Graziella Pareto

Engràcia Enriqueta Àngela Pareto i Homs va néixer a Barcelona, al carrer de les trompetes, filla de Manuel Pareto i Carreras i Àngels Homs i Buqueras.

Va ser filla d'una família benestant. El seu pare fou un reconegut industrial de pintures i colors a l'Hospitalet i la seva mare una soprano de certa fama que va arribar a intervenir en diverses ocasions a les temporades del Gran Teatre del Liceu de Barcelona o del Teatro Real de Madrid i va formar part de moltes companyies de renom a temporades barcelonines actuant en teatres com el Lírico, el Novedades o el Tívoli. És fàcil suposar que vivint en un ambient on la música i el teatre eren tant presents, va ser la mateixa Àngels qui va descobrir les facultats de la seva filla. Tot i així sembla ser que la seva primera gran impressió musical fora de l'ambient familiar la va tenir el 1898 quan el seu pare la va portar a una funció al Teatro Lírico de Barcelona on hi cantava l'òpera "Dinorah" de Giacomo Meyerbeer una jove soprano anomenada Maria Barrientos. L'audició de l'ària Ombra leggera en la veu de Barrientos va provocar en ella un veritable entusiasme i fou el desencadenant per començar a provar la seva pròpia veu. A la mateixa temporada, la seva mare cantava altres títols, cosa que li va permetre conèixer personalment Barrientos i que aquesta fos el seu model a seguir. La separació dels pares va influir negativament en el caràcter de la petita Graziella, que va bolcar tot el seu afecte envers la mare i la "baba", tal i com anomenava a la seva àvia materna que era qui la cuidava mentre la mare cantava.

Les seves qualitats vocals van començar a aparèixer en edat escolar i la decisió d'estudiar cant la va prendre quan començava a desenvolupar-se com una noia alta de bella figura, amb un punt d'elegància i encant personal.

Va rebre les primeres lliçons de cant de Caridad Hernández. Amb ella va estudiar quatre anys i posteriorment va estudiar amb el baríton Ignacio Tabuyo, gràcies al qual després d’alguns anys d'ensenyament privat va obtenir la càtedra de cant al Conservatorio del Teatro Real de Madrid. El 1905 va ser personalment el mestre Joan Goula (fill) qui es va encarregar de la seva formació, i el 1906, amb ell com a director, Graziella amb setze anys es va presentar en públic per primer cop; fou en un concert benèfic al Teatre El Dorado de Barcelona en que va cantar “O d'amor messagera” de "Mireille" de Charles Gounod. En aquell concert hi assistí Antonio Bernis, empresari del Gran Teatre del Liceu, qui després d'escoltar-la, i conscient del gran potencial que tenia, li va oferir debutar al Liceu cantant la part de Micaela de l'òpera "Carmen". Així, amb només disset  anys, Graziella Pareto va debutar al Liceu i als escenaris professionals la nit del 8 de maig de 1906 al costat del tenor Francesco Fazzini i amb un rol més important que el de la seva mare Àngela Homs, que cantava el paper de Frasquita. El diari "El Diluvio" del 10 de març va escriure: "S'ha de senyalar una nota simpàtica, el debut de la senyoreta Pareto, dotada d'una envejable veu de soprano lleugera, que va interpretar la part de Micaela amb la ingenuïtat dels seus anys. No he vist mai major naturalesa al servei d'aquesta part, la més simpàtica i humana de l'òpera". El 14 de març, finalitzada l'òpera "Bruniselda" d'Enric Morera, es va celebrar un ampli concert amb els seus principals intèrprets Ramón Blanchart i Avelina Carrera. Graziella Pareto fou convidada a cantar-hi Spargi d'amaro pianto de "Lucia di Lammermoor" de Gaetano Donizetti. El concert fou dirigit de nou per Joan Goula, i Pareto va aconseguir un gran triomf. La carrera semblava que s’iniciava fermament però encara precisava temps per assolir una plena consolidació. Tota la seva vida Graziella va reconèixer a el pintor i crític d'art Alejandro Saint-Aubin, com el seu gran impulsor ja que aquest va convèncer al seu amic Camilo Bonetti a assistir al seu debut. Bonetti fou un ric empresari argentí que va prendre part en la reconstrucció del Teatre Colón i un gran mecenes de joves artistes. L'èxit del debut de Pareto el va decidir a ajudar la jove noia a la qual veia un grandíssim potencial. Per aquesta raó va oferir una assignació mensual per finançar els seus estudis i pagar-li unes classes de cant a Milà amb el reputat professor i ex tenor Melcior Vidal. A més Bonetti, gràcies als seus contactes, va aconseguir per a la jove soprano un contracte per a enregistrar discs amb la Società Nazionale del Gramófono. Així, el juliol de 1907, Pareto enregistrava deu fragments operístics que es van vendre sota la famosa etiqueta de l'"Angioletto rosso" amb el nom de "celebrità". Fet inaudit perquè en el moment de la seva publicació, Graziella no havia tornat a cantar en públic des del seu debut al Liceu el 1906. Vidal en va tenir prou amb un any d'estudis per considerar que Graziella estava ja preparada per a un nou debut, aquest cop al Teatro Real Madrid. Allà és va presentar la nit del 25 de desembre de 1907 amb l'òpera "La Sonnambula" de Vincenzo Bellini causant una grandíssima impressió. Poc dies després, el 4 de gener,  va cantar "Lucia di Lammermoor" amb el tenor Umberto Macnez veient-se obligada a repetir Spargi d'amaro pianto, ària que Pareto coronava amb un impressionant Fa. El diari ABC del 5 de gener escrivia: "Locura, delirio o como ustedes lo quieran llamar fue lo que se produjo en la sala, conquistada por la magia de la cantante que esta noche ha asistido a su consagración definitiva". Els rumors d'aquest gran èxit van encuriosir fins i tot els Reis que la van convidar, el 13 de gener, a la cort per a un concert privat al costat de Tita Ruffo. El debut internacional va arribar pocs dies després, al Teatro Regio de Parma; es va presentar el 8 de febrer de 1908 en la primera de quatre funcions de "La Sonnambula" . Es curiós constatar que, essent encara menor d'edat, va assignar com a garant seva a Gina Bonini, propietària de la pensió on s'allotjava a Milà, i el dramaturg Carlo d'Ormeville com a representant, ambdós amb un percentatge de beneficis del 5%.

