Josep Cervera Bret

Josep Cervera Bret era fill, nebot, cosí, net i besnet d’una família de músics originària de la Selva de Mar (Girona). Ja des del naixement, va estar envoltat d’instruments musicals i respirà música tot del dia. Aquest entorn va acabar facilitant que tingués una relació molt especial amb l’instrument que més el va marcar: el contrabaix. Hi ha constància que el besavi, Antoni Cervera Vallmajor, ja era músic i que l’avi, Josep Cervera Rocalba, també tocava, entre d’altres instruments, el contrabaix a l’Orquestra de Peralada (1884), juntament amb dos dels seus fills: Felip i Agustí.

El comte de Savallà i Peralada, Antoni de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí, i els seus dos germans van tornar de París per establir-se al Castell de Peralada cap a l’any 1875, ubicat en la zona central de tots els seus dominis que comprenia una àrea extensa de l’Alt Empordà. Sota el marc socioeconòmic i polític del darrer quart del segle XIX, marcat per la desamortització, pels renaixements artístics i culturals i per la restauració monàrquica (1874) amb Isabel II, Antoni i els seus dos germans, Tomàs i Joana, van engegar reformes i accions en les seves possessions per promoure el desenvolupament de les arts i l’estudi de les ciències. Van importar de França les noves modes, tendències i sensibilitats artístiques, que havien après durant els anys que van residir a París i van iniciar així les seves activitats filantròpiques i de mecenatge artístic com a propietaris, que n’eren, del Castell de Peralada. Van començar amb les activitats de restauració, reforma i transformació de les edificacions preexistents, com ara els jardins, les torres principals i les construccions annexes, lloc on van establir la seu d’una escola per al municipi, coneguda com l’Escola de Palaci. Anava orientada exclusivament als infants de la localitat, per tal que adquirissin coneixements en diverses disciplines científiques i culturals, a les quals no haurien tingut mai accés. Així mateix, van donar una rellevància molt especial als estudis musicals, fins i tot per sobre d’altres disciplines, tant artístiques com científiques.

Després de contractar el claustre de professors per a les activitats docents, van encarregar la direcció de l’escola a Jaume Cervera Marquès, pare de Josep Cervera Bret, càrrec que va desenvolupar durant els 32 anys que l’Escola de Música del Palau de Peralada (1882 – 1914) va estar en funcionament. De l’escola de música, en van sortir músics reconeguts com ara els germans Josep i Miquel Serra Bonal, que l’any 1890 fan fundar la cobla La Principal de Peralada. En aquest context sociocultural, Josep Cervera va rebre l’educació escolar que, superposada amb el particular ambient familiar al voltant de la música, li va permetre tenir accés fluid a diverses disciplines del coneixement, assolir fonaments musicals sòlids i profunds, així com dominar les tècniques interpretatives d’una àmplia gamma d’instruments.

Va tenir l’oportunitat d’accedir a l’estudi d’un ventall molt ampli d’instruments, que van des del piano, el violí, el violoncel, el clarinet, el fiscorn, el flabiol fins a la guitarra, entre molts d’altres, que estaven al seu abast a l’escola de música. No obstant això, de tots els instruments als quals va tenir accés de la mà del seu pare, el contrabaix el va captivar d’una manera molt especial, fet que va propiciar que dediqués moltíssimes hores d’estudi a les tècniques d’interpretació que tenia al seu abast, així com a l’autoaprentatge basat en l’experimentació.

A l’edat de 10 anys, el 1893, va ingressar al seminari de Girona, fet que li va permetre expandir i obrir horitzons a noves vies del coneixement. L’ingrés al seminari, molt freqüentment, derivava cap a vocacions religioses, però aquest fet no va seduir Josep Cervera, tot i que li va permetre despertar i potenciar  el seu talent. Va fundar i dirigir la coral, on començà a fer els primers arranjaments musicals i hi desenvolupà la capacitat creativa component petites peces.

