Joan Baptista Pujol

La figura de Joan Baptista Pujol sobresurt d’entre aquelles que van ajudar a teixir la cultura musical a casa nostra a la segona meitat del segle XIX, un moment clau en la modernització nacional que va saber assentar les bases que necessitava el sector per assolir la seva professionalització. Pianista, pedagog, compositor, editor i promotor, aquest personatge integral va ser un veritable pioner en la seva època, i va deixar un llegat d’enorme valor sense el qual no es podria explicar el segle posterior.

Pujol va néixer a Barcelona el 22 de març de 1835 i de molt jove inicià els estudis musicals a la parròquia de Sant Cugat del Rec de la mà del seu organista Anastasi Horta (1800-1843). A la mort d’aquest, en veure el desig de dedicar-se a l’estudi instrumental, el seu pare el volgué iniciar en el violí, que tenia millor sortida en aquell moment, però per consell d’un oncle seu aquest fou substituït pel piano, sota la supervisió de Gaietà Sala (1827-1910), que ben aviat l’animà a actuar públicament al Café del Teatro.

El 1848, seduït per la interpretació de Pere Tintorer (1814-1891) en un concert al Gran Teatre del Liceu, va anar a suplicar-li que li donés classes. Tintorer va accedir i Pujol va rebre classes d’ell fins al setembre de 1850, quan va ingressar al Conservatoire Nationale de Musique de París a la classe de piano d’Adolphe Laurent, a més de la d’harmonia de Napoléon Henri Reber (1807-1880). Al Conservatori també va rebre lliçons de perfeccionament d’Émile Prudent (1817-1863) i Jacob Rosenhain (1813-1894), abans de ser guardonat amb el segon premi al concurs de 1856. La seva estada al Conservatori va coincidir amb una de les seves èpoques daurades –només cal recordar que al llarg d’aquells anys fou condeixeble de Jules Massenet, Georges Bizet, Eugène Ketterer i Pablo Sarasate–, a més de veure els seus primers fruits en la composició, amb la polca-masurca “La ilusión” i el caprici-estudi “Le Bocage”.

El 30 d’abril de 1857 celebrà el seu primer recital documentat, al Gran Teatre del Liceu, on presentà tres obres: les seves Fantasia sobre motius d’“I vespri siciliani” i Fantasia sobre motius d’“Il trovatore” de Verdi, i el “Grande Caprice sur des motifs de l’opéra ‘La Sonnambula’” op. 46 de Thalberg.

De la resta d’actuacions que degueren succeir-se durant la seva època d’estudiant a la capital francesa, només hi ha notícia del concert que va acollir la Sala Herz el 18 d’abril de 1860 a favor dels ferits de la Primera Guerra del Marroc, en què tocà el “Konzertstück” en fa menor op. 79 de Weber amb una orquestra dirigida per Bonaventura Frígola (1829-1901), el mateix any que compon els seus “Trois morceaux de gener”.

Aquell 10 d’octubre, Pujol abandonà París després d’aconseguir el primer premi del concurs i, un cop passat per Barcelona, s’instal·là a Madrid, on el novembre feu una presentació doble al Teatro Real: la primera el dia 15, interpretant les seves dues fantasies sobre motius d’“I vespri siciliani” i “Il trovatore”, a més d’un “Estudi per a la mà esquerra” i un “Gran galop de concert”, segurament de Ketterer; i la segona, una setmana més tard, el dia 22, on a banda de repetir les seves fantasies, va oferir dues altres peces seves, “Fête andalouse” i “Bolero de concierto”, a més del “Konzertstück” de Weber.

Després de l’èxit madrileny, a mitjans de desembre es presentà al Teatro Principal de Saragossa de tornada a Barcelona, on tornà a interpretar el repertori ofert a Madrid en una doble presentació els dies 3 i 4 de gener de 1861. El 19 de març col·laborà en una vetllada de música de cambra organitzada al Saló de Descans del Teatre Principal de Barcelona, amb un programa que incloïa un Quartet per a piano de Mozart i el Trio op. 1 núm. 3 en do menor de Beethoven, i també un scherzo de Chopin per a piano sol, ocasió que sembla haver significat la primera audició d’una obra del compositor polonès a la Ciutat Comtal. Al mes de maig acceptà treballar diàriament al Gran Cafè, que havia adquirit un piano nou per a l’ocasió.

