Francesca Vidal

Francesca Vidal Puig va néixer a Barcelona el 7 de juny de 1880 en el si d’una família benestant, ben posicionada socialment i culturalment. Els seus pares van ser Francesc Vidal Jevellí i Mercè Puig Calvó. El seu avi matern fou Bernat Calvó Puig, compositor i director de música de la Societat Filharmònica de Barcelona. El pare de Francesca (Frasquita, com l’anomenaven habitualment) era considerat una de les persones amb més gust dins del món de les arts decoratives. A Barcelona va fundar una indústria, pionera a tot Espanya, de disseny i construcció de mobles, llums, reixes, marcs i tot allò que tingués relació amb les noves tendències europees en decoració. També va ser capdavanter en la importació de peces de decoració dels millors artesans d’arreu del món. Amb el temps fou un dels més importants moblistes d’Europa.

Frasquita va ser la cinquena de dotze germans: Flora (que va morir al poc de néixer), Mercè, Lluïsa, Júlia, Maria, Frederic, Marta, Carlota, Claudi, Rosina i Teresa. Els pares tenien les idees molt clares respecte a la formació que volien per a les seves filles: les educarien com a ciutadanes del món i per a l’Art. Per aconseguir el seu ideal, van escollir bones escoles, les noies de petites anaven a l’Escola Parroquial de les Corts i de jovenetes a les Dames Irlandeses o Germanes de Loreto de Sant Gervasi, una de les escoles de més prestigi de Barcelona. Tant per raons familiars com personals, a casa dels Vidal i Puig la música era una de les arts més cultivades i tots els fills van rebre una formació musical molt sòlida. Malgrat que es començaven a assentar les bases de la formació musical a Barcelona amb la creació del Conservatori del Liceu i de l’Escola Municipal de Música, els Vidal i Puig van preferir les classes privades per als seus fills. Isaac Albéniz, amic del pare, Enric Granados i Josep García Jacot, entre d’altres, seran professors a casa dels Vidal i Puig. També la mare era bona pianista i va ensenyar les filles. A la filla gran, la Mercè, li agradava molt el piano i va tenir de professors Isaac Albéniz, Enric Morera i Enric Granados, entre d’altres; va arribar a ser una molt bona pianista i professora de música a més de compositora. La segona filla, la Lluïsa, tenia molta predisposició per al dibuix i va arribar a ser una pintora notable. La tercera filla, la Júlia es va dedicar al violí.

Frasquita, ja des de molt petita, com les seves germanes Mercè i Júlia, demostrava una gran facilitat per la música. Era sensible, intel·ligent i amable. De petita va estudiar piano i violí però l‘instrument amb què va sobresortir fou el violoncel, que estudiava amb Josep García Jacot, també en aquells moments professor de Pau Casals. En aquella època hi havia poques dones que toquessin el violoncel perquè la societat el veia com un instrument indecorós. A la dificultat de traginar l’instrument de grans dimensions s’hi afegia el fet que les dones havien de respectar les bones maneres mentre tocaven, col·locant l’instrument davant dels genolls amb les cames juntes o bé posar-lo en un costat. Així forçaven el cos fruit d’un torçament esgotador que els homes no havien de patir.

A diferencia d’altres pares, Francesc Vidal volia preparar les seves filles perquè es poguessin guanyar la vida en cas de necessitar-ho, però sobretot somniava poder fruir de la música a casa. De ben joves Mercè, Júlia i Frasquita van formar el Trio Vidal i sovint tocaven per als pares i els amics. El 1893, quan Frasquita tenia només tretze anys, el trio va oferir amb èxit un concert en la inauguració del Palau Güell.

El gener de 1896 Pau Casals va començar a donar classes de violoncel a Barcelona després d’haver passat un temps amb la família a Madrid, estudiant amb el comte de Morphy. Frasquita Vidal va ser una de les seves primeres alumnes. Ella tenia quinze anys i ja tocava molt bé, ell n’havia fet dinou i ja era un gran artista, tot i que encara no era reconegut internacionalment. Gràcies a les seves classes va progressar notablement. Sentia una gran devoció pel mestre, segons explicava ella mateixa molts anys més tard. La primera vegada que Casals els va visitar, ella l’escoltava darrere una porta i no podia entrar a saludar-lo perquè estava plorant d’emoció. Aviat la seva relació de professor i alumna es va anar aprofundint fins a convertir-se en una amistat que s’ampliaria a les famílies de tots dos. Amb el temps, Frasquita es va enamorar de Pau Casals però el violoncel·lista no va correspondre al seu amor en aquell moment.

