Carme Bau Bonaplata

Amb una mare soprano, Carme Bonaplata, un pare pianista, Llorenç Bau, i un avi actor, Teodor Bonaplata, la carrera de Carme Bau Bonaplata semblava ja predestinada des dels seus inicis.

Certament des de ben petita se sabia ja de memòria totes aquelles àries que la mare cantava contínuament a casa i va desenvolupar un ràpid interès pel món musical, a més d’unes grans facultats. Molt probablement van ser aquestes facultats un dels motius per què la seva mare abandonés prematurament l’escena l’any 1904 i obrís una escola de cant de la qual la seva filla fou la primera alumna. Amb setze anys la jove Carme va donar ja els primers recitals a Barcelona i es va traslladar a Itàlia amb la seva família per perfeccionar-se. Els contactes de la mare i les seves grans qualitats van donar fruit i el 18 de setembre de 1909 va debutar al Teatro Nuovo de Mirandola, amb la Desdémona de l’”Otello” de Giuseppe Verdi amb crítiques molt positives i on la nit de la seva presentació, davant les ovacions del públic, es va veure obligada a bisar la seva escena “O Salce!” i l’Ave Maria. Tenia aleshores dinou anys.

La veu de Bau era de soprano lírica, amb un preciós timbre. Les seves interpretacions eren sempre molt interessants i ràpidament se li van obrir les portes dels teatres italians.

Així, el novembre de 1909 va debutar ja en un teatre tan important com el Comunale de Bolonya, amb dotze funcions de “Mefistofele” d’Arrigo Boito al costat del famós baix Angelo Masini-Pieralli i va donar un concert al Teatro Duse de la mateixa ciutat. La seva carrera va ser fulgurant des dels inicis. Entre gener i maig de 1910 va repetir produccions de “Mefistofele” als teatres Petruzzelli de Bari, Delle Muse d’Ancona i al Filarmonico de Verona, en aquesta ocasió amb el tenor català Josep Palet com a Faust i va debutar a Pisa, de nou a “Faust”, i a Milà, al Teatro Dal Verme, amb una recordada i triomfal producció de “Lohengrin” de Richard Wagner, al costat del tenor Emilio Perea, tots dirigits pel mestre compositor Ettore Panizza.

El 1911 es va presentar al Teatro Vittorio Emmanuele de Rimini amb “Iris” de Pietro Mascagni, alternant-se en el rol d’Osaka amb dos il·lustres tenors, Bernardo de Muro i Pietro Schiavazzi, i en un altre important debut, al Costanzi de Roma, de nou amb “Mefistofele”, un altre cop amb Josep Palet que es va alternar amb Manfredo Polverosi. Aquell mateix any es va presentar a Madrid, al Teatro Real, curiosament en una sola i exitosa funció, el 12 de novembre, de “Faust”, al costat del tenor Umberto Macnez, per acabar l’any amb un nou debut al Teatrp Regio de Torí on es va presentar amb “Mefistofele”, al costat del baix Nazzareno de Angelis. Bau va alternar aquelles funcions amb la famosa soprano Rosina Storchio, creadora de títols com “Madama Butterfly” de Giacomo Puccini o “La Bohème” de Ruggero Leoncavallo, fet que ens dona una idea de l’altíssim nivell artístic que ja havia assolit.

El 1912 va ser un any important, de nous debuts, començant per la seva participació al Teatro San Carlo de Nàpols on va cantar el 10 de gener la primera de deu funcions de “La Traviata”, amb el tenor Fernando Carpi i el baríton Giuseppe de Luca. A continuació va debutar amb un rol que durant els anys següents fou molt freqüent en la seva carrera i del qual en va fer una veritable creació: Cio Cio San a “Madama Butterfly” al Teatro Massimo de Palerm la nit del 13 de març de 1912.

A Nàpols va ser escoltada pel director Arturo Toscanini, que li va proposar formar part de la seva Companyia d’Òpera Italiana amb la qual preparava una gira per Amèrica del Sud. Bau va acceptar i es va presentar a Buenos Aires, al Teatro Colón, el 25 de maig amb “Mefistofele”, de nou al costat del baix Nazzareno de Angelis i el tenor Rinaldo Grassi, dirigits pel mateix Toscanini en la primera de sis funcions. Amb ell a la batuta, Bau va cantar també “Madama Butterfly” (sis funcions amb Rinaldo Grassi i Giuseppe de Luca) i “Falstaff” amb Pasquale Amato i Lucrezia Bori, amb un grandíssim èxit i expectació, tant per la presència de Toscanini a l’Argentina com pel nivell artístic de les representacions.

