Hipólito Lázaro

Antonio Manuel Hipólito Lázaro Higueras fou un nen de família molt humil. Els primers anys de la seva vida van estar marcats per la presència d'un pare violent que va fer de la seva infantesa un veritable infern. Es fa realment difícil començar una biografia amb unes paraules tan dures, però necessàries per comprendre el caràcter que es va forjar en aquell nen. La difícil situació familiar, amb una mare també víctima de violència, el va portar a ser un dels típics nens de l'època, fets al carrer i als cafès i capaços de sobreviure amb independència des d'edats que avui ens semblen inversemblants. Amb vuit anys va començar a freqüentar el Cafè Viñas, sala de jocs situada al barri de Gràcia que contenia un billar i un petit teatre, regentat per una parella que en van fer quasi un lloc d'acollida de nens amb problemes. En el petit teatre es va organitzar el Cor L'Oreneta, del qual Hipólito formava part. El cant espontani, ja feia temps que era part de la seva vida. Als nou anys va treballar en una fàbrica d'ajudant de forjador. La situació familiar, però, no va millorar i la salut de la mare era d'extrema debilitat a causa de les pallisses i els problemes de malnutrició; va morir amb només quaranta anys. L'impacte en el jove Hipólito va ser immens i es va trencar l'únic lligam que el mantenia dins d'una casa on se sentia ja com un estrany. Cinc mesos després va decidir abandonar-la per sempre més i va dormir quatre dies al carrer fins que un dels companys el va acollir temporalment a casa seva. Tenia deu anys i mig.

