Josep Falgarona

Josep Falgarona i Canadell va néixer a Figueres en una família de sabaters i músics. Era el fill gran de Pere Falgarona Salleras i Dolors Canadell Buixó. El seu pare i el seu germà Joan eren trompetistes. Tot i la forta empremta musical de la família, el ingressos principals provenien de l’ofici de sabaters, iniciada per la branca materna i activa des de 1861. Amb el temps, Calçats Canadell es transformaria en la sabateria Falgarona, que romandria activa fins a l’any 2020.

Pere Falgarona era un músic ben actiu de la comarca. El trobem resseguit a la premsa local en la seva vessant pedagògica, com a mestre a l’acadèmia musical Passolas i com a músic estable de les famoses Orquestra Mendoza i Orquestra Pep Ventura. Però Pere Falgarona no s’encarrega de l’educació musical del seu fill, sinó que confia la tasca del solfeig inicial a Josep Cirilo i, més tard (1931), li passa el testimoni al pianista Josep Passolas. Un Josep Falgarona de tretze anys ja participa l’any 1934 en el concert ofert pels alumnes de l’Acadèmia Passolas.

Som a l’any 1939, Josep Falgarona arriba als divuit anys en una Figueres amb força vitalitat musical tot i la convulsió provocada per la Guerra Civil. Una guerra que l’ha dut quatre mesos al front i que el retorna a una ciutat destruïda per les bombes i ocupada per les forces franquistes. Falgarona no se sent especialment incòmode amb la nova situació i segueix formant-se i oferint recitals en companyia de sòlids músics com Agapit Torrent, Enric Sans o Ramon Bassagañas. Amb ells interpreta repertoris que van des de duets del “Mignon” d’Ambroise Thomas o les “Csárdás” de Vittorio Monti fins a peces més lleugeres i en format de petita orquestra com “La alegría de la huerta” de Federico Chueca i “Las bodas de Luis Alonso” de Giménez.

Però caldrà esperar fins al 1941 per tal que Falgarona conegui el que serà el seu mestre més crucial i influent; aquest mestre és el cèlebre i temperamental Enric Montoriol i Tarrés, que pren Falgarona com a deixeble preferent. Amb l’impuls del suport de Montoriol, el mateix any 1941 es matricula al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i a l’Escola Municipal de Barcelona, i comença a rebre lliçons del mestre Joaquim Zamacois. En els propers anys, Zamacois també aconsellarà Falgarona sobre la seva formació i establiran una relació d’amistat i respecte que podem resseguir perfectament a partir de la correspondència que es conserva. En aquesta època, Falgarona també demana a Zamacois que admeti d’alumne el seu germà Joan.

Les notes de Falgarona obtingudes al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Barcelona són molt bones. Compta amb professors establerts a Barcelona com Zamacois, però també Pere Vallribera (Piano), Josep Ricart i Matas (Folklore) i Eduard Toldrà (Direcció d’orquestra), tot i seguir instal·lat a Figueres, on també rebia les classes de Montoriol.

El 9 de gener de 1943 Montoriol apadrina Falgarona com a intèrpret per a un concert de clausura de l’Exposició d’Obres d’Art organitzada per l’Ajuntament de Figueres. Montoriol s’encarrega personalment que el piano cedit per a l’ocasió, un gran cua provinent de l’Hotel Llombart, s’instal·li a l’estança amb la millor acústica, motiu pel qual cal habilitar el vestíbul de l’Ajuntament com a sala de concerts. La sala fa ple de públic, el piano està a l’altura de l’intèrpret i l’alcalde Josep Jou s’encarrega de presentar Josep Falgarona, que va interpretar “Carnaval” op. 9 de Schumann, la Balada en sol menor de Chopin i la “Rapsòdia hongaresa” núm. 6 de Liszt. És el seu debut com a concertista. Des d’aquest moment l’activitat de concertista és fluida. El mateix any 1943 ofereix un concert amb el violinista Eduard Toldrà a la Sala Edison de Figueres; Toldrà i Falgarona interpretaran dues sonates per a violí i piano, la de César Franck i la núm. 9, op. 47 “Kreutzer” de Ludwig van Beethoven. Amb aquest concert com a punt de partida anirà ampliant el seu repertori i el seu abast geogràfic actuant al Casino Gerundense i al Reial Cercle Artístic de Barcelona l’any 1948, al Círculo Medina de Madrid i a Tenerife.