A partir de 1896 tota la família Vidal i Puig va començar a estiuejar a Sitges on participaven activament en les Festes Modernistes impulsades pel pintor Santiago Rusiñol. Els actes culturals a Sitges tenien un gran èxit: teatre, exposicions, conferències i música omplien els dies i les nits de la vila, i els Vidal i Puig en gaudien en companyia de les millors famílies estiuejants. Diverses nits, a casa de la família, s’hi reunien músics i amics aficionats, entre els quals Enric Morera, per fer concerts de música de cambra; vetllades musicals en què participaven les germanes Vidal i de les quals gaudia una part del poble. Durant les seves estades a Sitges, les germanes feien llargues excursions amb el violinista belga Mathieu Crickboom i la seva dona, que s’havia traslladat a viure a Barcelona; a partir de 1897 Crickboom seria el director de la Societat Filharmònica de Barcelona i formaria part d’un quartet amb el violinista Josep Rocabruna, el viola Rafael Gálvez i Pau Casals, i d’un trio amb Casals i Enric Granados.

Frasquita, Júlia i Mercè continuaven treballant, perfeccionant-se en els seus instruments i esperaven amb il·lusió les nits dels dissabtes per tocar a casa per a familiars i amics. La primera actuació important del trio a Barcelona va tenir lloc a la Sala Estela l’11 de desembre de 1899, un concert organitzat per la Societat Filharmònica de Barcelona. En el recital van interpretar el Trio en re major de Beethoven i el Trio en mi menor de Saint-Saëns, i Frasquita i Mercè la Sonata per a violoncel i piano de Grieg. La Vanguardia del 17 de desembre va dir: “Las señoritas Mercedes, Júlia y Francisca Vidal, se presentaban ante el público por primera vez, para ejecutar todo un concierto. De la difícil prueba salieron no ya solo bien libradas, sino extraordinariamente aplaudidas. Observose en ellas un fuerte temperamento artístico y un cabal equilibrio de facultades, que les presta decisión, buen gusto, delicadeza y fidelidad en la interpretación […]”. L’èxit del concert fou tal que van tornar a ser convidades a tocar l’11 de gener de 1900 per la mateixa Societat; en aquella ocasió van interpretar la Sonata per a violoncel i piano en la major de Beethoven i el Trio en re menor de Schumann i un Trio de Mendelssohn. D’aquest darrer concert el diari La Publicidad va dir: “Las citadas artistas dieron nueva muestra de su seguro mecanismo, interpretando al mismo tiempo con mucha sensibilidad los pasajes mas culminantes de dichas composiciones y especialmente el andante de Schumann, delicado y hondamente sentido, la Sonata de Beethoven que fue acentuada con seguridad e intención, y el andante de Mendelssohn en que se distinguieron las tres artistas”.

L’any 1899 Pau Casals torna a París i allà triomfa i comença la seva carrera internacional com a solista. Frasquita manté l’amistat amb ell i es retroben a Sant Salvador on el mestre passa els Nadals i els estius. Durant la temporada 1900-1901 Frasquita és convidada per la Societat Filharmònica a actuar com a solista amb una orquestra dirigida per Mathieu Crickboom; en el cinquè concert de la temporada interpreta el Concert per a violoncel de Saint-Säens, la “Tarantelle” per a violoncel i orquestra de Popper i el Concerto grosso en re menor de Händel, acompanyada d’Emilio Meriz i del mateix Crickboom com a violins solistes. Mentrestant les seves germanes Júlia, Mercè i Maria s’enamoren. Fou a partir d’aquell moment que a la casa dels Vidal i Puig succeïren fets que van enterbolir l’ambient familiar i que afectaren molt profundament Frasquita en el terreny emocional . El pare, de tarannà molt conservador, no va voler adaptar-se als nous temps en el seu negoci i, a poc a poc, degut al sorgiment d’una fornada de nous artistes, va començar a tenir importants problemes econòmics. Per altra banda, tota la família va haver de suportar amb duresa el seu caràcter extremadament intransigent. El filòleg i literat Manuel de Montoliu va demanar fins a tres vegades la mà de la seva filla Júlia i el pare la hi va negar. Finalment ella el va acceptar sense l’autorització paterna, però des d’aquell dia va tenir prohibit visitat la llar familiar. Altres germanes van decidir marxar de la llar: la Lluïsa va anar a París a estudiar pintura, la Maria va marxar a Alemanya i la Mercè es va casar finalment amb el pintor Victorià Amell.