Paral·lelament al seu físic, la veu es va anar desenvolupant i, com un entreteniment, el cant hi era sempre present. Aquest fet va cridar l'atenció d'un carreter que li va proposar treballar amb ell a canvi de menjar i allotjament. El jove ho va acceptar i durant uns anys van ser moltes les anècdotes acumulades dins de tavernes del Paral·lel com el Café Español on nit rere nit cantava sobre una taula, a la seva manera, fragments d'òpera que se sabia de memòria. Aquells moments amb els aplaudiments espontanis de la gent eren els únics que el feien sentir important. Tenia la seva veu com a gran aliat per sortir de la mediocritat i, esperonat per molts amics, decidí aprendre a cantar pel seu compte i es va comprar un mètode de solfeig. Durant mesos, cada tarda les cavallerisses del carreter van sentir la veu d'un jove de divuit anys intentant cantar a tot pulmó. Aquest fet va interessar cinc empresaris que l'havien escoltat en diverses ocasions i que, convençuts del seu potencial, estaven disposats a ajudar-lo. Lázaro acceptà i, per primer cop, va pujar a un cotxe que el va portar a casa de la soprano Carme Bonaplata, la qual en escoltar la seva veu va acceptar donar-li lliçons. Malauradament, aquesta nova etapa va durar molt poc, ja que després de sis setmanes els empresaris el van informar que ja no podien seguir pagant-li les lliçons per problemes econòmics. De nou, doncs, els carrers de Badalona o Santa Coloma van sentir la veu cada cop més ferma del jove carreter. Sense una sortida visible per veure acomplert el seu somni, li van suggerir que aprofités la seva petita formació musical i s'allistés com a músic militar. Així ho va fer el 1906, quan va entrar a formar part del Batallón de Cazadores de Estella número 14. Inicialment va formar part de la banda musical en què va cridar l'atenció per les seves qualitats vocals. Se li va assignar un professor de cant, Lluís Blanch, del Gran Teatre del Liceu. A Olot, on fou destinat, va guanyar-se ràpidament la popularitat dels companys, els quals li van organitzar un petit debut al Teatre Principal, l'estiu de 1907, cantant “Bohemios” d'Amadeu Vives i “Marina” d'Emilio Arrieta. De permís a Barcelona, el seu professor Lluís Blanch va preparar una vetllada perquè l’escoltessin alguns empresaris catalans entre el quals hi havia José Valls, del Teatre Bosque. Valls, impressionat per les qualitats vocals del jove soldat, va començar a preparar el seu debut en aquell teatre amb l'òpera “La favorita” de Gaetano Donizetti. Després de vuit dies d’assajos, Lázaro va rebre una carta de la seva comandància en què li ordenaven la reincorporació immediata a files, desfent així el seu somni. El seu batalló fou destinat a combat, a la Guerra del Rif, i el 18 de juliol de 1909 va sortir del port de Barcelona on milers de persones van anar a acomiadar els seus familiars. Totes les cròniques periodístiques del moment van destacar la gran emoció que es va produir quan, improvisadament, un soldat va començar a cantar fragments de “Marina” mentre els vaixells s'allunyaven del port: era Lázaro. Al Rif va entrar immediatament en combat i participà en el tristament recordat assalt al Barranco del Lobo on milers de joves soldats van morir. En aquelles terribles nits, el jove Hipólito només tenia una manera de combatre la por i la dels seus companys: cantar. Així ho feia, donant fe que havia sobreviscut un dia més i donant moral a tota la companyia. Aquesta veu no va passar desapercebuda per un periodista que cobria les notícies de guerra, Francesc Peris Mencheta, d’El Noticiero Universal. Mencheta, gran melòman, li va demanar que li cantés alguns fragments i, sense informar Lázaro però convençut que el món no podia perdre aquella veu, va parlar amb el general Weyler perquè el jove soldat fos apartat de la primera línia del front. Finalment, Lázaro va ser enviat a l'Hospital Militar de Còrdova i, posteriorment, al de Màlaga. Contínuament se li demanava que cantés en festes privades on era l'orgull de l'exèrcit. Al cap de poc temps se'l va fer tornar a Barcelona. Lázaro veia maniobres al seu voltant que no entenia i va decidir presentar-se a Capitania General sol·licitant ser rebut pel general Valeriano Weyler. Aquest, en saber qui era i encuriosit, va acceptar rebre'l i, veient que el jove soldat no en sabia res, li va explicar la trucada del seu amic Peris Mencheta. A més li va explicar que, com a favor, li expediria un permís per als quatre anys de servei militar que li restaven a canvi d'una sola cosa: que es dediqués al cant. Lázaro, exultant, va tornar amb el seu antic professor, i el projecte del seu debut es va reprendre; ara, però, en un nou teatre, el Novedades. La nit del 26 de març de 1910, Lázaro va debutar en el rol de Fernando de “La favorita” amb unes crítiques extraordinàries: "Quina sorpresa!, una veu dolça, simpàtica, vibrant, extensa, plena i torbadora omplí la buidor del teatre" va dir el diari La Veu de Catalunya. Els èxits i les grans facultats de Lázaro van fer que de seguida empresaris nacionals s'interessin per ell i fos contractat per a la temporada del Teatre Princesa de València on, a més de “La favorita”, va cantar “Rigoletto” de Giuseppe Verdi i “Tosca” de Giacomo Puccini. De retorn a Barcelona, actuà als teatres Tívoli, Gran Via i Prado Catalán de Gràcia transformant-se ja en el fenomen vocal de més expectació de la ciutat. Conscient, però, que la seva formació encara no era completa, decidí marxar a Itàlia amb 150 pessetes prestades per amics. Allà es va presentar a totes les audicions possibles. Va viure en pensions i va donar-se a conèixer en ambients freqüentats per artistes, com el cafè Biffi de Milà, centre neuràlgic de l'època. En aquell cafè es va presentar a un agent, Lusardi, al qual li va demanar una audició; en escoltar-lo li va proposar cantar al Teatro Tosi Borghi de Ferrara, on el 25 de desembre de 1910 va debutar en el rol del Duca di Mantova de "Rigoletto". El mateix rol el repetí a Pàdua al costat del baríton Giuseppe de Luca amb un triomf important, de manera que es va veure obligat a cantar dos o tres cops, nit rere nit, “La donna è mobile”. Treviso va aplaudir també el jove tenor amb "La Gioconda" d'Amilcare Ponchielli, i el món operístic del moment va començar a parlar d'aquesta nova veu tan elogiada. Finalitzades aquestes funcions, Lázaro tornà a Milà on li fou presentat Ernesto Colli, prestigiós tenor ja retirat. Aquest es convertiria en el seu amic i professor, de manera que així va poder acabar de perfeccionar la seva tècnica vocal.

