esperat amb expectació ja que els seus èxits europeus eren ben coneguts pels argentins. El 27 d'abril de 1901 Barrientos va debutar amb "La Sonnambula", al Teatro Poliorama, amb un èxit extraordinari. El diari La Nación va fer importants cròniques del moment destacant d'ella la "perfecta entonación y técnica. Sus grupetos, arpegios y trinos fueron algo fuera de lo común. Y no olvidemos que tiene 17 años". Realment avui en dia costa d’entendre aquesta precocitat artística, especialment en les veus femenines, de les quals tindrem també exemples en figures com Conchita Supervia, Avel·lina Carrera o Mercè Capsir. Barrientos va cantar també "Il barbiere di Siviglia", "Rigoletto","I Puritani", "Lucia di Lammermoor", "Mignon" i "Dinorah" a la capital argentina per continuar posteriorment amb la mateixa companyia i repertori a Montevideo (a partir de l’1 d'agost) i a Rosario de Santa Fe (a partir del 30 d'agost).

El 1902 va tornar a la temporada del Real madrileny, on el 8 de gener va cantar "La Sonnambula" i "Lucia di Lammermoor" per debutar a continuació a l'Òpera de Viena el 17 de febrer en la primera de quatre funcions d’"Il barbiere di Siviglia". Va cantar a continuació a Ucraïna, a Odessa, abans d'emprendre la seva segona gira sud-americana, aquest cop només amb Buenos Aires i Rosario de Santa Fe com a seus estables, compartint companyia amb cantants com Amedeo Bassi o Luigi Ceccarelli. Al seu retorn, el 1903, va debutar a Portugal, al Teatre Sao Joao de Porto el 3 de gener amb "Lucia di Lammermoor", cantant també "Rigoletto" i "L'elisir d'amore" de Gaetano Donizetti abans de participar en noves funcions a Madrid. A la capital, al costat dels seus títols habituals, el 4 de febrer va debutar amb "Linda di Chamounix" de Gaetano Donizetti amb el tenor Francesco Bravi i el baix valencià Andrés Perelló de Segurola. Al mes de maig va fer el seu debut a Nàpols, al Teatro Verdi, abans d'afrontar un important compromís: la seva primera aparició a Londres, al teatre Royal Opera House Covent Garden, amb "Il barbiere di Siviglia" amb un repartiment estel·lar que incloïa Titta Ruffo, Alessandro Bonci i Marcel Journet. Va tancar l'any al Teatro Adriano de Roma on a més de "Linda di Chamounix" va debutar en el rol d'Ofelia a "Amleto" d'Ambroise Thomas.

El 1904 Barrientos el va començar a l'habitual temporada del Teatro Real de Madrid. Es podria dir que aquest teatre la va tenir sempre en contracte, donada l’excel·lent relació i amistat que va establir amb el seu gestor José Bilbao. Nàpols (aquest cop al Teatro San Carlos) i Palerm la van escoltar abans de l'important debut al Teatro alla Scala de Milà on es va presentar el 26 de març de 1904 amb l'òpera "Dinorah" amb Giuseppe de Luca i sota la direcció del mestre Cleofonte Campanini. L'èxit obtingut li va proporcionar un nou contracte per a la temporada següent. Abans, però, va continuar la temporada amb els compromisos italians a localitats com Bari, Brescia o Gènova i va debutar a Varsòvia, al Teatre Wielki, el 26 de novembre amb "Lucia di Lammermoor" al costat de Giuseppe Anselmi, on van cantar ambdós també "Il barbiere di Siviglia".

