Francesc Costa

Francesc Costa i Carrera va néixer a Barcelona l’11 de febrer de 1891, al carrer Bonaire del Born, al barri de la Ribera. Morí a la mateixa ciutat el 16 de setembre de 1959.

Va viure a la plaça de Tetuan número 14, on el seu pare, que també es deia Francesc i era de Fornells de la Selva, regentava una vaqueria i un petit local de begudes. La seva mare, Ventura, venia de la Pobla de Segur. L’any 1896 a Barcelona hi va haver una forta epidèmia de verola. El pare, el fill i una filla van caure greument malalts. El noi i el pare es van salvar, però els va quedar la cara plena de marques; la germana morí. Les marques eren tan visibles que, al pare, la gent del barri li deien el Gravadet.

El pare volia que es dediqués a l’arquitectura, però en Cisquet, com l’anomenaven, s’engrescà a estudiar música gràcies a un amic i començà a estudiar solfeig i violí amb el mestre de música de l’Escola Municipal de Cecs, Félix de Santos, format amb Pablo Sarasate.

Als deu anys el van matricular a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb el violinista Clemente Ybarguren, deixeble de Jean-Delphin Alard i gran amic de Sarasate. Durant la seva estada a l’Escola Municipal de Música va conèixer Eduard Toldrà, estudiant de violí quatre anys més jove que ell. Entre ells va iniciar-se una gran amistat que perduraria tota la vida.

El 16 de novembre de 1907, amb setze anys, tenim constància del que podria ser el seu primer concert, acompanyat pel pianista Ricard Vives. L’any següent va obtenir la millor puntuació en un renyit concurs i va guanyar una pensió de l’Ajuntament de Barcelona per continuar els seus estudis de violí al Conservatori de Brussel·les amb el professor Alfred Marchot, deixeble i gran amic d’Eugène Ysaÿe i de Mathieu Crickboom.

A Brussel·les, amb només dinou anys, li van concedir el prestigiós Premi Van Hal, en el qual participaven joves d’arreu d’Europa. Davant l’alt aprofitament dels estudis de violí, l’Ajuntament de Barcelona li renovà la pensió amb 2.000 pessetes més. Costa va acabar els estudis a Bèlgica al desembre de 1910, i va obtenir el Primer Premi en els exàmens finals tocant el Concert núm. 1 de Max Bruch. Tant el seu professor Alfred Marchot com el públic assistent van alabar molt el seu gran virtuosisme.

En agraïment a l’Ajuntament pel seu mecenatge, el 4 de març de 1911 va oferir un recital al Palau de la Música Catalana amb el pianista Tomàs Buxó. Va obtenir molt èxit i la Revista Musical Catalana en va fer una crítica molt positiva: “Els progressos que en Costa ha fet són realment extraordinaris. Avui és ja un violinista de primer ordre. Té un mecanisme excel·lent, toca amb una seguretat i una ardidesa admirables. Té un temperament de vertader virtuós. Pot augurar-se-li, si no es descuida d’insistir, un esdevenidor brillantíssim. [...] Un èxit, en definitiva que consignem amb goig”.

Després d’aquest recital va tornar a Brussel·les per ampliar els estudis. A finals del mateix any s’establí a París on començà una gran carrera concertística. Va actuar com a solista a les principals sales de la ciutat, com la Salle Pleyel i la Malakoff. Sovint era sol·licitat per tocar als cercles més selectes del panorama musical parisenc. Les seves interpretacions despertaven sempre una gran admiració i se li començaven a obrir perspectives d’una important trajectòria internacional. Durant la seva estada a França també va fer concerts a Anglaterra, Alemanya, Àustria, Egipte i Turquia.

El 1914, en esclatar la Primera Guerra Mundial, es troba a França i decideix tornar a Catalunya. Els barcelonins tenen referències dels grans èxits que ha obtingut en diferents capitals europees i hi ha molta expectació per escoltar Francesc Costa, tal com evidencia la premsa de l’època: “Crece el interés para asistir al concierto que, organizado por la “Asociación de Música da Camera”, dará mañana jueves, día 15, el reputado violinista Francisco Costa, secundado por el conocido pianista Ricardo Vives”.

L’èxit va ser tan aclaparador (la premsa va parlar de “ruidoso éxito”) que es va programar un segon concert el 24 d'octubre amb entrada lliure a l’acabada d’inaugurar Sala Mozart, perquè tothom qui desitgés conèixer aquest gran violinista ho pogués fer. Tot i ser un dia plujós i fred, la sala estava plena i va rebre excel·lents crítiques.