A poc a poc Frasquita esdevé una figura del seu instrument i és molt ben valorada per grans músics que havien pogut veure de primera mà la seva evolució musical des de ben jove. Granados, Albéniz, Crickboom i Casals foren els quatre grans intèrprets que li van donar suport en tot moment en el seu desenvolupament artístic com a intèrpret. A partir de 1901, Frasquita comença a donar classes a l’Acadèmia Granados on a vegades, en vetllades musicals, toca a duo amb Pau Casals. El 23 de febrer de 1902 participa en un nou concert de la Societat Filharmònica en què toca de nou la Sonata en la major de Beethoven, aquest cop acompanyada per Isaac Albéniz al piano, i el Trio en si bemoll major “Arxiduc” de Beethoven amb Albéniz i Crickboom. Amb relació a aquest concert El Diluvio del 5 de març d’aquell any deia: “Discípula la señorita Vidal del ilustre Casals, toca como su maestro, y con esto está dicho todo; pero aún podemos decir mas, y es, que nos gusta mas que su maestro, […] porque su contenido artístico y virginal actitud cautivan los sentidos y la inteligencia de los espectadores”. El 1903 i 1904 actua de nou en diverses ocasiones per a la Filharmònica. El novembre de 1903 fa dos concerts. El primer amb Granados i Crickboom, de tal manera que substituïa Casals en aquest trio que ja havia donat diversos recitals amb gran èxit en anys anteriors. Aquest fet és molt destacable ja que suposa una plena confiança artística en la jove violoncel·lista per part d’aquest dos músics. Van interpretar trios de Haydn, Beethoven i Mendelssohn i l’”Andante” i “Scherzo” de Franck. El crític Geroni Zanné del diari Joventut del 26 de novembre digué: “No tenim paraules per lloar el treball dels tres meritíssims artistes. Tots feren meravelles d’expressió i d’execució, compenetrant-se les veus dels instruments de manera prodigiosa. Tot el concert fou un devessall de sentiment, de vigor, de riquesa de matisos, de dicció pura […]”. El 27 de novembre va participar en un nou concert amb els mateixos dos músics al qual s’afegiren el violinista Mariano Perelló i el viola Juan Forns per interpretar el Quintet amb piano de Schumann. En aquell recital el públic va tenir ocasió d’escoltar Frasquita i Granados interpretar les “Variacions simfòniques” de Boëllmann i l’”Allegro apassionato” de Saint-Säens. El Trio Crickboom-Vidal-Granados va fer com a mínim tres concerts més a Barcelona durant el 1904 en què van interpretar obres de Grieg, Beethoven, Mozart, Schubert i Lalo, entre d’altres autors. El diari de La Academia Calasancia del 16 de juny de 1904 comentava: “De la Srta. Vidal que tantes veces hemos aplaudido en la Filarmónica, hay que hacer constar con la mayor satisfacción que en cada concierto da una nueva prueba de su perfección en el arte a que se dedica; interpreta las composiciones con la dicción más correcta, el sentimiento más exquisito y aquella difícil seriedad en la expresión que solo alcanzan verdaderos maestros”.

En aquell moment a Frasquita se li oferí la possibilitat de fer una gira per Europa amb Mathieu Crickboom i Enric Granados. Ella va decidir no participar-hi per escrúpols morals, atesa la seva condició de dona. Aquesta actitud conservadora, heretada del seu pare, no fou compresa per les seves germanes Lluïsa, Maria i Júlia. En aquest moment prenia probablement de manera molt conscient l’opció de no desenvolupar una carrera d’intèrpret. També, com a causes principals d’aquest canvi de rumb, cal afegir-hi la difícil situació familiar que tingué lloc a partir de 1905, i per altra banda la dissolució de la Societat Filharmònica de Barcelona aquell mateix 1904. Des d’aleshores Frasquita es va dedicar quasi exclusivament a la docència i les seves presentacions públiques foren molt escasses.

