Dolors Frau

Dolors Frau i Julià fou filla de Llorenç Frau i Abrines i de Marta Julià i Guerrero. Sense cap tradició lírica a la família però amb una gran predisposició musical, va estudiar cant, solfeig i piano a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb els mestres Lluís Millet i Joaquim Canals. Posteriorment va passar a estudiar amb la professora Vázquez amb la guia de la qual va desenvolupar una important veu de mezzosoprano. El 1901, amb només 19 anys, va fer la seva primera actuació en públic, en un acte amb els Cors de Clavé i cantant com a solista les cançons Barcarola catalana i Melodia italiana. Va ser lentament introduïda en recitals i festivals barcelonins, com el que es va celebrar a la Unión Recreativa Graciense el 15 d’agost de 1902 o el que tingué lloc al Palau de Belles Arts el 16 de novembre en què va cantar La pàtria nova d’Edvard Grieg. A l’època eren habituals les vetllades musicals organitzades per particulars i mecenes on eren presentats els alumnes més notoris del moment. Frau va ser protagonista d’algunes d’aquestes vetllades, com la que es va celebrar el 30 de novembre de 1902 a casa de l’empresari Ramón de Viala en què fou acompanyada pel pianista Frank Marshall en un petit recital d’alumnes de la professora Vázquez juntament amb la soprano Mercè de Bonis. Continuà participant en altres vetllades durant la primera meitat de 1903, a casa de Ramón de Viala i al domicili del pianista Juan Bautista Estradé el 24 de juny. Totes aquestes actuacions van servir perquè la societat musical del moment prengués consciència de les seves grans possibilitats i sentís una jove amb una timbrada i voluminosa veu de mezzosoprano que cada cop era més present a l’escena catalana. Així, el 19 de juny de 1903, Frau va intervenir en un festival celebrat al Teatre Novedades de Barcelona que tenia com a màxim reclam el tenor Manuel Utor; Frau va interpretar amb gran èxit l’ària Non conosci il bel suol de l’òpera “Mignon” d’Ambroise Thomas. El 20 de desembre va ser convidada a la inauguració del Cercle de Belles Arts, en un recital celebrat al Saló de Cent de Barcelona on va interpretar les cançons Non t’amo piu de Tosti i Le soir. Els estudis van continuar, així com les seves intervencions en concerts a la ciutat durant els dos anys següents, com el que es va celebrar el 9 de març de 1904 al Centre Artístic Musical, al costat de la soprano Angelina Homs, mare de Graziela Pareto, o el 30 d’abril de 1905 al Palau de Belles Arts de Barcelona.

Aquell mateix 1905, Frau va ser contractada per formar part de la companyia del Teatro Bosque en una temporada que es va iniciar el 21 de juny amb la participació del tenor Manuel Utor. La nit del 9 de juliol, Frau va fer el seu debut absolut amb “Carmen” de Georges Bizet, amb magnífiques crítiques. El 29 de setembre va participar en l’estrena a Barcelona de l’òpera “Zazà” de Ruggero Leoncavallo, al Teatre Novedades, en el petit rol d’Anaide. Va ser aquest mateix rol el que li va obrir les portes del Gran Teatre del Liceu; el 6 de gener de 1906 es va produir l’estrena al Liceu d’aquesta òpera, en una producció que comptava amb Mario Sammarco, el qual havia estat el protagonista de l’estrena mundial. Al costat de Frau va cantar el també jove debutant i futur gran baríton José Segura-Tallien. El 5 de març la cantant va ser una de les solistes de la “Missa Solemnis” de Ludwig van Beethoven interpretada al Teatre Principal i el 29 de maig va participar en el concert bascocatalà celebrat al Teatre Tívoli.

Tal com va declarar anys després en entrevistes, Frau es va trobar amb l’oposició de la seva família per continuar amb la carrera de cantant i és molt probable que fos aquest el motiu pel qual va decidir marxar de Barcelona a finals de 1906, amb la intenció de desenvolupar una carrera que en aquells moments semblava estancada.