La inexperiència i joventut, però, li van causar importants problemes. Lázaro va rebutjar qualsevol proposta de ser representat en exclusiva, ignorant així la pràctica habitual de l'època que consistia en el fet que qualsevol jove debutant a Itàlia signava un contracte de formació i protecció amb els agents artístics que treballaven pel poderós editor i factòtum de l'època Tito Ricordi. Qualsevol cantant que es quedés sense la seva "protecció" estava pràcticament destinat al fracàs. Lázaro va rebutjar totes les propostes, fet del qual va ser informat Ricordi, i aquest va començar a sentir una forta antipatia pel tenor. Ricordi no permetia sota cap concepte que un jove cantant, no italià i que no estava en la seva nòmina, triomfés desplaçant cantants italians dels quals ell obtenia un benefici. Així doncs, Lázaro va començar a patir interferències i problemes amb els directors d'orquestra, fins que tot es va agreujar al Teatro Dal Verme de Milà on havia estat contractat per cantar "La Bohème" de Giacomo Puccini, al costat de la soprano Claudia Muzio. Lázaro va treure el seu famós caràcter i es va enfrontar al mestre director i a l'escenògraf. En tornar a l’hotel, va trobar una carta en què li comunicaven la rescissió del contracte; la carta havia estat lliurada una hora abans de l'assaig. Els mesos següents foren d'aturada total i es va dedicar a visitar sistemàticament els agents. La majoria acceptaven contractar-lo, però, en arribar l'endemà, a l’hora de signar es trobava repetidament amb excuses dels diversos empresaris. El mes de juliol de 1911, va rebre un telegrama que l’informava d'un possible contracte per cantar a Londres, cap on va marxar ràpidament. Per evitar tots aquests problemes va decidir presentar-se sota el sobrenom d’Antonio Manuele. Allà va actuar diversos mesos al Teatre Coliseum en un programa de varietés, sempre després de la cèlebre actriu Sarah Bernhardt. L'empresari Mr. Stoll el va contractar per actuar a Manchester i l'èxit aconseguit fou tan gran que de seguida His Master's Voice es va interessar en ell i li oferí enregistrar en disc diversos fragments operístics. A Londres, l'empresari Adolfo Bracale buscava cantants per efectuar una gira pel Caire i Alexandria; en sentir-lo li va proposar un contracte que Lázaro va acceptar. Aquella gira va tenir lloc el gener de 1912 i va actuar al costat d’artistes com Giuseppe de Luca.

La consagració com a artista, però, va arribar amb un cop de fortuna. Lázaro es va desplaçar a Roma per poder assistir a una funció de "Rigoletto" en què cantaven el tenor Alessandro Bonci i el baríton Riccardo Stracciari. Dos dies després fou cridat per anar amb urgència al Teatro Costanzi, l'empresari volia parlar amb ell; Bonci estava malalt i,  per a les següents funcions, li van demanar que el substituís. Lázaro va acceptar i aconseguí un gran triomf, de manera que va haver de repetir tres cops “La donna è mobile” i va superar amb escreix les prestacions de la primera funció de Bonci (La Tribuna, 9 de desembre de 1911). L'ascensió ja no es va aturar i el mateix Riccardo Stracciari va ser dels primers a declarar l'admiració envers Lázaro recomanant-lo a tots els seus contactes. La gira egípcia del 1912 no va fer més que augmentar la llista d'èxits, i Lázaro va incorporar nous títols al seu repertori com "Iris" de Pietro Mascagni o "La fanciulla del West" de Giacomo Puccini. Finalitzada la gira, els compromisos es van succeir i el tenor va tornar a Londres per complir un contracte ja signat l'any anterior, mentre que de passada efectuava tres concerts a Brunate amb la soprano Eugenia Burzio. A Londres, el mes de maig, va ser el Duca di Mantova en dotze funcions de "Rigoletto" en una London Opera House construïda per rivalitzar amb la Royal Opera House. Allà el va sentir Renzo Sonzogno, fill del famós editor Edoardo Sonzogno, rival de Tito Ricordi, que el va reconèixer tot i actuar amb el pseudònim d’Antonio Manuele. Li oferí un important contracte per debutar al Teatro Carlo Felice de Gènova amb "Rigoletto", al costat del baríton Domenico Viglione-Borghese.