El mes d'abril de 1905 va retornar a La Scala, després d’haver cantat a les habituals temporades de Madrid, Palerm i Nàpols on va debutar en un nou rol: Leila a "I pescatori di perle" de Georges Bizet, rol que va interpretar l'11 de febrer amb Alessandro Bonci de Nadir. A La Scala va reaparèixer amb "Il barbiere di Siviglia", aquest cop al costat del tenor Fernando de Lucia en sis exitoses funcions. Barrientos va embarcar per fer una nova i llarga gira per Amèrica del Sud que es va iniciar el mes de maig, com era habitual, a Buenos Aires i va continuar a Montevideo durant la resta de l'any i inicis de 1906 abans del seu retorn a Madrid. El 3 de juny va participar en la important celebració de les noces reials entre Alfons XIII i Victòria Eugènia amb l'òpera "Lucia di Lammermoor" al costat de Francesc Viñas. Fou una funció única ja que immediatament va marxar per debutar a Cuba (Teatro Nacional de l’Havana) el mes d'agost i a Mèxic (Teatro Principal) a partir d'octubre, on va ser rebuda com la successora de Luisa Tetrazzini.

El 1907 es va iniciar com era habitual a Madrid on, a més d'"Amleto" amb el baríton català Ramon Blanchart, va intervenir en un concert, per iniciar posteriorment una gira per ciutats espanyoles com Sevilla i la Corunya, abans de retirar-se dels escenaris. Durant la gira sud-americana del 1905 va conèixer un empresari argentí, Jorge Keen Bargas, del qual es va enamorar. El 20 de juny de 1907 a l'església del Sagrat Cor de Barcelona es van casar i Barrientos va decidir deixar la carrera per formar una família. Van marxar a viure a Buenos Aires on el 1909 va néixer el seu únic fill, Jorge Enrique. El matrimoni, però, no va funcionar i després de quatre anys Barrientos va decidir separar-se del marit i tornar als escenaris.

El 25 de maig de 1911, al Teatro Colón de Buenos Aires, va reaparèixer amb el seu rol emblemàtic a "Lucia di Lammermoor", al costat del tenor Florencio Constantino i el baríton Titta Ruffo en la primera de sis funcions que van demostrar que l'artista seguia sent la mateixa que es recordava. L'any el va continuar al continent sud-americà en la temporada del Colón i posteriorment a Montevideo i Rosario. El gener de 1912 va reaparèixer a Europa, al Teatro Costanzi de Roma, de nou amb el rol de Lucia i, posteriorment, tingué lloc el seu debut a Budapest. El 27 de desembre Barrientos reapareixia a Barcelona, al Teatre Principal, amb "La Sonnambula", a la qual van seguir funcions d’"Il barbiere di Siviglia", "La Traviata" i "Lucia di Lammermoor" a inicis de 1913. Ja consagrada, la premsa catalana va recordar el temps que havia passat des de les funcions amb aquells mateixos títols, quan era aleshores una nena de catorze anys. El 9 de gener es va presentar per primer cop en un concert benèfic al Palau de la Música Catalana, a favor de la construcció d'un monument a Jacint Verdaguer, on va emocionar un públic que va escoltar dempeus com Barrientos i l'Orfeó Català els oferien al final El cant dels ocells. El 1912 va continuar amb compromisos a Palma de Mallorca, València i Màlaga per posteriorment marxar el mes de febrer per fer el seu debut a Niça abans de la seva reaparició al Gran Teatre del Liceu, que es va produir la nit del 29 de març de 1913 amb "La Sonnambula" i posteriorment "Il barbiere di Siviglia", a més d’una gala amb actes de les dues obres i el primer acte de "La traviata" on Barrientos, a l'escena de música d’"Il barbiere di Siviglia", va cantar unes variacions de Händel en català. El 10 d'abril va efectuar el seu debut a París, al Théâtre des Champs Elysées, amb el seu gran rol de Lucia al costat de l'Edgardo del tenor Fernando Carpi, amb el qual també va cantar "Il barbiere di Siviglia". A continuació va embarcar per fer una llarga gira i complir els compromisos signats amb el Teatro Colón de Buenos Aires on la van poder escoltar de nou a partir del 18 de maig, sempre amb els seus rols habituals, que va interpretar a continuació a Rosario i Tucumán. Finalitzada la gira, va tornar a Barcelona per a la nova temporada liceista amb "Lucia di Lammermoor", a partir del 22 de novembre, i "Dinorah", a partir del 27 de novembre.