El 19 d'abril de 1908 Pareto va tornar al Liceu per tres esperades funcions d'"Amleto" d'Ambroise Thomas (que van suposar el debut a aquest teatre del baríton Titta Ruffo) i quatre de "Lucia di Lammermoor", consagrant-se ja entre el públic barceloní. De seguida la van comparar amb el seu model, Maria Barrientos, i destacaven que la veu de Pareto era de major volum i carnositat. La cantant va passar una llarga temporada, entre desembre de 1907 i gener de 1908, a Madrid on ja era admirada. Va cantar i debutar, sempre al costat de Titta Ruffo, en rols com Rosina a "Il barbiere di Siviglia" o Gilda de "Rigoletto". Ruffo es va convertir en un dels seus companys d'escena més habituals i amb ell va debutar també a Roma, al Teatro Costanzi amb "Amleto", el 13 de març de 1909 i a Nàpols, l’11 abril al Teatro San Carlo, de nou amb "Amleto" i "Il barbiere di Siviglia". Aquells mesos va aconseguir gran èxits que li permeteren consagrar-se definitivament a Itàlia. Durant la seva estada a Milà a l'escola de Melcior Vidal, Graziella va establir una relació amorosa amb el compositor i pianista Alfonso Giacomo (conegut amb el nom de Gabriele Sibella). Sibella era assistent de l'escola de Vidal i posteriorment fou el responsable d’aquesta escola a la mort del tenor. Va ser molt conegut per compondre cançons com "Girometta", "Sulla bocca dolorosa" o "O bimba bimbetta". La parella va contraure matrimoni a Milà el 20 d'abril de 1909. 

Aquell mateix 1909 va efectuar la seva primera gira per Sud-Amèrica amb una companyia formada per companys com el propi Ruffo, Alessandro Bonci, Dimitri Smirnov o Giuseppe Anselmi. Pareto va debutar al Teatro Colón de Buenos Aires amb "Rigoletto" la nit del 25 de maig i es va presentar cantant un nou rol: "L'elisir d'amore" amb Bonci a partir del 8 de juny. El 25 d'agost la companyia va viatjar a Montevideo per retornar a Buenos Aires el 3 de setembre i concloure-la.