L’any 1905 una germana de Frasquita, Carlota, mor de la verola. El pare se sent culpable de la seva mort per no haver permès que la vacunessin i cau en un estat de profund desànim que desemboca en una greu depressió que s’allarga durant dos anys. En aquells moments Frasquita s’assabenta de la relació de Pau Casals amb la gran violoncel·lista portuguesa Guilhermina Suggia; plora, perd la gana i cau també en una depressió. Francesc Vidal deixa el negoci i un dels seus fills, Frederic, decideix mantenir-lo. El pare marxa de casa per viure en una masia a prop d’Olot i Frasquita dedica diversos mesos, ajudada d’algunes de les germanes, a cuidar-lo. Des de principis de 1905 la situació a la família Vidal i Puig fou dramàtica i la tensió va anar en augment; amb les dràstiques reduccions de despeses, tant a casa com al taller ningú no tindria ja autonomia econòmica. A finals de 1905 el pare torna a Barcelona i decideix trencar amb la seva esposa. Un any més tard, recuperat de salut, reprèn la feina al taller.

El 1908 en alguna de les vetllades que tenien lloc a casa de Pau Casals, Frasquita va fer amistat amb Felip Capdevila, íntim amic del violoncel·lista. Al cap de poc temps es van prometre i l’any següent es van casar. Capdevila era un home agradable, de bona família, honrat i catalanista. Tenia un negoci de calefaccions i era membre de la Cambra de Comerç. Home culte i introduït en el món de la cultura, sempre va donar suport a la carrera musical de la seva dona ja que n’era el principal admirador. A l’Acadèmia Granados, on Frasquita era professora de violoncel, els alumnes eren fills de famílies benestants: hi havia Miguel Bertran de Quintana i Carles Vidal iQuadras, entre d’altres, així com els fills de Granados. La tradició dels recitals d’estiu a casa del Dr. Andreu, bon amic de la família, es mantenia. En alguna ocasió Frasquita va fer algun concert en la formació de trio juntament amb el violinista Mariano Perelló i el pianista Ricard Vives, ambdós professors de l’Acadèmia. També el 21 de desembre de 1913 la violoncel·lista va fer un concert a la Sala Granados amb Perelló i Granados interpretant trios de Beethoven i Schubert. El 1912 Pau Casals trenca la seva relació amb Gilhermina Suggia i dos anys més tard, l’abril de 1914, es casa inesperadament amb la cantant americana Susan Metcalfe. L’octubre de 1914 mor el pare de Frasquita.

El 24 de març de 1916 mor Enric Granados i Frasquita perd un gran amic i un company de professió. Frasquita continua donant classes a l’Acadèmia Granados i els estius els passa amb el seu marit a Sant Salvador, amb la família Casals. L’amistat permanent i duradora al llarg de molts anys amb els Casals desemboca en una relació mútua de plena confiança i intimitat, en què són tractats com dos membres més de la família.

El 1919 es crea l’Institut Musical Casals. Frasquita n’és la professora de violoncel i s’encarrega de formar durant molts anys un bon nombre de grans violoncel·listes com Ernest Xancó, Lluís Millet i Farga o Pilar Casals (neboda del mestre, filla d’Enric Casals), entre molts altres. El 1920 es crea a Barcelona l’Orquestra Pau Casals, un dels somnis del músic des de feia anys. Pau Casals crea la formació per tal que Barcelona es pugui equiparar musicalment a les grans ciutats del món. Frasquita i el seu marit s’impliquen de ple en el projecte i esdevenen dues figures clau en el seu desenvolupament al costat de Joaquim Pena i Carles Vidal i Quadras. Felip Capdevila n’era el tresorer i Frasquita s’encarregava de l’organització. El 1921, durant les seves extenses gires, Casals es posa malalt degut a una greu afecció als ulls. Quan arriba a Barcelona Felip i Frasquita l’ajuden en tot el que poden i l’animen mentre dura la malaltia. Però a començaments d’agost Felip emmalalteix i mor de manera sobtada degut a una infecció als pulmons. Felip Capdevila era una persona abnegada, bondadosa i molt estimada. Tota la família Vidal i Puig l’apreciava molt; va aconsellar i ajudar la família, fins i tot econòmicament, en més d’una ocasió.