El 1914 va formar la seva pròpia companyia de cant i va dur a terme una llarga gira per Cuba que es va iniciar el mes de març a l’Havana. Cal destacar que formava part de la companyia una joveníssima mezzosoprano catalana de dinou anys, ja tota una revelació: Conchita Supervia. Barrientos i Supervia van compartir escenari al Teatro Politeama Grande, en l'òpera "Mignon" d'Ambroise Thomas. La gira va continuar per altres poblacions com Santiago de Cuba o Camagüey fins al retorn a Europa el mes de juny, quan Barrientos va participar en el viatge històric de l’Orfeó Català a París i Londres, tots dirigits per Lluís Millet, i que va comptar amb la participació de dos altres artistes catalans: el violinista Joan Manén i el pianista Blai Net. Als concerts de Londres, celebrats els dies 20, 22 i 24 de juny, al Royal Albert Hall, Barrientos va incloure en el seu programa L’elegia eterna que el compositor Enric Granados li havia dedicat.

El 1915 Barrientos el va dedicar quasi en exclusiva a les seves actuacions a Barcelona, amb concerts al Palau de la Música Catalana i a la temporada del Liceu, només interromput per unes funcions d'"Amleto", a partir del 9 de desembre, a París al teatre Palais Garnier. El 1916 va ser un any important en la seva carrera. El 31 de gener va efectuar el seu debut al teatre Metropolitan de Nova York, de nou amb "Lucia di Lammermoor" amb la primera de quatre funcions al costat del tenor Giovanni Martinelli. La crítica li va ser favorable i en va destacar les grans qualitats tècniques, però també fou unànime a l’hora de dir que era una de les veus més petites escoltades en aquell teatre (The Evening Post, 1 de febrer de 1916). Més consens va aixecar la seva Rosina d’"Il barbiere di Siviglia" cantada a continuació al costat de Giuseppe de Luca. El continent americà es va convertir en una de les seves bases estables. Amb la companyia del Metropolitan va cantar a continuació a Filadèlfia per retornar a l'escenari del Metropolitan l'11 de febrer, aquest cop amb un dels rols en què més apreciada va ser: Gilda de "Rigoletto", en la primera de cinc funcions d'aquest títol. Al seu costat, Enrico Caruso com a Duca i Giuseppe de Luca en el rol titular. Durant aquesta primera temporada va cantar també "La Sonnambula", però en aquest rol bellinià no va obtenir la total aprovació de la crítica. El met on tour va continuar amb la seva activitat i Barrientos va cantar funcions a Filadèlfia, Boston i Atlanta, sempre amb companys com Enrico Caruso, Adamo Didur, Giuseppe de Luca o Giovanni Martinelli. El 7 de maig de 1916 va participar en el concert d'homenatge a favor dels sis fills orfes d'Enric Granados, mort amb la seva dona el 24 de març després que el vaixell on viatjava fos torpedinat. El concert va aixecar una enorme expectació i la recaptació va superar els 11.000 dòlars i és que, a més de Barrientos, hi van intervenir Ignacy Jan Paderewsky, Pau Casals, Fritz Kreisler, John Mac Cormack, Julia Culp i Andrés Perelló de Segurola. Tot seguit va tornar a participar en una llarga gira que va iniciar-se, com ja era habitual, a Buenos Aires, formant part d'una companyia amb altres grans noms com Titta Ruffo o Tito Schipa. El 15 d'agost la companyia va cer cap a Montevideo, el 6 de setembre a Rio de Janeiro, el 22 a Sao Paulo per retornar, el febrer de 1917, a Nova York, ciutat en què el 7 de febrer cantava de nou "Rigoletto" al costat de Caruso. En aquell teatre va continuar amb importants novetats com "L'elisir d'amore" el 15 i 17 de febrer, de nou amb Caruso, o "Lakmé" a partir del 24 de març on va causar sensació la seva interpretació de l'ària Où va la jeune Hindoue. AE novembre i desembre va ser de nou present a les temporades del Liceu de Barcelona i el Real de Madrid, amb "La Sonnambula" i "Il barbiere di Siviglia” a ambdues ciutats. Posteriorment va retornar a Nova York per reprendre el contracte amb el Metropolitan a partir del gener de 1918. La nit del 31 de gener, Barrientos va cantar Gilda de "Rigoletto" a la funció que va suposar el debut en aquest teatre d'un altre gran nom de la lírica catalana, el tenor Hipòlit Lázaro, en unes històriques funcions que van ser portada de la revista Time. Ambdós es van retrobar en un nou títol, "I Puritani", en la reaparició d'aquesta obra des de la seva estrena el 1883 a l'escenari novaiorquès. La unió de les dues veus va ser qualificada pels crítics americans com a "simply electrifying". Barrientos va romandre cantant a Nova York, Brooklyn, Filadèlfia i Boston fins a l'abril de 1918 quan va embarcar per una llarga gira en una companyia de la qual també formava tart el tenor català Josep Palet, amb qui va cantar en gran part dels títols com "La Sonnambula" "Gli Ugonotti" i "Lucia di Lammermoor". Aquest cop la gira es va iniciar a San Juan de Puerto Rico el mes de maig, i va continuar per Ponce, Caracas, Lima, Panamà, Antofagasta, Santiago i Valparaíso, per finalitzar a l’Havana el 31 de desembre amb "La sonnambula".

