Lluís Canalda

Lluís Canalda i Salomó va ser un nen inquiet que als deu anys ja mostrava predisposició per al cant. Tant és així que el seu pare, l'important empresari farmacèutic tortosí Pablo Canalda, decideix que ingressi al Conservatori del Liceu per rebre les primeres classes de cant, com a baríton. La seva ràpida evolució fa que passi a ser alumne del mestre, i director del Conservatori, Joaquim Vidal i Nunell, que el formarà i descobrirà en ell una extrema facilitat en l'aprenentatge i una evolució vocal sorprenent.

Després d'anys d'estudi, el 21 de juny de 1910 debutà al Teatre Principal de Tortosa. Pocs mesos després, l'Ajuntament de Tortosa va efectuar una petició al Ministeri d'Instrucció Pública perquè se li concedís una pensió i pogués seguir els seus estudis a Itàlia, fet que finalment no es produí.

Canalda va continuar vivint a Barcelona i el novembre de 1911 el diari La Veu de Catalunya, després de sentir-lo en petites audicions, el va destacar com “un dels joves més ben preparats del Conservatori”, i afirmà que ja estava plenament preparat per pujar a un escenari. Veu de gran flexibilitat, el seu centre fosc i ample li permeté cantar inicialment tant a la corda de baríton com a la de tenor, i així ho va fer tot alternant-se en rols per poder anar agafant experiència.

El 1913 viatjà a Madrid on se li van oferir unes funcions de sarsuela al Gran Teatro, com a baríton. Però, sorprenentment, el 4 de març de 1913, canta ja com a tenor, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, el rol de Turiddu de “Cavalleria rusticana” de Pietro Mascagni, fet que demostra que disposava d'una veu formada de tenor dramàtic. Se li prepararà, doncs, la seva presentació a Barcelona, que es va produir l'abril de 1913 al Teatre Novedades com a baríton i amb una àmplia acceptació.

La veu del jove Canalda, però, es troba molt més còmoda a la tessitura de tenor, i el mateix any, la nit del 22 d'agost de 1913, efectua el seu debut com a tenor al Teatre Tívoli de Barcelona, amb el rol de Vasco da Gama de l'òpera “L'africana” de Giacomo Meyerbeer, corda que ja no abandonarà fins al final de la carrera. La crítica destacà, d'aquella nova veu, la gran potència i la magnífica presència escènica. Aquelles funcions li permeteren aconseguir dos contractes i debutar internacionalment: per primer cop, el mes de desembre, al Teatro Sociale di Como amb l'òpera “L'Amore dei tre re”, d'Italo Montemezzi, obra que Canalda prepararà intensament a Barcelona durant els mesos de setembre i octubre; el segon contracte va tenir lloc el gener de 1914, al Teatro Aguia d'Ouro de Porto, on va cantar “Carmen” de Georges Bizet al costat de la també catalana Dolors Frau. L'èxit obtingut li va permetre aconseguir un contracte per al teatre Coliseu dos Recreios de Lisboa on l'abril es presentà amb “L'africana”, al costat de Giulia Bari i “Sansone e Dalila” de Camille Saint-Saëns, també amb Dolors Frau i dirigits pel mateix compositor. Allà va coincidir per primer cop amb el tenor Francesc Viñas, del qual quedà impressionat, després d'assistir a una de les representacions de “Tannhäuser” de Richard Wagner. Molt probablement fou aleshores quan es despertà en ell la passió per aquest compositor.