El 1910 Pareto va tornar a Europa, per debutar a Montecarlo en quatre funcions de "Rigoletto". Tenia previst debutar a San Petersburg però un accident de Gabriele Sibella a l'hotel on s’allotjava, la va obligar a cancel·lar aquest contracte. Aquest fet li permeté preparar amb més temps la seva segona i extensa gira Sud-Americana, que va tenir lloc a Buenos Aires i Montevideo. Entre el 5 de maig i l’11 de setembre va cantar tot el seu repertori al costat de companys habituals com Ruffo, Bonci, Perea o Fernando Carpi. Posteriorment va ser les temporades de Madrid i Barcelona les que la van ocupar principalment entre finals de 1910 i inicis de 1911. A Barcelona va presentar-se aquest cop al Teatre Tívoli, el 9 de març, amb "La Sonnambula" al costat del tenor Miguel Mulleras. La crítica va destacar que la veu havia guanyat molta força i agilitat respecte l’últim cop escoltada al Liceu (El Noticiero Universal, 10 març de 1910). Al Tívoli, i sempre amb Mulleras, interpretà també els seus altres dos grans cavalls de batalla: "Il barbiere di Siviglia" i "Lucia di Lammermoor".

Pareto es va preparar per una tercera gira Sud-Americana, aquest cop per terres brasilenyes. Abans, però, va cantar a les temporades de Roma i Catània. El 12 de setembre, amb la "Compagnia Titta Ruffo" va debutar al Teatro Municipal de Sao Paulo amb "Amleto", al costat sempre de Ruffo, amb el que va formar una parella inigualable especialment en aquest títol. El 3 d'octubre la companyia va marxar cap a Rio de Janeiro on va repetir títols per finalitzar  la gira el 7 d'octubre amb "Il barbiere di Siviglia", sempre amb Ruffo i Alessandro Bonci. Pareto tenia però un segon contracte amb l'empresari Antonio Sanjemis, aquest per fer una gira a Cuba. Així doncs, després d'uns dies de descans, va embarcar de nou cap a L’Havana on es va presentar el 14 de desembre amb "La Sonnambula" al Teatro Payret, al costat del tenor Giuseppe Paganelli. El triomf va ser importantíssim. Hem de recordar que Sud-Amèrica era en aquells anys un punt d’altíssim nivell musical, a on tots els grans artistes del moment es presentaven realitzant llargues gires. Entre finals de 1911 i inicis de 1912 Pareto va cantar també al Payret "Rigoletto", "Il barbiere di Siviglia", "Lucia di Lammermoor" i una novetat, "Don Pasquale" de Gaetano Donizetti. Tot seguit va cantar els mateixos títols a poblacions com Matanzas, Cienfuegos o Camagüey, donant per conclosa la gira el 20 de febrer amb "La Sonnambula", al Teatro Heredia de Santiago de Cuba. De retorn a Europa, el 25 de setembre de 1912 va signar un contracte per debutar a Budapest i un segon amb l'agència berlinesa "Salter e Mertens" per la seva presentació a Alemanya.

Entre el 24 d'octubre i el 30 de novembre de 1912 va interpretar "Il barbiere di Siviglia", "Rigoletto", "Lucia di Lammermoor" i "La Traviata" a la Nepopera de Budapest, sempre al costat de cantants locals com Desidier Arany o Andor Gabor, excepte a les dues darreres funcions el 28 novembre "Il barbiere di Siviglia" i 30 de novembre "Rigoletto" en que es va incorporar el tenor letó Hermann Jadlowker. El contracte fou signat per dues temporades i la cantant va tornar a Budapest a partir del 14 de novembre del 1913 sempre al costat ja de Jadlowker. Abans de complir el debut a Berlin, Pareto va incorporar un nou títol al seu repertori: "Roméo et Juliette" de Charles Gounod, òpera que va debutar a Trieste el 19 de gener de 1914, amb Angelo Pintucci com a Roméo. L'èxit, però, no va ser l'esperat, potser per manca de temps per la preparació. Pareto no va tornar a cantar-lo fins vuit anys més tard. Després d'una breu gira per Odessa i Kiev, el 7 de maig es va presentar per primer cop a París, al Théatre des Champs Elysees amb "Lucia di Lammermoor" al costat de Guido Ciccolini i Mario Sammarco i el 9 de maig amb "Il barbiere di Siviglia", al costat de Fernando Carpi. Les funcions a París van suposar un grandíssim èxit personal per la cantant. Després de cumplir compromisos a Itàlia per cantar en poblacions com Cento o Cesena, va reprendre la segona temporada a Budapest.