Un cop vídua, Frasquita va prosseguir les seves tasques a l’orquestra potser fins i tot amb més intensitat. Assistia a tots els assaigs, continuava portant l’arxiu de partitures i sempre estava disposada a resoldre qualsevol problema. Ben aviat va començar a visitar més assíduament Sant Salvador i les seves estades allà eren llargues. La relació epistolar entre la mare de Pau Casals, Pilar Defilló, i Frasquita esdevé cada cop més íntima; les cartes parlen per si mateixes, de l’estimació que la mare tenia pe Frasquita en qui troba una amiga que l’escolta i li dona consol, i en qui confia perquè tingui cura del fill. Enric Casals recorda que Frasquita estava molt per casa i era com una tieta més de la família. El seu germà Carles, de petita, li deia Tití i amb el temps fins i tot el Pau l’anomenaria Tití en la intimitat familiar.

Casals passava cada vegada més temporades a Barcelona, ho feia sempre que les gires li ho permetien. El 1928 trenca la seva relació amb Susan Matcalfe. Casals volia el divorci però ella s’hi va negar dues vegades. Molt disgustat no li ho va demanar més. A partir d’aleshores i de forma naturalFrasquita fou la persona que acompanyà, amb l’amor i l’atenció de sempre, Pau Casals. L’Enriqueta Casals, neboda del violoncel·lista, recorda que feien vida de parella, encara que cadascú tenia la seva cambra. Frasquita era menys feminista i més conservadora que les seves germanes, potser per aquesta raó sempre es feia dir senyora Capdevila. El 1930 Pau i Frasquita ja eren madurs, ell tenia cinquanta-quatre anys i ella cinquanta i se sentien molt còmodes l’un amb l’altre. La gent es va habituar a veure’ls junts i molts donaven per fet que eren parella.Frasquita s’encarregava de l’administració del patrimoni de Casals i li organitzava la vida.

Uns anys més tard Pau Casals va comprar tot l’edifici sencer de la rambla de Catalunya núm. 94. A la part del davant del pis 2n 2a hi van viure a partir de 1935. La part del darrere l’ocupava l’Institut Musical Casals. En una habitació Enric Casals donava classes de violí, en una altra Frasquita classes de violoncel i en una tercera es feien classes de piano. Encara hi havia un altre espai per a l’oficina de l’Orquestra Pau Casals on treballava també Frasquita. L’Orquestra suposà un dels projectes més fructífers i importants del músic. Barcelona fou un punt de trobada dels millors compositors, directors d’orquestra i intèrprets del moment gràcies a l’Orquestra. La música contemporània, les grans obres del repertori internacional i la música de compositors catalans van conviure en els interessants programes dels més de tres-cents concerts que van tenir lloc a la ciutat. Fou un projecte cultural i social de gran abast, liderat i finançat pel mateix Pau Casals que va comptar amb el suport de Frasquita, la qual fou en tot moment la seva mà dreta. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el juliol de 1936, aquest extraordinari projecte va quedar truncat per sempre.

A finals de desembre de 1936 Pau i Frasquita viatgen a Prada de Conflent on s’havia refugiat el seu amic Lluís Guarro. Durant el viatge tenen un important accident de tren del qual, per sort, surten il·lesos. Posteriorment retornen a Barcelona i Casals reprèn les gires de concerts. Frasquita viu més temps a Sant Salvador, angoixada esperant el retorn del mestre. Veient que la situació a Espanya és cada cop més complicada, Pau Casals i Frasquita decideixen marxar a l’exili. Escullen anar a Prada de Conflent, perquè és terra catalana i coneixen la població. S’allotgen al Grand Hotel i allà Casals acull quasi tots els seus nebots per allunyar-los de la guerra. Pau i Frasquita anaven junts a visitar els camps de concentració; veure la misèria en què vivia tanta gent fou una experiència molt dura. Casals rebia moltes cartes de refugiats que li demanaven ajuda i ell enviava una carta amb diners iunes paraules de consol. També rebien constantment visites perquè molta gent volia parlar amb ell, Frasquita era qui els rebia primer i decidia qui podia veure el mestre. Veient la situació, el violoncel·lista va iniciar una sèrie de concerts per ajudar els refugiats catalans i espanyols, i es va embarcar en una labor constant que duraria molt anys, la d’escriure cartes i més cartes per demanar ajuda. En va fer milers, d’aquestes cartes. Segons recorda Josep Padró, un refugiat del Vendrell a qui Casals va rescatar de ser enviat als camps de concentració alemanys, Frasquita fou la persona que més a prop va estar del mestre. Això sí, estava al seu costat amb molta discreció, sempre l’acompanyava però evitant protagonismes. També remarca, com totes les persones que la van conèixer, que era una dona molt elegant.

