Enric Montoriol-Tarrés

Enric Montoriol Tarrés va néixer a Figueres el 28 d’octubre de 1876. Fill de Joaquim Montoriol Porret, dedicat al comerç, i de Marcelina Tarrés Alsina, va cursar els seus primers estudis de música amb M. Codina i de seguida va mostrar una precocitat poc comuna al piano. A partir dels dotze anys fou deixeble de Carles G. Vidiella a Barcelona i estudià composició amb Melcior Rodríguez Alcántara. L’any 1892, amb setze anys, va fer una de les seves primeres presentacions públiques al Palau de Belles Arts de la Ciutat Comtal. Posteriorment va actuar al Gran Teatre del Liceu i al Teatre Líric. El 26 d’abril de 1895, amb divuit anys, actua a l’Ateneu Barcelonès en un extens recital en què va interpretar el següent programa: Sonata núm. 1 op. 24 de Weber, dues romances sense paraules de Mendelssohn, Rondo de Weber, “Waldesrauchen” de Liszt, Sonata op. 53 “Waldstein” de Beethoven, “Papillons” de Schumann, Sonata núm. 2, op. 35 de Chopin, la “Campanella” de Liszt, “Der Erlkonig” de Schubert-Liszt i la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt. Aquell 1895 també va actuar al Circulo Sport Figuerense.

El 14 de març de 1896 va prendre part en la segona i tercera part d’un concert de l’Orfeó Català al Teatre Principal de Barcelona; va interpretar la Romança sense paraules op. 19 núm. 3 de Mendelssohn, la Dansa hongaresa núm. 2 de Brahms, dues peces líriques de Grieg i la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt que va causar gran sensació entre el públic. La Veu de Catalunya del 22 de març de 1896 digué: “En Montoriol, que domina per complert lo mecanisme del piano, i que si a això i posa lo sentiment que fa al verdader artista, sens dubte arribarà a ésser una notabilitat”.

A partir de 1896, fruit de la seva inquietud i ambició, decideix viatjar a París. De la seva arribada a la capital Josep Maria Cervera, a la revista Ampurdán (1944), ens informa que fou presentat als alumnes del Conservatori de París pels professors Louis Diemer i Élie-Miriam Delaborde; va interpretar diverses vegades –com a intèrpret model– l’extremadament difícil obra de Mili Balakirev “Islamey”. Encara no complerts els vint anys, un professor del Conservatori va dir que d’ell no podia aprendre res. Aquesta informació la corrobora Jordi Català Montserrat a la revista Catalunya-París del maig de 1903, publicada pel Centre Català de París: “Quan va fer la seva entrada, a la gran capital [...] el professor que va escollir per perfeccionar-se li va declarar (i que em perdoni en Montoriol que ho reveli) que en realitat res podria ensenyar-li, puig se bastava a ell mateix per arribar a l’altura que desitjava”.

Durant uns anys va estudiar amb Georges Street a París on la seva qualitat interpretativa causà una notable impressió. Segons comenta Català a la revista Catalunya-París, en l’ambient musical que es respirava, Montoriol freqüentava els grans concerts, assimilava la tècnica i les maneres dels grans professors del moment, adoptant maneres i procediments propis en els seus concerts. La seva primera actuació destacada va tenir lloc en un concert matinal a la Bodonnière, el 18 de novembre de 1897, en què va interpretar “Islamey” de Balakirev: “Montoriol Tarrés, un jove pianista espanyol que ha sorprès el públic per un mecanisme aclaparador, interpretant la cèlebre peça de Balakirev” (Le Journal, 18-11-1897). El diari Le Figaro del 19 de novembre descriu la seva interpretació com de “verdadera revelació”. Unes setmanes abans, el 3 d’octubre, va fer un nou recital a Barcelona, al Teatre Principal, en què interpretà la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt i “Portrait de peintres” de Reynaldo Hahn, entre d’altres obres.