Finalment, veient la fama adquirida pel tenor, Tito Ricordi el va voler escoltar i conèixer en una audició. La trobada, però, va anar molt malament ja que es produí un dur enfrontament fruit del xoc de dues fortes personalitats; Lázaro sempre va atribuir a aquell enfrontament molts dels problemes que va tenir posteriorment. El debut a Gènova va ser decisiu per al desenvolupament de la seva carrera ja que durant els assajos va conèixer el compositor Pietro Mascagni. Aquest, en escoltar el seu timbre, la seva fogositat d'accent i la seva capacitat expressiva i resistència vocal, va decidir contractar-lo immediatament per cantar la seva òpera "Isabeau" a Gènova. Mentrestant, Mascagni estava acabant la seva setena òpera, "Parisina". El compositor no va dubtar a comptar amb Lázaro per a la seva estrena, fet que suposaria el debut del tenor al Teatro alla Scala de Milà i la seva consagració definitiva. El 15 de setembre de 1913 va tenir lloc la primera de dotze funcions al costat de la soprano Tina Poli-Randaccio i el baríton Carlo Galeffi, tots dirigits pel mateix compositor, en un apoteòsic triomf personal de Lázaro. Els empresaris teatrals, molts d'ells presents a Milà, van voler presentar aquell jove a les seves temporades i els contractes es començaren a succeir; al Teatro Costanzi de Roma es va presentar amb "Iris" el febrer de 1914, al costat d’Emma Carelli, amb "Rigoletto" acompanyat de Mario Sammarco, i amb "La favorita", al costat del veterà Mattia Mattistini, que el va elogiar vivament en entrevistes. Aquell mateix any, l'empresari Adolfo Bracale va tornar a oferir a Lázaro l'oportunitat de participar en una nova i important gira per Amèrica del Sud que es va iniciar el maig de 1914 i que el va portar a debutar a Buenos Aires, Montevideo, Rio de Janeiro i Sao Paulo. Els altres tenors de la companyia eren Josep Palet, Bernardo de Muro i Tito Schipa. Va ser durant l'estada a Buenos Aires que va rebre una notícia molt esperada: el Gran Teatre del Liceu de Barcelona el volia veure debutar. Així, de retorn de la gira, Lázaro va emprendre un dels viatges que va afrontar amb més il·lusió de tota la seva vida. Finalment, la nit del 14 de novembre de 1914, es va produir un instant màgic entre Lázaro i el públic del Liceu interpretant el Duca de Mantova de "Rigoletto" de Verdi; des d’aquell moment es va establir una connexió molt especial entre l'intèrpret i els liceistes, que el van idolatrar fins als darrers dies de la seva carrera. El cantant, per la seva banda, fins i tot va rebutjar altres contractes per poder estar sempre present a les temporades de Barcelona; en un període de vint-i-quatre anys va oferir al Liceu les seves creacions més importants, de manera que cap altre teatre del món va poder parlar tant del seu art. A les funcions de "Rigoletto", amb un esclatant èxit, en van seguir unes de no menys exitoses de "La favorita".

