Joan Manén

Joan Manén ha estat el violinista espanyol més reconegut internacionalment després de Pablo Sarasate. Durant la seva extensa carrera –oferí més de 4.000 concerts arreu del món durant quasi setanta anys–, se'l considerà el successor de Sarasate i fou elogiat com un dels gran virtuosos del violí del moment. Les crítiques deien d'ell que posseïa una tècnica extraordinàriament desenvolupada i precisa, un so pur i sempre cantabile, i que les seves interpretacions desprenien una gran elegància i naturalitat. Com a compositor també gaudí d'un important prestigi, especialment a Alemanya i Àustria on les seves òperes i obres simfòniques foren molt ben acollides.

Nascut a Barcelona el 1883, mostrà un talent inusual per la música des de ben petit. El seu pare, Joan Manén Avellán, gerent d'una fàbrica de teixits i músic amateur, l'inicià en l'estudi del piano als quatre anys i del violí als cinc. En quatre anys els avenços en el violí, sota el mestratge de Clemente Ibarguren, van ser tan ràpids que el pare de seguida alimentà l'esperança que el seu fill pogués esdevenir una figura de l'instrument. Complerts els nou anys, el pare decidí deixar la feina per dedicar-se exclusivament al seu fill, acompanyar-lo al piano en els concerts i esdevenir el seu preceptor artístic, social i cultural. Després de presentar-se en diverses sales per Espanya i Portugal i aconseguir una audició per a la reina Maria Cristina, pare i fill van fer dues intenses gires per Amèrica: a la primera van visitar l'Argentina i l'Uruguai; a la segona, Cuba i Mèxic. Finalitzades les gires amb força èxit, Manén Avellán prengué la inaudita decisió que el seu fill no rebés més lliçons de violí perquè considerava que disposava de prou talent i intuïció per créixer com a músic de forma autodidacta. Pocs mesos després, i just abans de començar una tercera gira americana que li permetria debutar amb èxit al Carnegie Hall de Nova York, el pare cregué necessari iniciar el seu fill en la composició. El mateix Manén ens ho explica a la seva autobiografia Mis experiencias: “Em donà un paper pautat en blanc, esperant que jo, sense tenir coneixements d'harmonia, comencés a compondre alguna obra”. Els primers intents del jove músic foren un fracàs, però al cap d'un temps i de forma purament intuïtiva sorgí el talent. La tercera gira americana durà dos anys (gener 1895-gener 1897) i s'inicià amb un nombre important de concerts pels Estats Units. Després continuaren viatjant per molts països de l’Amèrica Central i del Sud. Fou durant aquella etapa, uns anys d'atzaroses aventures i titànic esforç per difondre i consolidar la seva carrera, que Joan Manén va escriure una bon nombre de peces per a violí i piano que presentava en tots els seus concerts.

Entre els quinze i els vint-i-un anys, la carrera de Joan Manén va esdevenir una constant lluita per consolidar-se. Acompanyat sempre pel pare, visità Anglaterra, França i Alemanya, i va dur a terme nombroses audicions per a músics i promotors. A partir de 1898 es van establir a Berlín. Allà trobaren el suport de diverses personalitats, entre elles Otto Goldsmith, representant de Pablo Sarasate. Després de molt esforç i persistència, Manén, amb setze anys, va aconseguir actuar com a solista a la Singakademie amb la Filharmònica de Berlín interpretant el seu “Concerto espagnol” per a violí i orquestra i dos dels seus capricis catalans, debutà a París al Festival Beethoven i es va presentar amb la Filharmònica de Varsòvia. Durant aquells anys a Berlín, Manén ja demostrà ambició en el camp de la composició; va escriure obres per a violí i orquestra de gran virtuosisme que li permetien mostrar-se en la seva doble vessant de violinista i compositor.