El 1898 fa el seu primer recital a la Sala Érard de París, un auditori que esdevindria icònic en la seva carrera musical. El concert es va celebrar el 22 de març i el programa incloïa obres com l’estudi en la menor de Chopin, “La Fileuse” de Mendelssohn o “La campanella” i la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt. El concert, en què també va col·laborar el violinista José White, fou un veritable triomf. Gran part dels diaris francesos es van fer ressò del gran èxit i lloaren les seves qualitats: “No és tan sols el prodigiós mecanisme del pianista que el públic ha aplaudit, sinó també el seu profund sentiment musical i la seva molt veritable i gran personalitat. –‘Aquest jove de 22 anys toca Chopin com un mestre’– deia un dels mestres de piano que assistia al recital” (La Revue diplomàtique, 27-03-1898); “És amb un incomparable virtuosisme que el jove i talentós pianista va tocar algunes de les grans obres dels mestres del piano, però fou especialment en les pàgines delicades de Chopin i Grieg que el temperament poètic de l’artista es revelà” (Le Figaro, 24-03-1898); “El pianista va tenir el públic durant dues hores atent amb l’encant de la seva elegant interpretació i va rebre d’aquest al final del concert una sorollosa ovació” (La Liberté, 26-03-1898). A partir d’aquell gran èxit, els concerts a la Sala Érard es van mantenir amb una periodicitat anual.

En el recital que va fer a la Sala Érard el 7 de març de 1899, Montoriol va interpretar un programa amb obres de Liszt, Schubert, Beethoven, Chopin, Wagner i l’”Islamey” de Balakirev. Entre les obres que interpretà van ser molt ben acollides la Rapsòdia hongaresa núm. 6, “Waldesraruschen” i “Gnomenreigen” de Liszt, i la Polonesa op. 44 de Chopin. El 7 d’octubre de 1899 el pianista va fer un recital al Teatre Líric de Barcelona amb la participació de la soprano Maria Barrientos, en què va interpretar, entre d’altres obres, dues transcripcions per a piano de la tetralogia wagneriana fetes pel seu professor, Georges Street: “Cant d’amor” de Sigfried i “La cavalcada de les valquíries”. La crítica publicada a La Vanguardia el 15 d’octubre de 1899 va descriure la seva interpretació de la manera següent: “Fogoso como la tramontana de su tierra natal, tiene un nervio extraordinario, […] supo hacer gala de sus cualidades notables, que le auguran un lisonjero porvenir. Distínguese, sobre todo, en las obras de género brillante que permiten hacer alarde de una digitación segura, y de los efectos de contraste”. En el concert també es va donar a conèixer com a compositor, acompanyant a Barrientos una cançó seva titulada “Lo nen dormit”. D’aquesta obra La Vanguardia digué: “Impregnada de cierta melancolía chopiniana, y saturada de perfumes de la flora popular de Catalunya, es verdaderamente exquisita, despertando un hondo sentimiento de ternura”.

A París Montoriol utilitza el nom artístic d’“Henri Montoriol-Tarrés”. Allà establí amistat amb personalitats com el pintor Hermenegild Anglada-Camarasa, el director del diari polític i satíric Bon jour! Pierre Marodon, els pianistes Ricard Viñes i Joaquín Nin o el compositor Léon Moreau. Actuava anualment en diverses vetllades musicals, especialment a casa de l’hel·lenista Émile Legrand i del banquer Eugène Gondon. En aquestes trobades acostumaven a assistir-hi gent de l’alta aristocràcia parisenca, de manera que el pianista pogué conèixer el bo i millor de la ciutat.

Del recital del 16 de març de 1900 a la Sala Érard, el crític Théodore Avonde al diari La Liberté del 23 de març va dir: “La seva manera de tocar és tan flexible, tan poderosa i tan tendra alhora, el seu prodigiós mecanisme, el sentiment tan profundament artístic que dona a les grans obres pianístiques, totes aquestes qualitats reunides col·loquen Montoriol Tarrés al nivell dels nostres primers virtuosos”. Els concerts de Montoriol a la Sala Érard tenien lloc invariablement durant el mesos de març o abril i suposaven una de les poques presentacions públiques del pianista a la ciutat. El món musical esperava amb delit la seva actuació i alguns diaris descrivien el seu concert com un dels esdeveniments artístics més importants de la temporada (La Revue diplomatique, 30-10-1902). Els seus recitals acostumaven a omplir-se d’admiradors, personalitats artístiques destacades i de gent d’alt nivell social.

A poc a poc Montoriol va anar adquirir prestigi fins a ser considerat com un dels importants pianistes de París. L’abril de 1904, arran dels èxits obtinguts, fa dos recitals consecutius a la Sala Érard i hi presenta obres com la Sonata op. 7 de Beethoven, els Estudis Simfònics de Schumann, el “Vals Mephisto núm. 1” de Liszt o la Sonata núm. 2 op. 35 de Frédéric Chopin, al costat d’obres habituals del seu repertori. Émile Marsy al diari Le XIXe Siècle del 27 d’abril, amb relació a la seva interpretació de la Polonesa op. 53 de Chopin, comenta que ni els grans pianistes Moritz Rosenthal i Ignacy Jan Paderewski han pogut arribar a la perfecció que assoleix Montoriol.