Un cop finalitzada la Guerra Civil, i després d’un intent frustrat de marxar a l’Argentina, s’estableixen en una petita caseta anomenada Ville Collete a Prada de Conflent. En aquella casa van conviure amb el polític i escriptor Joan Alavedra i la seva família, que vivien a la planta baixa. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la vida a França s’anava complicant cada dia i tot era dificultós. Ja escassejaven els aliments, cada vegada faltaven més coses i les comunicacions amb Espanya eren cada cop més difícils. El novembre de 1942 Alemanya agafa el control de la França no ocupada i la vida de Pau i Frasquita es fa encara més difícil. Se sentien amenaçats pels soldats de la Gestapo que un cop fins i tot van fer una visita sol·licitant que Casals anés a Alemanya a tocar per al führer; ell donà totes les excuses que se li van ocórrer i sortosament van acabar marxant. La decisió de quedar-se a França tants anys va ser clarament del mateix Pau Casals. Ell estava compromès amb Espanya i els republicans i a Prada de Conflent estava a prop dels camps de refugiats i allà el podien visitar amics i familiars. Un d’aquests amics era el poeta i polític Ventura Gassol que vivia refugiat a prop de Canes i amb qui es veien sovint.

Les dificultats per aconseguir aliments, roba o llenya encara augmenten el 1944 i no els queda cap més remei que demanar ajuda a familiars que s’havien quedat a Catalunya. Frasquita no recorda un hivern tan fred i llarg com aquell. Finalment va acabar la guerra i el primer dia ja va arribar a Casals una invitació per anar a tocar a Anglaterra; va fer el seu primer concert al Royal Albert Hall de Londres amb l’Orquestra de la BBC el 27 de juny de 1945 i hi va congregar dotze mil persones. Casals era un heroi humanitari. Posteriorment intentà que Gran Bretanya influís contra el govern feixista espanyol; malgrat tot l’esforç s’adonà que els seus intents no servien de res, va quedar molt decebut i va perdre les ganes de seguir tocant. Entre 1946 i 1947 rep diversos homenatges a França en què l’acompanya Frasquita. A la primavera de 1946 fa una gira per Suïssa, fins que a finals d’any decideix no tocar en cap país que reconegui el règim de Franco. Retirat de la vida pública, comença a dedicar-se a la docència i a compondre, d’aquesta manera durant els següents deu anys podrà orientar part de la seva energia a ajudar els refugiats.

Després de deu anys d’estada a Ville Colette, Casals i Frasquista es traslladen a una casa més gran i més adient i li posen de nom “El cant dels ocells”. S’apropava el bicentenari de la mort de Bach (1950). En aquells anys, parlar de Bach era pensar en Casals perquè ell havia recuperat les seves sis suites per a violoncel. Sorgeixen diverses iniciatives per organitzar un festival commemoratiu amb la seva indispensable presència. Alexander Schneider, brillant violoncel·lista resident als Estats Units, li proposa organitzar un festival en aquell país i li demana la seva participació. Casals renuncia a participar-hi per motius de consciència. Finalment un estimat amic de tota la vida de Casals, el pianista Mieczyslaw Horszowski, dona la solució a Schneider: si Casals no va Amèrica, Amèrica ha d’anar a Prada de Conflent. I així va ser com es va organitzar un festival a la petita vila del sud de França. Frasquita es va il·lusionar molt amb el projecte i una vegada més es va abocar a ajudar en tot el que estava al seu abast. De feina no li’n va faltar durant l’organització del Festival Bach, que va resultar formidable. El Festival va oferir set setmanes d’intensa i estimulant activitat musical amb grans intèrprets, durant les quals es van enregistrar diversos concerts en disc.

En vista de l’èxit assolit en el primer festival, el 1951 van voler repetir l’experiència i així va néixer el Festival Pau Casals que va desenvolupar-se amb gran èxit durant molts anys. El 8 de desembre de 1953 Enriqueta Casals, neboda del mestre i gran amiga de Frasquita, es casa amb Vicent Touron, un home agradable i bona persona que es va guanyar la confiança de la família. L’Enriqueta fou una de les nebodes que més temps va estar al costat de Frasquita i del violoncel·lista en aquells anys per ajudar-los en el dia a dia. Un cop casada, Enriqueta continuà passant gran part del dia amb els seus tiets. El 1954 Enriqueta quedà embarassada i li demanà a Frasquita si volia ser padrina de la criatura. Ella va acceptar l’oferiment molt contenta. El Festival Pau Casals de 1954 va ser l’últim que va veure Frasquita. Casals continuava donant classes la resta de l’any i viatjava de tant en tant, especialment a Suïssa. El temps que li quedava el dedicava incansablement als refugiats, ja que, per desgràcia, molts encara vivien en la pobresa.