El 1899 estrenà la seva primera versió de la Simfonia “Nova Catalònia” op. A-17 i el 1903, amb vint anys, dirigí al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'estrena de les seves dues primeres òperes: “Giovanna di Napoli” i “Acté”. És aleshores que en poc temps la seva carrera es va consolidar en la doble vessant de violinista i compositor. Dugué a terme extensíssimes gires per tot Europa i col·laborà amb directors tan importants com Willem Mengelberg, Bruno Walter, Henry Wood, Otto Lohse o Felix Weingartner entre molts d'altres. La crítica el va considerar ja en aquells anys un virtuós únic, un violinista màgic que dominava els recursos tècnics amb una facilitat i claredat esbalaïdores. Entre 1914 i 1921 Manén va enregistrar discos de 78 rpm per a segells discogràfics com La Voz de su Amo, Favorite, Parlophone i Anker. Entre les gravacions que va fer cal destacar el Concert n. 1 de Max Bruch, el Concert per a violí de Mendelssohn i la primera gravació mundial del Concert per a violí i orquestra de Beethoven.

Malauradament, les circumstàncies es van capgirar en esclatar la Primera Guerra Mundial el 1914. Manén va veure cancel·lats tots els contractes signats i va perdre quasi tota la seva fortuna −600.000 marcs custodiats en un banc alemany. Després de viure setze anys a Berlín, retornà a Barcelona per establir-s'hi. A partir d'aleshores s'inicià un parèntesi en la carrera de Manén, que ocupà quatre anys, en què la seva vessant internacional va quedar truncada. Per altra banda, el públic català i peninsular van poder assistir amb més freqüència als concerts i recitals que Manén oferí per bona part d'Espanya. Un dels concerts més memorables es produí a la Sociedad Filarmónica de Madrid, amb Enric Granados al piano, on van oferir el cicle de les deu sonates per a violí i piano de Beethoven.

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, Joan Manén va reprendre amb força la seva carrera

internacional: durant el 1919 va fer una llarga gira per l’Amèrica Central i del Sud (Argentina, Paraguai, Uruguai, Xile, Brasil, Mèxic...), reprengué els concerts per Europa i, entre 1921 i 1925, va fer dues extenses gires pels Estats Units. La crítica del moment va dir d'ell: “[...] no recordem haver vist una tècnica tan flexible i fàcil com la de Manén, un so pur i clar com l'aigua de primavera” (The Globe, 1923); “[...] va demostrar que no ha de témer la comparació amb ningú que estigui per sota de Kreisler −so ric i sòlid, fenomenal habilitat amb els trucs tècnics” (Boston Globe, 1923); “[...] va tocar de forma superba amb una gran profunditat, producte d'un magnífic enfocament de la proporció respectant la puresa de la línia melòdica sense fer-ho incompatible amb la calidesa emocional” (Boston Herald, 1923); “[...] un gegant entre els violinistes” (Daily Mail, Londres 1919); “[...] un extraordinari violinista... bellesa, calidesa, expressivitat, precisió tècnica, distinció d'estil” (New York American, 1923). I finalment citem una crítica escrita a l'Evening Mail el 1923 que ens descriu molt bé com devia ser la seva interpretació en concert en aquells dies: “El seu so és perfecte, puresa sublimada. Manén té la mà esquerra sempre sota control. Toca els harmònics a prop del pont tan fàcilment com una corda oberta. Té un domini absolut de l'arc. En la música que fa no hi ha mai cap trencament en la línia de so. Amb ell un so pot començar amb un murmuri, pujar com un crit i finalitzar de forma subtil amb un altre murmuri, i tot amb un cop d'arc. És capaç de tocar algunes de les notes més llargues que mai he sentit i els seus trinats són estranys i impactants. Però sobretot Manén és un purista, un classicista de màxim nivell”.

El 1930 Joan Manén creà i dirigí la Societat Filharmònica de Barcelona, una entitat dedicada a l'organització de concerts a la ciutat amb la participació de músics internacionals com Henry Temianka o Andrés Segovia entre d'altres. Durant aquells anys, Manén continuà fent extenses gires per tot Europa i, paral·lelament, va estrenar noves obres del seu catàleg.