A començaments del segle XX, el Modernisme estava marcant el ritme estètic de les arts, inclosa també la música, on figures consagrades com Isaac Albéniz, Manuel de Falla, Enric Granados coincidien amb figures emergents del país, com ara Pau Casals o Frederic Mompou, i amb figures internacionals com Maurice Ravel, Erik Satie o Claude Debussy. Tot aquest talent donava pas a diversos i variats moviments artístics i estètics com ara l’Impressionisme, el Postromanticisme, l’Expressionisme i el Noucentisme. Paral·lelament a Catalunya, i en particular a Barcelona, s’hi va instal·lar una escola de luthiers representada per Benito Jaume, Francisco Fleta, Francisco España i Agustí Altimira que van dinamitzar l’accés dels instruments de corda als instrumentistes i van ser molt reconeguts pels seus treballs de lutheria.

Giovanni Bottesini (1821-1889) va ser el gran divulgador i pedagog del contrabaix com a instrument solista, fet molt novedós a l’època. Tenia com a base tècnica l’ús de l’arc denominat com arc francès. El seu impuls creatiu, pedagògic i artístic va arribar a Catalunya i va influir enormement Josep Cervera, de tal manera que, tot i que no van coincidir en el temps, no és agosarat destacar-lo com un dels hereus que l’artista italià va deixar a Catalunya. En les seves composicions, tot i tenir una personalitat pròpia amb un estil clar i molt definit, s’hi poden reconèixer clarament els orígens i les arrels que el van inspirar, mentre barreja el virtuosisme contrabaixístic amb l’orquestració típica de les cobles-orquestres catalanes d’inicis del segle XX.

El setembre de 1901, a l’edat de divuit anys, deixa el seminari amb el convenciment que no era el camí que ell volia seguir i s’integra, com a ajudant del seu pare, a l’Escola de música del Castell de Peralada donant classes de piano. A més, tenia com a mitjà de vida la representació de venda d’una reconeguda marca de pianos. Simultàniament, cap el 1902, començà a interessar-se especialment pel contrabaix, un instrument amb molt de camp per recórrer, ja que no s’hi havien implementat les innovacions tècniques que sí que s’havien adoptat per a altres instruments.

El 1903, a l’edat de 20 anys, fundà la cobla Los Noys de Peralada, orquestra feta a mida seva que li permeté desenvolupar el seu talent i aplicar els coneixements musicals que havia adquirit fruit dels anys d’estudi. Ell mateix n’era el director, arranjador, el primer violí i el representant, però aquesta formació no va perdurar gaire.

La iniciació en el contrabaix li venia donada per via familiar i l’anava complementant, de manera autodidacta, amb partitures, mètodes i publicacions ja editades, així com amb cursos d'harmonia i composició que aconseguia per correspondència de la Casa Erviti de Sant Sebastià des de 1911. Va estudiar i seguir diferents escoles tècniques per al contrabaix, molt rellevants durant el segle XIX, que van influir en la pedagogia d’aquest instrument fins ben entrat el segle XX, com ara Aquile Gouffé, Franz Simandl, Edouard Nanny, Friederich Warnecke, Annibale Mengoli o Italo Caimmi. No obstant això, l’italià Giovanni Bottesini va ser qui més va influir en Josep Cervera i qui el va marcar de manera especial per la metodologia pedagògica i interpretativa de l’instrument, però també els contrabaixistes de la segona meitat del segle XIX i fins a la primera meitat de segle XX.

El contrabaix va ser l’instrument que més el va captivar, perquè veia que existia un camp molt extens per descobrir-lo i perfeccionar-lo, per investigar les possibilitats sonores i l’amplitud de registres que altres instruments no oferien. Conseqüència d’això, l’any següent, el 26 de març de 1904, es va desplaçar amb el seu pare a Barcelona per adquirir un contrabaix al luthier Agustí Altimira, un instrument que l’acompanyaria tota la vida. Dos dies més tard, s’hi va instal·lar per iniciar els estudis de contrabaix amb el mestre Pere Valls.