El 1862 participà en dos recitals acollits als salons de la societat El Pireo: en el primer, l’11 de setembre, interpretà el Trio de Beethoven juntament amb el violinista Teodor de Casabon i el violoncel·lista Joaquim Casellas; i en el segon, el 22 de novembre, un “Duo concertant” a dos pianos amb la seva alumna Elvira Pomar i Farriols.

A principis de 1864, el 21 de gener actuà de nou a Madrid, al Teatro de la Zarzuela, amb la seva Fantasia d’“I vespri siciliani”, i el “Konzertstück” de Weber. A l’estiu oferí dos concerts a la Gran Sala del Teatre dels Camps Elisis de Barcelona: el primer, el 27 de juliol, tocant a piano sol les seves fantasies d’“I vespri siciliani” i “Il trovatore”, el “Gran galop de concert” de Ketterer i “La danse des fées” de Prudent; i, amb el violinista Teodor Güell i el concertista d’harmònium Eduard Amigó (1833-1902), la “Meditation sur ‘Faust’” de Gounod i un altre trio indeterminat; i el segon, l’1 de setembre, interpretant el “Konzertstück” de Weber i el “Grande Caprice sur ‘La Sonnambula’” de Thalberg.

El 7 de març de 1866, Pujol estrenà la seva Gran fantasia “Faust” al Real Conservatorio de Música y Declamación de Madrid –la seva peça més famosa juntament amb la fantasia-masurca “Rosas y perlas”–, que també tocà a la residència del pintor gironí Francesc Sans i Cabot (1834-1881), amb Marià Fortuny com a convidat, circumstància que va inspirar el seu quadre Fantasia Faust, exposat actualment al Museo del Prado.

El 30 de juny de 1867 Pujol va participar en un concert benèfic a Madrid, juntament amb altres personalitats, entre les quals destaquen Jesús de Monasterio (1836-1903), Eduard Amigó, Baltasar Saldoni (1807-1889) o José Inzenga (1828-1891). Aquell mateix any visità París com a part de la comissió designada pel Govern central per estudiar les novetats musicals a l’Exposició Universal, on sembla que també va ser designat per la fàbrica Érard per donar a conèixer als visitants els seus instruments, igual que feu l’any següent a l’Exposició Aragonesa amb els del constructor barceloní Martí Plana.

Aquell estiu de 1868, concretament el 18 de juliol, havia fet una presentació estel·lar durant les festes de la ciutat alemanya de Baden-Baden –on sembla que ja havia actuat diverses vegades–, interpretant almenys dues peces, entre les quals la seva Fantasia sobre motius de “L’Africaine”. Els directors del balneari alemany de Bad-Ems i del belga de Spa, que assistiren al concert, el sol·licitaren immediatament per actuar als seus establiments, propostes que Pujol hagué de refusar en haver-se compromès per tocar al Teatre dels Camps Elisis de Barcelona, on el 30 de juliol delectà amb la seva Gran fantasia “Faust”.

El 28 de març de 1870 col·laborà en un recital a l’Ateneu Català, en què interpretà la Gran fantasia “Faust” i, segurament, algunes obres de cambra; mentre que el 24 de maig tocà el “Konzertstück” de Weber al Gran Teatre del Liceu en una funció extraordinària dirigida per Eusebi Dalmau (1841-1886), que es repetí sis dies després.

Aquell any Pujol ja havia fet l’intent d’establir-se de nou a París com a professor, però, en esclatar la Guerra Francoprussiana, la seva residència parisenca fou incendiada, fet que comportà la desaparició de moltes de les seves composicions (entre les quals un Concert per a piano i orquestra), i que el va fer replantejar el seu futur. De fet, el 1871 decidí instal·lar-se a la Ciutat Comtal, on el 31 de març tornà a actuar a l’Ateneu Català amb la seva Fantasia d’“Il trovatore” i resolgué fundar una acadèmia de piano amb el seu nom.

