Conxita Badia

“Tot el que he escrit per a veu de soprano ha sigut pensant en tu. Tot, doncs, et pertany.”

El músic Pau Casals va escriure aquestes paraules a la Conxita Badia i Millàs, una dona extraordinària que va influir entre alguns dels grans músics del seu temps. Podria dir que era cantant. I sí, era soprano. Però em quedaria curta. Podria dir que també era pianista. I sí, en va aprendre directament del seu primer gran mestre, el músic Enric Granados. Però encara em quedaria curta. Podria dir que era cantant, pianista i mestra. I sí, va ser la mestra de molts músics, entre els quals la soprano Montserrat Caballé. Però, així i tot, encara em quedaria curta. També podria dir que va ser una musa. I només cal rellegir la primera frase d’aquest escrit per copsar-ho. Més enllà de ser tot això –que ho era–, el que la feia excepcional, el que meravellava músics, artistes, poetes i tot aquell que sabia sentir la fiblada de la sensibilitat, era la passió amb què s’abocava en tot el que feia. La Conxita s’entregava en cos i ànima, intensament, des dels únics indrets per on sabia transitar: bondat, sensibilitat, veritat, musicalitat, generositat. Transmetia quelcom de profundament vital que arrelava en aquells que l’escoltaven. Segurament és per això que va arribar a ser “una primeríssima figura de la cançó,” com la definí un dels seus biògrafs, l’escriptor Joan Alavedra.

Evidentment, també tenia el do de la veu. Sobretot el do de l’expressió; la capacitat de projectar els matisos dels sentiments que el poeta ha escrit i que el compositor ha musicat, tot cantant. Per a ella, tan important era ser fidel a la melodia com a l’ànima del poema i també als moments de silenci d’una obra (aquests instants d’art contingut, on sembla que no passa res, aparentment buits, però a través dels quals quelcom se’ns fica endins). El compositor Narcís Bonet em parlava sovint d’una conversa que tingué sobre la Conxita Badia amb la pianista Alícia de Larrocha. “És que la Conxita en sap tant, de música!”, s’exclamava De Larrocha mentre Bonet li responia: “La Conxita, de música, no en sap res. La Conxita és la música”. “La música feta dona”, com remarcava ell. També en aquest sentit es pronunciava el laudista Paco Aguilar en el llibre A orillas de la música, on va dedicar-li un capítol: “No ve a la gente. No tiene ojos. No es mujer ni para ella. Sólo oye donde está: al lado del piano y dentro de la música”. La Conxita Badia vivia dins la música, en el món de les muses, incapaç de fer o d’entendre el mal. Com deia Alícia de Larrocha, “els seus valors humans es reflecteixen en la seva interpretació de la música: honestedat, espontaneïtat i veritat, les qualitats que només es troben en els grans músics de la història.”

Oberta a tot el moviment cultural, la Conxita Badia es relacionà amb alguns dels artistes més importants del seu temps: Felip Pedrell, Enric Granados, Amadeu Vives, Francesc Viñas, Apel·les Mestres, Pau Casals, Federico García Lorca, Joan Lamote de Grignon, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Robert Gerhard, Alban Berg, Joaquín Rodrigo, Richard Strauss, Eduard Toldrà, Claudio Arrau, Rafael Alberti, Margarida Xirgu, Alberto Ginastera, Nadia Boulanger, Carlos Guastavino, Alícia de Larrocha, Narcís Bonet, Montserrat Caballé, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Joaquín Nin Culmell, Rosa Sabater, i tants i tants altres amb qui es va vincular profundament. Ella es relacionava així a la vida: profundament. Quan cantava a casa, encara que estigués sense públic, s’hi abocava de ple, posant-hi tota l’emoció. I, segons l’obra que acabava d’interpretar, tot seguit havia de reposar uns instants per recuperar-se’n anímicament. “Per a Conxita, pensar i sentir era una mateixa cosa,” deia el músic Joaquín Nin Culmell. Jo diria que per a ella, pensar, sentir i fer música eren la mateixa cosa. Recordo que mentre rodava el documental Conxita Badia no existeix hi va haver un moment en què em va encaixar tot, en què vaig copsar el que no podia trobar en els llibres, ni les cartes ni les converses: va ser quan vaig veure l’entrevista que li va fer TVE el 1972. Se la veu atenent el periodista, asseguda davant del piano. I l’atén mentre improvisa una música que ella mateixa va creant en funció del sentiment que cada pregunta li genera. No separa la música de la pregunta ni de la resposta, ni tampoc del sentiment o del pensament. Llavors vaig entendre allò de “Conxita Badia és la música”. Vaig entendre que vivia dins el sentiment musical. Vaig entendre la dimensió d’espontaneïtat, sensibilitat, veritat, musicalitat i d’estima que brollava en ella.