Canalda va començar a ser ja un nom conegut. La seva veu encaixava plenament en la categoria de tenor dramàtic: voluminosa, de centre generós i timbre heroic, característiques que el van motivar a afrontar les obres de Wagner. La seva sorprenent capacitat d'estudi li va permetre tenir en repertori alguns dels personatges wagnerians més complexos, sempre en la traducció italiana, típica del moment. El 1914 es va programar una nodrida temporada d’òpera al Teatre Municipal de Girona, i “Tannhäuser” en va ser el cap de programa. Es convidà Canalda a cantar el protagonista, fent així el seu debut absolut i iniciant un camí que no abandonaria i pel qual seria àmpliament reconegut. L'octubre del mateix any, Canalda va participar a la temporada del Teatre Principal de Girona cantant de nou “Carmen” el 29 d’octubre i “Sansone e Dalila” l’endemà 30 d’octubre, les dues al costat de la mezzosoprano catalana Conchita Callao. Va obtenir un gran èxit i ràpidament els empresaris del Gran Teatre del Liceu van desitjar presentar-lo al seu públic. L'oportunitat es va presentar el gener de l'any següent. Prevista en cartell l'òpera “Tannhäuser”, finalment es va haver de cancel·lar ja que el baríton Edmondo Grandini no podia sortir d'Itàlia a causa de la Primera Guerra Mundial. Per substituir l’òpera es va programar “Sansone e Dalila” i s'oferí el rol a Canalda, que es trobava en aquell moment a Barcelona. Així, la nit del 30 de gener de 1915, Canalda debuta al Liceu i ho fa al costat d'una de les cantants més històriques que ha donat la lírica catalana: la mezzosoprano Conchita Supervia. La joventut, frescor i plenitud vocal dels dos protagonistes va provocar un veritable entusiasme entre els espectadors de les quatre funcions programades. Aquest gran debut va permetre a Canalda tenir una continuïtat al Liceu, i el febrer del mateix any interpreta el rol de Don José de “Carmen” en tres funcions, els dies 6, 7 i 10 de febrer, amb un repartiment completament català que inclou Conchita Supervia com a Carmen, Mercè Capsir com a Micaela, Maties Morro com a Escamillo i Conrad Giralt, Julià Oliver o Dolors Balcells en rols secundaris. Curiosament, tant Supervia com Capsir tenien aleshores 19 anys. El 12 de febrer els mateixos artistes van intervenir en una gala al Liceu i posteriorment Canalda va marxar per cantar “Sansone e Dalila” al Coliseu Mundial de Tarragona. Retornà amb aquest rol en noves funcions al Liceu, a partir del 25 d'abril, amb Dolors Frau com a protagonista i dirigits per Edoardo Mascheroni, el qual el va recomanar per a futurs contractes als teatres italians. Al Liceu, Canalda va coincidir de nou amb Francesc Viñas, famós intèrpret wagnerià a qui va expressar l'impacte que li havia causat veure'l en escena. Els consells de Viñas el van acabar convencent d’especialitzar-se en els rols de heldentenor.

L'any següent es produeix un nou debut wagnerià, Siegmund de “Die Walküre”, que té lloc la nit del 7 de desembre de 1916 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, cantada en italià. Al seu costat, la soprano Ofelia Nieto cantarà Siegliende, Berthe Jullien-Venturini serà Brünnhilde i el baix italià Angelo Masini-Pieralli, Wotan, tots dirigits pel mestre Joan Lamote de Grignon. Tot i les bones crítiques en el terreny vocal, es destaca que Canalda no té el personatge encara assumit, ja que el dota de poca personalitat escènica.

El 1917 fou un any important en la seva carrera. El febrer debuta al Teatro Real de Madrid, precisament amb el Siegmund de “Die Walküre”, al costat de Carme Bau Bonaplata, Fanny Anitua i de nou amb el Wotan de Masini Pieralli, dirigits tots pel mestre Tullio Serafin. Serafin, tota una autoritat musical, va veure en Canalda un gran potencial vocal i fou amb ell amb qui va preparar el debut els propers anys en tres grans rols: Parsifal, Tristany i Siegfried. Mentrestant Canalda canta a Bilbao i al Teatro Victoria Eugenia de Sant Sebastià on el 30 de gener de 1918 protagonitza l'estrena absoluta de l'òpera “La llama” de José María Usandizaga amb un gran èxit. Al seu costat van cantar Fidela Campiña i Dolores Alcaraz. L'obra fou estrenada per la Companyia d'Òpera Italiana del músic català Artur Baratta, i es va repetir els dies 1 i 3 de febrer. Va constituir tot un èxit, potser augmentat pel fet de tractar-se d'una obra pòstuma i d'anunciar-se com "l'esperat homenatge al malaguanyat i eminent compositor donostiarra José María Usandizaga".

Al costat dels seus rols habituals de Don José de “Carmen”, Sansón i Tannhäuser, incorpora els de Radamés a “Aida” de Giuseppe Verdi i el de Canio a “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo. El 1919, Canalda reprèn el rol de Siegmund de “Die Walküre” a Bilbao, al costat de la Sieglinde de Maria Llàcer i continua participant en les temporades de teatres nacionals com el Pereda de Santander amb“Aida” o l'Apolo i el Principal de València on interpretà “Carmen”, “Aida” i “Tannhäuser”, al costat de companyes habituals de repartiment com la mezzosoprano Conchita Callao o la soprano Maria Llàcer.

Canalda va debutar al “Tristan und Isolde” de Richard Wagner el mes de maig, al Teatro Nacional Sao Joao de Porto per presentar-lo el 23 desembre al Liceu de Barcelona en funcions que van suposar per a ell la consagració definitiva com a intèrpret wagnerià. A partir d'aquell moment, la seva carrera es va desenvolupar gairebé amb totalitat dins del repertori germànic i tindrà ja una important projecció internacional.