El 1913 Bau va debutar al Gran Teatre del Liceu, a la seva temporada de primavera, la nit del 2 d’abril, presentant a Barcelona la seva creació de “Madama Butterfly”; com a curiositat cal destacar que en els programes el teatre la va presentar com a Carmelita Bau Bonaplata. El 16 del mateix mes va participar en una “serata d’onore” al mestre Luigi Mancinelli, amb Josep Palet de protagonista, on es va sumar al cor del teatre juntament amb companys com Mercè Llopart, Amador Famadas o Domenico Viglione-Borghese. El 23 d’abril va continuar la temporada, aquest cop amb “Mefistofele” amb el seu habitual company, el baix Nazzareno de Angelis (que va debutar al Liceu), i el tenor Giuseppe di Bernardo.

El anys següents van ser de molta activitat per a Bau, ja àmpliament consolidada entre l’elit artística del moment. El 1917 va tornar al Teatro Real de Madrid en unes reeixides funcions de “Manon” de Jules Massenet i “La Bohème” de Giacomo Puccini, al costat del tenor Tito Schipa, i unes celebrades funcions d’un rol molt estimat per a Bau: Sieglinde de “Die Walküre” de Richard Wagner on va compartir escena amb el català Lluís Canalda com a Siegmund, dirigits per Tullio Serafin. Bau va tancar la temporada a Madrid amb “Otello”, al costat del tenor maltès Icidio Calleja, un dels grans exponents del moment d’aquest rol, i “Mefistofele” amb el baix Angelo Masini-Pieralli.

El 1918 va suposar el debut de Bau al Sao Carlos de Lisboa, teatre on tants triomfs havia assolit la seva mare. Allà va revalidar els èxits de la mare des de la seva presentació, el 12 de maig, amb “Manon” al costat de Tito Schipa, en una funció especial en commemoració de la proclamació de Sidónio Pais com a president de la República. Bau va tornar la temporada següent, l’any 1919, amb títols com “Mefistofele”, “Manon” amb Dino Borgioli i “Otello” al costat del tenor Giuseppe Zenatello, en funcions que li van valdre la unànime aprovació de la crítica però que, sorprenentment, van ser de les darreres en teatres internacionals.

De retorn a Barcelona va participar en una important companyia lírica que es va organitzar per actuar al Teatre Bosque els mesos de juny i juliol de 1918. Bau es va presentar el 30 de juny amb “Madama Butterfly” al costat del tenor Antonio Cortis, cantant també amb ell “La Bohème” a partir del 9 de juliol. Eren anys en què l’oferta lírica a Barcelona era extraordinària, tant per quantitat com per qualitat; a la pràctica totalitat dels teatres barcelonins es podien sentir figures de primer nivell mundial.

El 1919 va tornar a formar part d’una d’aquestes temporades, ara al Teatre Cómico, on entre els mesos de maig i juliol va cantar de nou “Madama Butterfly” i “Faust” al costat del tenor català Miquel Mulleras. Va intervenir en nombroses gales i festivals. Aquest teatre, el Cómico, va ser la base de les seves actuacions a la ciutat els anys següents fins al seu retorn al Gran Teatre del Liceu, de nou amb el rol de Marguerite de “Faust” a partir del 5 gener de 1923, amb el tenor Angelo Pintucci i el baix Segismundo Zaleski.

Durant els anys següents Bau va ser una de les màximes atraccions de les temporades barcelonines i sempre fou apreciada i sol·licitada pel públic. El 1924 va cantar amb la companyia del Teatre Bosque i el 1925 amb la del Teatre Olympia on es va anunciar que incorporava per primer cop la sarsuela al seu repertori.

L’1 de juny de 1925 va debutar a la temporada amb “Los Gavilanes” de Jacinto Guerrero al costat del baríton Luis Almodóvar, en la primera d’unes reeixides representacions. El 19 de juny, a l’Olympia, va intervenir en un espectacular concert al costat de Mercè Capsir, Antonio Cortis, Emili Vendrell i Juan García. I l’endemà, 20 de juny, fou la protagonista de la primera representació de “La canción de los batanes” de Reveriano Soutullo i Juan Vert, obra que després de diverses revisions es reestrenaria l’any 1927 com a “La del Soto del Parral”. Al seu costat van cantar Emili Vendrell i Pablo Gorgé. Al mateix Teatre Olympia va cantar “Tosca” de Giacomo Puccini la nit del 8 d’agost de 1925.