Del recital a la Sala Érard de 1906 una crítica signada per Pasquin al diari La Lanterne deia: “Les qualitats de força, flexibilitat i de sonoritat, d’ardor i de color que ha desplegat en les obres de Weber, Schumann i especialment de Chopin i de Liszt, han superat les expectatives del públic”. El diari Gil Blas del 25 d’abril de 1907, comentant el recital a la Sala Érard de 1907 en què va interpretar la Fantasia op. 17 de Schumann entre altres, destaca el temperament de raça del pianista i assegura que el seu virtuosisme és probablement el més remarcable del moment.

El 1909, Montoriol es casa a París amb la pintora francesa Isabelle Beaubois, la qual havia estat anteriorment esposa del gran pintor Hermenegild Anglada-Camarasa. A París la pintora va anar adquirint prestigi i la seva obra fou exposada en nombroses ocasions. Des que es va casar amb el pianista el seu nom artístic fou Isabel Beaubois de Montoriol. Ella va fer un retrat del pianista que fou exposat el 1914 i publicat en algunes revistes. El crític Louis Vauxcelles al diari Gil Blas la definí com una pintora de forta personalitat, una artista enèrgica, treballadora, modesta i solitària. Influenciada per les seves estades a Espanya -Montoriol i la seva dona passaven habitualment els estius a Catalunya-, va transmetre en alguns dels seus quadres la força i l’energia de personatges típicament espanyols. Durant les estades estiuenques a Figueres, era habitual que Montoriol fes algun concert íntim i toqués amb alguns dels seus amics com el violoncel·lista Ricard Pichot.

El 7 d’abril de 1910 actua a la Sala Érard en un concert amb estrenes d’obres de compositors francesos en què també intervenen la pianista i compositora Nadia Boulanger i el violinista Paul Viardot. Aquell mateix mes d’abril, en el recital a la Sala Érard, Montoriol impressiona l’audiència amb la seva primera interpretació dels “6 Études d’aprés Paganini” de Liszt. El 4 de maig participa amb altres artistes en un concert a la Sala Gaveau organitzat per la Société Musical Indepéndante (S.M.I.); en aquella ocasió el pianista, juntament amb el violinista Léon Zighera, ofereix la primera audició de la Sonata de Maurice Le Boucher.

El març de 1911 actua de nou a la Sala Érard i participa també en un recital amb el violinista Guglielmo Calascione, amb el qual tornaria a col·laborar el 1912. El 7 de juny de 1911, en un concert simfònic organitzat per l’S.M.I., Enric Montoriol estrena “Hispania, fantasia per a piano i orquestra” del compositor mataroní Joaquim Cassadó. La direcció de l’orquestra va anar a càrrec del mateix Cassadó i l’obra, dedicada a Montoriol, fou guanyadora del primer premi de composició de l’S.M.I.; Cassadó es trobava des de feia uns anys vivint a París amb els seus dos fills, Agustí i Gaspar, els quals estudiaven amb Jacques Thibaud i Pau Casals, respectivament. L’obra, inspirada en ritmes espanyols i d’un important virtuosisme, fou ben acollida pel públic i Montoriol la va tornar a interpretar en dues ocasions més: el 13 d’abril de 1913 al Teatro Real de Madrid amb l’Orquestra Simfònica de Madrid dirigida per Enrique Fernández Arbós i el 4 d’abril de 1920 als Concerts Pasdeloup de París sota la direcció de Rhené Baton.

Enric Montoriol es dedicà també a l’ensenyança i comptà entre els seus alumnes amb el pianista i compositor figuerenc Lluís Bonaterra, el qual li dedicà una peça per a piano titulada “Paysage” (publicada per Le Guide du concert el 1912). Segons la biografia de l’Annuaire des artistes et de la musique de 1904, el pianista fou un dels professors més reclamats pels professionals i per l’alta societat parisenca.

