Frederic Longàs

Un dels pianistes internacionals més destacats que ha tingut Catalunya durant la primera meitat de segle XX ha estat, sens dubte, Frederic Longàs, que va ser present en importants auditoris d’Europa i Amèrica. Va oferir actuacions remarcables actuant amb formacions com l'Orquestra Música de Cambra de Barcelona, ??l'Orquestra Pau Casals, l'Orquestra Filharmònica de Madrid, les simfòniques de París, Montecarlo, Melbourne i Sidney, la Filharmònica de Nova York o la Filharmònica de Chicago. Com a director d'orquestra, va actuar als teatres d'òpera de Montecarlo, Gran Òpera de Casino de Vichy o al Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel·les, entre d'altres. Va tocar al costat d’intèrprets de prestigi com els violinistes Jacques Thibaud, Eugène Ysaye, Antonio Brosa, Joan Manén i Yvonne Curti, i els violoncel·listes Pau Casals, Gaspar Cassadó i Antoni Sala. Va acompanyar grans cantants com Tito Schipa, Conxita Badia, Mercedes Farry, Lily Pons, Lucrecia Bori, Tomaz Alcaide, Mercedes Plantada, Lawrence Tibbet, Giacomo Lauri Volpi, Jan Kiepura, Amelita Galli-Curci, Margarita Salvi, Rayén Quitral, Feodor Chaliapin, Titta Ruffo, Bidu Sayão o Ninon Vallin. Però és en les seves composicions on sobresurt la seva personalitat i caràcter; cançons com “El piropo”, “Cielo azul”, “Gitana”, “Muñequita”, “Luna castellana”, “Lavandera” i moltes altres van formar part del repertori de molts cantants del moment.

El matrimoni format per Faustino Miguel Longàs, natural de Jaca (Osca) i pastor protestant, i Secundina Torres, nascuda a Barcelona, ??va abandonar la població de Jaca per instal·lar-se a Barcelona. A les nou del vespre del dimecres 18 d'agost de 1894 va venir al món el seu fill primogènit al qual van posar el nom de Frederic. Als quatre anys Frederic va començar el seu primer contacte amb la música de la mà del seu pare i, l'any següent, va iniciar els estudis amb el pianista i compositor Robert Goberna.

El 1903, als nou anys, va fer el seu debut en públic al Palau de Belles Arts de Barcelona. Aquell mateix any la seva família es va traslladar a Maó (Menorca) on el jove Frederic rebria classes de Domenico Bellíssimo i duria a terme algunes presentacions públiques fins al 1907, any en què tornarien a Barcelona. Un cop a la Ciutat Comtal, seria el mestre Joaquim Cassadó qui continuaria la formació musical del jove pianista. L'any següent va ingressar a l'Acadèmia Granados on va rebre classes del gran pianista Joaquim Malats. El 12 d'abril de 1908, amb només tretze anys, va fer un concert al Club Alemany Germania de la plaça Reial de Barcelona, ??on fou presentat com a alumne de l'esmentada acadèmia. Aquell mateix any també va participar en un concert ofert per l'ambaixador d'Anglaterra a Espanya a la seva esposa Lady Bunsen; la premsa va elogiar l'execució de Longàs que va qualificar de brillantíssima.

Al maig de 1911, amb només setze anys, guanyà el segon premi (el primer va quedar desert) en el concurs instituït per l'Acadèmia Granados -consistent en un piano de cua Ortiz Cusó-, en el qual actuava de president el pianista Édouard Risler. En el repartiment de premis d'aquest concurs, que va tenir lloc l’1 de febrer de 1912, Longàs va oferir un recital en què va interpretar la Sonata en si bemoll major de Mozart, "El puerto" d'Albéniz i "Étincelles" de Moszkowski. A l'octubre de 1912 va morir el seu mestre Joaquim Malats, de manera que Frederic va passar a ser alumne de piano del mateix Enric Granados, amb qui també va estudiar harmonia i composició. El 29 de desembre actuà a la Sala Granados amb el violinista Marià Perelló i el violoncel·lista Pere Marés interpretant el Trio op. 49 de Mendelssohn. En aquell moment va arribar a ser considerat un dels més destacats alumnes de Granados. El 1913, de la seva actuació a la Sala Granados, el diari Las Noticias en va dir: “[…] Con su temperamento de artista excepcional [...], imprime a todo cuanto interpreta personalidad exquisita y un interés y una musicalidad como poquísimos. Su energía es vehemente, sin vulgar rudeza; su mecanismo limpio, sorprende por su exquisita precisión y su sencillez personal está a la altura de su arte acrisolado” (17-12-1913, La Voz de Menorca). Al febrer de 1914, amb dinou anys, actua a Saragossa al costat del violinista Antoni Brosa, on obté un èxit considerable.