La carrera internacional, però, va continuar: el 1915 el van poder sentir de nou a Itàlia, a la Scala de Milà amb "Rigoletto", a Roma i a Nàpols, i va prendre part de nou en una gira que va començar al Teatro Colón de Buenos Aires. La companyia de gira estava formada per prestigiosos cantants com Enrico Caruso, Tita Ruffo, Rosa Raisa o Amelita Galli-Curci, amb la qual, a Sao Paulo, va cantar unes històriques funcions d’"I puritani" de Vincenzo Bellini; Lázaro va cantar un fa a l'ària Credeasi misera. A Montevideo, Lázaro i Caruso es van alternar cantant l'un "Cavalleria rusticana" i l'altre "Pagliacci" la mateixa nit. La gira es va perllongar durant 1916 i principis de 1917 pel Brasil i Cuba, on va debutar l'1 de febrer de 1916 amb "Tosca" al costat de la soprano Tina Poli Randaccio. Va ser aquella mateixa nit que Lázaro va conèixer la seva futura esposa, Juanita de Almeida. L'abril de 1916 fou contractat per Columbia Records per enregistrar dinou fragments operístics a Nova York. Durant l’estada en aquella ciutat li van oferir un nou debut: un contracte per a la temporada de 1918 al Metropolitan Opera House. Abans d’aquella important cita, Lázaro va reprendre la gira sud-americana debutant a Mèxic, amb l'estrena absoluta en aquell país d'"Isabeau", el 3 de novembre de 1917. El 21 de novembre del mateix any va cantar "Faust" a la impressionant plaça del Toreo de la capital mexicana davant 32.000 persones, i es va veure obligat a cantar tres cops l'ària Salve dimora casta e pura enmig d’inacabables ovacions. Lázaro es va presentar a Nova York la nit del 31 de gener de 1918 amb un "Rigoletto" que es destaca en els annals del teatre; l’èxit fou tal que, tot i les prohibicions, va bisar “La donna è mobile” davant l'entusiasme d'un públic entregat. Al seu costat van cantar la també catalana Maria Barrientos i el baríton Giuseppe de Luca. Lázaro va ser portada del diari New York Herald (1 de febrer 1918) amb el titular: "A new tenor Lázaro makes a Hit in Rigoletto”. Fins al 1920 el Metropolitan i altres ciutats nord-americanes seran la base d'actuació de Lázaro i en aquest teatre el podran sentir en èxits importants com "I puritani" o "Lucia di Lammermoor" amb Maria Barrientos, "Tosca" o "Madama Butterfly" amb Geraldine Farrar, "Cavalleria rusticana" amb Florence Easton, "La Bohème" amb Claudia Muzio i l'estrena mundial de "La Reine Fiamette" de Xavier Lerroux, sempre compaginant-ho amb les temporades de Mèxic i l’Havana.

L'any 1921 va marcar una altra fita a la seva carrera. El compositor Pietro Mascagni li va demanar que estrenés la seva nova òpera "Il piccolo Marat" a l'òpera de Roma. L’estrena va tenir lloc el 14 d'abril de 1921 amb un èxit clamorós; Lázaro i Gilda Dalla Rizza van ser obligats a repetir el difícil duo central de l'obra entre aclamacions entusiastes, i el cantant va sortir a saludar dinou vegades sol a escena. L'obra es va presentar posteriorment a l'Arena de Verona i a Milà, i va romandre en repertori freqüent fins a la meitat dels anys cinquanta. El fet que la part de tenor hagués estat escrita a la mida de les facultats vocals de Lázaro la va relegar a poc a poc a l'oblit, a causa de la seva extrema dificultat. El novembre el tenor va tornar al Liceu, aquest cop amb "La favorita", "Aida", "Rigoletto", "Il trovatore" i “L'africana" per debutar a continuació, el 3 de gener de 1922, al Teatro Real de Madrid on se l'esperava amb gran expectació per participar a "Aida"; segons la crònica apareguda al diari El Imparcial del 4 de gener de 1922 "eclipsó a todos los tenores oidos hasta hoy en este teatro". De retorn a Itàlia i enllestits els compromisos a Nàpols i Roma, va embarcar de nou per actuar a la temporada del Colón de Buenos Aires i fer una nova gira que el portaria a cantar en diverses ciutats com Córdoba, Rosario de Santa Fe, Sao Paulo o Rio de Janeiro. Al novembre torna al Liceu de Barcelona per participar en noves òperes com "Gli ugonotti" de Giacomo Meyerbeer o "La Dolores" de Tomás Bretón juntament amb altres de repertori habitual com "Aida", "La favorita" o "Tosca". El 1923 Lázaro va cantar de nou al Teatro Real de Madrid i entre altres títols cal destacar la première mundial de l'òpera "Yolanda" de Vicente Arregui el 10 de febrer. També va dur a terme una gira per diverses ciutats espanyoles com Sevilla, València o Sant Sebastià, per retornar a finals d'any a l’Havana.