El repertori de Falgarona té una especial sensibilitat pels compositors espanyols, això es pot documentar des de l’any 1945, quan ofereix un concert recital a la Sala Edison de Figueres amb un repertori de tres parts. A la primera part interpreta la Sonata en do menor de Scarlatti i la Sonata op. 31 núm. 2 de Beethoven. La segona part està íntegrament dedicada a Chopin amb la Balada en sol menor op. 23, dos estudis, Vals op. 42, Nocturn op. 15 núm. 3 i Polonesa en la major op. 53. La part final del concert la dedica als autors espanyols amb l’”Andaluza” de Falla, els “Suburbis” de Mompou, dues danses espanyoles de Granados i “Navarra” d’Albéniz.

En un altre recital a la Sala Edison (1947), Falgarona ofereix un repertori que comença amb la “Toccata i fuga” en re menor de Bach-Boskoff per seguir amb la Sonata op. 110 de Beethoven, les Variacions serioses op. 54 de Mendelssohn, un preludi i un vals de Chopin, dues danses noruegues de Grieg, “Sevilla” d’Albéniz, el Vals-Impromptu i la “Rapsòdia hongaresa” núm. 6 de Liszt. Les ovacions són entusiastes però l’aforament de l’auditori és decebedor, Falgarona confirma que Figueres no li és favorable per desenvolupar la seva carrera.

L’any 1948 obté la qualificació d’excel·lent en l’assignatura de Composició i els anys següents serà quan desenvolupi la seva faceta de compositor. De la seva obra es conserven algunes peces a la Biblioteca Nacional de França, a l’Arxiu Municipal de Roses i a la Biblioteca de Figueres. Entre aquestes obres en destaca un petit conjunt de cançons que musiquen una selecció de poesia catalana. D’aquestes cançons n’és rellevant la tria poètica, fortament influenciada, sinó directament suggerida, per la neboda del mestre Montoriol, la polifacètica Carme Montoriol que, a més de pianista, era traductora, narradora, poeta i dramaturga. “Estela” de Víctor Canigó, “Amor de pàtria” de Costa Llobera, “Arbret florit” de Francesc Pujols, “Cançó del goig perdut” de Josep Carner, “Plou i fa sol” de Joan Maria Guasch formen aquesta tria, amb traduccions expresses de Carme Montoriol del català al francès, possiblement per encàrrec del mateix Falgarona. Les obres també duen alguna dedicatòria, com la que consta per al seu amic Joaquim Vila Moner.

Sis d’aquestes cançons i una Sonata per a piano en sol menor s’estrenen el 27 de maig de 1950 al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, interpretades per les sopranos Antònia Jordà i Maria Rosa Barbany, amb el mateix Falgarona al piano.

El 7 de maig de 1948 és el pianista solista del concert de gala de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Toldrà al Teatre El Jardí de Figueres, on interpretarà el Concert per a piano en la menor, op. 54 de Schumann.

A finals de 1950 Josep Falgarona es trasllada a viure a París. L’alcalde de Figueres, Joan Bonaterra Matas, i el professor Joaquim Zamacois són avaladors formals d’aquesta decisió davant de les autoritats franquistes. Zamacois argumenta: “Destaco en Josep Falgarona grans condicions per a la Composició, demostrades ja en les obres escrites amb subjecció al programa d’estudis, als que es lliura amb gran entusiasme, voluntat i serietat. Falgarona és, a més, magnífic pianista. Considero molt encertat el seu desig de poder residir una temporada a París, per seguir de prop l'intens, variadíssim i alt moviment musical de la capital francesa, ja que això li reportaria grans beneficis en la seva formació artística en el moment actual dels seus estudis”.