Entre 1914 i 1919 Costa va col·laborar amb el gran pianista valencià Tomás Terán (que després s’establiria al Brasil amb Villa-Lobos). Varen fer concerts arreu d’Espanya i van obtenir èxits a totes les capitals. En referència al concert d’abril de 2015, a la Sala Filarmónica de Bilbao, la Revista Hispano-Americana va publicar: “Emana tal fuerza de toda su persona, que los nervios del público acaban por ponerse al unísono de los suyos. Francesc Costa es un sugestionador, un domador de públicos y estos se le rinden sin resistencia, sin examen, aceptando sus exuberancias de mímica, humillados, vencidos”.

Durant el seu pas per Bilbao, el duo Costa-Terán va visitar el Palau de Llodio. Luis de Urquijo Landecho, segon marquès de Bolarque, mecenes i musicòleg, va donar un violí Pietro Guarnieri del 1735 a Costa i un piano de cua a Terán.

A Barcelona, el 31 de desembre de 1915, va gravar alguns discos per a La Voz de su Amo interpretant amb el pianista Guillem Garganta obres de Bach, Kreisler i Franz Schubert. El 1915 i el 1917 va dur a terme concerts per Andalusia i el Rif amb el pianista Fernández-Benítez i, alguns, amb el gran violoncel·lista Juan R. Casaux.

El 1919 va començar a fer concerts amb el Trio Francesc Costa - Gaspar Cassadó - Blai Net. El 1920, gràcies a l’empresa de concerts Quesada & Grassi, va fer una gira per Sud-amèrica amb el pianista valencià Leopoldo Magenti. La gira va incloure ciutats com Buenos Aires, Rosario, Montevideo o Bogotà. La Revista Musical Catalana se’n feu ressò reproduint alguns paràgrafs del diari El Día de Montevideo. Les crítiques evidenciaven que Costa tenia una forma de tocar única, pròpia, amb una tècnica que utilitzava per fer art i no per mostrar el domini virtuós del violí.

Aquell mateix any (1920) començà a treballar com a professor de violí a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que més tard esdevindria Conservatori Municipal de Música, situat al Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella. A partir d'aquest moment va centrar els seus concerts a Barcelona i en diferents ciutats espanyoles presentant-se arreu com a “violinista català”. Era molt conegut per la societat del moment i tenia un gran èxit; de fet, durant la dècada dels anys vint va ser portada de diferents revistes de l’època.

Amic de molts artistes, Costa tenia una fesomia molt peculiar i un caràcter franc i obert. Va ser immortalitzat en més de mil obres, entre fotografies, pintures, escultures, dibuixos i caricatures. Destaca l’escultura que li va fer Pau Gargallo entre 1920 i 1923.

L’any 1924 se celebrà la primera edició del Premi Parramon. Francesc Costa, Mathieu Crickboom, Eduard Toldrà, Frank Marshall i Miquel Llobet en varen ser els membres del jurat. Guanyà el tercer primer premi el jove violinista Joan Coll Gili. Anys més tard, el 27 de maig de 1931 la seva alumna Rosa Mas guanyaria el Premi Parramon.

El públic esperava amb entusiasme cada concert de Francesc Costa. El 1924 va tornar a actuar al Palau de la Música, acompanyat del pianista Antoni Farrarons. La crítica musical del moment va afirmar que “l’auditori es desfogà en ovacions al final de cada temps, però molt especialment en l’Adagio, dit amb tanta expressió i vehemència, el seu record és dels que perduren. Fins i tot, el públic no era pas cansat d’escoltar les belleses que el violinista català sap produir i, entre ovacions, li calgué executar encara dues obres fora de programa. El seu record són d’aquells que no s’obliden”. Aquest darrer comentari ens informa d’aquell punt on l’artista es comunica de tal manera amb el públic que ja formarà part de la seva memòria cultural. És difícil trobar comentaris d’altres intèrprets amb aquesta intensitat.

Durant la carrera concertística de Francesc Costa, on més a gust se sentia per retrobar-se amb el seu públic era al Palau de la Música. Al Centre de Documentació de l’Orfeó Català hi ha documentats més de cent concerts, des del 1911 fins a la dècada dels cinquanta.