El 1914 Pareto va cantar només a Itàlia. Va ser present a les temporades de Torino, Trieste, Gènova, Parma, Bérgamo, Firenze i, finalment a Milà on la nit del 28 de desembre va efectuar el seu debut al Teatro alla Scala en unes funcions històriques de "Rigoletto", al costat del tenor català Hipólito Lázaro i el baríton Carlo Galeffi. El març de 1915, després de la temporada al Real de Madrid, va efectuar un altre debut, aquest cop a Montecarlo, on va coincidir per primer cop amb Enrico Caruso. Junts van interpretar tres funcions de "Lucia di Lamermoor" i un concert celebrat el 6 d'abril. A continuació Pareto va signar un contracte amb l'empresari Ettore Casali i la seva dona, la soprano Maria Llàcer per dur a terme una llarga i ben remunerada gira per Espanya, les representacions es van iniciar a Palma de Mallorca el 3 de novembre i van continuar pels teatres Olimpia de València, Zarzuela de Madrid, Principal de Zaragoza, Campos Eliseos de Bilbao i Victoria Eugenia de San Sebastián, finalitzant el 15 de desembre. Al costat d’ella va cantar durant tota la gira un altre nom il·lustre, el baríton Riccardo Stracciari. Tots dos van generar un veritable entusiasme nit rere nit.

El 1916 el va iniciar a l'habitual temporada del Teatro Real de Madrid inaugurant-la amb "La Traviata", el 4 de gener. A continuació va reaparèixer al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 13 de gener cantant el mateix títol al costat d’una llegenda, el veterà baríton Mattia Battistini. A més de "La Traviata" Pareto va cantar "Il barbiere di Siviglia" (alternant-se com a Figaro Battistini i Ruffo) i l'estrena absoluta a Barcelona i al Liceu de "Le nozze di Figaro" de Wolfgang Amadeus Mozart; Pareto va ser Susanna. La temporada es va tancar amb "Amleto" al costat de Tita Ruffo l’11 de febrer i una "Serata d'onore " el 17 de febrer, amb la intervenció del tenor Charles Hackett i el baríton Mattia Battistini. Tot seguit Pareto va tornar a Montecarlo on, a més d'un títol ja habitual com "La Sonnambula" va debutar cantant dues rareses: "Il matrimonio segreto" de Domenico Cimarosa i un rol insòlit per la seva vocalitat com és Mimi de "La Bohème" de Giacomo Puccini; aquest rol el va cantar per primer i últim cop a la seva carrera en només dues funcions, el 26 i 28 de març, amb crítiques poc positives, essent un misteri el motius pels quals va cantar-lo.

Entre maig i juny de 1916 es va presentar en concerts i recitals a Barcelona (el 20 de maig debuta al Palau de la Música Catalana), a Las Palmas (tres recitals al costat del pianista Arthur Rubinstein), a Paris i a Lyon. Tot seguit va viatjar a Itàlia per cantar de nou al Teatro San Carlo de Nàpols. Allà es va presentar la nit del 26 de desembre amb "Lucia di Lammermoor", al costat del tenor Manfredo Polverosi. El contracte amb aquell teatre va continuar fins l’abril de 1917; cantà "La Sonnambula" amb Tito Schipa i va dur a terme diversos concerts. Al Teatro San Carlo va tornar-hi a partir de gener de 1918 per cantar nous títols com "La Traviata", aquest cop al costat del tenor Alessandro Dolci. L'any el va continuar participant a les habituals temporades de Montecarlo i fent una llarga estada a Torí. El 2 de desembre va reaparèixer a la nova temporada del Liceu de Barcelona amb "Rigoletto". A més va cantar "Il barbiere di Siviglia" amb Tito Schipa i una novetat: Zerlina a "Don Giovanni" de Wolfgang Amadeus Mozart, al costat del rol protagonista del veterà Battistini. Durant la seva estada a Barcelona li va arribar una il·lusionant proposta: El director Sir Thomas Beecham la volia fer debutar a Londres a la Royal Opera House de Covent Garden. Pareto va acceptar immediatament i el 12 de maig de 1920 va debutar en aquest teatre amb el rol de Leila de "I pescatori di perle" de Georges Bizet, amb el tenor Thomas Burke sota la direcció de Beecham. Pareto a més va cantar "Don Pasquale" a partir del 15 de maig i "La Traviata" a partir del 5 de juny i va ser contractada per una llarga gira de concerts, anomenats "International Celebrity Subscription Concerts", amb el baríton Dinh Gilly; la gira es van iniciar el 7 de novembre al Royal Albert Hall de Londres per continuar per disset poblacions angleses, finalitzant el 16 de desembre.