La seva filla Mariona –la meva àvia– em diu sovint que, cada dia, el primer que feia en llevar-se era posar-se a la banqueta del piano –el seu seient natural– i tocar “les seves quatre notes”; la melodia que va compondre per al seu marit Ricard, i que posteriorment va versionar per al casament de Montserrat Caballé. Una cançó breu que ve a ser el leitmotiv de la seva vida: “T’estimo”. La Conxita Badia no només va ser admirada i aplaudida, no només va inspirar i impulsar, no només va interpretar i ensenyar, també va estimar i es va fer estimar.

Breu biografia

La Conxita Badia va néixer a Barcelona el 14 de novembre de 1897, una data que la marcarà al llarg de la vida. A l’edat de 4 anys demanà als Reis que li duguessin un pianet. A 8 anys, els seus pares –Jaume Badia i Bertran (escultor) i Conxita Millàs i Ballescà (llevadora)– la van dur a estudiar piano amb un professor de barri que, en veure la seva intuïció musical, va recomanar que estudiés a l’Acadèmia Granados. A casa tot eren festes per al “terratrèmol” –com l’anomenaven carinyosament– que jugava a cantar amb els ulls tapats i una divertida actitud teatral. El primer concert públic el va fer amb 10 anys al Jockey Club de Barcelona, on interpretà extractes d’òperes i cançons. A 15 anys actuà al Palau de la Música Catalana fent de Noia Flor a l’òpera “Parsifal” de Wagner. També a 15 anys s’examinà de solfeig, un fet aparentment sense importància si no fos perquè la valorà el músic Enric Granados. Quedà tan impressionat de veure com aquella noia interpretava una lliçó de solfeig que l’endemà li demanà que cantés obres seves. Aquell mateix any (1913) li féu estrenar les seves “Canciones amatorias” (“Llorad corazón” i “Gracia mía” li són dedicades) a la Sala Granados de Barcelona, acompanyada per ell mateix al piano. A partir d’aquell dia, quan Granados rebia la visita d’amics a qui volia mostrar les seves obres, li demanava que hi anés a cantar.

“De tant en tant, arriba a casa de Conxita un avís urgent que la brevetat, filla de l’amistat, fa semblar comminatori: Vine tu i les cançons! I Conxita hi corre tot seguit amb l’ànima a punt i plena de joia”, descriu Joan Alavedra. “Jo era el seu instrument”, afirmava ella mateixa. En una d’aquelles ocasions, Enric Granados volia mostrar les seves cançons a un amic íntim. Com sempre, ella hi anà tot seguit, sense saber que estava a punt de conèixer algú que esdevindria cabdal a la seva vida: Pau Casals. En aquell moment, la Conxita Badia tenia 16 anys i vivia en un ambient d’art elevat. Per indicació de Granados, estudiava cant amb la soprano Rosa Culmell, de qui era l’alumna predilecta. El 24 de març de 1916, el matrimoni Granados morí tràgicament, quan el vaixell on viatjaven fou torpedinat. La Conxita Badia, que ja havia perdut el seu pare biològic, perdia ara el seu pare musical. Pau Casals esdevindria aviat un puntal per a ella. Ella mateixa afirmaria: “La meva respiració és l’arquet de Casals”. Van col·laborar estretament, treballant, entre d’altres, obres de Bach, Haydn, Mozart, Wagner, així com també d’autors contemporanis. El 1935 va estrenar les cançons de Pau Casals, acompanyada per ell mateix al piano. Van ser anys de bullici musical, durant els quals fou una de les cantants més sol·licitades pels directors, programadors i compositors, que li oferien les seves obres. El 1936, el músic Eduard Toldrà li dedicà “La rosa als llavis”, una obra sobre poemes de Salvat-Papasseit que guanyà l’últim premi de composició Albéniz de la Generalitat de Catalunya i que no es va poder estrenar. El 17 de juliol de 1936, al vespre, la Conxita Badia assajava la Novena Simfonia de Beethoven amb Pau Casals, l’Orquestra Pau Casals i l’Orfeó Gracienc, quan van rebre la notícia d’un alçament militar. Abans de suspendre l’assaig, van interpretar tots junts “l’Himne a l’alegria”. Amb un cant de joia, començava un període de destrucció.

