Ernest Xancó

Ernest Xancó va néixer a Barcelona el 21 de desembre de 1917. Des de ben petit va viure en un ambient musical molt propici per desenvolupar-se com a músic: el seu pare, Josep Xancó, era botiguer al Pla de la Boqueria (a l’antiga Casa Cotchet) i violinista amateur, i la seva mare, Hermínia Creixell, era una molt bona pianista i exercia com a professora a l'Orfeó Barcelonès. El seu tiet, Alfons Xancó, també era professor de música i dirigia orfeons i agrupacions musicals.

Als quatre anys ja va començar a demostrar interès pel violoncel i als cinc la seva mare va començar a ensenyar-li les primeres nocions de solfeig. Al set anys va entrar al Conservatori de Música del Liceu on estudià violoncel amb Bernardino Gálvez, piano amb Guillem Garganta, i teoria i solfeig amb Joaquim Zamacois i Domènec Forns. La seva evolució en l'aprenentatge del violoncel fou molt ràpida i rebé en tots els cursos les màximes qualificacions. L'any 1931, amb tretze anys, va fer les seves primeres presentacions en públic al mateix Conservatori i ja aleshores els diaris destacaren el seu gran talent; la crítica de La Veu de Catalunya i de Ritmo lloaven la seva intuïció i sensibilitat musical, i la gran agilitat que demostrava. A partir d’aquell any va començar a fer diversos concerts arreu de Catalunya, molts d'ells de caràcter benèfic, acompanyat sempre al piano per la seva mare. Entre els concerts d'aquella etapa destaquen els que va fer el 1932 al Palau de la Música de Barcelona, al Teatro Español de Madrid i a Portugal, compartint escenari i acompanyat al piano pels cèlebres Carles i Giocasta Kussrow Corma, dos nens prodigi, alumnes de Frank Marshall, que causaven gran sensació per la seva extraordinària precocitat. Aquells recitals foren importants per al violoncel·lista perquè li permeteren tenir el primer contacte amb Giocasta, la qual al cap dels anys seria la seva primera muller.

El 1933, amb catorze anys, aconsellat pel seu professor Bernardino Gálvez, ingressà a l'Institut Casals, després de ser escoltat per Pau Casals. A l'Institut fou alumne de Francesca Vidal sota la supervisió del mateix Casals. Simultàniament continuà estudiant harmonia i contrapunt amb Josep Barberà al Conservatori del Liceu. Aquell 1933 va tornar a actuar al Palau de la Música en un recital en què també participaren la pianista Alícia de Larrocha de vuit anys d’edat, i la violinista Rosa García Faria. En aquella ocasió Xancó, acompanyat de la seva mare, interpretà Kol Nidrei de Max Bruch i l'Allegro appassionato de Camille Saint-Saëns entre d'altres obres. També el 1933 va obtenir gran èxit en un recital a l'Orfeó Gracienc acompanyat del pianista Pere Vallribera amb obres de Händel, Bach, Tartini, Fauré, Popper, entre d'altres autors. A partir de 1934 va establir-se a París per perfeccionar-se a l'École Normale. Durant aquella etapa va estudiar composició amb Nadia Boulanger. Al desembre de 1935, com a punt culminant de la seva etapa formativa, guanyà el Premi Parramon, davant d'un jurat presidit pel compositor Jaume Pahissa. El 1936 va actuar dos cops amb la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon; interpretà amb èxit el Concert en re major de Haydn i la crítica va elogiar la seva execució alhora que destacà la maduresa d'estil, la sensibilitat i la calidesa del so. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, al juliol de 1936, residia a París. El 1937, sota el patrocini del comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya, va dur a terme una gira pel sud de França amb el pianista Carles K. Corma. La crítica francesa va dir de les seves interpretacions: “El seus greus són d'una gran bellesa i plens d’apassionament, els seu aguts d'una puresa infinita. Els atacs justos i la delicadesa del seu arc arrenquen del seu violoncel notes amples i pures que omplen la sala, i que són el segell indiscutible del més destacat alumne de l'escola de Pau Casals”.