El 26 d’agost va intervenir en un altre dels concerts d’altíssim nivell que sovint s’oferien a la ciutat, al Teatre Nuevo amb Felisa Herrero, Emili Vendrell, José García Romero, Marcos Redondo, Pablo Gorgé i Luis Almodóvar; aquest concert va servir per inaugurar una temporada en què es va presentar amb dues novetats: “La canción del olvido” de José Serrano i “Jugar con fuego” d’Asenjo Barbieri, ambdues amb Luis Almodóvar i Cayetano Peñalver.

El 1926 Bau va intervenir a la temporada del Teatre Principal de València en una gran temporada al costat del tenor Antonio Cortis. Junts van debutar el 17 de juliol a “Tosca” i la crítica apareguda el dia següent al diari Las Provincias va comentar: “La soprano señorita Bau Bonaplata merece tantos elogios como quiera figurarse el lector. Su portentosa flexibilidad de talento para cantar e interpretar la parte sentimental del personaje, se pusieron de manifiesto con toda eficacia desde su primera aparición, por cierto realizada con gracia y delicadeza, que fueron más tarde trocándose en celos, dolor, hasta llegar a la tragedia del acto segundo, y las fuertes escenas finales”. El 23 de juliol van cantar “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo i “La Bohème” en un gran triomf per als dos protagonistes. Va ser aquest títol puccinià el que va permetre a Bau tornar al Liceu de Barcelona la temporada següent (en una única funció, el 29 de novembre) al costat del tenor francès André Burdino.

El 21 de desembre de 1926 va tornar al Liceu amb “Die Walküre” de Richard Wagner, però curiosament cantant una de les valquíries, Helmwige, un rol poc freqüentat per la cantant. La relació amb el Liceu es va mantenir i el 8 de febrer de 1928 va ser la protagonista de l’estrena absoluta de l’òpera “La princesa Margarida” de Jaume Pahissa. Cantada en català, era la segona versió de l’òpera “La presó de Lleida”, estrenada el 1906 al Teatre Principal de Barcelona; se’n van oferir tres funcions en les quals van participar la contralt Conxita Callao, el baríton Apolo Granforte i el tenor Rogeli. El programa va anar acompanyat dels actes I i II d’“Orfeu i Eurídice” de Gluck amb Giuseppina Zinetti i la mateixa Carme Bau com a protagonistes. L’11 de febrer de 1928 va intervenir en un concert amb una selecció d’ambdues obres, i el 2 de maig en una gala benèfica on van cantar també Josep Palet, Emili Sagi-Barba i Gabriel Olaizola, dirigits pel mestre Josep Sabater.

Sempre activa, el 1929 va formar part de diverses companyies nacionals, entre les quals destaquen les funcions de “Manon”, cantades al Teatro Marín de Teruel, al costat del tenor Tito Schipa.

El 1930 a Barcelona, el Teatre Olympia va presentar de nou una importantíssima temporada operística, aquest cop amb el reclam del tenor català Hipólito Lázaro, veritable ídol barceloní, i amb la participació de Bau com a companya ideal. Tots dos van participar a “Aida” i “Tosca”, els mesos de setembre i octubre, en unes funcions que van fanatitzar un públic entregat que nit rere nit els va obligar a fer repeticions dels fragments més famosos.

El 1931 la temporada del Liceu va tornar a comptar amb Bau Bonaplata en títols importants: una reposició de “La princesa Margarida” l’11 de febrer i posteriorment, a partir del 6 de desembre, formant part de la nova temporada 1931-32, i en quatre funcions de “Tosca” alternades amb quatre de “La Bohème”. El 26 de desembre, al Liceu, Bau va incorporar un nou títol: “La Dolores” de Tomás Bretón, al costat de Josep Palet.

Van ser anys de molta activitat al coliseu de les Rambles, i fou sempre contractada per cantar òperes de gran compromís. El 6 de gener de 1932 va protagonitzar la primera de cinc funcions de “Faust”, alternant-se amb Hipólito Lázaro i Miquel Mulleras, i el 30 de gener la primera de dues funcions de “Lohengrin”, cantada en italià, amb Josep Palet com a cavaller del cigne, amb qui també va participar a la seva “serata d’onore” el 18 de febrer.