El 1921, Álvaro Obregón, cap de govern de Mèxic, va crear la "Compañía del Centenario" amb el propòsit d'organitzar una temporada d'òpera per festejar el centenari de la Independència d'aquell país. Així es va contractar a noms importants com Aureliano Pertile, Tito Schipa, Giulio Crimi, Carlo Galeffi, Ofelia Nieto, Adamo Didur , Claudia Muzio i Graziella Pareto. Es va presentar la nit del 17 de setembre al Teatro Arbeu amb "La Traviata" (alternant-se en el rol d'Alfredo, Pertile i Schipa) per continuar amb "Mignon" d' Ambroise Thomas, "Rigoletto" i "Il barbiere di Siviglia "; el 10 d'octubre va tenir lloc una funció especial de "La Traviata" amb Aureliano Pertile a la plaça de toros El Toreo.

El gener de 1922 Pareto va iniciar l'aventura americana. Maria Barrientos havia deixat el Metropolitan a finals de 1920 i certament Pareto aspirava a succeir-la. Tot i així no va aconseguir mai cantar en aquell teatre. El seu debut a Nova York va tenir lloc el 24 de gener de 1922 a la Manhattan Opera, d’Oscar Hammerstein, empresari que sempre anava a la caça de noms per fer la competència al Metropolitan. Pareto va interpretar dues funcions de "La Traviata" al costat de Tito Schipa per continuar amb "Lucia di Lammermoor" a partir del 11 de febrer, de nou al costat de Schipa, i amb la participació del baríton valencià Vicente Ballester i del tenor mexicà José Mojica que va cantar el rol d'Arturo. Després de diversos concerts a l’Hippodrome, Kismet Temple de Brooklyn o al Carnegie Hall on es va presentar l’1 d'abril, Pareto va signar un contracte amb el Teatre Ravinia Park de Chicago. Aquell teatre va esdevenir en seu centre d’actuacions als Estats Units durant les tres següents temporades; va debutar el 27 de juny de 1922 amb "La Traviata" acompanyada del tenor Mario Chamlee i des de l’inici va esdevenir una de les cantants preferides del públic. Entre 1922 i 1925, Pareto va cantar tot el seu repertori en aquesta ciutat i alhora va incorporar novetats com "Il segreto di Susanna" d'Ermanno Wolf Ferrari (11 i 13 agost de 1922 i 5 d'agost de 1923), "Lakmé" de Leo Delibes (agost de1922, títol que repetirà cada any), "Martha" de Frederick Von Flotow (agost de 1923 amb Tito Schipa i gener de 1924 amb Giacomo Lauri Volpi) o "Fra Diavolo" de Daniel Auber (23 i 25 d'agost de 1924 amb Lauri Volpi. També reprendrà rols molt poc cantats com Micaela de "Carmen"(juliol de 1922 i agost de 1924) o Juliette a "Roméo et Juliette" (15 i 18 d'agost de 1923). El 13 de desembre de 1924, amb "La Traviata" a l'Auditorium de Chicago i al costat d'un dels seus companys més habituals, Tito Schipa, Pareto va cantar la seva darrera funció a Amèrica. Tot seguit va retornar a Barcelona a on l’esperaven amb molta expectació després d’anys d'absència.

El 8 de febrer de 1925 va cantar al Liceu la primera de tres funcions de "Rigoletto" al costat d'Hipólito Lázaro i Carlo Galeffi , en una reedició del cast del seu debut a la Scala de Milà. A aquestes exitoses funcions van seguir dues més d’"Il barbiere di Siviglia", a partir del 12 de febrer, i un concert benèfic celebrat el 20 de febrer. El 25 de febrer va participar en un altre concert benèfic, aquest cop al Teatre Tívoli, amb la participació d'Hipólito Lázaro essent ja les darreres funcions a Barcelona. El 28 de gener de 1926 va cantar la primera de les tres funcions de "La Traviata" amb les que es va acomiadar d'aquest rol i d'aquest teatre, sortint a l'escenari per darrer cop la nit del 7 de febrer.