Amb un Falgarona que encara avalua combinar la seva professió entre la composició i la interpretació arriba una notícia colpidora. El 2 de febrer de 1951 mor el seu mestre i garant, Enric Montoriol Tarrés. L’endemà, i probablement desconeixedor encara d’aquesta notícia, Falgarona ofereix un recital a París on estrena les seves noves cançons titulades “Nevando secretos”, “Oración” i “Canción lejana”, sobre composicions poètiques de Costa i Llobera. Mostra de la seva estima, Montoriol li deixa en herència el seu piano. L’Érard disposa d’una mecànica dura i robusta, no és un piano lleuger, però Falgarona té una fisonomia de dits crassos, el troba còmode i el conservarà fins que a la dècada dels vuitanta passarà a les mans d’un altre bon pianista figuerenc com és Pere Puig Griessenberger.

Tot i la mort de Montoriol, Falgarona mantindrà fluida amistat i correspondència amb la vídua del mestre, Berta Quidé. Anys més tard, en una entrevista a Los Sitios de Girona, Falgarona dirà: “Sens dubte, va ser el senyor Montoriol Tarrés qui més va influir en la meva carrera. Tot el que soc li dec a ell. Ell també era figuerenc i va ser qui em va ensenyar el virtuosisme del piano. Quan em va preguntar què desitjava ser i li vaig contestar que concertista, em va dir que aquesta tria comportava no deixar mai d’estudiar, fins a la mort”.

A París segueix la seva formació amb classes de composició al Conservatori Nacional de París a càrrec de Tony Aubin. Posteriorment també perfeccionarà la seva tècnica a la Cité Universitaire de París.

I París, tal com argumentava Zamacois, és tan bon ecosistema per a Falgarona que ja no pensa a canviar d’adreça. Allà, entre 1951 i 1954 anirà perfilant la seva trajectòria professional com a concertista, farà gires per tot França amb els concerts organitzats per Joventuts Musicals, farà amistat amb altres músics espanyols com el guitarrista Manuel Carrión, acabarà la seva obra “Pirenenca” per a cant i piano sobre poesia de Joan Maragall, actuarà a la televisió francesa i coneixerà el cèlebre crític Émile Vuillermoz i el compositor Salvador Bacarisse.

L’any 1953 enregistra el seu primer disc que inclou la suite “Iberia” d’Isaac Albéniz per al segell brasiler Sinter. Serà el primer de catorze discs enregistrats per segells americans, francesos i britànics.

L’any 1954 estarà marcat per la mort del seu pare i per l’enregistrament per a la casa VOX del disc Spanish Keyboard Music of the 18th Century amb obres de Casanovas, Albéniz, Anglés, Gallés, Freixanet, V. Rodríguez i Soler, un repertori basat en l’antologia Classiques espagnoles du piano de Joaquín Nin Castellanos. Segons l’estudi comparatiu La recepción de la música española para instrumentos de teclado del siglo XVIII editada por Joaquín Nin en el siglo XX de Ricardo de la Torre, en les interpretacions coetànies de l’Aria en re menor de Rafael Anglés entre Falgarona, Hélène Boschi i Felicja Blumental s’observa que “Falgarona és qui s'acosta més a pràctiques interpretatives de segles anteriors en el subtil ús del rubato, tant en les fluctuacions sobtades del tempo com en la llibertat rítmica de la melodia a la mà dreta, sempre recolzada en l'observança estricta del pols a l'esquerra”.

Des de 1954 comença les seves col·laboracions radiofòniques amb Salvador Bacarisse com a productor, per als programes de la Radio-Télévision Française. Enregistra sovint a l’estudi 27 de l’edifici del carrer François 11 de París.

L’any 1955 Pathé Vox publica en vinil les seva interpretació de les “Goyescas” de Granados, en una triple edició, que inclou exemplars no comercials i signats per l’intèrpret. Són la confirmació que el seu estatus d’estrella emergent ja ha transcendit a estrella consolidada. Fa gires per diverses ciutats franceses, belgues i alemanyes amb crítiques i públic notables.

Amb el mateix segell discogràfic, l’any 1956 es publica la seva integral de la “Iberia” d’Albéniz, i Émile Vuillermoz el descriu com a “embaixador de la música espanyola”, etiqueta que romandrà inalterable en la carrera del pianista.