El 1915 va dur a terme diversos recitals a Barcelona, al costat del Quartet Renaixement, el violoncel·lista Gaspar Cassadó i la soprano Mercè Plantada, amb la qual mantindria una entranyable amistat i oferiria nombrosíssims recitals per tot Catalunya. Del recital amb Cassadó, celebrat el 10 d'octubre al Palau de la Musica, la Revista Musical Catalana (novembre de 1915) en va dir: “En Frederic Longàs és un pianista molt ben dotat. Hom el sent àvid de subtileses, de fineses sonores... L'aplaudírem amb gust”. També el 31 d'octubre va tocar un recital a dos pianos a la Sala Granados al costat de Julià M. Huarte, i durant la primera quinzena de desembre va intervenir com a pianista en els dos recitals que el violinista Joan Manén va oferir al Palau de la Música.

Frederic, amb tan sols vint-i-un anys, es convertia a poc a poc en un dels pianistes més destacats de Barcelona. A principis de 1916 va obtenir un gran èxit al costat del violinista Màrius Mateo, amb qui van aconseguir omplir el Palau de la Música Catalana en els dos primers concerts, i encara en van haver de programar un tercer a petició del públic. Al febrer, el compositor i musicòleg Felip Pedrell ofereix una de les seves conferències en què escull Conxita Badia i Frederic Longàs per a la interpretació de diverses obres de música antiga.

El 24 de març de 1916 es produeix la tràgica mort del seu professor Enric Granados i, arreu d’Espanya, se celebren nombrosos concerts en memòria seva. En alguns hi van intervenir Conxita Badia i el pianista. Tres d'aquests van tenir lloc a Madrid (Societat Nacional de Música), a Barcelona (Palau de la Música) i a Figueres (Sala Edison). Longàs, a banda d'acompanyar diverses cançons, hi va interpretar “El pelele” i una selecció de “Goyescas” (“Requiebros”, “Coloquio en la reja” i “La maja y el ruiseñor”). El 25 de juny de 1916 es va celebrar al Palau de la Música Catalana l'onzè concert, organitzat per l’Associació Música da Camera de Barcelona, en què el pianista tenia una intervenció destacada al costat d'un doble quintet de corda format per professors i alumnes de l'Acadèmia Granados. Arran de la reestructuració de la junta directiva de l'Acadèmia, Longàs passa de ser alumne a professor auxiliar de Frank Marshall, nou director del centre. També el 1916, el pianista ofereix diverses actuacions com a solista a Maó i Santa Cruz de Tenerife.

Durant els anys següents, Longàs serà un dels principals pianistes de l’escena musical barcelonina. Cal destacar la seva participació en recitals acompanyant grans intèrprets com les sopranos Aga Lahovska, Conxita Badia, Rosina Tasso; els tenors Lluís Canalda i Tito Schipa, i els violinistes Joan Manén, Marià Perelló i Màrius Mateo. El 26 de febrer de 1918 interpreta al Palau de la Música la Suite per a violí, piano i orquestra de Joan Manén, al costat del mateix compositor i actuant com a solista. És en el recital amb la cantant Adrienne Meynart, que va tenir lloc a la Sala Aeolian de Barcelona el 12 d'abril, on es donen a conèixer per primera vegada diverses obres compostes pel pianista: "Zapateado", "Cobla" i les "Tres melodías". Aquell mateix any és nomenat sotsdirector de l'Acadèmia Granados. La seva fama és cada vegada més notòria, no només a Barcelona ??sinó arreu de Catalunya.