Pareto fou convençuda per l’empresari Achille Consoli per a signar un contracte per fer una darrera gira per Buenos Aires i Rio de Janeiro, formant part d'una companyia de gran nivell artístic al costat de cantants com Benvenuto Franci, Titta Ruffo, Giacomo Lauri Volpi, Fanny Anitúa, Ezio Pinza o Giuseppe de Luca. El 29 de maig de 1926 es va presentar al Teatro Colón amb la primera de quatre funcions del seu rol estrella, Ofelia a "Amleto", al costat del seu company habitual Titta Ruffo. Les crítiques d’aquelles actuacions no van ser molt positives, destacant la seva pèrdua de volum i timbre respecte altres temporades. Ambdós protagonistes van interpretar a continuació cinc funcions d’"Il barbiere di Siviglia" amb millor acollida. El 4 i 6 de juliol va cantar "Don Pasquale" i el 13 la primera de quatre funcions de "Rigoletto", la seva interpretació de l'ària "Caro nome" no va ser aplaudida al no anar al sobreagut final a la cadència. Pocs dies després Pareto va participar en un homenatge a Angel Guimerà al Centre Català de Buenos Aires on va rebre una calorosíssima rebuda. Tot seguit la companyia va marxar cap a Brasil on va debutar el 16 d’agost al Teatro Lyrico amb "Don Pasquale" i a l'endemà amb "Amleto" amb Titta Ruffo, essent aquesta una de les primeres vegades que es transmetia radiofònicament una òpera. Amb "Rigoletto" (23 d'agost) i "Il barbiere di Siviglia" (28 d'agost) es va posar fi a una gira poc afortunada. El diari “O Paiz” del 29 d'agost informava que Pareto no va obtenir cap aplaudiment després de la seva ària Una voce poco fa ni a la "lliçó de cant" on va interpretar el vals de "Dinorah".

Poc a poc la seva carrera arribava a la fi. El mes de desembre de 1926 es va casar amb el doctor Fernando Arena (després de la mort de Sibella) i l'activitat es va ja reduir dràsticament, de manera que el 1927 no va fer cap actuació. El 4 de juny de 1928 va fer la seva darrera aparició a Barcelona, amb un recital al Palau de la Música Catalana i el 1929 només va participar en dues funcions a Zurich, ciutat en la que el 30 de maig de 1931 va tornar a interpretar "La Traviata" per darrer cop a la seva carrera. Encara, però, hi va haver una darrers moments de glòria al Festival de Salzburg; el 26 de juliol va cantar "Don Pasquale" al cosat de Mariano Stabile, el 30 de juliol "Il matrimonio segreto" de Domenico Cimarosa i el 31 de juliol la darrera funció d’"Il barbiere di Siviglia" de la seva carrera, amb Dino Borgioli.

Molt esporàdicament va acceptar algunes invitacions per participar en concerts benèfics i el 21 de maig de 1935, al "Palazzo dei Duchi Canevari" de Florència, amb un concert, va posar fi definitivament a una carrera de primer nivell mundial. Va fixar el seu domicili a Roma, amb continues vingudes a Barcelona i a Lloret de Mar per descansar. Després van arribar la Guerra Civil i la Guerra Mundial i Pareto, per poder enviar diners a la seva família es va veure obligada a vendre la casa de Lloret. La situació política de la postguerra la va anar allunyant cada cop més de la seva ciutat. Només hi va tornar el 1940 per la malaltia i posterior mort de la seva mare i el 1955 per la del seu germà. Impossibilitada per moure's a causa de l'Alzheimer (enfermetat de la qual a l'època se’n sabia molt poca cosa) i no podent ni tan sols escriure, rebia poques visites d'amics i coneguts mentre poc a poc es deteriorava física i mentalment. Graziella Pareto va morir la nit de l’1 de setembre de 1973 a Roma. La seva discografia va ser important, amb enregistraments efectuats entre 1907 i 1926 en els que podem sentir una veu lluminosa, àgil, amb espectaculars fonaments tècnics i una gran expressivitat que ens permeten comprendre els seus grans èxits en un repertori de soprano lleugera en el que va regnar de manera indiscutible.