Aquell mateix any va crear un premi d’interpretació musical bianual, destinat als seus propis alumnes, tant homes com dones, i que tindria com a seu permanent la Gran Sala de la fàbrica Bernareggi, el primer dels quals se celebrà el 12 maig de 1872. Al llarg de les set edicions celebrades, que foren acollides amb una enorme i creixent expectació, hi col·laboraren com a jurat grans personalitats, entre les quals Pere Tintorer, Felip Pedrell (1841-1922), Bonaventura Frígola (1829-1901), Isaac Albéniz (1860-1909), Eusebi Font (†1900), Antoni Nogués (1820-1882), Gabriel Balart (1824-1893), Jaume Biscarri (1837-1877), Joan Obradors (1844-1895), Claudi Martínez Imbert (1845-1919), Climent Cuspinera (1842-1899), Narcís Oliveras, Eduard Amigó, Josep Maria d’Arteaga i Pereira (1846-1913) o Josep García Robles (1835-1910). Entre els guardonats hi trobem una relació de noms certament inigualable, com són Carles Gumersind Vidiella (1856-1915), Antoni Nicolau (1858-1933), el futur primer premi del Conservatori de París Màrius Calado (1862-1926), Llorenç Bau (1857-1916), Joan Baptista Pellicer (1862-1930) o Enric Granados (1867-1916).

També a finals del mes de setembre de 1875, Pujol anuncià la convocatòria d’unes beques (deu per a nois i quatre per a noies) per estudiar gratuïtament sota el seu mestratge, en un intent voluntari de democratitzar l’accés als estudis musicals. Els requisits eren tres: tenir un mínim de vuit anys i un màxim de dotze, en el cas dels nois, i de catorze, en el de les noies; no tenir cap tipus de noció de l’instrument; i superar un prova bàsica de solfeig. Els exàmens es farien cada dos anys i l’objectiu seria triar un dels alumnes que rebria una pensió del mateix Pujol per perfeccionar-se a París durant dos anys. Malauradament, les beques anunciades es declararen desertes pel baix nivell de solfeig dels aspirants, fet que li feu replantejar el projecte per reconvertir-lo en un curs gratuït de solfeig.

Durant aquells anys, i a causa de la seva intensa faceta docent a Barcelona, Pujol veié reduïdes les seves aparicions públiques de forma considerable. De fet, pujà a l’escenari únicament tres vegades. La primera, el 23 de maig de 1875, quan participà en un concert celebrat per la Societat del Cercle Eqüestre al Gran Teatre del Liceu, en què és probable que interpretés les dues fantasies que apareixen al programa –la de “Faust” i una altra de “Dinorah”–, així com un duo sobre motius de “Les Huguenots” per a piano i harmònium, i és segur que formà part del conjunt que va fer sonar el Quartet “Le soir” de Francesc Pérez-Cabrero (1854-1914) –juntament amb Eduard Amigó a l’harmònium, Domènec Sánchez Deyà (1852-1925) al violí, Josep García (1853-1912) al violoncel i també el mateix Pérez-Cabrero al piano–, així com un “Himne a la Verge” d’autor desconegut amb els mateixos músics i Climent Cuspinera (1842-1899). Les altres dues ocasions foren quatre anys més tard: en un recital monogràfic d’obres premiades en concursos de Martínez Imbert celebrat al Teatre Principal; i en un concert de beneficència organitzat el 7 de novembre per la Comissió de Premsa de Barcelona al Teatre Circ Barcelonès, en què tocà un duo sobre motius de “La Favorite” juntament amb Eduard Amigó. No obstant això, l’interès de Pujol se centrava més aviat en els seus alumnes, i així ho demostren les audicions musicals que a partir del 8 de juny d’aquell mateix any 1879 decidí organitzar per a ells a la Sala Bernareggi, un diumenge de cada mes, que foren molt concorregudes i on causaren sensació les seves dues transcripcions per a quatre pianos i setze mans: la de la Simfonia de “Dinorah” de Meyerbeer i la del “Galop” de Ketterer.

A partir de 1880 Pujol va voler dinamitzar l’oferta musical barcelonina per mitjà d’estrelles internacionals i la programació de repertori desconegut a casa nostra: aquell any va dirigir una comissió que viatjà pel continent per provar de contractar Verdi, Gounod, Rubinstein i Massenet per a la temporada de tardor del Teatre dels Camps Elisis. El 1881 organitzà a la Sala Beethoven del Teatre Líric una sèrie de concerts simfònics dirigits per Hiller, Massenet i Saint-Saëns; el 1882 participà en l’estrena de “Mireille” de Gounod i “Carmen” de Bizet; el 1884 va muntar un cicle de tres vetllades musicals a l’Ateneu Barcelonès; el 1885 creà els Concerts Familiars; i el 1886 fundà la societat Centre Musical Barcelonès.