Paral·lelament a la seva activitat com a intèrpret, Longàs era cada vegada més reconegut com a compositor, faceta en què destacava especialment en el gènere de la cançó. Recordem un article signat per Felip Pedrell a La Vanguardia el 23 d'agost de 1919: “Hoy he de señalar el advenimiento de otro liederista, el autor de la colección recién publicada, «Once lieder». El merecido título de gran pianista que bien ganado posee Federico Longás, este joven artista lo ha empleado dando adecuado relieve a la característica de este género de música, que es el acompañamiento […] para fundirse en el verbo expresivo de la canción y crear un todo estético […] que con toque certero queden delineados los rasgos del drama interior, el impresionismo del alma. […] No hay más que fijarse en el fondo sentimental de cada uno de los «Once lieder» de la colección de Longás, que ha tenido la fortuna de hallar una intérprete excepcional cual es Mercedes Farry, egregia y genial cantante […]”.

El 1920, amb vint-i-cinc anys, Longàs fou sol·licitat per acompanyar les cantants Andreua Fornells i Magda Greslé, el violinista Francesc Costa i el violoncel·lista Gaspar Cassadó. Inicia l'any amb una actuació al costat del famós tenor Tito Schipa als Estats Units. És nomenat director artístic de la Sala Aeolian de Barcelona, ??on té l'oportunitat de tocar al costat d'importants intèrprets del moment com la violoncel·lista Aurèlia Santcristòfol, el pianista Juli Pons o les cantants Conxita Badia, Maria Josefa Regnard, Alice Chesselet i Carme Manero, la qual el 27 de gener de 1922 interpreta els quinze lieder que Longàs havia compost fins a aquell moment. Al mateix temps, el pianista no deixa de desatendre les seves classes de piano i continua oferint recitals en altres sales de la ciutat. El 28 d'abril de 1922 actua de nou al costat de la violoncel·lista Aurèlia Santcristòfol al Palau de la Música, ??interpretant la Sonata de Rakhmàninov i la Sonata op. 69 de Beethoven, entre altres obres. A mitjans de 1923 deixa la direcció de la Sala Aeolian i marxa de viatge per acompanyar Tito Schipa en la seva gira artística per Amèrica del Nord, Mèxic i Cuba; en total hi van dur a terme més de setanta-cinc concerts amb els quals van obtenir èxits importants.

Al juny Longàs torna a Barcelona i l’1 d’octubre de 1924 funda l'Acadèmia Albéniz al costat de Josep Caminals i Josep Maria Roma. El 13 de novembre participa en un recital al Palau de la Música, compartint escenari amb el violoncel·lista Antoni Sala, interpretant la Sonata de Richard Strauss i amb l'estrena absoluta de les Sonates de dos joves compositors catalans, Antoni Marquès i Climent Lozano. A principis de 1925 és nomenat director artístic de la Sala Werner. En aquesta sala va protagonitzar nombrosos recitals amb cantants com Mercè Plantada (amb una sèrie de concerts retransmesos per Ràdio Barcelona), la soprano Maria Josefa Regnard i els tenors Antonio Díaz-Calleja i Ricardo C. Lara, que van estrenar cançons seves. Una d’aquestes, "El piropo ", dedicada al mateix Lara, obtindria una extraordinària popularitat fora d'Espanya un lustre més tard. També cal destacar l'èxit que va aconseguir al costat del tenor Emili Vendrell Ibars en una actuació a la Sala Olympia de Barcelona.

