Joaquim Malats

Joaquim Malats i Miarons va ser un dels pianistes més destacats del panorama musical en el tombant de segle XIX al XX. Va néixer l’any 1872, fet que l'inclou en la generació de músics catalans nascuts entre 1850 i 1875, a la qual van pertànyer Nicolau, Goberna, Albéniz, Sadurní, Morera, Granados o Joan Lamote de Grignon, tots ells coneixedors dels corrents musicals europeus introduïts a Catalunya pels músics de la generació anterior. Formats en institucions pedagògiques estables, són els impulsors de la composició pianística catalana fins a finals de segle.

L'època compresa entre 1888 i 1910, en què va desenvolupar la seva activitat artística, correspon a l'esplendor modernista catalana que deixa la seva empremta a Barcelona a través de la fundació de la Societat Catalana de Concerts, la Societat Filharmònica i l'Orquestra Simfònica de Barcelona, a més de la inauguració del Palau de la Música Catalana i l'activitat de l'Orfeó Català, l'Associació Wagneriana i l'Associació Musical de Barcelona.

Malats va començar els estudis musicals a la casa familiar. Ja el 1885 va oferir el seu primer concert al Foment del Treball essent alumne de Robert Goberna i va passar després a l'aula de Joan Baptista Pujol a l’Escola Municipal de Música, on va finalitzar els estudis amb la distinció de Primer Premi. La beca de 150 pessetes mensuals concedida per l'Ajuntament de Barcelona li va permetre continuar els estudis durant quatre anys a París. Allà va rebre classes de piano de Charles de Bériot a l'Acadèmia Schaller fins al 1890 quan accedeix a una plaça al Conservatori, on obté el 1893 el primer premi de piano.

Va formar part de l'escola pianística catalana integrada per Enric Granados, Mario Calado, Ricard Viñes o Carme Matas. Els uneix el fet d’haver estat alumnes de Joan Baptista Pujol, haver consolidat la seva formació tècnica a l'estranger i haver desenvolupat una carrera professional de projecció internacional, documentada per la premsa especialitzada que confirma els trets de l’escola que els van unir: toc articulat, claredat d'execució, precisió al pedal, i coneixement tècnic i estilístic de les obres.

El 1896 torna a Barcelona després de dos anys dedicats a la composició musical. Un cop aquí, intensifica la seva activitat interpretativa alhora que consolida i amplia el seu repertori.

L'obtenció del premi Diémer el 1903 constitueix un esdeveniment decisiu en la seva trajectòria artística. Instituït pel professor Louis Diémer, només hi podien concórrer els primers premis de piano del Conservatori dels deu últims anys. El jurat va estar integrat per músics com Massenet, Saint-Saëns, Paderewski, Rosenthal, Planté o Philipp.

El 1910 accedeix com a professor al Conservatori de Música de Madrid, però el seu dèbil estat de salut li va impedir desenvolupar aquesta tasca i l'abril de 1912 torna a Barcelona (Revista Musical Catalana, octubre de 1912). El 22 d'octubre d'aquest mateix any mor Joaquim Malats; com a record i homenatge al pianista, el novembre de 1913 es col·loca una làpida a la façana de casa seva, situada al número 667 de la Gran Via de les Corts Catalanes: “En aquesta casa, el seu fogar artístic, plorat per l’art i per Catalunya, va deixar d’existir el gran pianista En Joaquim Malats el dia 22 d’octubre de 1912”.

La interpretació pianística va ser la principal contribució artística de Malats al context musical. De la seva dedicació incansable n’és una prova el gran nombre de concerts interpretats al llarg de la seva carrera, amb extensos programes de repertori clàssic i romàntic. Van ser projectes de gran rellevància la interpretació de concerts integrals amb obres d'un sol autor; els concerts per a dos pianos al Teatre Novedades, amb pianistes com Enric Granados el 1899 i 1907 (el programa incloïa obres de Mozart, Saint-Saëns, Schumann, Godard, Chabrier i Fischof) o Saint-Saëns el 1907 (amb obres del mateix Saint-Saëns); o els concerts de cambra i els concerts per a piano solista amb acompanyament d'orquestra sota la direcció de Nicolau, Giménez o Crickboom entre d'altres. Va ser artífex de projectes pioners en el seu temps, com la programació de concerts històrics (el programa incloïa diferents obres ordenades amb criteri cronològic sota els termes "època clàssica", "època romàntica" i "època moderna") i va ser contractat per les principals societats musicals del moment com la Societat de Concerts, Concerts Colonne o Concerts Lamoureux entre moltes altres.

El 1903 difon a França i Espanya el programa que va tocar al Premi Diémer. Durant els anys següents defineix amb més detall el seu repertori, elabora els seus programes amb criteris estètics i musicals de gran exigència, i s’implica en la difusió de la creació musical contemporània incloent en el seu repertori obres de Debussy, D'Indy, Franck o Saint-Saëns, i d'autors clàssics com Mozart. Entre 1906 i 1910 interpreta la suite “Iberia” d'Albéniz, gràcies a l’execució de la qual obté les millors crítiques de la seva carrera.