El 7 de desembre de 1906 va cantar per primer cop el rol d’Amneris a “Aida” de Giuseppe Verdi a Bucarest, amb el tenor Adamo Gregorieti, i el 8 de març de 1908 va cantar a Corfú l’òpera “Ruy Blas” de Filippo Marchetti amb Giovanni Cesarani, un dels primers tenors en la història a enregistrar discs sota la famosa marca Berliner.

Després de diverses audicions, el Teatre Politeama de Lecce va veure el seu debut a Itàlia, la nit del 30 de març, en el rol d’Ulrica a “Un ballo in maschera” de Giuseppe Verdi, amb la participació de la soprano Ester Mazzoleni i el tenor Antonio Fassino. La seva profunda veu de contralt va impressionar un públic que també la va poder aplaudir a “Aida” a partir del 25 d’abril, de nou amb Mazzoleni, i en un concert celebrat el 8 de maig. Aquells èxits van ser la porta d’entrada perquè molts teatres de províncies li oferissin contractes. A partir d’aleshores la seva carrera ja no s’aturaria.

A partir del 18 de maig va ser una de les protagonistes d’”Aida” al Teatre Politeama Alfieri de Bríndisi i, sorprenentment, va rebre una proposta per tornar a Barcelona, a la temporada del Teatre Tívoli. Frau va acceptar la invitació, i a partir del 23 de maig el públic barceloní la va poder escoltar en la seva gran creació de la gitana Azucena a “Il trovatore” de Giuseppe Verdi, al costat d’un altre debutant, el tenor Joan Valls. Finalitzades aquestes funcions, Frau va continuar amb els compromisos italians: el 16 de juliol va interpretar el rol de Leonora a “La favorita” de Gaetano Donizetti al Teatro Politeama Alfieri de Gènova, amb el tenor Ottavio Piozzi; va tancar l’any amb “Mignon” d’Ambroise Thomas i, de nou, “Il trovatore” a Budro i Udine respectivament.

El 1908 va ser un any important per a la cantant. Va iniciar-lo encara amb representacions a Itàlia sempre amb èxits importants. Va cantar “Il trovatore” a Venècia, amb el tenor dramàtic espanyol José García, “Aida” a Ferrara on es va retrobar amb Juan Valls, o de nou “Il trovatore” a Trieste el mes d’octubre, aquest cop al costat de José Segura-Tallien que, com ella, ja formava part d’importants repartiments. A Itàlia la van convidar a formar part de la companyia Lambaldi per dur a terme importants gires arreu dels Estats Units durant els anys següents. Frau va veure en aquella proposta una gran oportunitat. Va marxar amb una companyia de la qual formaven part els tenors Alessandro Scalabrini, Emilio Battain i el mallorquí Juan Nadal. El 26 de desembre de 1908, Dolors Frau va debutar al Mason Theatre de Los Angeles amb “Carmen”, amb un gran èxit personal que va revalidar el 29 de desembre amb “Il trovatore”, al costat de Scalabrini. Los Angeles Herald del 30 de desembre citava en titulars: “Frau wins the audience’s approval. Il trovatore notable for brilliant Azucena”. Després de diverses funcions, la companyia va començar una gira per diverses ciutats americanes. El 18 de gener de 1909 van ser presents a Oakland, de nou amb “Il trovatore”, i a partir del 27 de gener al Columbia Theatre de San Francisco on van interpretar “Il trovatore”, “Carmen” i “La favorita”, aquesta amb la participació de Juan Nadal. És curiós constatar que a Dolors Frau l’anuncien com a “Signora Frau dell’opera reale di San Pietroburgo”, sense que s’hagi pogut constatar que hagués cantat mai en aquesta ciutat. Frau va continuar vinculada a aquesta companyia i als Estats Units dos anys més, per on va dur a terme llargues gires. Entre 1910 i 1911 va ser present a les temporades de Los Angeles, Oregon, Alameda, Wisconsin, Boston o Filadèlfia sempre amb un repertori basat en “Il trovatore”, “Aida”, “Carmen”, “La Gioconda” i, de manera més puntual, “La favorita”. L’octubre de 1911 la companyia va fer el salt a Guatemala on va continuar fent representacions fins a finals d’any.