Els inicis de 1924 Lázaro els va dedicar a l'estudi i la preparació d'una nova i important fita en la seva carrera: l'estrena mundial de "La cena delle beffe" d'Umberto Giordano, prevista per al desembre a la Scala de Milà sota la direcció d'Arturo Toscanini. Cal destacar, però, un important concert que va fer al Carnegie Hall de Nova York el 25 de juny, abans de tornar a Barcelona per a la preparació de l'estrena citada, que va tenir lloc el 20 de desembre de 1920, al costat de Carmen Melis i Benvenuto Franci. Lázaro va rebre elogis unànimes, tant del compositor com d'una personalitat tan exigent com Toscanini. El 1925, finalitzades les funcions a Milà, el tenor va tornar a actuar al Liceu de Barcelona on va enlluernar el públic, especialment amb un espectacular "Rigoletto", al costat de la catalana Graziela Pareto i l'italià Carlo Galeffi. Va continuar l’any cantant a les temporades dels teatres Tívoli i Olympia de Barcelona, i el finalitzà a Itàlia (Bologna i Rimini), abans d'emprendre una nova gira per Egipte.

El 1926 Lázaro va presentar a Barcelona, enmig d'una grandíssima expectació, la seva creació d’"Il piccolo Marat", al teatre Olympia, en quatre funcions a partir del 26 de febrer, amb totes les entrades esgotades i un èxit clamorós. Posteriorment emprendria una gira per Espanya fins a finals d'any. A Venècia, al Teatro La Fenice, Lázaro va iniciar el 1927 cantant "L'elisir d'amore" per continuar els èxits a Florència i Nàpols amb "Aida" i "Il piccolo Marat". Va ser aquell any que va efectuar la seva darrera gira sud-americana començant, com era habitual, per l’Havana i continuant per Medellín, Panamà, Puerto Rico o Bogotà, per acabar de nou a Cuba el juny de 1928, any dels darrers èxits internacionals. Aquell 1928 Lázaro va cantar a París (Opéra Garnier, Gaité Lyrique i Theatre des Champs Elysées), Florència i Budapest, i va finalitzar l'any a Barcelona on al Liceu va interpretar "Il piccolo Marat" a més d’"Aida", "La favorita" i "Carmen". A partir de 1929 la seva carrera es va centrar quasi exclusivament a Espanya, tot i que destaquen, però, unes darreres i prestigioses actuacions al mes d'abril al Teatro Massimo de Palerm i, especialment, la seva intervenció al Festival dell'Arena de Verona el juliol amb "Isabeau", al costat de la soprano Eva Turner.

El gener de 1930, el tenor va cantar el mateix títol al Teatro Carlo Felice de Gènova i "Aida" i "Tosca" a Lisboa, segellant així compromisos internacionals per als següents tres anys. Entre 1930 i 1936 el van poder sentir la pràctica totalitat dels teatres espanyols; a Barcelona va ser cap de cartell de les temporades del Gran Teatre del Liceu, Tívoli, Olympia, Novedades o Nuevo. El mes de gener de 1933, Lázaro va fer un parèntesi en la seva activitat artística d’àmbit nacional per cantar "Il piccolo Marat" a Florència i a continuació afrontar "L'africana" a Gènova, al costat de la soprano Giannina Arangi Lombardi, en una de les seves darreres actuacions internacionals. Aquell mateix any va incloure la sarsuela en repertori per primer cop en una llarga temporada al Teatre Novedades, amb títols com "La Dolorosa" de José Serrano, "La tempestad" de Ruperto Chapí o "Bohemios" i "Doña Francisquita" d'Amadeu Vives. D'aquest compositor, el 1934 va ser el protagonista de l'estrena al Liceu d’"Euda d'Uriach" al costat de Carme Gombau i Conchita Callao abans de tornar a cantar el seu paper fetitxe del Duca di Mantova de "Rigoletto" amb Maria Espinalt.