Pere Valls Duran (1869-1935) era un dels músics més reconeguts a Barcelona i a Catalunya, membre de l’Orquestra Pau Casals, de la Banda Municipal de Barcelona i de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, i professor de contrabaix del Conservatori de Música del Liceu. La seva línia pedagògica del contrabaix era, i encara és considerada, com a hereva de Bottesini. Durant l’estada de cinc anys que Pere Valls va fer a Buenos Aires, a l’Argentina, va tenir com a professor a José Roveda, qui havia estat alumne del mateix Giovanni Bottesini, de qui va rebre i aprendre la tècnica de l’instrument.

Dos dies més tard de l’adquisició de l’instrument, Josep Cervera començà a rebre classes del professor Pere Valls, que el va guiar en l’estudi tècnic i en el perfeccionament basats principalment en el mètode i en la música de Bottesini complementats amb els mètodes d’Sturm, Caimmi i Billé. A l’estudi, hi dedicà vuit hores diàries seguint les indicacions del mestre, amb assistència a classe tots els matins i totes les tardes. Aquesta dedicació afegida al seu entusiasme i caràcter impetuós el va conduir, segons les paraules del mateix Valls, a superar en mesos el que a la resta d’alumnes els hauria portat anys d’estudi. La relació que es va establir amb el seu mestre va comportar que s’intercanviessin dedicatòries de peces compostes per cadascun d’ells, testimonis del vincle que es va establir entre alumne i professor.

Josep Cervera dedicà a Pere Valls la peça Duo de Concierto nº 1 per a violí i contrabaix amb acompanyament de piano que, tot i que en el manuscrit original no hi consta la data de composició, pot ser d’abans de l’any 1912. És una peça estructurada amb una introducció, un tema, 4 variacions i un final, on es mostra la capacitat interpretativa i de lluïment que té el contrabaix amb els mateixos termes d’igualtat que el violí. 

Pel que fa al vessant compositiu, la primera composició de què es té constància data de l’any 1902 i la darrera, de 1960. Tenia el costum de fer aparèixer la data precisa de composició en les seves peces i aquest fet ha permès fer un seguiment cronològic de les composicions i, per tant, de la seva evolució creativa. No obstant això, hi ha moltes peces on no consta cap data, però per l’estil, la temàtica, el tipus d’escriptura, la numeració o els reculls de premsa, es pot estimar una data aproximada de composició.

El juliol de l’any 1905, va entrar com a contrabaixista a la Cobla-Orquestra Antiga Pep de Figueres, continuadora de la que va fundar el mateix Pep Ventura, en substitució del seu cosí difunt que hi ocupava una plaça. Aquest fet va comportar un canvi en la seva vida com a músic, que li va donar l’oportunitat de desenvolupar-se professionalment com a músic, intèrpret i compositor, així com viatjar com a membre de l’orquestra per Europa.

La Cobla-Orquestra Antiga Pep va ser la formació hereva de l’originària que va fundar Pep Ventura, de la qual Agustí Cervera Marquès, oncle de Josep Cervera Bret, en va assumir la direcció a partir de l’any 1900, acabat d’estrenar el nou segle. Els seus components li van proporcionar el suport necessari per esplaiar-se amb l’instrument. Ell mateix en feia les orquestracions per als músics i per als instruments que l’havien d’acompanyar en els concerts.

Ja hi ha constància escrita l’any 1906, concretament al Journal de Cette (actualment Sète) del 24 d’abril, del concert que va donar la Cobla-Orquestra Antiga Pep al Grand Café d’aquesta localitat. Hi destaquen molt especialment el solo per a contrabaix ofert per Josep Cervera a tots els assistents i hi remarquen, de manera molt especial, la sonoritat que li va saber donar al contrabaix com si es tractés d’un violí o d’un violoncel. En agraïment li van atorgar el títol de soci d’honor de la “Colonia española en Cette”.