L’octubre de 1954 Frasquita acompanya Casals a Suïssa i allí es posa malalta. Des de feia un temps tenia dolors abdominals, però ara es trobava tan malament que tenia por de morir allà mateix. Al cap de pocs dies retorna a Prada de Conflent i a partir d’aleshores, ja molt malalta, rep sovint les visites de diversos dels nebots, fills del seus germans Frederic, Claudi i Mercè. Algunes nebodes es queden per ajudar i Teresa, dona de Lluís Casals (germà de Pau), bona amiga de Frasquita des de fa anys, es queda amb ells una llarga temporada. Malgrat el greu estat de salut, Pau Casals no va consentir que Frasquita acabés els darrers dies en un hospital. Pau desitjava casar-se amb la seva companya de tants anys però pel civil era impossible, ja que encara estava casat amb Susan Metcalfe. Però, i per l’església? Pau utilitzà tots els recursos per convèncer el capellà de Prada de Conflent i així, el dia 30 d’octubre de 1954, Pau Casals es pogué casar in articulo mortis amb Frasquita, la dona que va estar al seu costat en els bons temps però sobretot en els temps difícils. El 18 de gener de 1955 Frasquita mor a la casa de Prada de Conflent. El Pau està molt afectat i vol portar la seva dona a Sant Salvador per enterrar-la a la tomba que la família Casals té al cementiri del Vendrell, on reposa la seva mare, Pilar Defilló. Segons les seves paraules, la seva mare i Frasquita eren les dues dones més importants de la seva vida. Pau Casals va retornar a Catalunya per uns dies per poder enterrar la seva esposa. Les autoritats espanyoles no li van posar cap problema. Casals va fer el viatge en el cotxe de Vincent Touron, amb escorta d’honor de la Guàrdia Civil espanyola, des de la frontera fins al Vendrell. Es va quedar una setmana a Catalunya, on va poder visitar casa seva, la família i els amics. A Barcelona, va anar al pis del carrer Rosselló on havia viscut Frasquita abans de marxar a l’exili. Ella havia disposat que Pau podria escollir el que volgués entre les seves pertinences. Pau es va emocionar mentre passejant pel pis li venien al cap les imatges del passat. Va triar quadres i altres objectes que van dur més tard a Prada de Conflent.

En una carta a un amic, Casals diu de Frasquita que li agrada recordar-la com una part de la seva ànima: “[...] la mort de la Tití (com l’anomenava familiarment), m’ha dut a un estat de buidor i convulsió que m’aïlla de la realitat. Totes les meves sensacions i emocions han canviat per mi i dins de mi”. El 25 de març de 1955 escriu a Maria Teresa Vidal Canadell, neboda de Frasquita: “[...] En cada u de vosaltres veig i sento en el meu cor un eco de la que ha sigut el meu àngel estimat i junt amb la meva mare el més gran tresor de la meva vida”.

Al diari anglès The Strad s’hi va publicar un article al cap de tres mesos de la mort de Frasquita, signat per M. B. S.: “La notícia de la recent mort de Mme. Francisca Vidal porta un dolor profund a tots els molts que la van conèixer com la mestressa del Canigó i la seva presència al Festival Casals. Era humil en el seu intent de protegir el destí del professor. La seva dignitat innata li va portar molts amics de qualsevol rang, edat o nacionalitat. Ella era per a tothom una part integral a la vida del cercle de Prada de Conflent. Pocs però que només la coneixen per això s’adonaven de la seva pròpia categoria instrumental [...]. Ella va decidir fer del violoncel la seva carrera quan només tenia deu anys, en un moment en què tal ambició no era comuna en una noia espanyola de bona família. Va ser de les primeres alumnes de Casals, cap visible de violoncel de l’escola de Granados i la secretària de l’Orquestra Pau Casals [...]. El coneixement de la seva pèrdua irreparable és de gran rellevància ja que una figura única i estimada ha marxat per sempre. Les seves qualitats de saviesa, amabilitat, coratge i el seu record viuran per sempre...”.