És interessant remarcar el suport que va donar als compositors catalans contemporanis estrenant les seves obres. El 1925 al Palau de la Música, amb l'Orquestra Pau Casals dirigida pel mateix Casals, estrenava el Concert per a violí i orquestra de Juli Garreta, i el 1926 va estrenar la Sonata per a violí i piano de Jaume Pahissa.

Durant la dècada dels anys vint, a través de l’entitat Concerts d’Estiu, va oferir recitals a diferents indrets de Catalunya. Artistes com Mercè Plantada, Joan Manén o Emili Vendrell també actuaren en aquests concerts. Al mateix temps, Costa va tenir un protagonisme important dins els Concerts Blaus, sessions musicals selectes i íntimes que se solien celebrar al Palau. El 1926 participa en tres concerts acompanyat del pianista Frederic Longás. Al darrer varen estrenar la Sonata per a violí i piano d’Enric Morera. Les crítiques foren molt bones: “Art ple de passió i d’intensa expressivitat; el públic que l’escoltava embadalit li dedicà fervorosos aplaudiments; interpretacions perfectíssimes; brillantor i puresa; ha triomfat novament el nostre violinista”.

Durant la tardor del 1927 va dur a terme una important gira de concerts per diverses ciutats espanyoles acompanyat pel pianista Alberto Roca. A finals de setembre i principis d’octubre va tocar a Salamanca. La crítica va dir: “Costa ha tocat per tot Europa, nord i est d’Àfrica, i té la perfecció tècnica d’Elman, Kobelik i Zimbelist, amb una bellesa de so i expressió, que no té cap rival entre els artistes del violí”.

Durant tots aquests anys va compaginar la tasca docent amb els concerts. Durant les gires, el seu amic Eduard Toldrà s’encarregava de portar la seva classe. Entre el 1927 i el 1931 als Concerts Blaus el va acompanyar el pianista Alexandre Vilalta. El 1929 estrenen al Palau “Altitud” de Frederic Mompou. Costa també tocà com a solista amb l’Orquestra d’Estudis Simfònics dirigida per Eduard Toldrà interpretant el Concert de Mendelssohn. En l’anunci, Costa és considerat com “l’artista de l’expressió i de l’emoció”.

El 4 de març de 1934 va celebrar un altre recital al Palau de la Música acompanyat al piano per Vilalta. El concert tornà a ser un èxit de públic i, segons la crònica al Butlletí de l’Orfeó, “Costa és un artista que ja té el seu públic, fidel i devot, que no es cansa pas mai d’escoltar i aplaudir”. Costa, sempre compromès amb la creació contemporània, va interpretar amb Vilalta el “Duo concertant” d’Igor Stravinsky, obra composta el 1932.

Els concerts de Costa al Palau de la Música sempre tenien un gran èxit; per als admiradors eren una tradició de cita obligada. El crític Joan A. Rosales remarcava la gran unió de Costa amb el violí: “El gran músic entregat a l’instrument, i com si tots dos a l’ensems es desfessin, convertint-se el resultat amb aquella música tan agradable”.

El 1936 al Teatro Español de Madrid va oferir tres concerts com a solista, amb una orquestra dirigida per José María Franco i on compartí escenari amb el cèlebre pianista Jorge Bolet. Alguns d’aquests concerts foren radiats en directe per Unión Radio.

Des de l’inici de la Guerra Civil Espanyola fins al 1938, no hi ha constància de cap concert del violinista. El 22 d’agost de 1938 surt publicat a la Gaseta Municipal de Barcelona que l’Escola Municipal de Música atorga a Costa una llicència d’un mes per fer concerts a l’estranger.

El 28 d’octubre de 1939 a la revista Destino sota el titular “Reaparición de Francisco Costa”, Xavier Montsalvatge (gran amic i deixeble de Costa) va escriure una detallat article en què incideix en el gran amor que el públic li té, tant per la qualitat de les seves interpretacions com per l’acurada elaboració dels programes, que van des del lirisme més sublim fins al virtuosisme més espectacular.

Com a mostra de la popularitat del violinista, cal destacar que fou protagonista d’un documental. El director de cinema Ignacio F. Iquino, al març del 1940, va gravar un documental musical de deu minuts anomenat Concierto Costa, amb la productora Emissora Films. La pianista que va acompanyar-lo durant el rodatge fou Mercedes Font. Sembla que aquest documental s’ha perdut, ja que un incendi va destruir la nau de Castelldefels on Iquino guardava tots els materials cinematogràfics.