L’any 1957 es casa a Figueres amb Úrsula Sans Oriol, violinista i filla del també violinista Enric Sans Salellas. El seu arrelament social amb Figueres és visible en els testimonis de la cerimònia: l’alcalde Joan Junyer i el metge Joaquim Vila Moner, fill de l’eminent pianista Mercè Moner. Úrsula Sans, “Sulita”, és una gran influència per a Falgarona. Les qualitats humanes i les habilitats socials de Sulita complementen àmpliament i necessàriament les de Falgarona, que és un home poc prolífic en paraules. Serà ella la que el seguirà arreu d’Europa i alhora el mantindrà connectat a l’Empordà i a París. Serà la responsable de generar, mantenir i documentar molts dels contactes locals i internacionals tan necessaris i engrescadors per a la carrera del mestre.

L’any 1957 ofereix un recital a la prestigiosa Sala Gaveau de París, amb la soprano Consuelo Rubio, també és convidat a l’Instituto de Cultura Hispánica de Madrid per oferir un recital amb un repertori que conté “Homenaje a Antonio Machado” de Rodolfo Halffter, “Suburbis” i Cançons i danses núm. 3, 4 i 5 de Frederic Mompou. El recital fou enregistrat i es pot escoltar des del web de la Biblioteca Hispánica de l’AECID.

També enregistra interpretacions per a la televisió francesa amb Roland Manuel. Són els anys en què Vuillermoz escriu sobre Falgarona: “[...] aquest artista no fa al públic cap concessió espectacular [...] posseeix qualitats excepcionals de pulsació, finor i sensibilitat; va posar admirablement en relleu l'element de somni interior que conté l'art espanyol que no està limitat per la petulància trepidant a la qual la volen condemnar els qui el coneixen malament”.

L’any 1959 ofereix tres recitals a Londres en els quals incorpora l’obra “Hores íntimes” d’Agustí Grau i es posa en contacte amb Salvador Bacarisse per treballar la seva obra. Aquell mateix any interpreta la “Danza de la cigarrera” del ballet “Corrida de feria”, al programa Coloquios con Salvador Bacarisse de l’RTF. El 22 de novembre oferirà un recital al Concertgebouw d’Amsterdam.

El Teatre Municipal de Girona acull el 7 de maig de 1960 un concert homenatge a Albéniz organitzat per l’Associació de Música de Girona. És l’any del centenari d’Albéniz, i Falgarona interpretarà el repertori del camprodoní en diversos auditoris durant tot l’any. Un dels més exitosos és el del Théâtre des Champs- Elysées de París.

Amb residència a París però visites anuals al seu Empordà natal, la dècada dels cinquanta suposa la internacionalització de la carrera de Falgarona. A principis dels seixanta, el nomenen membre del jurat de la Schola Cantorum de París (1961) i enregistra per a la Ràdio Nacional Belga l’obra “Himne elegíac” de la suite “Aiguaforts” de Joaquim Zamacois (1963).

L’any 1964 col·labora amb el guitarrista i amic Manuel Carrión. Editen amb el segell Mode Disques el vinil Concertistes espagnols amb obres de Falla i Minaya, i ofereixen recitals amb repertori de música espanyola dels segles XVI al XX.

A París continua participant en emissions radiofòniques oferint fins a vuit recitals que s'emeten per France-Culture i mentrestant continua fent gires de concerts. A l’estiu de 1964 el trobem en un concert al Festival de Musique Méditerranée de Cotlliure amb un ampli repertori d’autors espanyols i portuguesos dels segles XVII al XVIII. En aquest repertori també hi consten obres pròpies i del seus mestres Montoriol i Zamacois.

A finals de l’estiu de 1964 fa un concert particular a casa del seu amic figuerenc, el doctor Joaquim Vila Moner. Deu ser un esdeveniment entre dolç i amarg per a Falgarona pel fet de veure que l’únic recital que dona a la seva vila natal és el que dedica de forma privada als seus amics.