A Europa, Richard Strauss va estrenar la seva òpera Salomé i Albert Einstein publicava la Teoria de la relativitat. A Barcelona, en Segundo Chomón hi presentava la primera pel·lícula que utilitzava la tècnica de l’stop-motion i es posava la primera pedra del Palau de la Música. Els programadors de les sales de ball i de concerts de França i del Regne Unit es van fixar i van mostrar força interès en una dansa originària de l’Empordà, la sardana, que havia reformat i posat al dia en Pep Ventura, una dansa exòtica, novedosa, alegre, popular i considerada, llavors, com a revolucionària.

Les primeres gravacions de sardanes i amb repertori català les van encarregar a la Cobla Antiga Pep i es van realitzar als estudis de la Casa Pathé de París, resultat dels viatges que van realitzar tant a París (Théâtre de l’Odéon) com a Londres (Coliseum Theatre actualment English National Opera) entre els anys 1908 i 1913. En aquesta etapa, també els van proposar la contractació per anar a Nova York a oferir-ne el repertori, oportunitat que varen desestimar per motius familiars i perquè l’absència hagués estat massa perllongada.

L’any 1928, l’Escola Municipal de Música de Barcelona va obrir la convocatòria per cobrir la plaça de professor de contrabaix que havia quedat vacant. L’any anterior, a principis d’octubre de 1927, Pere Valls encara professor del Conservatori del Liceu, i Josep Cervera varen tenir constància mútua que ambdós pretenien accedir a aquesta vacant. Josep Cervera va renunciar voluntàriament a la plaça per respecte al seu mestre, fet que va estroncar la seva carrera docent. La correspondència entre els dos músics, mestre i alumne, així ho evidencia.

En la seva faceta com a pedagog, també hi ha constància que anys més tard, el 1952, Josep Cervera va tenir la intenció de presentar-se a les oposicions convocades pel Conservatori del Liceu per cobrir la plaça que havia quedat vacant de professor de contrabaix, i on la peça lliure escollida per ell era Soledad (Suite Andaluza) composició de Pere Valls.

Així mateix, entre el 1906 i el 1935 hi ha força reculls de premsa, tant comarcal com de Girona, Barcelona, Montpellier, Toulouse, que testimonien els recitals per a contrabaix solista que Josep Cervera va oferir tant de peces compostes per ell mateix com per altres compositors. D’això, n’ha quedat constància tant en els programes de mà impresos com en els esborranys dels repertoris manuscrits per ell mateix.

El 9 de desembre de l’any 1929, el director artístic i responsable de Ràdio Barcelona, Josep Cumellas i Ribó, va acceptar la proposta de tocar en directe als seus estudis del carrer Casp, en recollir la proposta que li va fer arribar, juntament amb les peces que volia interpretar. No obstant això, no s’ha pogut saber si aquesta emissió es va arribar a produir. Si existís, seria l’únic document sonor de les seves interpretacions.

El repertori per a aquest instrument era molt escàs i la gran majoria de composicions provenien d’autors del segle XIX, fet que el va empènyer a crear-ne de pròpies, pensades especialment per a contrabaix solista i que anava alternant en els seus concerts amb peces de Bottesini i d’altres autors.

Donat el context que s’intuïa en començar la segona dècada del segle XX, molts músics optaven per marxar a altres països per continuar la seva carrera musical, però la seva situació familiar es tornava més complexa. El seu pare, Jaume Cervera Marquès, veia perillar seriosament la continuïtat de l’Escola de Música de Peralada, per la situació de fallida econòmica dels comtes de Rocabertí, i que sense cap mena de dubte afectaria la continuïtat de la seva feina. L’elecció va ser posar-se al capdavant del negoci familiar, compaginant els recitals i els concerts com a contrabaixista solista amb l’orquestra en zones geogràfiques no tan allunyades: des de Prades fins a Barcelona. El fet que el 1914 esclatés també la Primera Guerra Mundial va posar fi a tota una manera de viure i a una època d’intercanvi d’idees i de corrents artístics.