El recital anual de la sala Érard de 1912 va tenir com a importants novetats en el programa el Concert italià de Bach, la Sonata op. 58 de Chopin, Cubana i Andaluza de Falla i Mazeppa de Liszt. És probablement durant el 1912 que el pianista i compositor Enric Granados li envia la partitura del primer recull de les seves Goyescas, obra que havia estrenat el mateix autor el març de 1911. Montoriol estudia la partitura amb molt interès i de seguida pren consciència de la importància i qualitat de l’obra. A la Revista Musical Catalana del juny de 1916 hi escriu: “Les vaig treballar molt i molt, i com més les treballava més belleses hi descobria, a l’ensems que augmentava més i més en mi la recança que aital artista fos encara tan ignorat, o tan sols conegut dintre d’un petit cenacle… De poc en poc germinà en el meu esperit la idea de fer-lo conèixer a París”. Probablement a finals de 1912 Montoriol es troba per primera vegada amb Granados a casa d’aquest, a Barcelona. De la visita en fa un article per a la revista S.I.M. de la Société Musicale Indépendante de París, en què explica l’ambient familiar, fa un retrat del compositor i una descripció de les Goyescas en la interpretació que en deuria fer el mateix compositor durant aquella visita. Probablement Montoriol deuria ser dels primers a escoltar “El amor y la muerte”, corresponent al segon recull de les Goyescas, ja que Granados no en va fer l’estrena fins el 1914. Durant la visita, Granados comunicà al pianista el seu interès a transformar Goyescas en una òpera.

El diari Comœdia illustré del 5 d’abril de 1913 ens informa que Montoriol durant aquell mes ja va interpretar a París dues de les Goyescas de Granados: “Requiebros” i “La maja y el ruiseñor”. En aquell mateix concert va tocar el Concert per a piano i orquestra de León Moreau, bon amic seu. El 3 de maig de 1913 tornaria a interpretar les obres de Granados a la Societat de Concerts (Antic Conservatori) de París en un recital organitzat per l’S.M.I. en què van prendre part diversos intèrprets i es van fer primeres audicions d’obres de Kodaly, Ravel, Milhaud, Fauré i Schmitt. Amb aquests concerts podem afirmar que Montoriol fou, juntament amb Edouard Risler i probablement Alfred Cortot, dels primers pianistes a difondre les Goyescas a la capital francesa. A París Montoriol va ser un ferm defensor de l’obra de Granados juntament amb el crític Émile Vuillermoz, en aquells anys redactor en cap de la revista S.I.M. La Société Musicale Indépendante va convidar Granados a presentar el seu segon recull de Goyescas en un històric concert que va tenir lloc el 4 d’abril de 1914 a la Sala Pleyel. Unes setmanes abans, concretament el 9 de març, Montoriol va fer un recital a la Sala Érard de París en què interpretà el primer recull de les Goyescas juntament amb la Sonata op. 57 “Appassionata” de Beethoven, els “6 Études d’aprés Paganini” i la Rapsòdia hongaresa núm. 6 de Liszt. D’aquell recital el crític E. Borrel a Le Mois littéraire et pittoresque (sezieme anné – tome XXXII) digué: “La interpretació càlida i acolorida de Montoriol Tarrés s’adapta de meravella a les curioses Goyescas de Granados; la puresa del seu estil en la Sonata op. 57 de Beethoven, així com la facilitat que té per tocar els continuats passatges de gran virtuosisme dels ‘Études d’aprés Paganini’ de Liszt, entusiasmaren el públic!”. El compositor i director Francesc Pujol pogué assistir al recital i en va fer els següents comentaris a la Revista Musical Catalana del mes d’abril: “Montoriol ens deixà pasmats davant de sa virtuositat impecable, de sa força colossal, davant de la poderosa resistència de son temperament, que creix i s’ageganta amb la dificultat, complaent-se en extremar-la esbojarradament, sense mida, sense previsió, pel plaer de vèncer-la gallardament”.