El 1912 Frau va tornar a Europa on l'esperaven nous contractes a Itàlia. El mes de gener va tornar a ser Amneris a “Aida” al Teatro Sociale di Como, al costat del tenor Alfredo Braglia. Cal destacar com a curiositat que el 10 de gener va interpretar en aquest teatre un rol molt poc habitual, el de Suzuki a “Madama Butterfly” de Giacomo Puccini al costat de la soprano Gina Pedroni i el tenor Luigi Bolis, per continuar amb “Il trovatore” al Teatro Adriano de Roma, aquest cop al costat del tenor Manuel Izquierdo.

El 22 de maig Frau va fer el seu debut a les temporades operístiques valencianes que se celebraven al Teatre Principal. La seva presentació va tenir lloc amb “Aida” (anunciada com “la importante contralto Frau”) amb la soprano Felicita Ordugna amb qui va repetir títol el 25 de maig i també escenari els dies 28 i 30 de maig amb “Lohengrin” de Richard Wagner, incorporant en el seu repertori el rol d’Ortrud. La cantant va finalitzar amb gran èxit la seva presentació i va marxar per afrontar un important contracte que la vincularia al Teatro Carlo Felice de Gènova a partir del mes de desembre i que incloïa nous títols. Abans, però, va cantar “Il trovatore” al Teatro Pergolesi de Jesi. El debut a Gènova va tenir lloc la nit del 27 de desembre de 1912, amb l’òpera “Cristoforo Colombo” d’Italiano Marchetti, envoltada d’un important repartiment que incloïa el baríton Domenico Viglione Borghese i el tenor Alfredo Tedeschi. El 31 de gener Frau va cantar el rol de Maddalena a “Rigoletto” de Giuseppe Verdi, actuació que va suposar un dels primers grans triomfs a Itàlia del tenor català Hipólito Lázaro. Amb ell va coincidir de nou en escena durant el mes de gener de 1913, amb triomfants funcions d’“Isabeau” de Pietro Mascagni. A més va cantar “I gioielli della Madonna” d’Ermanno Wolf-Ferrari de nou al costat de Viglione-Borghese i del tenor Icilio Calleja, i “Lohengrin” durant el mes de febrer, al costat d’Emilio Perea com a protagonista. Després d’unes funcions a Forli de “Lohengrin” durant el mes de març, Frau va tornar a Gènova, aquest cop amb l’òpera “I promessi sposi” d’Amilcare Ponchielli coincidint de nou amb Lázaro en una de les poques ocasions en què ell va cantar aquest títol.

Frau es trobava en aquells moments en el zenit de la seva carrera. El mes de maig va ser present al Teatro Municipale d’Alessandria cantant “Carmen” abans de retornar a Barcelona per participar el 10 de juliol a la gala en benefici del tenor Juan Valls que passava per problemes personals, cantant l’acte IV de “La favorita” amb Miguel Mulleras. El 5 d’octubre de 1913 Frau va debutar a la Scala de Milà amb “Aida” en una producció que incloïa els tenors Giuseppe Zenatello i Gennaro de Tura, alternant-se amb Maria Gay. Curiosament, aquella fou l’única ocasió en què va actuar en aquell teatre. Després de Milà l’esperava un contracte a Palerm, on va tancar l’any al Teatro Politeama Garibaldi amb “Il trovatore”, al costat de Nunzio Bari i Enrico Roggio.