El 1935 va ser el protagonista al Liceu de l'estrena d’"El estudiante de Salamanca" de Joan Gaig, al costat de Carme Bau Bonaplata. Tot seguit va participar a les temporades estables de teatres com el Calderón de Madrid o el San Fernando de Sevilla, per retornar a Barcelona en unes recordades i exitoses funcions d'"Aida" a la plaça de toros de Les Arenas. El 18 de juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil i Lázaro, que es trobava a Barcelona, va ser reclutat, com la majoria d'artistes, per cantar les funcions que el Comité del Teatro de la CNT decidís. Van ser anys de patiments i explotacions ja que era obligat a cantar quasi a diari i, en ocasions, dos cops el mateix dia. Se li va retirar el passaport, però abans la seva família va aconseguir marxar a Cuba. Mentrestant, Lázaro va resistir sol a Barcelona durant quasi dos anys. Finalment, el juny de 1938, el president de la República Juan Negrín li va concedir el permís per marxar a Cuba i així poder reunir-se amb la família. La nova situació de llibertat li va suposar obtenir nous contractes, de manera que a l’agost de 1938 va interpretar "Marina" d'Emilio Arrieta a l’Havana i posteriorment va participar en concerts a Puerto Rico, Santo Domingo i Caracas. El març de 1939 va interpretar l'obra "Baltasar", del compositor cubà Gaspar Villate, i "Rigoletto" a l'Auditorium de l’Havana. També va intervenir a la temporada del Teatro Avenida de Buenos Aires amb "Rigoletto", "La favorita", "Carmen" i “Marina”. Va ser l'inici d'una llarga estada al continent, a causa de la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. El febrer de 1940 va retornar a Nova York per actuar en dos exitosos recitals al Town Hall, on la crítica va celebrar el seu retorn. Durant la resta de l'any i el 1941 només va fer alguns esporàdics recitals a Cuba i va estudiar una nova creació, "Kabelia" d’Eduardo Sánchez Fuentes, òpera que va ser representada el 22 de juny de 1942 al Teatro Nacional de l’Havana. Just abans d’aquesta estrena, fou el gran reclam de la temporada al Teatro Arbeu de Mèxic on se'l recordava amb entusiasme; fou ovacionat a "Aida", "Rigoletto" i "Tosca", aquestes dues darreres al costat d'un jove baríton, Ramón Vinay.

El 1943 va contraure el paludisme i va reposar llargament a la seva finca de Maracaibo. Durant la recuperació li va arribar una notícia que el va il·lusionar: l'empresari del Liceu Joan Mestres Calvet el volia contractar de nou per a la temporada següent. Lázaro i la seva família van decidir aleshores tornar a Barcelona, era pel novembre de 1944. La premsa es va fer ampli ressò del seu retorn a bord del vaixell Marqués de Comillas; més de mil persones el van anar a rebre al port de Barcelona. Lázaro sempre va ser tractat com un veritable ídol a la seva ciutat.

A partir de desembre de 1944 el tenor va cantar al Liceu "Aida" amb Fidela Campiña, "Rigoletto" amb Pau Vidal i "Marina" amb Carme Gràcia. Es va acomiadar del seu teatre la nit del 12 de febrer de 1945, en què va cantar els actes primer i tercer de "La Bohème" amb Mercè Capsir. Madrid el va tornar a sentir al Teatro de La Zarzuela i posteriorment va cantar "La Bohème", amb Mercè Capsir, al Coliseu dos Recreios de Lisboa.