El 1938 Ernest Xancó es casà amb Giocasta K. Corma. Van iniciar aleshores un carrera artística formant duo i fent concerts a França on hi residien. Entre les seves actuacions d'aquell temps cal destacar el recital que van fer a la Sala Gaveau de París, sobre el qual el cèlebre crític Emile Vuillermoz va escriure al diari Excelsior el següent comentari: “Considero aquests dos artistes espanyols com els més eminents intèrprets de la darrera generació en música de cambra...”. Segons indiquen programes de mà de concerts posteriors, abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial també va actuar a Bèlgica, Holanda, Itàlia i Alemanya.

El febrer de 1939 Xancó i la seva esposa van tenir la seva primera filla, Elsa. Posteriorment tindrien tres fills més: Tristan, Manon i Ernesto. A l'agost, davant l'amenaça del nazisme i l'imminent esclat de la guerra, Ernest Xancó va decidir marxar amb la família a Xile en el vaixell Winnipeg. El 1940 sorprenentment van tornar a Barcelona per iniciar una nova etapa duent a terme concerts a duo pel país; actuaren a Barcelona (Palau de la Música), València, Madrid i d'altres ciutats interpretant sonates de Händel, Strauss, Brahms, Grieg i obres de petit format. Aquells anys Xancó va iniciar-se en la direcció d'orquestres; el juny de 1940 dirigí l'Orquestra del Concertgebouw de la Haia amb els germans Corma com a solistes. Xancó també es dedicà a la composició malgrat que, pel que en sabem, va difondre públicament molt poc les seves obres. El musicòleg Artur Menéndez Aleixandre, a la revista Ritmo d'octubre de 1956, escrivia: “Xancó aprengué la tècnica dodecafònica de la mà del mateix Arnold Schönberg”. És probable que conegués Schönberg durant l’estada del compositor a Barcelona entre els anys 1933 i 1934, ja que al llarg de la seva vida sempre va sentir una gran admiració per ell i pel dodecafonisme. De les seves obres es coneix tan sols l'existència d'un quartet de corda, d’escriptura dodecafònica que va ser estrenat pel Quartet Pascal al Coliseum de Barcelona (Revista Musical Catalana núm. 51) i de cinc cançons, signades amb pseudònim, i dedicades a la soprano Conxita Badia.

A partir del 1942 la família fixà la seva residència al Con Sud i des del 1943 a Buenos Aires que és on vivia la família de la seva esposa, el germà Carles Corma i la mare, la pianista i pedagoga musical Ernestina Corma que dirigia un centre educatiu. A partir d’aleshores la seva activitat musical, tant com a solista amb orquestra com formant duo amb la seva dona, es va dividir entre extenses gires de concerts per Amèrica i recitals per Espanya. El 29 de novembre de 1942 al Palau de la Música interpretà el Concert en si bemoll de Bocherini acompanyat de l'Orquesta Ibérica de Conciertos dirigida per Enric Casals i el 1943 estrenà la Suite per a violoncel i piano de Tomàs Buxó també al Palau de la Música. A Buenos Aires va prendre contacte amb el director d'orquestra Erich Kleiber, el qual va descobrir el seu talent com a director i va sol·licitar la seva col·laboració per reorganitzar l'Orquesta Filarmónica de La Habana. El 1945 va interpretar el Concert per a violoncel i orquestra de Pedro Humberto Allende amb l'Orquestra Simfònica de Xile dirigida per Fritz Busch. De la seva estada a Buenos Aires Ernest Xancó deia: “al Teatro Colón, en aquells anys, s'hi podien veure reunides les millors figures del moment (totes vingudes d'Europa), amb interpretacions irrepetibles, com una Tetralogia, que recordo especialment. Allà vaig conèixer, entre d'altres, Rubinstein i Erich Kleiber, a qui en molts sentits considero com el meu mestre” (Revista Musical Catalana, gener de 1989).

