Carme Bonaplata

Carmen Bonaplata i Cuní va néixer a casa seva, com era freqüent a l’època, al carrer Ample, número 14, quart pis. Des del primer moment va viure en un ambient artístic ja que el seu pare, Teodor Bonaplata i Sistachs, va ser un dels grans actors catalans del segle XIX, conegut especialment per les seves adaptacions de les obres d'Àngel Guimerà. La seva esposa, i mare de Carme, va ser Concepció Cuní i Amorós.

En aquest ambient creatiu, la petita Carmen va mostrar interès per la música i va començar la carrera de piano amb el professor Llorenç Bau. El 1884, amb quinze anys, va guanyar el primer premi d'interpretació en un concurs a Barcelona. Paral·lelament va començar a estudiar cant amb Ignacio Jumadreu i el 23 de desembre de 1886 es va casar amb Lorenzo Llor Bau. El 1888 va fer ja diversos recitals de presentació com a cantant a Barcelona, com el celebrat al Teatre Romea el 2 de gener d'aquell any, en una funció teatral en benefici del seu pare Teodor i en la qual, al segon entreacte, va oferir un recital acompanyada al piano pel seu marit.

Animada per les bones crítiques i la seva ràpida progressió, va marxar a Itàlia, a Milà, per unes audicions als salons de les famílies Lucca i Ricordi. Allà va ser contractada per fer el seu debut en escena el 25 d'abril de 1890 al Teatro Dal Verme de Milà amb l'òpera "Aida" de Giuseppe Verdi. Aquest rol va ser el seu preferit en tota la seva carrera i va constituir una veritable creació personal.

L'acollida de la jove soprano de vint-i-un anys va ser magnífica i ràpidament li oferiren nous contractes al Teatro Ristori de Verona, Riccari de Bèrgam, Piccini de Bari i Argentino de Roma on, de nou, es va presentar amb "Aida" i, pel gener de 1891, amb "Faust" de Charles Gounod.

El juny de 1891 va protagonitzar, al Teatro Dal Verme, l'estrena de l'òpera "Il veggente" de Marco Enrico Bossio, obra guanyadora del concurs Sonzogno de Milà per immediatament presentar-se de nou al Teatro Riccardi de Bèrgam amb "Cavalleria Rusticana" de Pietro Mascagni i "Aida", rols que va repetir a Bari amb gran èxit.

El gran mecenes musical Joan Goula va seguir la seva fulgurant progressió des de l'inici i el mateix any 1891 li va oferir l’oportunitat de presentar-se al Gran Teatre del Liceu de Barcelona on va debutar la nit del 10 de novembre amb el rol d'Aida al costat del Radamés de Raffaele Grani. Van ser nou funcions plenes d’èxit on el públic i la crítica barcelonesa van descobrir una veu lluminosa, dúctil i una gran actriu (fruit de les influències paternes) com cita el Diari de Barcelona de l’11 de novembre.

Elsa di Brabante de “Lohengrin”, en la seva versió italianitzada, va ser el següent rol que Bonaplata va interpretar al Liceu, en unes tempestuoses funcions a causa de la indisposició del tenor Raffaele Grani en el rol protagonista el dia de l'estrena, l’1 de desembre, que l'endemà fou substituït per Nicola Mueller.

Malauradament, la seva funció de comiat prevista per al 8 de desembre amb "Aida" no es va poder celebrar a causa d'una indisposició i va ser substituïda per la soprano Nadina Bulicioff. Bonaplata va tardar més de deu anys a tornar a cantar al Liceu.

Formant part ja de primers i importants repartiments, la seva creixent fama la va dur a debutar aquell mateix any al Teatro Regio de Torí en una representació en italià de "Die Walküre" de Richard Wagner, en què va interpretar per primer cop el rol de Siegliende al costat del tenor Emilio de Marchi, el qual pocs anys després es convertiria en el primer Cavaradossi de "Tosca" en la seva estrena el 1900.

Els primers mesos de 1892 Bonaplata va continuar cantant a la temporada torinesa amb nous i importants títols com "La Gioconda" d'Amilcare Ponchielli, pel febrer al costat del tenor Eugene Durot, o "Edgar" de Giacomo Puccini al mes de març, que va suposar la presentació absoluta d'aquest títol a Torí, al costat d'Ottavio Emiliani i Mario Ancona.

Ja situada en una posició privilegiada dins del món de la lírica, el 31 de març de 1892 va fer el seu debut al Teatro alla Scala de Milà en l'obra "Il figliuol prodigo" d'Amilcare Ponchielli al costat del tenor Michele Mariacher. Obtingué un extraordinari triomf personal que li va permetre obtenir contractes en aquell teatre durant les temporades següents.

Bonaplata va tornar a Espanya la resta de l'any per complir amb els compromisos signats amb el mestre Oreste Bimboni, que la va presentar a les temporades d'òpera italiana dels teatres Principal de Santander amb "L'africana" de Giacomo Meyerbeer i San Fernando de Sevilla i Arriaga de Bilbao amb "Aida".