Després d'un breu retorn a Cuba per solucionar temes personals, el juny de 1946 va tornar a cantar a Barcelona, a les temporades dels teatres Olympia i Comèdia, i va finalitzar l'any al Teatre Apolo de València. Els primers mesos de l'any 1947, Lázaro els va dedicar a enllestir el seu llibre Mi método de canto, que es va publicar l'any següent. Ja amb seixanta anys, va ser contractat a partir del mes de juliol per participar a la temporada del Teatre Tívoli, actuacions que van suposar el seu comiat en l’escena catalana; va cantar títols com "Faust", rol que no havia interpretat des de 1932 i que va causar impacte en el públic i la crítica, "Marina", "L'africana" i "La Bohème", amb el jove Marcello del baríton Manuel Ausensi. El 3 de setembre de 1947 Lázaro va cantar la darrera funció escenificada de la seva carrera a Catalunya: "Marina" amb Mercè Espinalt i Joan Gual. Uns dies després, el 26 de setembre, s’acomiadà definitivament dels escenaris catalans al Teatre Calderón de Barcelona, en una gala d'homenatge a l'empresari Lluís Calvo on va intervenir al costat de companys com Emili Vendrell, Miquel Mulleras, Emili Sagi Barba o Joan Gual. Lázaro va marxar de nou a Cuba on el 1948 va cantar en esporàdics concerts al Teatro Nacional de l’Havana en una ja quasi definitiva retirada dels escenaris.

El 1949 el va dedicar quasi en la seva totalitat a escriure la seva autobiografia, que es va publicar a finals d'any. El 1950 va participar en una petita temporada al Teatro Martí de l’Havana cantant "Marina" i en dues funcions especials al Palacio de los Deportes d'aquella ciutat: el 15 d'abril "Aida" i el 22 d'abril "Rigoletto", les dues darreres funcions de la seva carrera. Amb elles Lázaro, de seixanta-tres anys, va tancar una trajectòria de quaranta anys al més alt nivell artístic. El 1952 va tornar a Barcelona per establir-s’hi ja definitivament, i va ser rebut al port de Barcelona pels Cors de Clavé i les autoritats del moment. Van ser anys de reconeixements i homenatges. El 1959 Fidel Castro va prendre el poder a Cuba i totes les propietats i el patrimoni del tenor van ser requisats entre 1961 i 1962, de manera que el van deixar quasi sense res. Per sobreviure va decidir dedicar-se a l'ensenyament del cant afrontant, gairebé oblidat, la part més trista de la seva vida. El 26 de desembre de 1961 va ser convidat al programa de televisió "Amigos del Martes" de Franz Johan on va sorprendre a tothom cantant l'ària O paradiso de "L'africana" de manera excepcional i a to, amb setanta-sis anys. El 1963 el Gran Teatre del Liceu li va retre un emotiu homenatge amb la reposició de l'òpera "Il piccolo Marat", tot el teatre dempeus el va ovacionar mentre el tenor saludava des de l'escenari.

El 10 d'abril de 1964 l'alcalde José María de Porcioles li va imposar la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona. Esporàdicament va ser present encara en entrevistes i en alguns articles de premsa, però la seva vida va anar passant ja a l'oblit en el seu petit pis del carrer Ganduxer, des del qual va penjar el telèfon a una trucada personal de Fidel Castro que li prometia la restitució de tots els seus béns si feia un acte públic al seu costat; d’aquest fet en va ser testimoni Ramon Sabatés, el gran dibuixant i amic íntim seu.

A les sis de la tarda del dimarts 14 de maig de 1974, Hipòlit Lázaro va morir a causa d'una insuficiència respiratòria a l'Hospital de Nostra Senyora del Mar de Barcelona. El seu enterrament va ser senzill, sense cap autoritat, i amb només alguns amics com el tenor Pau Civil o els actors Mario Cabré i Joan Capri. Amb vuitanta-set anys va desaparèixer una de les figures més glorioses de la lírica mundial.