L’any 1965 participa en el programa televisiu Les grands maîtres de la musique acompanyant el presentador Claude Rostand, amb un repertori d’obres d’Isaac Albéniz.

El desembre de 1966 la Biblioteca Espanyola de París acull l’homenatge a Granados amb la sala amb aforament complet. Falgarona ofereix un recital exitós en què interpreta una selecció de les “Danzas españolas”, el “Capricho espanyol”, op. 39, “El fandango del candil", "La maja y el ruisenor" i "El pelele” amb un èxit rotund. Amb aquest repertori visitarà també el Teatre Municipal de Girona el 28 de febrer de 1967.

A principis dels anys setanta s’atreveix amb dues iniciatives prou aventureres. D’una banda, és un dels primers pianistes a fer gires per Rússia per donar a conèixer la música espanyola, i també es converteix en concertista permanent a bord del creuer de luxe Renaissance que visitava ports com els de Southampton, Haifa, Le Havre, Venècia, el Pireu o Alexandria. Era 1971 i altres artistes consagrats com ara Elisabeth Schwarzkopf, Yehudi Menuhin, Daniel Barenboim, Ivry Gitlis o Karl Münchinger també es van apuntar a aquesta moda.

La gira de 1975 per Rússia té per destí les ciutats de Moscou, Sant Petersburg, Minsk, Riga i Kíiv. Combina el repertori d’autors universals amb obres d’autors catalans i espanyols. En la seva tria hi trobem Soler, Falla, Granados, Albéniz i Halffter. La premsa destaca que a Sant Petersburg els aplaudiments van ser tan nombrosos que Falgarona va haver d’oferir diversos bisos. La tardor de 1977 tornarà a fer una gira per darrera vegada per les capitals soviètiques.

El ritual anual de passar els estius a l’Empordà, pescant i gaudint de les vistes de la badia de Roses des del seu estudi de la casa Melis, permet a Falgarona i la seva esposa un canvi de ritme. Han comprat un piano Kawai per a l’estudi de Roses, i Falgarona l’ha personalitzat amb contrapesos afegits que s’adapten millor als seus gustos com a intèrpret. Completen l’estudi una biblioteca, en part generalista però també musical, que permet al pianista seguir treballant el repertori. Hi reserven un lloc d’honor al retrat d’Enric Montoriol.

És des d’aquest espai privilegiat que el matrimoni Falgarona comença a oferir concerts als seus amics (sota estricta invitació), un o dos cada estiu. Alguna d’aquestes vetllades queda documentada gràcies als documents de Sulita Sans dipositats a l’Arxiu Municipal de Roses. Així sabem que el concert del 22 de setembre de 1979 és un homenatge a la pianista Mercedes Moner, amb la interpretació de la integral de les “Goyescas” de Granados i amb l’homenatjada present. A la vetllada de 1982 incorporava dins el programa del recital la sardana “Mercedes” d’Enric Montoriol, dedicada a Mercedes

Moner.

L’any 1982 Falgarona el vol destinar a aprofundir en l’obra de Mompou. Segueix de gira amb creuer per ports del continent americà, alhora que es comunica per correspondència amb Frederic Mompou. A la tornada a París enregistra per a France Culture Radio una sèrie d’emissions dedicades exclusivament a l’obra per a piano de Mompou.

L’estiu de 1989 és un estiu diferent a l’Empordà. A banda del seu estiueig a Roses, també té una cita professional. El 9 de setembre, l’Església de Vilabertran acull un concert de Falgarona en el marc del Festival de Vilabertran. Per a l’ocasió escull un repertori format per dos dels Impromptus de Schubert, el “Carnaval” de Schumann, la “Danse” de Debussy, “La maja y el ruiseñor” de les “Goyescas” de Granados, “El puerto” de la suite “Iberia” d’Albéniz i la Cançó i dansa núm. 1 de Mompou per acabar amb l’”Andante spianato” de Chopin. El públic del concert celebra les interpretacions amb tants aplaudiments que Falgarona retorna al piano i fora de programa interpreta un moment musical de Schubert, “L’home de l’aristó” de Mompou, un estudi de Chopin i un coral d’una cantata de Bach. Amb aquest concert Falgarona rep el reconeixement de la seva terra natal, força indiferent als seus èxits fins aquell moment. La premsa destaca el que ja es diu a París: la seva tècnica segura i àmplia i la seva profunda i serena musicalitat, a més d’imprimir una gran força i expressivitat en les interpretacions. Falgarona fa donació de la totalitat dels honoraris del recital a l’Asil Vilallonga de Figueres.