Al març de 1925 el Gran Teatre del Liceu va rebre el famós compositor Richard Strauss, el qual va dirigir l'Orquestra Pau Casals en tres ocasions. Com a solista al piano fou requerit Frederic Longàs, que va interpretar "Le bourgeois gentilhomme" op. 60 i la Suite sobre danses de Couperin per a petita orquestra i piano. A l'estiu de 1925, acompanyat del prestigi adquirit, el pianista funda la seva pròpia acadèmia, l'Acadèmia Longàs, amb seu al passeig de Gràcia de Barcelona. Entre 1925 i abril de 1927 l'activitat de concerts del pianista és molt intensa i actua tant com a solista, com en recitals de cambra o acompanyant cantants. Entre els concerts d’aquells anys cal destacar els següents: els més de vint concerts amb Mercè Plantada; els recitals amb el baríton Maxim Rysikov, les sopranos Suzette Issòr, Andreua Fornells, Conxita Badia, Elvin Isas i la contralt Concepció Callao; concerts amb els violoncel·listes Josep Maria Viñas, Bernardino Gálvez i Gaspar Cassadó; actuacions al costat dels violinistes Joan Manén, Fernando Guerín, Yvonne Canale, Enric Casals i Martín Cabús, sense oblidar-nos del gran èxit que van tenir els dos recitals al costat del violinista Francesc Costa al Palau de la Música els dies 8 i 11 de desembre de 1926. També el 30 d'octubre de 1925, al Palau de la Música, va interpretar el Concert en do major per a dos pianos de Bach al costat del pianista Blai Net i l'Orquestra Pau Casals dirigida pel mateix Casals.

A principis de maig de 1927 Longàs marxa cap a París on es reuneix amb Tito Schipa per iniciar una nova gira per diverses capitals europees, que acabarà a Madrid i Barcelona ??on el cèlebre tenor actua al costat de la soprano russa Mariana de Gonitch. Al setembre de 1927, Longàs es casa amb Clotilde Huberti Sargatal a l'església de la Bonanova de Barcelona. Huberti era una excel·lent pianista, formada a l'Escola Vidiella, amb la qual Longàs es complementava molt bé, tant en l’àmbit personal com musical. Gairebé sense lluna de mel, Longàs, a finals de mes, viatja als Estats Units on, amb Tito Schipa, iniciaria una nova gira de concerts de tres mesos. Aquesta gira es va allargar molt més del previst. Mentrestant, les seves cançons es feien cada vegada més populars i van començar a formar part dels repertoris de molts cantants. Durant la gira amb Schipa, el dissabte 2 de febrer de 1929, mor la seva esposa Clotilde a causa d'una meningoencefalitis fulminant, i Longàs no pot assistir al funeral ni a l’enterrament. Quan arriba a Barcelona el pianista pateix una gran commoció i una depressió important. A l'última quinzena d'agost reprendrà les seves classes i també els concerts al costat de Mercè Plantada.

A mitjans de setembre de 1929 viatjà a Itàlia en companyia de Tito Schipa i iniciaren una nova sèrie de concerts per Europa en una gira que acabava al Gran Teatre del Liceu. A principis de desembre, tots dos artistes visitaren de nou Amèrica del Nord on tenien contractes per actuar durant tot el 1930. En aquest mateix any se li va concedir al pianista el títol de Cavaller de l’Orde de la Corona d'Itàlia. I encara més, Editions Salabert edita la seva obra per a piano "Aragón", que havia dedicat al gran pianista Vladimir Horowitz.

El 1931, arran de les actuacions de Tito Schipa i Frederic Longàs al costat de la soprano madrilenya Margarita Salvi a la Civic Opera de Chicago, neix entre el pianista i la cantant una relació sentimental que durà Longàs a establir la seva residència a París. A partir d’aquell moment, les presentacions en recital de Margarita Salvi al costat de Longàs comencen a ser freqüents, especialment a la capital francesa. A la primavera de 1933 se celebra a París el matrimoni entre Frederic Longàs i Margarita Salvi. El pianista manté la seva activitat artística al costat de Tito Schipa a tot Europa i continua fent recitals amb la seva esposa. Del recital que el pianista va dur a terme al costat de Schipa a París el 27 de maig de 1933, el crític Roger Crosti de Le Ménestrel en comenta: "La interpretació de Longàs destaca per una exquisida sonoritat, una pulsació alhora segura i delicada, el ritme precís, però alhora vellutat" (2-6-1933).