El 1914 el va iniciar a Pàdua on va tornar a ser Ortrud a “Lohengrin”, aquest cop al costat del tenor xilè Pedro Navia. Tot seguit va marxar a Portugal per fer el seu debut en aquell país on restaria fins al mes de juny. El mes de març va debutar a Porto i l’11 d’abril al Coliseu dos Recreios de Lisboa amb unes importants funcions de “Lohengrin” acompanyada de Francesc Viñas i Miguel Mulleras. A continuació, a partir del 18 d’abril, va ser Carmen amb el Don José del tenor Luis Canalda en unes exitoses representacions. A partir del 26 d’abril, i de nou amb Canalda, Dalila a “Samson et Dalila” de Camille Saint-Saëns. Aquella temporada va continuar cantant Santuzza de “Cavalleria rusticana” de Pietro Mascagni, també amb Mulleras, i Laura de “La Gioconda” al costat de la soprano Valentina Bartolomassi i el tenor Alfredo Cecchi. L’11 i el 15 de maig va cantar un rol molt poc freqüent en el seu repertori, Valentina a “Gli ugonotti” de Giacomo Meyerbeer, per concloure el 16 de maig amb “La favorita” i tres importants funcions de “Tannhäuser” de Richard Wagner al costat de nou de Francesc Viñas. El comiat dels escenaris portuguesos es va produir el 7 de juny en una gala dedicada a Francesc Viñas amb el qual va interpretar els actes IV de “Lohengrin” i III de “Tannhäuser”.

Durant l’estada portuguesa va rebre la notícia que el Gran Teatre del Liceu, per fi, la volia com a primera figura a les seves temporades. Així, el 6 d’abril de 1915 es va presentar amb “Lakmé” de Leo Delibes al costat de Maria Barrientos i Giuseppe Taccani en el primer d’una llarga llista de títols que la vincularien al teatre de la Rambla tot l’any i inicis del següent. Finalment tornava a Barcelona per triomfar plenament. El 25 d’abril va ser Dalila en la primera de tres funcions de “Samson et Dalila” al costat de Luis Canalda, el 6, 8 i 9 de maig Amneris a “Aida” de nou amb Taccani i un ja consagrat José Segura-Tallien com a Amonasro. Durant el mes de maig va impressionar amb el fosc i profund paper d’Ulrica a “Un ballo in maschera” amb Josep Palet i el veterà Mattia Battistini, i el mes de desembre, en l’inici ja de la nova temporada, va ser Mrs. Quickly a “Falstaff” de Giuseppe Verdi, amb el protagonisme de Segura-Tallien. El 18 de desembre va tornar a ser de nou Brangane a “Tannhäuser” amb Francesc Viñas en funcions que es van perllongar fins a finals d’any. El 1916 el va iniciar amb una novetat: la protagonista a “La Dolores” de Tomás Bretón en la seva estrena al Liceu i al costat de Josep Palet i Segura-Tallien. Va continuar la temporada amb repeticions de funcions d’“Un ballo in maschera”. El 9 de febrer va concloure aquella etapa barcelonina amb el rol de La Mère a “Louise” de Gustave Charpentier. Frau no va tornar a cantar mai més al Gran Teatre del Liceu.

El 12 de gener de 1917 la cantant va fer el seu debut al Teatro Real de Madrid. Allà la van poder sentir en “La Gioconda” amb Ester Mazzoleni i Giuseppe Taccani. Curiosament no hi va tornar mai més. Fins al 1920 la seva carrera es va centrar exclusivament a Itàlia amb importants funcions de “Carmen” a Mòdena al costat del tenor Piero Schiavazzi (1917) o d’“Il trovatore” al Teatro Lirico de Milà amb Celestina Boninsegna, Jesús de Gaviria i Marino Aineto (1919). El 1920 va ser present al Teatro Royal de Malta amb “Samson et Dalila” per a continuació dur a terme la seva primera gira sud-americana. El 20 d’octubre es va presentar a l’Havana amb “Aida”, de nou amb Celestina Boninsegna, el tenor Antonio Marqués i Juan Valls, ara ja cantant com a baríton. El 23 d’octubre va ser Azucena a “Il trovatore” amb els mateixos intèrprets. Tots junts van marxar a Mèxic per presentar-se al Teatro Esperanza a partir del 23 de novembre repetint títols. També es va representar “Carmen” la nit del 4 de desembre al Teatro Iris, en un repartiment d’altíssim nivell íntegrament català, amb la participació de nou de Marqués i Valls i amb Mercè Capsir com a Micaela.