La seva gran capacitat i facilitat d’estudi li permeté especialitzar-se també en títols poc habituals i estrenes al Liceu. Així el 28 de desembre de 1933 estrenava en aquest teatre l’òpera “María del Carmen” d’Enric Granados en dues històriques funcions (la segona va tenir lloc el 31 de desembre) al costat del tenor Pau Civil, dirigides per Joan Lamote de Grignon.

El gener de 1935 “Die Walküre” va tornar al Liceu i amb ella la Helmige de Bau en tres funcions, abans de protagonitzar una nova estrena absoluta: “El estudiante de Salamanca” de Joan Gaig.

El 15, 20 i 26 de gener van ser les nits en què aquesta obra es va representar amb un important repartiment: Bau com a Elvira de Pastrana, Hipólito Lázaro com a Don Félix de Montemar i Elena Lucci com a Doña Quiñones, tots sota la direcció d’Alfredo Padovani.

A poc a poc Bau va anar espaiant les seves actuacions per dedicar-se a la docència i va obrir una prestigiosa escola de cant a Barcelona, seguint així també les passes de la seva mare.

El 1936 Bau va protagonitzar un fet insòlit. La nit del 23 de gener estava programada “Die Walküre” al Gran Teatre del Liceu i la soprano Cäcilie Reich, que cantava el rol de Sieglinda, va anunciar a primera hora de la tarda que no podria cantar aquella nit. Davant la impossibilitat de ser substituïda per cap altra soprano de la mateixa companyia, l’empresari Joan Mestres i Calvet es va veure abocat a la cancel·lació de l’espectacle. Desesperat, va enviar el mestre Josep Sabater a casa de Carme Bau per intentar convèncer-la de si excepcionalment els podria ajudar. Després de pensar-ho, Bau va agafar la partitura i l’estudià durant una hora. En acabar va marxar al Liceu on va arribar a les sis de la tarda, temps just per emprovar-se el vestuari, rebre quatre indicacions de moviments escènics i convertir-se en l’heroïna wagneriana. El triomf aconseguit fou memorable. Els cantants alemanys que l’havien acompanyat van quedar totalment sorpresos i entusiasmats, tant que al final del primer acte, al sortir a saludar, es van retirar per deixar-la sola a l’escenari on va rebre una de les més grans ovacions de tota la seva carrera.

El 9 de febrer de 1936, Bau va cantar per darrer cop al Liceu, interpretant en tres funcions una de les Nornes del Götterdämmerung de Richard Wagner. El 18 de juliol va esclatar la Guerra Civil i Bau va ser reclutada, com molts artistes, per cantar a les funcions que el Comité del Teatro de la CNT decidís. El 12 d’agost es va organitzar al Teatre Tívoli una assemblea per decidir la construcció d’una temporada “socialitzada” estable, on tothom cobrava igual, amb un sou imposat de dotze pessetes per funció. Bau va interpretar “Madama Butterfly” el mes de setembre, acompanyada pel tenor Felip San Agustín (Filippo Santagostino) i “La princesa Margarida” de Pahissa, el 4 d’octubre, amb la contralt Concepció Callao. També el 26 d’octubre va ser Elsa von Bravante de Lohengrin al costat del tenor Amador Famadas, i va concloure la temporada amb un gran èxit amb “La Dolores” amb Hipólito Lázaro. Va ser la darrera funció de la seva carrera. Carme Bau es va retirar dels escenaris per centrar-se en la seva escola de cant i va passar a Barcelona la resta de la guerra i una dura postguerra.

Va aparèixer esporàdicament en alguns recitals i concerts d’alumnes seus, en alguna ocasió cantant alguns fragments, tal com va succeir el març de 1944 al Salón Mosaicos de Barcelona, en una vetllada artística.

Bau va morir a Barcelona el 10 de gener de 1972, amb vuitanta-dos anys. Va deixar pocs enregistraments. En va fer alguns a Barcelona, per Parlophone, dirigits pel mestre José Sabater, enregistraments que avui dia constitueixen una veritable raresa documental i en els quals es pot apreciar el registre ampli, de timbre homogeni i generosos greus que la van convertir en una soprano d’altíssim nivell i gran popularitat.