El 1946 se separà de la seva esposa, Giocasta K. Corma, i es traslladà al Brasil, a Rio de Janeiro, per participar, fins el 1948, en les activitats musicals que organitzava l'associació Música Viva, entitat creada per Hans-Joachim Koellreutter dedicada a la difusió de música contemporània brasilera. Xancó també participà en el programa Música Viva que emetia la ràdio O Globo i feu amistat amb el compositor Cláudio Santoro, component del grup Música Viva, que li dedicà algunes de les seves obres. Ernest Xancó recordava aquella etapa en una entrevista feta el 1989: “del Brasil dues coses a destacar, Cláudio Santoro, per a mi el més gran compositor sudamericà, de qui, per cert (i en una de les meves vingudes a Barcelona per visitar la meva mare), vaig estrenar, amb Maria Canela, la seva Sonata núm. 1 per a violoncel i piano, que va dedicar-me. I, l'altra cosa, també molt relacionada, la ‘Música Viva’, que en dèiem. Era l'any 46 i vam disposar d'una hora setmanal a Radio Globo, a Rio de Janeiro, per divulgar la nova música” (Revista Musical Catalana, gener de 1989). En aquel projecte de difusión de música contemporania també hi col·laborà en diverses ocasions el violoncel·lista Gaspar Cassadó.

El 1947 el director d’orquestra Erick Kleiber li demanà ajuda per fundar l’Orquestra Nacional de Cuba. Aquell se'l nomenà catedràtic del Conservatori Nacional de l’Havana i s'instal·là a Cuba on residí durant set anys. El 8 de febrer de 1948 interpretà amb gran èxit el Concert per a violoncel de Dvorak amb l'Orquesta Filarmónica de La Habana dirigida per Juan José Castro. Va a dur a terme nombrosos concerts de cambra formant part del Cuarteto de la Sociedad de Música de Cámara amb els violinistes Carlos Agostini i José Bertinetti, i el viola Juan Granat. Durant la seva estada a Cuba viatjà constantment a altres països per fer concerts; actuà als Estats Units, Anglaterra, França, Suècia, Argentina, Colòmbia i España. El 1950 va fer un recital al Palau de la Música Catalana amb la pianista Maria Canela en què estrenà la Sonata núm. 2 de Cláudio Santoro, obra que li fou dedicada, i el 1951 va tocar el Concert de Haydn amb l'Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduard Toldrà. La crítica de La Vanguardia destacava la sorprenent naturalitat que transmetia quan tocava, el respecte al compositor i al text, i la profunditat expressiva de les seves interpretacions. A Cuba, juntament amb Gaspar Cassadó, fundà la Sociedad de Música Contemporánea, entitat que inicià les seves activitats a finals de 1950. Gaspar Cassadó, bon amic de Xancó, li va dedicar el 1951 una petita peça per a violoncel i piano de caràcter humorístic titulada Mr. Xancó, una descripció musical de la seva personalitat.

Com a professor a Cuba va formar al cap dels anys importants músics, entre ells el violoncel·lista i director d'orquestra Fabio Landa i el musicòleg i violoncel·lista Pablo Hernández Balaguer. El 1952 Xancó va formar un trio amb el violinista Henryk Szeryng i el pianista Albert Ferber. La presentació d'aquesta formació va tenir lloc a l’Havana dins la temporada de la Sociedad de Música de Cámara i van dur a terme concerts en diversos països fins el 1952. Amb el pianista Albert Ferber també actuà en recitals de violoncel i piano interpretant sonates de Beethoven, Brahms i Chopin. Aquell any el finalitzà dirigint l'Orquestra de Cambra formada per membres de la Filarmónica de La Habana, un concert que serviria de comiat. A finals d’any havia pres la decisió de tornar a Barcelona per viure-hi.