Durant l’estada de Granados a París l’abril de 1914, Montoriol l’acompanyà en tots els actes. El pianista va fer d’introductor en l’entrevista que Granados va concedir a la revista musical S.I.M. El dia 5 d’abril, l’endemà del gran èxit obtingut per Granados a la Sala Pleyel, Montoriol va estar present a la vetllada musical que va tenir lloc a casa del pianista Joaquín Nin, a la qual van ser convidats Manuel de Falla i Enric Granados. La trobada l’explicà el mateix Joaquín Nin: “[…] tuve el honor de ver reunidos en mi estudio a Granados y a Manuel de Falla; este hizo, en honor de aquel, una lectura completa de La vida breve, y durante unas horas pude ver confundidos en una mutua, cordial y muy sincera admiración, dos artistas españoles que París ignoraba, casi hace poco, y que en el intérvalo de algunos meses habían merecido homenajes que aquí sólo se reservan a los grandes maestros. Fueron horas inolvidables y significativas, cuya exquisita intimidad compartieron Montoriol, el intérprete entusiasta de las “Goyescas”, y su esposa, Isabel Beaubois de Montoriol, la eminente pintora. [...] Falla tocó aún sus ‘Piezas españolas’; Granados repitió las Goyescas integralmente; Montoriol completó lo que faltaba y algo añadió todavía” (Revista Musical Hispano-Americana, abril de 1914). El 6 d’abril, a casa d’Enric Montoriol, se celebrà una reunió entre Granados i Jacques Rouché, director de l’Òpera de París. És probable que fos el mateix Montoriol qui s’encarregués de donar a conèixer l’obra de Granados a Rouché i que propiciés la trobada; el compositor va presentar el projecte d’òpera amb la intenció que fos acceptada per ser representada.

El maig de 1914 Montoriol va fer un recital a París amb el violinista Léon Zighera en què van interpretar sonates de Grieg, Franck i Fauré. El crític Émile Vuillermoz l’1 de juny de 1914, al diari Comœdia, va escriure: “La generosa calidesa i el brio de Zighera units a la vigorosa autoritat i fàcil mestresa de Montoriol-Tarrés han fet meravelles en aquesta exitosa associació que, creiem nosaltres, no serà efímera. […] Han obtingut una profunditat verdaderament remarcable i un equilibri sonor difícil de trobar. […] Els músics s’alegrarien de poder escoltar més sovint Montoriol-Tarrés -el qual pren rarament contacte amb el públic- ja que és un dels més grans pianistes del nostre temps”.

Després de divuit anys de vida a París, el pianista estava arrelat plenament en la societat francesa, s’hi sentia molt ben acollit i era reconegut com a gran pianista virtuós. Malgrat les seves poc freqüents presentacions en públic, la crítica l’havia arribat a considerar un dels millors pianistes del moment. Francesc Pujol, a l’article que li dedicà a la Revista Musical Catalana a l’abril de 1914, parlà del seu arrelament a la ciutat i li preguntà quin era el motiu que no actués a Barcelona. Ell respongué: “Què voleu que us digui! Mai m’havia tractat malament el públic de la meva ciutat estimada, quan en ella em feia sentir. Però, som tan especials, allà baix, amb els artistes i sobretot amb els de casa! Tenim una manera tan nostra de voler trobar en cada un d’ells aquelles qualitats que precisament Déu no li ha donat, deixant com a cosa secundària el reconèixer aquelles que realment posseeix!”. L’esclat de la Primera Guerra Mundial el juliol de 1914 forçarà Montoriol a tornar a Catalunya i a viure-hi mentre duri l’enfrontament bèl·lic.

Durant aquella època a Barcelona pren contacte amb l’entorn de Granados i molt probablement és quan coneix la jove i talentosa pianista figuerenca Mercedes Moner, una de les alumnes predilectes de Granados. La pianista rebé classes de Montoriol. L’1 de març de 1915 el pianista participà en un concert benèfic a favor de la Creu Roja francesa al Palau de la Música, en què van col·laborar Enric Granados, el tenor Francesc Viñas i la soprano Hélène Gilna. Montoriol i Granados van tocar junts, a dos pianos, “La Rouet d’Omphale” i “Variations” de Camille Saint-Saëns i, a quatre mans, els “Jeux d’enfants” del mateix Saint-Saëns. I Montoriol va tocar sol una selecció de quatre estudis i la Polonesa en la bemoll de Chopin. Aquesta fou la primera i una de les poquíssimes actuacions del pianista al Palau de la Música Catalana.

Després de la tràgica mort de Granados al març de 1916, Montoriol perd un molt bon amic al qual va ajudar amb perseverança per difondre la seva obra. Així ho explica Émile Vuillermoz en un article dedicat al compositor al diari Musique & Théâtre de juny de 1916: “Granados no va obtenir la glòria sense lluitar. Va haver de treballar per obtenir el rang que assolí. A París mateix, fou jutjat amb certa altivesa per alguns dels millors músics pels quals la gràcia, la fantasia i la lleugeresa són imperdonables defectes. Sense la devoció, l’intens proselitisme i la incansable perseverança del seu amic el gran pianista català Montoriol-Tarrés, el qual aconseguí imposar la seva música obtenint l’atenció dels millors músics, el compositor de Goyescas hauria restat com l’alegre pianista-autor de les Danses espanyoles. El marcat interès d’un amic l’ha salvat d’aquesta especialització perillosa i ha il·luminat totes les facetes insospitades d’aquest talent tan sensible i seductor”.