Després d'un breu descans a Barcelona, la soprano va tornar a Milà on l'esperaven nous compromisos al Teatro alla Scala: "Cristoforo Colombo" d'Alberto Franchetti, amb un important repartiment completat amb el baríton Giuseppe Kashmann i el tenor Edoardo Garbin, i "The Flying Dutchman" de Richard Wagner en la seva italianització "Il vasciello fantasma" amb el baríton Francesco Navarrini.

El 15 d'octubre de 1893, sota la direcció de Goula, va debutar al Teatro Real de Madrid amb "La Gioconda" on va coincidir amb el tenor Emilio de Marchi. Va obtenir unes crítiques entusiastes que es van repetir en el següent títol, "Lohengrin", que va comptar amb un gran repartiment: la soprano Teresa Arkel i els tenors Francesco Marconi i Emilio de Marchi.

El 1894 va suposar el seu retorn a la Scala de Milà, aquest cop amb un títol nou, "Loreley" d'Alfredo Catalani, per continuar l'any a Gènova i Cadis on va cantar "L'africana" i "Aida". A Màlaga, amb la companyia de Jerónimo Jimenez, va cantar aquests mateixos rols juntament amb un nou rol a “Gli Ugonotti" de Giacomo Meyerbeer.

El 1895 va incorporar un nou títol: "Lucrezia Borgia" de Gaetano Donizetti. El va cantar al Teatro Real, el 16 de novembre, al costat del tenor Francesco Marconi, en una nova temporada dirigida per Joan Goula. Al mateix teatre va protagonitzar "La Gioconda" amb el tenor Alfonso Garulli.

Acabada la temporada madrilenya, Goula i Bonaplata van viatjar junts a Lisboa on els esperava una llarga temporada que va començar amb el debut al Teatre Sao Carlos el 24 de desembre de 1896 amb "Aida". Ambdós van romandre a Lisboa fins el març de 1887 alternant títols del repertori de Bonaplata com "Gioconda", "Lucrezia Borgia", "L'africana" o "Gli Ugonotti" de Giacomo Meyerbeer (16 i 19 de gener de 1837, amb Francesco Marconi), amb novetats com "Il trovatore" de Giuseppe Verdi (31 març de 1896) i una estrena absoluta, "Irene" d'Alfredo Keil, presentada la nit del 21 de febrer de 1897, amb el tenor Giuseppe Moretti i el baríton català Ramon Blanchart com a companys d'escena.

Durant aquesta llarga estada portuguesa, l'empresari nord-americà James Henry Mapleson, conegut com a Colonel Mapleson, li va oferir formar part de la seva nova companyia d'artistes europeus que volia presentar als Estats Units a partir del mes d'octubre. Bonaplata va acceptar i, al costat de companys com Hericlea Darclée (futura creadora del rol de Tosca el 1900), Eugène Durot o Emilio de Marchi, va embarcar cap a Nova York on es va presentar, a l'Academy of Music, el 26 d'octubre de 1896 amb el seu gran rol d’“Aida” al costat d'Eugène Durot. Amb crítiques molt favorables, la companyia va oferir quatre funcions més a Nova York per continuar la gira per Filadèlfia i Boston on, a més del rol de l'esclava egípcia, Bonaplata va cantar "Andrea Chénier" d'Umberto Giordano, "Il trovatore" i "Lohengrin" per finalitzar l'estada americana amb un concert el 7 de desembre. És curiós destacar que els diaris del moment es van fer ressò de com Mapleson havia pogut oferir al públic novaiorquès funcions de gran qualitat artística amb preus "raonables" (l'entrada més cara costava 3 dòlars, tenint en compte que Bonaplata rebia 300 dòlars per funció i Darclée 500). Els compromisos a Europa l'esperaven, amb el debut al Teatro San Carlo de Nàpols on va oferir vuit funcions de "Cristoforo Colombo" a partir del 26 de desembre.

El 1897 va tornar a la temporada de la Scala de Milà amb un debut de rol: Elisabetta a "Don Carlos" de Giuseppe Verdi al costat del tenor Francesco Signorini. Aquest cop, però, la seva presentació no va agradar al públic milanès i va abandonar la producció per no tornar mai més a aquell teatre.

A mitjans d'any va embarcar per participar en una segona aventura americana, aquest cop per debutar a Buenos Aires la nit del 3 de juliol, al Teatro de la Ópera, al costat del tenor Michele Mariacher i el baríton Mario Sammarco en unes exitoses funcions dirigides pel mestre Edoardo Mascheroni. A l’Argentina, Bonaplata va presentar dues rareses: "Il fidanzato del mare" d'Ettore Panizza (15 juliol) i l'estrena absoluta de "Pampa" d'Arturo Berutti (1 de setembre), sempre al costat de Mariacher i Sammarco. La gira va continuar pel Teatro Solís de Montevideo on Bonaplata va cantar "Andrea Chenier" i "L'africana".