Beethoven, Chopin, Liszt i Schumann són compositors de referència en el repertori del pianista: les sonates op. 28 "Pastoral", op. 81 "Les Adieux", op. 57 "Apassionata" van ser les obres de Beethoven que va interpretar més sovint; Chopin, però, va ser el compositor amb qui es va sentir més identificat; també va mostrar les seves grans capacitats en la interpretació de peces virtuoses de Franz Liszt, i van ser considerades definitives les seves versions del “Carnaval” op. 9 de Schumann, que va interpretar convençut de la seva qualitat musical i estètica, contra l'opinió de crítica i públic. Després de la interpretació d'aquesta obra el 6 de febrer de 1897, el crític d’El Heraldo de Madrid va escriure: "Impossible sembla que pugui arribar a una interpretació més perfecta".

Malats va ser un intèrpret compromès amb el seu temps. L'etapa de maduresa artística, 1906-1910, la va dedicar a la interpretació de la suite “Iberia” d'Albéniz, zenit del repertori pianístic espanyol. L'epistolari entre ambdós artistes constitueix un conjunt documental d'extraordinari interès en l'estudi i coneixement d'aquesta obra, en què Albéniz porta a l'extrem els recursos sonors i tímbrics del piano. Les cartes deixen constància de la reciprocitat artística entre tots dos i de la implicació del pianista en la interpretació, en la qual Albéniz reconeixia "la seva" obra: “Respecto a mi Triana ya sabes la profunda emoción que resentí cuando te la oí en tu casa; te debo la más grande satisfacción que he experimentado en mi ya larga carrera de compositor” (carta d’Albéniz a Malats, 9 de novembre de 1906, Niça. Museu de la Música). El projecte del pianista incloïa la interpretació íntegra de l'obra, però el seu estat de salut li ho va impedir. La premsa va destacar l'estrena de “Triana” al Teatre Principal de Barcelona (1906) i la interpretació d’”Evocación”, “El puerto”, “El Albaicín”, “Málaga”, “Jerez” i “Triana” al Teatre de la Comèdia (1909) i al Palau de la Música (1910).

Joaquim Malats va estrenar i va donar a conèixer “Iberia” a Catalunya i a la resta d'Espanya, participant del procés de creació i compartint amb el compositor aspectes estètics relatius a l’obra. Es tracta, sens dubte, d'una de les aportacions de més transcendència del pianista al context musical català. El seu prestigi artístic va aportar valor a l'obra i en va impulsar la difusió. Albéniz va triar Blanca Selva, pianista de la Schola Cantorum, per a l'estrena a França. No obstant això, Malats era imprescindible per a l'estrena i difusió a Catalunya i Espanya, ja que era el pianista preferit per la premsa i el públic. La conseqüència immediata fou l'excel·lent recepció i difusió de l'obra i l'autor en el moment de la seva composició: "I are no tindré més qu'entusiastes elogis pera'l maravellós interpretador que s'igualà a el creador: per a en Joaquim Malats. Aixó metéix pensà'l malagunyat Albèniz quan va sentir en Malats, car plora de dolça emoció... La tècnica prestigiosa d'En Malats no s'a armonisat may tan feliçment ab el piano com en l’inoblidable interpretació qu’ns donà de l’Iberia. La executà ab pensament, ab cor, ab tot son cor de músic, de català y d’espanyol: y’ls seus dits obeiren, més que dòcils, ardents…" (Henri Collet, Revista Musical Catalana, desembre de 1909).

Malats va gaudir d'excel·lents crítiques al llarg de la seva dilatada trajectòria artística que el mostren com un home temperamental, exhaustiu en el coneixement de les obres, rigorós i al mateix temps arriscat en la interpretació. Cecilio de Roda va escriure: “Sus versiones, o avasallan o interesan; convencen o dan en qué pensar” (La Época, 12 de desembre de 1903). Com a pianista va perseguir durant tota la seva carrera un ideal: el compromís amb el seu material de treball, l'obra musical. Coneixedor d'estils i gèneres musicals, va aprofundir en les característiques tècniques i estilístiques de cada obra i va oblidar el virtuosisme per posar-se al servei de la literatura, identificant-se en cada cas amb l'autor i esdevenint així l’intermediari entre aquest i el públic.

Especialment aplaudides van ser la varietat del repertori interpretat, la incorporació d’obres contemporànies o històriques als concerts i la interpretació en els seus recitals d'obres fora de programa.

Destaca entre les seves aportacions al context musical català la seva dedicació a la composició. El seu catàleg inclou la suite per a piano "Impresiones de España"; diverses peces per a piano romàntic de saló, en la línia dels compositors de la seva generació; un lied per a veu i piano; el Trio en si bemoll major per a piano, violí i violoncel; la Suite per a piano, i l’"Allegro risoluto" per a piano i orquestra. En general, la seva obra per a piano respon als arquetips romàntics del piano de saló i inclou obres de tall pintoresc en què predominen girs melòdics i harmònics de caràcter andalús. Destaca la “Serenata española” per la seva difusió, i el Trio en si bemoll major compost el 1898, la seva obra de més envergadura.