Tot i això, la carrera de Frau es va estancar, i entre 1921 i 1927 va estar totalment centrada en teatres de províncies a Itàlia, i va ser present a les temporades de Venècia, Mòdena, Carrara, Perugia, Monza, Merano, Pàdua, Empoli o Torí, sempre amb els seus títols més emblemàtics i sense cap novetat de repertori.

El 1928 va rebre la proposta de debutar a Buenos Aires, ni més ni menys que al Teatro Colón. El debut va tenir lloc el 5 de maig amb l’estrena d’“Oratorio laico” del compositor Pascual de Rogatis. Frau va decidir aleshores establir-se a Buenos Aires, ciutat que seria durant les següents temporades la base de les seves actuacions. Entre 1931 i 1933 va ser una de les protagonistes fixes a les temporades del Teatro Marconi d’aquesta ciutat, on va debutar el juny de 1931 amb “Aida”. Va continuar amb “Il trovatore”, “La Gioconda” i “Carmen”, sempre amb èxit. El 1932 va intervenir en una temporada de juny a setembre, repetint títols i afegint al seu repertori el rol de Preziosilla, de “La forza del destino” de Giuseppe Verdi. Tot seguit va actuar a la temporada d’òpera d’aquest teatre durant el novembre i entre els mesos d’abril i juliol del 1933, sempre amb els seus rols habituals com Azucena, Amneris, Laura o Santuzza.

El 23 de juny de 1932 va ser cridada d’urgència per tornar a cantar al Teatre Colón. Programada “L’amico Fritz” de Pietro Mascagni, el rol de Beppe estava previst que fos cantat per la mezzosoprano Luisa Beltrana, però la cantant va necessitar ser substituïda en el darrer moment per una greu malaltia de la qual moriria poc temps després. Frau la va substituir en quatre funcions, afrontant un rol que mai havia interpretat en un escenari. El 23 i el 25 de juliol va intervenir en la reposició de “La vida breve” de Manuel de Falla en aquest teatre, cantant el rol de La Abuela al costat del tenor Carlos Merino i la soprano Zoraida Corucci. Aquestes van ser les últimes funcions de la seva carrera.

Dolors Frau va decidir acomiadar-se dels escenaris i tornar a Barcelona per dedicar-se a la docència com a professora titular del Conservatori del Gran Teatre del Liceu fins al 1964. Allà va gaudir d’anys de tranquil·litat i un reconeixement guanyat després d’una intensa carrera artística. Una de les seves alumnes més reconegudes fou la soprano Victoria de los Ángeles, la qual va estudiar durant tres anys amb ella, a partir de l’any 1939, fins que desavinences en l’elecció del repertori van provocar una ruptura entre elles.

Frau va deixar enregistrada la seva veu en poques ocasions. El 1912 va enregistrar dos cilindres per a Edison amb fragments de “Don Carlo” de Giuseppe Verdi i “Mignon” d’Ambroise Thomas, i el 1913, per a Columbia, fragments d’“Aida”, “Il trovatore” de Giuseppe Verdi i “Faust” de Charles Gounod. El mateix any, per a la companyia Lyrophon va completar la seva discografia amb un nou fragment d’“Il trovatore” i l’ària O mio Fernando de “La favorita” de Gaetano Donizetti. El 1916 va enregistrar per a Columbia el duo de l’acte IV de “Carmen” amb el tenor Cesare Formichini. En tots aquests enregistraments es poden escoltar les virtuts que la van fer triomfar: una veu ampla, timbrada i seductora, i una intèrpret apassionada capaç també de plegar-se a un cant líric i sensual.

Dolors Frau va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1966 amb 84 anys.