El 1921 va tornar al Teatro Real de Madrid amb “Tristan und Isolde”, al costat de la mezzosoprano Elvira Casazza i efectuà el seu debut americà, formant part de la Compañía Lírica Italiana, al Teatro Colón de Buenos Aires, on el 26 de maig el van escoltar en dos debuts: “Götterdämmerung” de Richard Wagner i “Boris Godunov” de Modest Musorski, ambdues en la corresponent traducció italiana.

El 1922 es presenta a l'Òpera de París amb “Aida”, i triomfa amb “Tristan und Isolde” al Teatro La Fenice de Venècia al costat de la soprano Giannina Arangi Lombardi. A Itàlia obté un clamorós èxit el 1924, al Teatro San Carlo de Nàpols, de nou amb Tristan, i la majoria dels teatres importants italians el volen tenir a les seves temporades com a especialista wagnerià. La temporada del Liceu el reclama de nou i el 29 de febrer de 1925 interpreta Siegmund a “Die Walküre”, en la primera de quatre funcions, i el 7 de febrer Siegfried a “Götterdämmerung”, dirigit en ambdós casos pel prestigiós mestre Felix Weingartner. La nit del 8 de febrer de 1926 cantarà la seva darrera funció al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, interpretant Parsifal. La carrera, però, va continuar essent molt activa, i aquell mateix any cantà Parsifal als teatres Regio di Torino i Regio di Parma, Tristan al Sociale de Como i al Vittorio Emmanuele de Rimini, Siegfried al Teatro Carlo Felice de Gènova i fou protagonista d'amplis reportatges a les prestigioses revistes musicals del moment com la Rivista Teatrale Melodrammatica.

El 1927 s’embarca en una de les habituals gires per Egipte, on canta al Teatre Real. La carrera, però, es va alentint degut a l'extrema exigència i desgast vocal dels rols wagnerians però amb presentacions encara notables, com el retorn amb “Tristan und Isolde” el 1928 al Teatro Vittorio Emmanuele de Rimini o al Giuseppe Verdi de Trieste.

Casat amb Magdalena Badals Capsir, cosina de la soprano Mercè Capsir, i pare de dues filles, Maria Lluïsa i Magdalena, Canalda decidí unir-se a la seva dona en la docència del cant a l'acadèmia que tenia al domicili particular del carrer Aribau, 95. Magdalena Badals va fer una breu carrera de soprano abans de dedicar-se a la família i fundar l'acadèmia.

L'any 1931 Canalda inicia una gira per Catalunya per difondre l'obra wagneriana, duent a terme recitals en nombroses poblacions. Tot i que la seva escola de cant li ocupa la major part del temps, el 1934 s’acomiadarà dels escenaris tal com va iniciar la seva carrera: cantant alternativament de baríton i de tenor.

El 9 de març de 1934, al Teatre Doré de Barcelona, efectua un concert dedicat exclusivament a Richard Wagner, i el 18 de juliol del mateix any, al Teatre Euterpe de Sabadell, s'anuncia que Canalda cantarà com a baríton “El cantar del arriero” de Fernando Díaz Giles −obra molt popular estrenada el 1930 a Barcelona per Marcos Redondo− i com a tenor un recital amb fragments de “Die Walküre”, “Siegfried” i “Götterdämmerung”. El mateix any du a terme una gira pel nord d'Espanya interpretant sarsuela (incloent-hi “El cantar del arriero”) acompanyat pel tenor Felipe Santagostino (Felipe San Agustín). L'agost de 1934 al Teatre Novedades de Barcelona, Canalda s’acomiada ja dels escenaris cantant, de baríton, “Las Golondrinas” de José María Usandizaga. Centrat en la seva escola de cant i resistint la Guerra Civil a Barcelona i una dura postguerra, Lluís Canalda continuarà mantenint el seu prestigi a l'escena catalana i serà convidat a homenatges i conferències fins a la seva mort, el 23 de novembre de 1962.

Canalda va fer pocs enregistraments discogràfics. El 1924, en 78 rpm i per la casa Odeón, el podem escoltar en les seves creacions wagnerianes de “Die Walküre” i “Siegfried”, així com en el repertori italià “Tosca”, “Pagliacci” i “Sansone e Dalila”. Amb la soprano Ofelia Nieto va enregistrar uns fragments de “La llama” de José María Usandizaga, sarsuela que ell mateix havia estrenat; i amb la mezzosoprano Conchita Callao, el duo de la sarsuela “Los calabreses” de Pablo Luna, així com l'ària de tenor.

Indiscutiblement Lluís Canalda va ser un dels tenors que més van contribuir a difondre la música wagneriana a principis del segle XX i així va ser reconegut, juntament amb noms com Francesc Viñas, Guido Vaccari, Giuseppe Borgatti, Isidoro Fagoaga o Joan Raventós.