Després de la gira per Amèrica va fer un nou debut a Rússia, on va ser contractada cobrant 600 dòlars per funció, una veritable fortuna per a l'època. Va cantar al Grand Théâtre du Conservatoire de Sant Petersburg, al costat del tenor Angelo Masini, títols com "La Gioconda" o "Lucrezia Borgia" entre el 24 de desembre de 1897 i el 24 de gener de 1898. Les crítiques van ser entusiastes tal com reflecteix l'apareguda al diari Il Trovatore del 5 de febrer de 1898: “Lucrezia Borgia colla Bonaplata, Masini, fanatismo; rappresentazione succeso entusiastico, indimenticabile. Tutti artisti ovazionati”.

Finalitzada la temporada a Rússia, de nou Joan Goula l'esperava a la temporada del Sao Carlos de Lisboa per participar a "Mefistofele" d'Arrigo Boito al costat d'un jove tenor, Fernando de Lucia.

Durant els següents anys la seva carrera va continuar a Itàlia debutant al Teatro Regio de Parma el 25 de desembre de 1900 amb "Aida" al costat del tenor espanyol Carlo Barrera i cantant, per primer cop a la seva carrera, el rol de Tosca de Giacomo Puccini, òpera estrenada l'any anterior a Roma. Aquest títol, posteriorment un dels seus cavalls de batalla, no només encaixava perfectament amb la seva vocalitat sinó que li permetia mostrar els seus dots d’actriu i desenvolupar, així, un poderós personatge d’una gran força escènica.

Bonaplata va debutar també a l'òpera de Montecarlo i el mes de novembre va ser de nou a la companyia del seu gran amic Joan Goula, aquest cop al Teatre Principal de València, on va debutar el 9 de novembre de 1901 amb "Aida" al costat del gran tenor català Francesc Viñas. La funció del 16 de novembre va constituir un èxit apoteòsic per a tots dos, tal com va destacar El Mercantil Valenciano el 17 de novembre: “La función de anoche de Aida constituyó un verdadero suceso, de esos que forma época en la vida de un teatro”.

El 19 de novembre Bonaplata va protagonitzar l'estrena a València de "Tosca" de Puccini, al costat del tenor Luis Iribarne i el baríton Delfino Menotti. L’èxit fou tan important que les tres funcions inicials previstes es van ampliar a nou. La soprano va tancar l'any a Gènova, al Teatro Carlo Felice, interpretant "La regina di Saba" de Karl Goldmarc, amb el tenor Amedeo Bassi.

Goula, conscient de la importància del nou títol puccinià i sempre obert a presentar novetats musicals, va organitzar ràpidament l'estrena de “Tosca” al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, fet que suposaria el retorn de Bonaplata al coliseu de les Rambles. Abans, però, va iniciar l'any 1902 a Trieste cantant catorze funcions d'"Aida" i formant part d’un extraordinari repartiment que incloïa el tenor Francesco Signori i el baríton Riccardo Stracciari.

El diumenge 3 de febrer de 1902, en la inauguració de la temporada de primavera, Bonaplata va tornar al Liceu amb l'estrena de "Tosca" al costat del tenor Giuseppe Agostini i el baríton Ramon Blanchart. La interpretació de Bonaplata va agradar però no tant l'obra pucciniana, que la crítica va titllar de "concebida para hacer dinero, explotando moldes rancios y yendo trabajosamente a buscar la obra literaria como un pretexto" (La Vanguardia, 2 abril 1902). La temporada liceista va continuar amb "La Gioconda" a partir del 15 d'abril, on Bonaplata va compartir escenari de nou amb Agostini i Blanchart.

Després d'una temporada de descans, el novembre d'aquell mateix any va tornar en el que va ser el seu comiat de Barcelona i quasi dels escenaris; va ser amb una nova estrena: "Cristoforo Colombo" d'Alberto Franchetti. Bonaplata va cantar vuit funcions a partir del 15 de novembre, acompanyada entre d'altres pel baríton italià Mario Sammarco i dirigida per Edoardo Mascheroni. La nit del 8 de desembre de 1902 va cantar la seva darrera funció al Liceu i molt poc després, a finals de 1903, va decidir retirar-se definitivament dels escenaris per dedicar-se a l'ensenyament del cant.

En la decisió molt probablement va venir implícita una renúncia a continuar la carrera per poder formar la que seria la seva primera alumna, la seva filla Carme Bau Bonaplata, la qual es convertiria poc temps després en una digna successora de la carrera de la seva mare.

El seu prestigi com a professora va ser gran i, com a anècdota, cal destacar les lliçons que va donar el 1909 a un jove carreter que somiava poder cantar algun cop sobre un escenari: aquest jove era Hipólito Lázaro.

Carme Bonaplata va morir l’11 de febrer de 1911, amb quaranta-dos anys, sense deixar cap enregistrament de la seva veu. Fou una de les sopranos més importants de la seva generació.