El 4 de gener de 1934 Longàs dirigeix ??"Doña Francisquita" d'Amadeu Vives, al Teatre de Montecarlo, on actua Margarita Salvi. El 3 d'abril de 1934 neix a París el que seria el seu únic fill, Fernando. Mentrestant ofereix diversos concerts a París amb la soprano Ninón Valli i amb la pianista i compositora Germaine Tailleferre. L'any següent el matrimoni participa en una recepció de l'ambaixador espanyol a París, on actuen al costat del seu amic el violoncel·lista Gaspar Cassadó. A la capital francesa acompanya el baríton Celestino Sarobe (Sala Gaveau), Conxita Badia en diversos concerts i Lily Pons al Théâtre National de l'Opéra Comique. D'un recital de piano amb obres de Granados que va oferir a la Poste Parisienne de la capital francesa, a principis de juny de 1935, el crític M. A. de Miollios en va comentar: "Coneixem les seves admirables obres per a piano i les encantadores cançons [...]. Longàs com a pianista no és menys remarcable, cal escoltar les seves mans nervioses i fines crear els primers acords al piano, per quedar subjugats a l'encant d'una interpretació particularment seductora. Els seus «pianos» són d'una dolçor indefinible que emocionen i la potència de la seva sonoritat revela una comprensió apassionada que mai sobresurt dels límits d'un mestratge perfecte i d'una possessió molt segura del seu talent..." (8-6-1935, Journal de Fourmies). El juliol de 1936 els sorprendria, vivint a l'estranger, l'inici de la Guerra Civil Espanyola.

Entre 1937 i 1940 Longàs i Salvi fixen la seva residència als Estats Units, on desenvolupen la seva activitat artística; resideixen primer a Chicago i posteriorment a Nova York. Durant aquesta etapa va continuar duent a terme extenses gires al costat de Tito Schipa pels Estats Units i Austràlia. El pianista també va actuar al costat del violoncel·lista Víctor Granados, fill del compositor, del pianista Julián Huarte, i acompanyà els tenors Enrique Ruiz i Carlyle W. Bennett, entre d'altres.

A mitjans de 1940 el matrimoni s'estableix a Buenos Aires i, des d'allí, el pianista manté la seva activitat al costat de Schipa actuant en ciutats sud-americanes com Montevideo, Rio de Janeiro o Salvador de Bahia. La relació musical entre Schipa i Longàs va ser molt intensa i es va mantenir al llarg de més de vint anys, de manera que el tenor sempre comptava amb el pianista tant per acompanyar-lo en les seves extenses gires com per preparar nou repertori. Schipa va interpretar molt sovint en els seus concerts cançons de Longàs i algunes d'aquestes com "Luna castellana", "En effeuillant la marguerite" o "Gitana" van ser gravades pel tenor en disc. El pianista va tenir l'oportunitat de tocar obres per a piano, pròpies i d'altres autors, en molts dels recitals que va fer al costat del tenor.

El 1940 acaba la composició del "Concierto español" per a dos pianos. A Buenos Aires Longàs presenta l’obra al compositor Jaume Pahissa, el qual li suggereix convertir-la en una obra per a piano i orquestra. El mateix Pahissa, per petició expressa del compositor, s'encarrega de dur a terme l'orquestració del segon piano. A la capital argentina el pianista signa un contracte amb Radio El Mundo on actuaria dues vegades per setmana en un espai radiofònic anomenat La media hora de Federico Longás. Finalment, el 6 d'abril de 1941 el pianista estrena com a solista a Buenos Aires el seu concierto español" al costat de l'Orquestra de Radio El Mundo, dirigida pel mateix Jaume Pahissa. L’obra, formada per tres moviments titulats "Andalucía", "Cataluña” i "Aragón", va obtenir un important èxit tant de crítica com de públic.

Fins a mitjans de febrer de 1942 el pianista i Margarita Salvi van participar en nombrosos concerts a l'Argentina, alguns d'ells benèfics. A més a més, Longàs va actuar com a solista al costat de l'Orquestra Filharmònica Santa Cecília dirigida per Kurt Pahlen. L'art d'acompanyar cantants continuava formant part de la seva activitat artística principal, de manera que va participar en nombrosos recitals al costat de cantants com Cristina Maristany, Amanda Cetera, Hina Spani, Armida Teniolo, Tomaz Alcaide, Alberto Arrieta, Domingo Mastronardi, Gino Frossini o Horacio González Alisedo. En un bon nombre de concerts continuaven interpretant-se les seves cançons. També durant aquesta època va col·laborar amb els famosos ballarins Clotilde i Alexander Sakharoff.