Quan esclatà la guerra civil, la Conxita Badia ja era mare. El 23 d’abril de 1919 s’havia casat amb un admirador: en Ricard Agustí i Monsech. El padrí de noces fou el músic Felip Pedrell, qui li escrigué: “El teu cant regenera perquè quan me mires tot cantant sento sadollar dintre mon pit tot mon ésser que plora suaument i consolat. No sé per què et diuen Conxita –fins jo també, com la gent–. No vull dir-t’ho més, car tu ets Concepció, que tot el que passa pel verb del teu cant esdevé manifestació d’art. Art pur dintre d’un vas d’elecció.” El matrimoni va tenir tres filles: la Conxita, la Mariona i la Carmen, de qui el músic Robert Gerhard fou padrí.

Arran de l’assassinat del seu amic Manuel Clausells (secretari de l’Associació Música da Camera), i aconsellada per Pau Casals i el conseller de Cultura Ventura Gassol, el febrer de 1937 la Conxita marxà a França amb les seves filles. Allí actuà a les exposicions d’art català que el conseller Gassol havia organitzat, i el mànager de Casals –Charles Kiesgen– la portà a actuar per França, Anglaterra, Holanda, Suïssa..., sempre amb gran èxit de crítica. “Obté una infinitat de matisos i els diversifica amb un art que és, potser, sense parió en el món del cant”, escrigué el compositor i crític Maurice Imbert a Les Débats. La meva àvia sempre diu que la Conxita tenia un àngel de la guarda. I potser sí: la guerra civil continuava, Europa era a les portes de la Segona Guerra Mundial i, de manera inesperada, la contractaren per fer una sèrie de concerts al Brasil. Gràcies a aquesta nova gira, a finals de maig de 1938, la Conxita marxà amb les filles cap a Rio de Janeiro, on es retrobarien amb en Ricard, el seu espòs.

L’exili a Amèrica va durar fins al 1946. Després d’uns primers concerts al Brasil, va debutar a l’Uruguai i poc després, el 14 de novembre de 1938, al Teatro Cervantes de Buenos Aires. “Fue un delirio! Tocó y cantó Granados como una enamorada de veinte años...”, afirmà el músic Alberto Ginastera, que també remarcava que, a l’Argentina, la Conxita va esdevenir “una llegenda.” Veient l’efervescència cultural que vivia aquell país, la família s’instal·là a l’Argentina, on retrobaria altres exiliats com el poeta Rafael Alberti o els músics Jaume Pahissa i Manuel de Falla, amb qui també col·laboraria estretament. Un vincle que, com sempre, anava molt més enllà d’uns concerts compartits: “A Concepción Badía de Agustí, pensando en su canto admirable al que tanto debo. Su amigo de verdad, Manuel de Falla.” De seguida es va fer un lloc de primer ordre a la vida musical argentina, exercint, a més a més, un paper actiu d’impuls, d’inspiració i de difusió d’obres catalanes, espanyoles i europees. En paraules del músic Juan José Castro: “Adivina lo que el músico ha pensado y hasta lo que no ha pensado.” “Conchita Badía, puedo decirlo por ser testigo, fue querida y admirada apasionadamente por el público argentino, pero también lo fue por el uruguayo y el brasileño a igual nivel”, escrigué el seu biògraf argentí, el pianista, pintor i escriptor Carlos Manso. El musicòleg Juan Andrés Sala apuntava: “Rápidamente, la nobleza de su arte excepcional y su armoniosa personalidad se impusieron en nuestro medio artístico a través de numerosos conciertos, inolvidables en el recuerdo de cuantos asistiéramos a ellos, y en los cuales pudo admirarse su cultura musical, la fidelidad estilística y esa su sutilísima y quintaesenciada compenetración con la obra de sus compatriotas: Manuel de Falla y Enrique Granados, entre tantos, de quienes ofreció interpretaciones que sin riesgo alguno podríamos calificar como definitivas.”