Paral·lelament, en aquella dècada dels vuitanta la carrera concertística de Pujol feu una forta revifada. El 7 de febrer de 1881 col·laborà en un concert de l’Associació Musical Catalanista a Barcelona i el 22 de desembre de l’any següent tornà a actuar a París, a la Salle Érard, ocasió que feu que el crític G. Stradina de L’Art Musical se sorprengués per la seva manera extraordinàriament hàbil i totalment innovadora d’emprar els pedals.

El 24 d’octubre de 1883 inicià una col·laboració en el Cafè del Segle XIX juntament amb Dordal al violí, Tormo al violoncel i Francesc Laporta (1857-1900) a l’harmònium, en una primera vetllada en què interpretaren arranjaments de la cantata “La carità” de Rossini, “Celistia”, l’òpera “Poliutto” de Donizetti-Bosch, la “Serenata” de Gounod i el vals de l’opereta “Boccaccio” de Supré, a més d’un trio sobre l’òpera “Aida” de Verdi.

Aquell 5 de novembre oferí també un recital a la residència privada de Ramon Coscojuela, on feu sonar a piano sol un programa exigent amb tres peces seves –Masurca de saló, Bolero de concert i Gran fantasia “Faust”–, la Melodia en fa major op. 3 núm. 1 de Rubinstein, el “Vals des fées” op. 195 de Ketterer, la “Fantaisie-polonaise” op. 106 de Raff, tres peces de Chopin –un nocturn, una polonesa i un impromptu– i la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt. Així mateix, va col·laborar amb un violinista anomenat Mazzi, el violoncel·lista Josep García Jacot (1853-1912), i Josep Maria Ballvé (†1921) a l’harmònium en el seu arranjament per a quartet del nocturn per a piano “Sérénade du Gondolier” de L. J. A. Lefébure-Wély, a més de veure estrenada la seva ballada “Plainte Arabe”.

El 7 de març de 1884 inaugurà la sèrie de tres vetllades vocals i instrumentals organitzades per ell mateix, Felip Pedrell (1841-1922) i Bonaventura Frígola a la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès interpretant al piano el Nocturn en sol menor núm. 1 op. 53 de Pedrell, una polonesa de Chopin, la “Fantasie-polonaise” de Raff, la Melodia en fa major de Rubinstein, un impromptu de Chopin i la seva Gran fantasia “Faust”, i, en conjunt, el seu arranjament de “Sérénade” du Gondolier de Lefébure-Wély i el de Pedrell de la Serenata extractada del poema musical sobre l’idili “La primavera” de Francesc Matheu i Fornells (1851-1938) per a piano, arpa, harmònium i quintet de corda.

El 1885 participà en tres dels Concerts Familiars ideats per ell mateix i els seus deixebles a la Sala Bernareggi: el primer fou el de l’estrena de la temporada, el 12 d’abril; al segon, el 29 de novembre, hi tocà un vals i alguns nocturns de Chopin, diverses de les seves fantasies, la “Fantaisie-polonaise” de Raff i el Trio op. 1 núm. 3 en do menor de Beethoven; i al darrer, el del 6 de desembre, hi va interpretar sol un total de set obres –diverses de Chopin, el “Vals des fées” de Ketterer, la “Fantaisie-polonaise” de Raff i peces seves–, a més del Trio en do menor de Beethoven.

El 9 d’abril de l’any següent organitzà una vetllada a l’Ateneu Barcelonès, en què col·laborà a piano sol amb tres obres de Chopin –un nocturn, un vals i l’Scherzo núm. 2 op. 31 en si bemoll menor–, tres peces seves –el Bolero de concert i les fantasies sobre “Faust” i “L’Africaine”– i la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt, a més de tocar el Trio en do menor de Beethoven, en aquesta ocasió amb Domènec Sánchez Deyà i Josep García. El 16 de desembre compartí actuació al Cafè d’Espanya amb Mazzi, Tormo, Cortinas i Calovera.