Entre 1916 i l’acabament de la guerra, Montoriol va estar molt poc actiu com a solista. Va participar en dos concerts benèfics i honorífics per a les víctimes de la guerra: a la Sala Gaveau de París el 28 de maig de 1916, a benefici del Cercle Nacional del Soldat de París i a Lió el 30 de maig de 1916, en homenatge a Granados i al compositor Albéric Magnard, també assassinat durant la guerra. Dos anys més tard va fer un recital a Figueres, el novembre de 1918, a la societat Sport Figuerenc, en què interpretà obres de Beethoven, Franck, Chopin i Liszt. El seu retorn a París molt probablement es va produir entre 1916 i 1917. El 1918 va participar en un concert a París, amb altres artistes, en què interpretà obres de León Moreau (10-06-1919, Salle des Agriculteurs).

A partir de 1920 Montoriol va decidir establir-se a Londres durant una curta temporada. El 19 de gener va debutar al Wigmore Hall amb èxit; en aquell recital hi van assistir importants diplomàtics i fins a quatre ambaixadors. També a la capital anglesa va acompanyar en un recital la soprano Isidore de Lara i el baix Murray Davey, i el 25 de juny va participar en un concert organitzat per la reialesa britànica; acompanyà al piano la princesa Mary que feia el seu debut en el món musical. Aquest concert al qual van assistir comtes, ducs, prínceps i fins i tot el rei Manoel de Portugal constata les bones relacions que el pianista mantenia amb l’alta aristocràcia i la diplomàcia del moment. Tot i la seva activitat a Anglaterra, aquell any el pianista també tocà a París: el 20 de març de nou a la Sala Érard i el 4 d’abril als Concerts Pasdeloup interpretant novament “Hispania” de Joaquim Cassadó. Antoine Banès al diari Le Figaro del 5 d’abril va escriure: “Artista conscient, remarcable per la nitidesa i el vigor dels seus atacs, sembla desprès de qualsevol pretensió. Sense cap mena d’artificiositat! Cap mena d’excentricitat davant el piano!”. El 2 de juny de 1921 Montoriol torna a tocar al Wigmore Hall de Londres on interpreta obres de Beethoven, Chopin, Granados, Liszt i Wagner.

Durant el 1923 Montoriol va fer dos nous recitals a la Sala Érard de París: el 31 de gener i el 27 de febrer. Aquests dos foren els darrers concerts que el pianista va fer a França. Durant aquella darrera etapa a París va conèixer Berta Quidé, que seria la seva segona esposa i amb qui viuria la resta de la seva vida. El 1924 Enric Montoriol va prendre la decisió d’acomiadar-se definitivament dels escenaris amb tres concerts: el 6 i el 10 de març va actuar al Palau de la Música de Barcelona amb el violinista Francesc Costa, i el 4 de novembre va fer el seu darrer recital públic a la Sala Edison de Figueres. Aquest darrer recital va tenir lloc l’any de creació de l’Associació de Música de Figueres, de la qual el pianista fou soci honorari. Montoriol es retirava en plenitud de facultats amb tan sols quaranta-vuit anys d’edat.

El pianista va mantenir la seva residència a París probablement fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Lluís Brugués a “Panoràmica general de les comarques gironines” relata la personalitat del músic i les tertúlies en què participava durant els anys vint: “Es passava moltes hores a la Societat Sport. Era contertulià de la penya dels intel·lectuals que formaven el notari Dalí, els Montsalvatge, els Pitxot, els Bonaterra, Casades de Còdol […]. El seu amic preferit era l'escriptor Carles Costa. Era precisament el seu preferit perquè eren dos homes que tenien el caràcter del tot oposat, i així tenien més motiu per a discutir, cosa que feien cada tarda a uns nivells exagerats. Es diu que Montoriol, mentre discutia, clavava furiosament cops de puny a la taula, amb perill de fer trencadissa, cosa que havia succeït més d'una volta, amb el conseqüent pànic del cafeter. […] Segons veus autoritzades dels seus amics, Montoriol tenia un caràcter que desdeia de la seva posició social i del seu talent. Era en excés impulsiu, irònic, mossegaire i mal parlat…”.