A partir de l'abril de 1942, el pianista és nomenat director artístic de la Radio Sociedad Nacional de Agricultura (SNA) de Santiago de Xile, de manera que el matrimoni es desplaça a la capital xilena on residirien ja la resta dels seus dies. A Xile va dur a terme nombroses actuacions al costat de Margarita Salvi i la poetessa Carmen Moreno, encadenant els seus contractes amb diverses emissores de ràdio xilenes. Són destacables els concerts en què el pianista va acompanyar els violinistes Jascha Fridman i Jaime Chernik, i les sopranos Rayen Quitral, Judith Fonts i Matilde Broders.

Mentrestant, a Nova York, Filadèlfia i Chicago, obtenia un gran èxit el seu "concierto español", interpretat pel pianista George Copeland sota la direcció de Leopold Stokowsky. A mitjans de 1942 el pianista i la seva dona decideixen fundar una escola de cant a Santiago. A l'abril de 1943 es du a terme amb gran èxit la primera audició a Xile del "concierto español" al Teatro Central de Santiago, amb Longàs com a solista i una orquestra formada per a l'ocasió dirigida per Juan Casanova Vicuña. El pianista també forma un trio, anomenat Trio Clásico, al costat del violinista Víctor Tevah i el violoncel·lista Hans Loewe.

L'activitat de concerts de Longàs, paral·lelament a l’activitat pedagògica a l'escola, es va mantenir amb actuacions en què va acompanyar el violinista Stephen Tertz i cantants com Rosita Cortés, Laura de Vianna, Enzo Cavalli, Raúl Hernández o Susana Lys. El 1945 va tenir lloc al Teatro Municipal de Santiago l'estrena de la seva opereta "La reina del Ariel" amb llibret de Gabriel de Lara. L'obra va gaudir d'un gran èxit i fou traduïda a l'anglès i publicada per l’Edward B. Marks Music Corporation de Nova York. A mitjans de desembre de 1945 es va presentar al Teatro Municipal de Santiago el concert a càrrec d'alumnes de l'Acadèmia de Cant Salvi-Longàs, amb una destacada actuació de Margarita Salvi acompanyada per Frederic Longàs com a director d'orquestra.

Fins a finals de 1954, Longàs i Salvi van continuar oferint gires de concerts per diferents ciutats de Xile i l'Argentina, sense deixar d'actuar en presentacions a la ràdio i difondre les composicions del mestre.

El 1964 al Teatro Municipal de Santiago s’hi va celebrar un homenatge al pianista amb la participació de molts artistes, i alumnes i exalumnes de la seva acadèmia. Al cap de quatre anys, i després d'una llarga malaltia, el pianista va morir el 17 de juny de 1968. Les seves restes reposen al Cementiri General de Santiago de Xile.

Frederic Longàs va ser un home modest i senzill, dotat d'un gran talent musical, que sempre es va guanyar l'amistat de tot aquell que el va conèixer. La seva absoluta entrega i amor per la música li van permetre desenvolupar-se com a músic eclèctic actuant com a solista, com a músic de cambra, acompanyant cantants, dirigint orquestres o component. Va escriure més de dues-centes cançons, moltes de les quals van ser interpretades i gravades per importants cantants com Emili Vendrell, Graziela Pareto, Tito Schippa, Conxita Supervia, Bidu Sayão, Conxita Badia, Tomàs Alcaide, Mercè Plantada o Hipólito Lázaro. Entre les cançons més famoses hi ha les següents: "Cançó de bressol", "Muñequita", "Pensant en tu", "El piropo", "La guinda", "Cançó de traginers", “La piel de mi amada”, “Luna castellana”, “Cielo azul”, “Sevillana”, “Andalouse”, “Plors”, “Flor tardana” o “La noia bonica”. Les composicions pianístiques creades per Longàs també han format part del repertori d'importants intèrprets. Entre les seves obres per a piano més destacades hi trobem: “Zapateado”, “Cádiz”, Aragón”, “Vals grotesco”, “Preludio”, “Granada”, “Nocturno”, “Ronda”, “Madrigal”, “Catalana”, “Bolero rítmico”, “Sevillana”, “Mi jota”, “Aragón” i el “español” per a piano i orquestra.