Josep García Jacot

El violoncel·lista Josep García Jacot va néixer a Barcelona un 30 de gener de 1853, segons consta en el Registre Civil. El nom complet del nadó fou José Arsenio Marcelo, i va néixer al domicili patern, al carrer d’en Quintana, número 8. Els seus pares van ser Arsenio García, natural de Barcelona i rellotger de professió, i Alexandrina Jacot, de nacionalitat suïssa i pertanyent a una família dedicada també a la fabricació de rellotges. El van batejar el dia 2 de febrer de 1853 a la parròquia de Sant Jaume.

García Jacot va estudiar al Liceo Filarmónico-Dramático de Barcelona i es va diplomar el 1873. En aquest centre estudià amb Pau Fargas (1816-1883), violoncel·lista i compositor que fou membre de l’Orquestra del Liceu. Ja en aquesta època, García Jacot començà a col·laborar amb Isaac Albéniz al Quartet de Barcelona i a donar recitals per Espanya.

No consta que fos professor del Real Conservatorio de Madrid, ni de la Real Capilla com s’ha dit en ocasions, encara que se li varen oferir aquestes places el 1887. Va rebutjar aquests oferiments al·legant motius familiars per poder estar a Barcelona al costat del seu pare que estava malalt. El 15 de desembre de 1894 va ser designat per la Junta Directiva del Liceu de Barcelona per cobrir la plaça de professor titular de violoncel, sense concurs i en atenció als seus "grans mèrits artístics". Josep García ja era professor de l’Escola Municipal de Música des de la seva fundació el 1886. Així doncs, ensenyava a les dues escoles de música més importants de la seva ciutat.

Continuà exercint la seva activitat concertística i en un dels seus recitals, concretament el 1887 al Vendrell, fou on el va escoltar el nen Pau Casals, en aquesta època Pablito, amb onze anys d’edat, fet que va marcar la vocació de qui després seria el més reconegut dels nostres violoncel·listes. Casals, ja de gran, descrivia així aquesta decisiva experiència: “Quan vaig veure el violoncel, vaig quedar encisat -mai no n’havia vist cap abans. Ja les primeres notes em trasbalsaren. Sentia que no podia respirar. Hi havia tanta tendresa, tanta bellesa i tanta humanitat -sí, tanta humanitat- en aquell so! Mai havia escoltat res semblant. Vaig sentir que m’envaïa un raig de llum. Just al acabar la primera composició, vaig dir: «Pare, és l’instrument més meravellós que he escoltat mai. És aquest el que vull tocar»”.

Si tenim en compte que el nen Casals, als onze anys, ja havia escoltat molta música pel fet que el seu pare era organista i mestre de música al Vendrell, podem afirmar que el so d’en García devia ser realment bell, així com la seva afinació i expressivitat, ja que, si no, no hauria causat en ell aquesta forta impressió.

Pau Casals, que era fortament crític amb molts dels seus col·legues, té paraules elogioses per al seu mestre García: "El meu professor estava molt ben dotat per a aquest instrument, primer per l’estructura dels seus dits, llargs, ni massa prims ni massa gruixuts, molt apropiats per a la digitació. Tenint en comte la tècnica i les tendències de l’època, García era un violoncel·lista excel·lent (Josep Maria Corredor. Conversations avec Pablo Casals, pàg. 32). O les següents paraules: "...mai no he vist una mà tan bella sobre les cordes..." (A. E. Kahn. Joia i tristor, pàg. 40).

A part del pretès autodidactisme de Casals i les seves crítiques a la pedagogia que hi havia a la seva joventut a Barcelona, queda clar que García Jacot va ser un excel·lent professor ja que no només va tenir Casals com a alumne, sinó que va formar tota una generació de bons professionals i, després, a l’Argentina va continuar la seva tasca pedagògica amb grans resultats.

Pau Casals es graduà a l’Escola Municipal de Música el 1893 i justament aquest és l’últim any en què apareix la signatura de García Jacot a les actes d’exàmens d’aquesta escola. El 1896 trobem en les esmentades actes la signatura de “Pablo Casals” com a membre del tribunal d’exàmens, i aquest mateix any tenim constància de la presència d’en García a l’Argentina. Els motius pels quals es traslladà ens són desconeguts, encara que en la biografia de Joan Alavedra sobre Casals s’afirma que va ser per “ànsies amoroses”. El cas és que aquest any 1896 Josep García Jacot és a l’Argentina. En aquest país fou primer violoncel a l’Orquestra del Teatro Odeón i a l’Orquestra de l’Òpera de Buenos Aires. La seva activitat com a professor en aquesta ciutat va ser molt important: va donar classes al Conservatori Thibaud-Pazzini, al Conservatori Musical Beethoven i a l'Instituto Superior Santa Cecilia.

Es pot considerar García Jacot com una peça clau en l’inici de la tradició argentina del violoncel, que molt probablement havia començat amb el violoncel·lista italià Luigi Forino, fundador el 1894 del Conservatorio de Santa Cecilia a Buenos Aires. García va formar excel·lents alumnes com José María Castro, Athos Palma, Alberto Schiuma o Ennio Bolognini. Tots ells van tenir una rellevància fonamental en la vida musical de l’Argentina i, en el cas de Bolognini, també als Estats Units.

Josep García Jacot va morir a Montevideo el 1912, probablement es trobava a la capital de l’Uruguai per la seva amistat i col·laboració amb el tenor de Saragossa Antonio Aramburo, que residia en aquella ciutat.