Als voltants de 1940 va tornar a Figueres per viure-hi definitivament. A la seva ciutat natal mantingué puntualment la seva activitat com a professor; va tenir alguns alumnes, entre ells el pianista figuerenc Josep Falgarona. Va portar una vida tranquil·la, gaudint d’una bona situació econòmica; va viure de la renda de les propietats heretades del seu pare. Joaquim Gironella en el seu article “Cuatro personajes figuerenses” publicat a La Veu de l’Empordà el 1974 també fa un relat de la vida del pianista a Figueres: “[...] no era corrent veure Montoriol pels carrers de la vila. En canvi, si feia bon temps, acostumava a fer un passeig pels voltants de Figueres per a la tornada visitar la tenda de roba de Santiago Massot i parlar una estona amb ell i la seva dona (Margarita Gratacós) a la qual donava classes, i amb els quals l’unia una gran amistat. Malgrat tot, Montoriol no va deixar de tocar mai el piano, però ho feia quan li venia de gust o en alguna reunió d’amics íntims”. Cultivà una gran amistat amb el seu alumne, el pianista Josep Falgarona, al qual apreciava tant que li deixà en testament el seu piano Érard”.

Montoriol acostumava a fer recitals privats a casa seva per a les seves amistats, entre les quals hi havia el violinista i compositor Enric Sans i Mercedes Moner, que havia deixat la carrera de pianista prematurament al casar-se amb el metge figuerenc Ernest Vila Moreno. També a casa de la família Vila-Moner van ser habituals les vetllades musicals en què es trobaven els matrimonis Enric Montoriol-Berta Quidé i Josep Falgarona-Mercè Jové.

Montoriol va dedicar temps a la composició, faceta que havia desenvolupat de jove amb obres per a piano, i veu i piano que havia tocat en concerts (com Dansa catalana per a piano, interpretada el 1900). Va escriure algunes sardanes com Empordanesa (1944), El puput, Mercedes, Joc d’infants o Margarida. D’algunes d’aquestes sardanes el compositor i musicòleg Francesc Pujol, bon amic del pianista, en va fer l’any 1944 l’orquestració per a cobla. Enric Montoriol Tarrés va morir als setanta-quatre anys a Figueres, l’1 de febrer de 1951.

Durant la condensada i poc prolífica carrera d’Enric Montoriol, els crítics van ressaltar especialment el seu estil impecable, la seva seguretat i el seu prodigiós virtuosisme. Segons els comentaris de la premsa, fou especialment incomparable amb les interpretacions d’obres de Liszt amb les quals aconseguia un equilibri perfecte entre virtuosisme, musicalitat i una fogosa vitalitat (Paris-Midi, 30-03-1911). “Islamey” de Balakirev fou una de les obres de referència del seu repertori; segons tots els crítics, la interpretació que en feia era inigualable. L’assoliment d’un prestigi com a intèrpret no va mai interessar Montoriol. Un pianista del seu nivell hauria pogut abastar una extensa carrera arreu d’Europa, però ell va decidir viure tranquil·lament, restringint al màxim les seves aparicions públiques. El diari Paris-Midi del 30 de març de 1911 feia referència a aquest fet de la següent manera: “És curiós veure la certesa amb què el veritable talent s’imposa, despreciant l’element psicològic rebut, en mig de l’aparença tan frívola del món musical parisenc. Montoriol sembla fugir de totes les ocasions que li permeten posar-se en valor, no l’importa el seu prestigi, ignora els beneficis d’aquest públic metòdic i enèrgic, sense el qual alguns dels seus col·legues no podrien viure. El satisfà donar, una vegada a l’any, un recital seriós, lleialment desproveït de seduccions superficials, [...] de manera que cap músic no ignora que no es pot ser un tècnic del teclat més equilibrat, més poderós i més complert.[...] Les qualitat de força, d’amplitud i de majestuositat que demostren algunes de les seves interpretacions són paradoxals”. La gent que va conèixer Enric Montoriol recordava que tenia un temperament arrauxat i fins i tot aspre, amb una forta personalitat plena de contrastos, darrera de la qual s’amagava una gran sensibilitat. Fou una persona austera, humil, un músic fidel als seus principis i honest amb el seu art.