La nova temporada novaiorquesa de 1919 la va iniciar l'11 de febrer a Brooklyn amb "Le coq d'or" de Nikolai Rimski-Kórsakov, obra que també va cantar posteriorment al Metropolitan. El 28 de febrer Barrientos va ser la protagonista de l'estrena en aquest teatre de "Mireille" de Charles Gounod al costat del tenor Charles Hackett. Barrientos va obtenir un gran triomf, però l'obra no va agradar i fou suprimida després de la quarta funció. El 22 de març va intervenir en la gala commemorativa dels vint-i-cinc anys de carrera d'Enrico Caruso i amb ell va cantar l'acte segon de "L'elisir d'amore" per retrobar-se de nou ambdós a la producció de "Martha" de Friedrich von Flotow a partir del 14 de març i continuar posteriorment cantant plegats a Atlanta i Filadèlfia.

El 1920 va tenir lloc la seva darrera temporada a Nova York . El 12 de gener la va iniciar amb repeticions de títols com "Martha" (tres funcions amb Caruso), "Rigoletto" (cinc funcions amb Lázaro i De Luca a partir del 7 de febrer), "Il barbiere di Siviglia" (tres funcions amb Hackett i De Luca a partir del 16 de febrer), "Lucia di Lammermoor" (tres funcions amb Lázaro a partir del 19 de febrer), "Le coq d'or" (tres funcions amb Adamo Didur a partir del 21 de febrer), "L’elisir d'amore" (tres funcions amb Caruso a partir del 8 de març), un concert el 12 d'abril, per concloure el 21 d'abril amb "Martha" amb Caruso, darrer cop que va cantar en aquest escenari; si bé amb la companyia va cantar encara a Filadèlfia "Lucia di Lammermoor" amb Hipòlit Lázaro, el mateix títol a Atlanta amb Orville Harrold i una última funció de "L'elisir d'amore" a Atlanta amb Caruso, finalitzant d'aquesta manera la seva relació contractual amb el Metropolitan. Abans de tornar a Europa, va cantar tres funcions a l’Havana organitzades per l'empresari Adolfo Bracale en homenatge a Enrico Caruso: dues "Martha" els dies 12 i 14 de maig, i "L'elisir d'amore" el 18 de maig.

El 1921 Barrientos va debutar al Teatro San Carlos de Lisboa, el 12 de gener, per cantar a continuació "Il barbiere di Siviglia" i "La Traviata" interpretant els mateixos rols a Porto i Madrid. El mes de maig va embarcar de nou per actuar a la temporada del Teatro Colón de Buenos Aires, interpretant set rols diferents entre maig i finals d'agost per continuar, com era habitual, a Rosario i Santa Fe fins a final d'any.