L’enyorança pesava i decidiren tornar a una Catalunya que s’anava refent. Un altre 14 de novembre cabdal, el de 1946, moria el mestre Manuel de Falla. Les seves últimes paraules van acompanyar-la per sempre més: “Hasta que volvamos a vernos, y sino, en lo eterno.” Tornaren a Barcelona el 8 de desembre de 1946. Catalunya havia canviat tant, amb la guerra i la dictadura, que la Conxita trigaria mesos a poder tornar a cantar. Una forta nostàlgia li impedia fer concerts: faltaven els amics assassinats, els que havien mort de causa natural, els exiliats... faltaven Casals, Gerhard, Gassol, Bertrand, i tants i tants altres... Però també retrobà amics que havien mantingut viva la flama cultural. El 14 de novembre de 1947 cantà de nou al Palau de la Música Catalana, estrenant finalment “La rosa als llavis”, l’obra de Toldrà que havia quedat sense estrenar esperant que ella tornés. En sortir a l’escenari, el públic i l’orquestra, dempeus, l’ovacionaren.

Els anys següents s’involucrà molt activament en la vida cultural, impulsant els músics joves, inspirant noves creacions, i difonent, ara també, les obres dels compositors americans que havia descobert a l’exili. Segons el músic Xavier Montsalvatge, la Conxita era “la veu i el temperament que els compositors cerquen, sense trobar-lo gairebé mai”. Cantà tant en concerts públics com en privats; a casa dels Rosés, dels Vilardell, dels Bonet, al Jardí dels Tarongers, o a casa dels Bertrand. Justament, Josep Anton Bertrand i Mata li va demanar que hi anés un dia a escoltar una jove que va acabar convertint-se en la seva alumna amb més projecció: Montserrat Caballé.

Durant l’última etapa de la seva vida, intensificà la seva faceta de mestra, tant a casa seva com al Conservatori Municipal de Barcelona, on fou catedràtica de cant. També va ser una de les forces vives dels cursos d’estiu “Música en Compostela”, on ensenyà (del 1958 al 1974) al costat dels músics amics Rosa Sabater, Gaspar Cassadó, Alícia de Larrocha, Andrés Segovia, Òscar Esplà, Frederic Mompou... També féu cursos a Rio de Janeiro, París, Brussel·les o Salzburg. Alumnes d’arreu del món acudiren a estudiar amb ella: Francesca Callao, Carlos Manso, Lupita Campos, Akemi Karachi, Heleni Barjau, Pura Gómez, Maria Coronada, Sonja Stennhammar, Marcel Allard, Manuel García-Morante, i tants altres que continuaren i continuen el seu mestratge.

També esdevingué membre de jurats de reconeguts certàmens com el Concurs Internacional de Cant de Rio de Janeiro o el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas. El 1966 s’inaugurà el Camarot Granados, a Barcelona, un temple musical en record al seu primer mestre del qual ella esdevingué una de les ànimes. Entre altres artistes, hi anaren el director i violinista Yehudi Menuhin, així com la mezzosoprano Elena Obraztsova, que quedaren meravellats en veure com aquell infant gran –la Conxita- s’enlairava tot fent música.

Tot i no ser una faceta gaire coneguda, la Conxita Badia també componia. De fet, sempre que es posava davant del piano improvisava melodies, algunes de les quals s’han publicat, com “Petit Noël”. La cançó de non-non que ens ha bressolat tant a mi com a la resta dels seus descendents, també la va escriure i compondre ella.

Morí el 2 de maig de 1975 a Barcelona. 

He sentit sempre follia de cantar.

Tota ma vida ha estat plena de cançons.

Senyor! Quan arribi l’hora del perdó

feu que us l’implori cantant una cançó.

(Poema que Conxita Badia somià abans d’escriure’l.)