A partir de 1953, ja establert a Barcelona, decidí canviar de rumb i dedicar-se amb més intensitat a la direcció, una faceta que fins aleshores no havia desenvolupat amb tot el seu potencial. El seu talent per a la direcció orquestral fou descobert per Erich Kleiber i posteriorment es va perfeccionar amb Sergiu Celibidache. Aquell any dirigí per primera vegada l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en l'estrena de l'òpera Canigó d'Antoni Massana, obra de la qual també se'n va fer un enregistrament en disc. Malgrat que anava adquirint cada cop més compromisos com a director, Xancó continuava actuant com a violoncel·lista a Espanya i en diversos països de Sud-amèrica. El 1954 també dirigí l'Orquestra del Liceu així com diverses orquestres a Milà, Torí i Roma.

El 1955 dos membres del Centre de Cultura de l'Equador van visitar Ernest Xancó a Barcelona per encarregar-li la creació d'un quartet de corda que servís de base per a la fundació de l'Orquesta Sinfónica Nacional del Ecuador. Acceptà el repte i va formar el Cuarteto de la Casa de Cultura Ecuatoriana juntament amb els violinistes Lluís Benejam i Robert Plaja, i el viola Josep Rodríguez. Amb aquest conjunt va oferir concerts de cambra de forma regular a Quito durant tot un any, i  a Xancó se li va encarregar la constitució i direcció titular de l'orquestra. Després de molts esforços i de mesos de preparació, el 16 d'agost de 1956 es va presentar la nova orquestra al Teatro Sucre de Quito. La direcció d’aquesta formació l'exercí fins a l'agost de 1958 quan des de Barcelona se li va sol·licitar l'encàrrec de refundar l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i de ser-ne el director titular. A Ecuador va dirigir a gran solistes, entre ells al pianista Arthur Rubinstein i al violinista Jascha Heifetz.

Després de diverses actuacions a Cuba, els Estats Units i Veneçuela, Ernest Xancó va tornar a Barcelona per encarregar-se de la direcció de la nova Orquestra del Gran Teatre del Liceu, que estava en una situació crítica i necessitava una exhaustiva renovació per millorar el seu nivell. Hi exercí com a director titular fins el 1961 i també hi actuà com a primer violoncel. El 1960 fou requerit per Josep Ardèvol, comissari de la música del nou govern de Fidel Castro, per participar en la fundació de l'Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba, formació que rellevava l'antiga Filarmónica de La Habana. Durant el 1960 comença a participar en la reorganització de l’orquestra i a partir de 1961 s'estableix de nou a Cuba. Allà dirigí l'orquestra en diverses ocasions i també fou el primer violoncel de la formació. Paral·lelament refundà el Cuarteto Nacional de La Habana amb els violinistes Szymsia Bajour i Gonzalo Bajedor, i el viola Lázaro Sternic. Ernest Xancó recordava aquells anys a Cuba de la següent manera: “Vaig fundar l'Escola Catalana de Violoncel ‘Pau Casals’, i vaig treballar de professor a Conservatoris instal·lats a les grans mansions dels milionaris, aleshores convertides en residències d'estudiants i en centres culturals. Alguns d'aquests propietaris, jo els havia acompanyat a l'aeroport ... El millor era poder treballar sense selecció per medis. Si algú destacava, ho tenia tot pagat. Vaig poder dur a terme una gran tasca. No tothom pot dir que té dos deixebles amb el Primer Premi al Conservatori de Moscou” (Revista Musical Catalana núm. 56). Després de sis anys d'intensa activitat musical a l’Havana, va tornar a Barcelona.

A partir de 1967, a Barcelona, dirigí en algunes ocasions l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i en formà part com a primer violoncel fins a la seva jubilació. Durant aquests anys també continuà mantenint relació amb diversos països de Sud-amèrica on seguí actuant. El 1969 va fundar a Barcelona el Quartet Sonor juntament amb els violinistes Jaume Francesch i Miquel Perales, i el viola Josep Casasús. A partir de 1980 la violinista Mercè Serrat i el viola Aureli Vila s'integraren al quartet en substitució de Perales i Casasús. Aquesta formació va tenir un activitat mantinguda al llarg del temps fins el 1988, amb gires per Espanya durant els primers anys i amb una presència continuada a Barcelona.