En el camp de la composició, va produir una gran quantitat de peces fruit de la necessitat de trobar un repertori per a contrabaix més ampli del que existia fins a aquell moment. Actualment, hi ha documentades al voltant d’unes cent obres, seixanta de les quals estan compostes per a solo de contrabaix. Algunes peces també van ser transcrites per a ser interpretades per altres membres l’orquestra, o en la formació de duet per a contrabaix i piano.

També compon música religiosa, nadales, contes populars, marxes, música per processons, valsos, serenates, etc. L'any 1910 és guardonat amb el primer premi en el concurs de composició a les fires de la Santa Creu de Figueres per la sardana Somni Bruixenc. Va compondre la nadala Els tres reis de l’Orient i va musicar (1954) un poema de Jacint Verdaguer titulat La Nadala.

El 1940, uns frares carmelites d’Olot li van encarregar que compongués un peça, El Ball del Drac amb la lletra de mossèn Francesc Gay, destinada a les festes de la Verge del Carme d’Olot i que, actualment, encara es balla quan surt el drac del barri del Carme d’aquesta localitat.

La seva principal aportació a la història de la música va ser dotar d’un repertori de composicions molt específic i pensat per al lluïment del contrabaix com a instrument solista, fet desconegut, poc desenvolupat i gairebé inexistent en la primera meitat del segle XX. El descobriment i la recuperació de la seva obra, a partir de finals de segle, ha permès omplir un buit compositiu que connecta els grans compositors del segle XIX i els del segle XX i dona, així, una certa continuïtat a l’escola tècnica creada per Giovanni Bottesini.

Es poden identificar dos grans períodes compositius en analitzar el caràcter de les peces, tenint en compte les dates de composició que apareixen en els manuscrits i les referències escrites en alguns dels seus recitals: de 1905 a 1925 i de 1940 a 1962:

- 1905-1925. Un primer període caracteritzat per un tipus de composicions molt virtuoses, d’una gran exigència tècnica, on mostra les ganes d’ensenyar les capacitats de l’instrument i d’ell mateix com a intèrpret. D’aquesta etapa són freqüents els títols de caire enigmàtic, misteriós o hipnòtic, com ara La Bruja Misteriosa, El Brujo del Contrabajo, Fascinación, Chispas Eléctricas, Introducción y Variaciones sobre el Carnaval de Venècia, Recuerdo de Londres, Flor Magnética, entre d’altres.

- 1940-1962. Les peces d’aquest segon període tenen un estil més reposat, melancòlic i sentimental, molt reflexionades i expressives. Els títols de les peces són més poètics o descriptius de la tipologia de la peça, com ara Cielo Gris, Elegía, Serenata, Albada, Romanza, entre d’altres.

El denominador comú que tenen totes les seves composicions és que al darrere sempre hi havia una raó de pes que el va portar a crear una determinada peça. En molt comptades ocasions van ser resultat d’un encàrrec com El Ball del Drac d’Olot (1940) o el Ball de la Platja de Roses (1951). L’element inspirador de les composició era algun esdeveniment familiar que l’afectés emocionalment o un fet rellevant del seu entorn que l’impactés. Un bon exemple d’això és Chispas Eléctricas, de quan va arribar l’electricitat a la ciutat de Figueres; Recuerdo de Londres, de la seves experiències viscudes a Londres, Estrella dedicada a la seva dona quan la va conèixer. La peça Movimiento Atómico, que tot i que no hi consta la data de composició s’estima que podria estar al voltant de l’any 1945-1946, de quan van esclatar les primeres bombes atòmiques; és una de les peces més virtuoses d’estil moto perpetuo com les característiques de Paganini, però aplicades al contrabaix.