El Teatre El Jardí de Figueres és l’auditori que acull a principis de 1992 el recital “Homenatge a compositors de l'Empordà” i als poetes que els inspiraren. Al recital el tenor Josep Puig i Puignau acompanyat al piano pel seu fill, Pere Puig i Griessenberger, interpreten les peces “Soledat”, “Estele” i “Enmig del bosc” de Falgarona sobre poesia de Montserrat Vayreda. Uns mesos més tard, el 4 de juliol, aquest mateix escenari és el que veu tornar a Falgarona. Ho fa amb el Concert per a piano i orquestra núm. 17 de Mozart amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigida per Carles Coll. L’audiència demana quatre bisos al pianista que feia trenta-dos anys que no actuava a Figueres.

Aquell mateix estiu continua incorporant pinzellades de música empordanesa als recitals de Roses. Aquest cop interpreta tres peces de Francesc Basil −“Breçolant”, “La filosa” i “Marinera”−, però el canvi més gran és la incorporació al recital de cinc cançons pròpies acompanyant la veu de la seva neboda, la mezzosoprano Margarida Lladó.

Torna a París però la seva esposa Sulita emmalalteix i Falgarona suspèn la seva faceta professional per tenir-ne cura. Són temps difícils que acaben amb el trist desenllaç de la mort de Sulita el setembre de 1995.

Josep Falgarona es casa en segones núpcies amb Mercè Jové uns anys més tard. Són vells amics, ja que Jové és la vídua del seu amic Manuel Carrión. Falgarona segueix estudiant i practicant al piano, però la seva activitat professional és molt més relaxada, res que no correspongui als seus ben portats setanta-sis anys.

El 8 d’abril del 2000 el matrimoni Falgarona-Jové ofereix una conferència concert titulada “Frederic Mompou, músic i poeta” al Castell de Peralada. Mercè Jové s’encarrega de la conferència acadèmica que queda il·lustrada al piano pel mestre Falgarona, amb la presència entre el públic de Carmen Bravo de Mompou. Serà un dels darrers recitals professionals de Falgarona.

La retirada de Falgarona com a concertista professional és discreta. Però mai abandona la seva passió pel piano. Continua estudiant i interpreta repertoris per als seus amics i família. En el seu estudi de París, al costat del piano, sempre hi és present el retrat de Claude Debussy.

La jubilació tampoc canvia les aficions de Falgarona. Bon lector des de jove, segueix gaudint dels llibres d’història, de novel·la negra o dels còmics. També segueix molt actiu assistint a ballets i concerts a la capital francesa.

El 30 de setembre de 2008 mor a París als vuitanta-set anys. L’any següent l’Ajuntament de Figueres homenatja el mestre amb l’entrega de la Fulla de Plata al mèrit, que recull la seva vídua. Es fan dos concerts d’homenatge a càrrec del pianista Pere Puig i de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà.

L’any 2011 Mercè Juvé dona a l’Ajuntament de Roses el piano Kawai de l’estudi del mestre. No serà una donació única, també s’encarrega de donar a l’Arxiu Municipal de Roses un fons documental, bibliogràfic i musical que ressegueix les trajectòries vivencials i musicals de Josep Falgarona i del seu sogre, el també músic Enric Sans.

El Falgarona més humà i menys públic, el que era per Tots Sants a la seva terra perquè deia que els bunyols s’han de menjar a l’Empordà, el que s’emocionava amb els gols del Barça i el que descol·locava els seus interlocutors amb el seu humor i la seva traça per explicar acudits quan el creien un home intensament seriós, aquest Falgarona és el mateix que internacionalment va donar a conèixer amb èxit internacional la música espanyola i catalana, i en va deixar constància en catorze vinils enregistrats.