El 1972 al Palau de la Música Catalana estrenà la Rapsòdia catalana per a violoncel i orquestra de Manuel Blancafort al costat de l’Orquestra Ciutat de Barcelona dirigida per Luís Anton García Navarro. D'aquest concert existeix un enregistrament, el qual suposa un dels pocs testimonis sonors del seu art. El 1977 fundà el Festival de Música del Papiol, una població molt estimada per ell on tenia la casa familiar i on passava tots els estius. Aquell festival, en el qual Xancó cada any participava com a violoncel·lista o director d'orquestra, es va transformar en un punt de trobada de molts músics del país i estrangers de diverses generacions. El festival es cloïa sempre de forma molt emotiva amb El cant dels ocells interpretat pel violoncel·lista, en homenatge al seu admirat Pau Casals. A poc a poc el festival va anar adquirint prestigi a causa de l'alt nivell dels músics que hi participaven.

A partir de 1980 fou nomenat catedràtic de violoncel del Conservatori del Liceu, on transmeté l'herència de Pau Casals de qui sempre s’havia sentit deixeble i admirador. En una entrevista realitzada per Fèlix Pujol a La Vanguardia (19-12-1979), Xancó digué sobre Casals: “D’ell vaig aprendre el respecte per l'estil i també a tractar els meus col·legues amb el màxim respecte humà”. I sobre la interpretació deia: “Quan toco sento que no hi ha possibilitat de fer res més a la vida que música. La música és l'emoció del subconscient que l'intèrpret rep del creador al qual ha de servir”. L’any 1987, amb setanta anys, es va jubilar com a professor.

Durant els darrers vint anys de la seva vida, Xancó, com a persona oberta i generosa, va col·laborar en molts concerts amb diversos músics del país com Gonçal Comellas, Rosa Sabater, Montserrat Alavedra, Narciso Yepes, Eulàlia Solé, Antoni Besses, Claudi Arimany o Enriqueta Tarrés, entre molts altres. També fou col·laborador principal de l'Orquestra Solistes de Catalunya, agrupació que dirigí en nombrosos cicles i festivals arreu del país. A partir de 1970 va formar el Trio Iberoamericana amb Cecilio i Evelio Tieles. Durant els darrers anys va continuar viatjant per actuar a diversos països sudamericans, especialmente a l’Equador on era molt estimat.

Ernest Xancó sempre va sentir una gran admiració pel qui va ser el seu referent, Pau Casals. En una entrevista a la Revista Musical Catalana deia: “Quan agafo una partitura em pregunto: De quina manera el mestre Casals la interpretaria? vull explicar això molt clarament. No es tracta d'una devoció personal que vingui del fet que ell hagi estat sempre molt a prop meu des del moment en què jo vaig començar a ‘respirar en gran’. És un fet més transcendental que sempre he volgut exposar quan, en tribunes, universitats, conferències o allà on fos, n'he tingut l'ocasió: Jo considero que la música té un començament abans del mestre Casals i un desenvolupament després del mestre Casals” (Revista Musical Catalana, gener de 1989).

Ernest Xancó fou un artista emprenedor que viatjà per tot el món i que estigué sempre al servei d'aquelles persones que necessitaven el seu suport per millorar la societat en la qual vivien. No defallí mai en les moltes situacions adverses que va viure perquè sentia de forma molt intensa tot el que feia. La seva determinació, impregnada d'una certa vehemència, el va portar a liderar projectes que van contribuir al desenvolupament de la cultura en diversos països. No va estar mai preocupat per l'adquisició de prestigi. Per a ell, el més important era poder expressar-se a través de la música: tant podia formar part d'un grup de cambra com ser solista en un recital, o tan aviat es posava davant d'una orquestra per dirigir-la com després en podia formar part com un músic més. La creativitat i la fantasia foren les dues característiques principals de la seva personalitat, probablement per aquesta raó Xancó sovint va fer possible allò que semblava impossible.