Es pot identificar clarament un estil musical propi i definit, amb influències típiques de la música del segle XIX i sense connotacions folklòriques. No obstant això, no se’l pot classificar o etiquetar en cap dels tipus de corrents artístics de l’època, ja que algunes peces tenen un caire més sentimental, mentre que d’altres mostren un estil melancòlic. S’hi poden identificar les influències, ja que tenen un cert vernís i caire romàntic, heretat del propi Bottesini. La dificultat tècnica en algunes de les seves obres arriba a ser extrema, ratllant l’impossible, tal i com es pot apreciar a Introducción y Variaciones sobre el Carnaval de Venecia que requereix un altíssim domini de l’instrument.

Va desenvolupar un mètode d’estudi del contrabaix que no va arribar a finalitzar, però que plasma molt acuradament les exploracions i experimentacions sobre la sonoritat produïda pel contrabaix, més enllà del que es dona per suposat. Hi desvetlla el procés tècnic d’obtenció dels harmònics naturals i artificials, una característica que el va definir en els recitals i els concerts i que li va permetre de donar a l’instrument unes sonoritats molts semblants o específiques del violí o del violoncel.

El mètode per a contrabaix és un compendi empíric incomplet de les seves experimentacions amb l’instrument com són la funció sonora o els aspectes físics i tècnics de la mà esquerra. Com a resultat d’això, va desenvolupar la seva teoria sobre els sons naturals, els artificials, els musicals i els harmònics, la ubicació en cadascuna de les cordes i la manera de fer-los sonar. Una vegada analitzat els documents conservats d’aquest mètode, tot i tenir un índex, no té una estructura organitzada i hi ha alguns capítols de l’índex que no es van arribar a materialitzar, fet que fa pensar que el mètode es va quedar en una fase embrionària.

En les facetes d’intèrpret i instrumentista, hi ha constància escrita de cròniques periodístiques molt variades al llarg de la seva vida que s’han pogut conservar, on es mencionen i es remarquen les dots interpretatives i les qualitats musicals com a solista. Malauradament, no existeix cap enregistrament sonor o audiovisual que permeti gaudir de les seves interpretacions. Això és resultat del seu caràcter modest, sense ànim de cridar l’atenció i pel seu concepte, entenem que equivocat, d’evitar donar una falsa imatge grotesca, excèntrica o rocambolesca que el pogués avergonyir.

Tenia una personalitat polièdrica i alguns dels seus trets característics es poden entreveure molt clarament a través de les seves composicions. Era una persona molt sentimental, molt religiós i de fe catòlica molt arrelada, i especialment sensible a les desgràcies i conflictes familiars. Era curiós i molt inquiet cosa que el portava a investigar i a desgranar les raons i les regles que regien els esdeveniments i els successos que es produïen al voltant seu.

Va aprendre llatí i grec antic, així com va aprofundir molt en l’estudi de l’esperanto, idioma que va estudiar per correu. Va estudiar hipnotisme i magnetisme personal per correspondència procedent d’una entitat dels Estats Units especialitzada en aquests temes. Estava molt dotat també per a les matemàtiques i era aficionat als jocs de mans i als escacs. Era una persona senzilla i rebutjava qualsevol mostra d’exhibicionisme.

L’any 1940, i després de trenta-cinc anys en el circuit professional com contrabaixista principal i solista de la Cobla Orquestra Antiga Pep, decideix passar el relleu a les noves generacions i abandona l'orquestra. A partir d’aquell moment. la música passa a un altre estadi en la manera de compondre, amb un estil més madurat que requereix un domini de la tècnica que permeti transmetre l’expressivitat i les emocions.

Va donar classes de piano a alguns alumnes de la zona com ara la pianista Carme Vilà. Tot i així va continuar oferint concerts amb l’instrument en ocasions assenyalades o festivitats.

Va morir a Roses el 5 de desembre de 1969 a l’edat de 86 anys, localitat on va residir la major part de la seva vida, compaginant l’activitat de músic amb el negoci familiar que va heretar del seu pare.