Un cop va esclatar la Guerra Civil, Joan Manén decidí exiliar-se. Continuà fent concerts per Europa amb freqüència. Durant la Segona Guerra Mundial va decidir viure a Estoril (Portugal) i des d'allà va continuar oferint concerts de forma esporàdica. Durant la guerra va tocar a Portugal, però també a Alemanya i Àustria. A partir de 1942 va reiniciar la seva activitat musical a Barcelona amb una sèrie de concerts al Palau de la Música. És a partir d'aleshores i fins al 1950 que es va dedicar encara amb més intensitat a la composició creant noves i importants obres i revisant-ne d'altres. Va escriure les seves memòries en els tres volums de Mis experiencias i també diversos articles a La Vanguardia, en una columna pròpia titulada “Variaciones sin tema”. La seva activitat concertística s'intensificà força a l'Estat espanyol i malgrat un parèntesi, entre 1945 i 1947, va continuar donant concerts per Europa però amb molta menys assiduïtat que anys enrere.

El 1950 Manén va fer una gira amb èxit pels Estats Units on tocà dues vegades al Town Hall de Nova York. Un dels recitals fou enregistrat per la Ràdio Municipal de la ciutat. A finals de 1951 és convidat pels Concerts Colonne a París on també presenta a l'École Normale el seu Concert n. 3 per a violí en una nova modalitat interpretativa ideada per ell anomenada l'orquestra invisible: Manén enregistrava com a director la part d'orquestra sense el solista i després l’utilitzava en alguns dels seus concerts, tocant a sobre de l'enregistrament. Segons deia, aquesta nova modalitat en la interpretació li permetia tenir un absolut control de tots els elements, essent ell director, violinista i compositor alhora. A finals de 1953 va firmar un contracte amb la Ràdio Nacional de França per dur a terme una sèrie de concerts amb l'orquestra de l'emissora dirigits per Bigot. Pocs dies més tard fou convidat novament per l'Orquestra Colonne.

Les seves presentacions públiques continuaren succeint-se fins a la seva retirada dels escenaris, l'any 1958. El 1957 Manén va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona en un concert d’homenatge al Palau i l’Orquestra Municipal dirigida per Eduard Toldrà. La revista Ritmo digué: “El público se sintió electrizado por la indescriptible pureza del sonido y la maravillosa agilidad del violinista, para el cual las más temibles dificultades técnicas son campo llano que atraviesa con inverosímil facilidad”.

El repertori de Joan Manén sempre fou limitat, per voluntat pròpia, i centrat en obres d'alt virtuosisme: Paganini, Sarasate, Manén, Wieniawski, Bazzini... Fou un dels primers violinistes en abordar gran part del catàleg de l'obra de Paganini, quan aquest era molt poc interpretat en concert, i en va fer també revisions i noves harmonitzacions. Va escriure més de vint transcripcions de diversos autors barrocs i romàntics que esdevindrien una de les seves especialitats en tots els concerts. Durant la seva joventut incloïa en els programes dels recitals sonates de Mozart, Beethoven, Franck o Brahms, però progressivament va decidir deixar d'incloure-hi sonates (les úniques excepcions van ser les tres sonates barroques que havia transcrit i alguna de les sonates de Mozart). Tal com va comentar en el seu tractat El violín (editat per Ediciones Labor), considerava les sonates obres poc adients per a un solista ja que formaven part d'un altre gènere, la música de cambra. Per tant, Manén es considerava un solista que havia d'interpretar peces que li permetessin el lluïment del seu aparell tècnic i alhora demostrar la seva qualitat de so cantabile. En el seu repertori també hi trobem un nombre limitat de concerts per a violí. Els que va interpretar repetidament al llarg de la seva carrera van ser els següents: Concert en re major de Mozart, Concert de Beethoven, Concert de Mendelssohn, “Fantasia escocesa” i Concert n. 1 de Bruch, “Simfonia espanyola” de Lalo, Concert n. 2 de Paganini (en la seva pròpia transcripció), el Concert n. 3 de Saint-Saëns i el seus dos primers concerts, el “Concerto espagnol” i el “Concerto da camera”.