A finals de 1886 Pujol va ser nomenat director de la Secció de Piano de la recent creada Escola Municipal de Música de Barcelona, fet que encetà una nova etapa docent adscrita a l’àmbit públic. A partir d’aquest moment, el Concurs Pujol es transformà en els premis oficials de l’Escola, de periodicitat anual, que serien concedits, entre d’altres, als seus alumnes Carme Matas (1869-1943), Ricard Viñes (1875-1943) i Joaquim Malats (1872-1912), els dos darrers, posteriorment, primers premis del Conservatori de París.

Segurament fou a causa dels preparatius de l’obertura de la seva botiga de música que Pujol no tornaria a actuar en públic fins a un any i mig més tard, el 5 de juliol de 1888, en un programa monogràfic d’obres de Robert Goberna (1859-1934) celebrat al Palau de Belles Arts, en el qual sembla que va col·laborar en una peça titulada “Introducció d’un primer acte per a sextet de corda, piano i harmònium”. En efecte, l’1 de setembre de 1888 Pujol decidí endinsar-se en el món dels negocis en obrir un establiment de venda d’instruments i partitures musicals, i va aconseguir la representativitat a casa nostra de les editorials europees més prestigioses del moment. Engalanat amb tota l’elegància i luxe, aquest establiment ocupà la privilegiada cantonada que conformen el Portal de l’Àngel núm. 1-3 i el carrer de Santa Anna núm. 39-41, i es convertí en un dels centres neuràlgics musicals de Barcelona i lloc de pas obligat tant per a professionals com per a diletants.

A més, el 1890 fundà la seva pròpia editorial, enfocada a la publicació d’obres d’autors del país, especialment en el repertori de piano, de veu i piano, i de música religiosa. En aquest sentit, cal destacar les edicions de composicions d’Albéniz (“Sérénade espagnole”, “Zambra granadina”, “Chants d’Espagne”, “San Antonio de la Florida”, “Henry Clifford”, “Pepita Jiménez”, “Mallorca”), Granados (“Danses espagnoles”, “Seis piezas sobre cantos espanyoles”), Pedrell (“Lo cant de la montanya”, “I Pirinei”), cançons de Francesc Alió, Lluís Arnau i Joan Gay, més de cent obres religioses de Bernat Calvó Puig i moltes altres de Robert Goberna, Amadeu Vives i Bonaventura Frígola, a més de la monumental “Hispaniae Schola Musica Sacra” –que rescatava de l’oblit autors com Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero o Antonio de Cabezón– o la versió castellana del “Tratado de armonía” d’E. F. Richter.

En aquells anys només pujà a l’escenari tres vegades més, la primera de les quals el 13 de maig de 1891 en un recital a la Sala Bernareggi per donar a conèixer els seus instruments. La segona, el 27 de juliol de 1894 a la Gran Sala del Teatre dels Camps Elisis amb un programa que inclogué dues obres per a violí, piano i harmònium juntament amb T. Güell i Eduard Amigó –una de les quals, la “Méditation sur ‘Faust’ de Gounod”–, la seva Fantasia d’“I vespri siciliani”, la “Danse des fées” de Prudent, la seva Fantasia d’“Il trovatore”, el “Gran galop de concert” de Ketterer, i, de propina, una polca. I la darrera, el 13 de febrer de 1897, en un recital a la residència dels marquesos de Monistrol, en què també van participar Jesús de Monasterio i Eduard Amigó, el mateix mes que fou seleccionat pel Govern central per liderar la comissió que havia d’avaluar les novetats presentades a l’Exposició Universal de París, només un any i mig abans de la seva sobtada mort, a causa d’una afecció cardíaca, ocorreguda el 28 de desembre de 1898.

De ben segur que la carrera concertística de Pujol fou més àmplia d’allò que ens ha arribat, especialment per terres franceses i alemanyes, dos països que sembla que va recórrer extensament. En tot cas, la seva figura és la d’un autèntic model per a totes les generacions posteriors, ja que li va tocar viure una època en què gairebé tot estava encara per fer, que tenia poc per gaudir i molt per explorar, i que requeria artistes que obrissin una porta darrere una altra, en un mercat musical vuitcentista encara incipient –pràcticament reclòs en cafès, petits salons privats i teatres d’òpera que només cercaven músics per amenitzar vetllades compartides i de repertori variat que el públic podia aplaudir fàcilment–, i que alhora contribuïssin a l’impuls de l’ambient més favorable que viuria l’època d’entre segles.