Durant la postguerra va fer concerts per Catalunya compartint escenari sobretot amb el pianista Blai Net i amb Eduard Toldrà. En l’àmbit espanyol tenim constància d’un concert el 1948 a Las Palmas de Gran Canaria, acompanyat de la joveníssima pianista Alícia de Larrocha.

El 1945 va guanyar la plaça de professor de virtuosisme al Conservatori Superior de Música de Barcelona, amb una retribució de 3.000 pessetes l’any. Durant els anys que fou professor de violí a l’Escola Municipal i després al Conservatori va tenir grans alumnes com Rosa Mas, Rafael Ferrer, Jacinta Torner, Adrià Sardó, Delfina Garayoa, Xavier Montsalvatge o Mercè Wert.

Francesc Costa es va casar als cinquanta-nou anys amb Berthe Willotte, vídua del seu amic Melcior Marial. Tots tres s’havien conegut a l’època d’estudiants a Brussel·les. A partir de 1950, per problemes de salut, les actuacions del violinista van ser més esporàdiques. El 27 de maig del 1950 Costa i Toldrà van interpretar el Concert per a dos violins de Bach com a solistes dirigits per Ernest Bour al Palau de la Música. El juny de 1955 fou entrevistat per la periodista María Dolores Orriols a la revista Liceo. A l’entrevista parlava de diferents anècdotes de la seva vida musical.

Francesc Costa era molt conegut i apreciat pels cercles artístics de l’època. Se’l podia veure a La Pinacoteca del Passeig de Gràcia i formava part de La Colla, un grup d’artistes i intel·lectuals que es reunien a casa del col·leccionista Francesc Pérez de Olaguer per fer-hi tertúlia. Mompou, Toldrà, Olga Sacharoff o Otho Lloyd en formaven part.

El novembre de 1956, amb motiu del 75è aniversari del Reial Cercle Artístic es va celebrar al Palau de la Música un recital de Francesc Costa. Va interpretar el Concert de Tartini i la Simfonia espanyola de Lalo. Montsalvatge va escriure: “Tocó en inferioridad física, sobretodo en la segunda parte de la audición, que fue colapsada por un calambre que agarrotó su mano izquierda”. Tot i això, va agrair a Costa tot el que representava per a la vida artística barcelonina.

La seva darrera actuació a Barcelona va tenir lloc el 20 d'abril de 1958, amb motiu del cinquantenari del Palau de la Música. Al mes d’agost, al Jardins de l’Orfeó Vigatà, va oferir el seu darrer concert. En l’article signat per A. Ll. podem llegir: “Costa tuvo una noche totalmente feliz”; va tocar “La follia” de Corelli i el Concert de Tartini. El públic el va aplaudir amb entusiasme.

El mes de novembre de l’any 1958 va ser el president del jurat d’un concurs de violí organitzat per Joventuts Musicals de Barcelona i el Patronat del Festival de Música de s’Agaró, per adjudicar dos violins donats pel mecenes nord-americà Thomas Fwich. En el jurat també hi havia Joan Massià i els deixebles de Costa, Xavier Montsalvatge i Rafel Ferrer.

El juny de 1959, ja malalt i a més de 39 de febre, va formar part per segona vegada del jurat del Concurs Marguerite Long-Jacques Thibaud a París. Aquest fet demostra el seu alt sentit de dignitat, compromís i professionalitat.

Francesc Costa va traspassar el 18 de setembre del 1959 com a conseqüència d’una malaltia hepàtica. Els diaris ABC i La Vanguardia li van dedicar espais importants. Xavier Montsalvatge va fer un escrit d’homenatge a la revista Destino el 26 de setembre i encara un altre de més complet, amb la biografia, el repertori, les gires, els pianistes acompanyants i recordant la seva relació d’amistat.

De forma pòstuma, l’any 1974, la seva esposa Berthe Willotte va organitzar el Concurs Nacional de Violí Francesc Costa, amb un premi de 25.000 pessetes. Els concursants havien de tocar, a més de capricis de Paganini, obres del repertori de Costa, com la Simfonia espanyola d’Eduard Lalo o Tzigane de Ravel.

La darrera informació que fa referència al violinista és l’homenatge que el Reial Cercle Artístic li va fer el 15 de desembre de 1998 per commemorar els quaranta anys de la seva mort. Hi van assistir Xavier Turull, la filla d’Eduard Toldrà i familiars i amics de Costa. El violinista català Francesc Costa va ser un gran exemple de força, dignitat, perseverança i compromís, i va posar sempre la seva tècnica i el seu virtuosisme al servei de l'art.