Els següents anys, 1922 i 1923, Barrientos els va passar entre Madrid i Barcelona, intervenint en la temporada del Teatro Real on va cantar per darrer cop a la seva carrera dos títols del seu repertori: "I Puritani" el 28 de febrer i "Il barbiere di Siviglia" el 4 de març, ambdós amb el tenor Giacomo Lauri Volpi. A Barcelona va ser protagonista de nombrosos recitals al Palau de la Música Catalana i aquest format de concert va començar a agafar força en la seva carrera, especialment a partir del moment de la seva connexió amb Manuel de Falla. El 17 de novembre de 1922, Barrientos va escriure a Falla per informar-lo que ella i el pianista Joaquín Nin preparaven un concert per donar a conèixer música espanyola a París, i sol·licitant-li si podria escriure alguna composició per a aquest esdeveniment. Falla va respondre que per a aquell mateix any era impossible però sí que podria ser per al següent. El projecte va reeixir i, el 22 i 29 de novembre de 1923, Maria Barrientos i Joaquín Nin van oferir dos recitals molt especials al Théatre des Champs Elysées de París ja que hi van incloure la nova creació de Manuel de Falla “Siete canciones populares españolas”. Amb aquesta obra Barrientos es va convertir en abanderada de la música espanyola.

El gener de 1924 Barrientos va fer el seu debut al Grand Théâtre de Monte Carlo amb dues obres poc comunes de Charles Gounod: "La Colombe" l'1 de gener i "Philemon et Baucis" en la primera de tres funcions el 10 de gener. La nit del 24 de gener va cantar l’última de totes tres, i fou aquesta també l’última funció de la seva carrera d'una obra escenificada. Els recitals, quasi sempre amb un repertori de cançons i composicions clàssiques i amb molts pocs fragments operístics, van ser a partir d'aleshores la base de la seva activitat. Així la van poder sentir a París el 5 i 10 de maig (amb Wanda Landowska) per emprendre a continuació la darrera gira de la seva carrera amb concerts a Buenos Aires i a Santiago de Xile. A la capital argentina va cantar al Teatro Cervantes, sala a la qual va efectuar una important donació, tal com anteriorment havia fet per al Colón. En aquest darrer teatre va participar molt activament en els cursos de perfeccionament vocal de la seva acadèmia.

El març de 1925 va oferir de nou un recital al Palau de la Música Catalana i va instituir un premi amb el seu nom a favor dels estudiants de cant perquè poguessin perfeccionar-se a l’estranger. Després d'uns recitals a Sant Feliu de Guíxols, Girona i Vic, el mes de juny la van sentir a París i al desembre a Roma en dos concerts amb Amparo Iturbi al piano. Barrientos va reduir les seves aparicions a petites aportacions benèfiques o col·laboracions especials i el 15 de juny de 1928, a la Sala Pleyel de París, va oferir la seva darrera aparició pública oficial.

Va traslladar la seva residència a Buenos Aires on es va quedar, ja com a gran figura local, fins el 1939, any en què es va traslladar a viure a París. El 8 d'agost de 1946, amb només 62 anys, va morir a Ciboure, un petit racó de França on es trobava reposant.

Maria Barrientos va deixar un ampli llegat discogràfic amb enregistraments entre 1904 i 1928, any del seu comiat, per a companyies com Fonotipia i Columbia, amb tots els fragments més representatius de la seva carrera i amb companys del nivell d'Hipòlit Lázaro, Victor Maurel, Giovanni Zenatello o Riccardo Stracciari. Cal destacar també l'enregistrament de les "Siete canciones populares españolas" de Manuel de Falla, acompanyada al piano pel mateix compositor de qui va ser gran amiga. Va ser, sens dubte, el prototip d'una vocalitat romàntica que, tot i tenir continuïtat en noms com Graziella Pareto o Mercedes Capsir, lentament va anar desapareixent dels escenaris.