Segons la premsa de l’època, en tant que pianista, destacà per la força de les seves interpretacions, de gran intensitat emocional i força evocadora. Eminent virtuós, posseïa un domini complet de l’instrument, una gran varietat d’articulacions, una netedat absoluta, una digitació pulcra i una gran agilitat i brillantor que li permetien executar els passatges de bravura sense el més mínim esforç. Però, alhora, la seva extrema delicadesa, un exquisit gust per l’accentuació i una gràcia inimitable el feien assolir totes les subtileses que demanava el discurs. L’ús que feia del pedal era personalíssim, cosa que li permeté generar sonoritats encara no imaginades, i el seu afany d’experimentació en aquest àmbit el va empènyer a adquirir el primer piano de cua amb pedal tonal a casa nostra.

Encara en vida, l’any 1886 Ferran d’Arteaga i Pereira (1851-1934) feu una detallada glossa de les qualitats pianístiques de Pujol al llibre Celebridades musicales, en què en realça la cura pels detalls, l’adequació estilística, la claredat, la finesa i el bon gust interpretatiu, el mecanisme poderós, la delicadesa per resoldre dificultats tècniques, un so vellutat amb una gran paleta de colors i un ús inèdit dels pedals.

Just acabat de traspassar, la premsa va posicionar-se en la seva significació com a intèrpret, afirmant que havia estat un dels concertistes que més, i més just, renom havia assolit, i que amb raó havia dit un crític que durant molt de temps fou el punt de comparació per ponderar un nou pianista. Al cap d’unes quantes dècades, el seu alumne Frederic Lliurat (1876-1956) confessà que no havia escoltat mai un millor intèrpret de Chopin i que encara recordava la seva mà extremadament flexible al costat d’una bellesa sonora incomparable.

Com a professor de piano, fou el més reconegut del seu temps a casa nostra i actuà de catalitzador per aconseguir professionalitzar i modernitzar la pràctica i l’ensenyament de l’instrument gràcies a l’estructuració i la claredat del seus recursos pedagògics. També treballà per la inclusió de repertori, canònic avui dia però inusual en la seva època, com “El clavecí ben temperat” de J. S. Bach, les sonates dels tres clàssics (Haydn, Mozart i Beethoven) i les obres de pes dels grans romàntics: Chopin, Schumann i Liszt. Se’n destacà la seva habilitat per detectar els atributs propis de cada alumne i dotar-los dels estímuls adients per a un estudi profund i seriós mitjançant un mètode individualitzat, ben raonat i comunicat amb gran capacitat, a banda de mantenir un respecte profund per la personalitat artística de cada deixeble, molts dels quals s’acabarien convertint en autèntiques celebritats. Es pot afirmar que la pràctica totalitat dels pianistes de casa nostra provenen per línia directa del mestratge de Pujol, autèntic creador de l’escola pianística catalana, fet que exemplifica la seva enorme influència en les generacions que el seguiren.

En aquest sentit, el seu mètode Nuevo mecanismo de piano, basado en principios naturales revela la quinta essència del seu apropament, és a dir, l’adequació de la naturalesa de l’instrument a les característiques fisiològiques del cos humà per tal d’optimitzar el nivell de comoditat de l’intèrpret davant del disseny peculiar i poc ergonòmic de la màquina. La sèrie d’exercicis amb què el vesteix és una demostració del seu savoir-faire, ja que aconsegueix magistralment, i de forma subliminal, tant el desenvolupament digital com l’ús de tota la mà en unitat. Excepcionals són també les seves idees relatives a la digitació, en què fa una revisió brillant d’allò establert fins a aportar un nou plantejament que millora de forma substancial la bona conjugació entre les característiques dels dits i la topografia del teclat, tot posant l’atenció especialment en la cerca del lloc més adequat per dur a terme el pas del polze, tenint en compte la relació entre tecles blanques i negres. Pel que fa a la seva insistència en la cura dels pedals, tot i no aportar novetats realment significatives, va aconseguir crear un interès particular sobre aquesta qüestió a casa nostra, convertint-la així, en un esforç renovat per a les generacions posteriors, en una marca distintiva de l’escola catalana que encara dura fins als nostres dies.