Carles Riera

Carles Riera Pujal va néixer a Granollers l’1 de març de 1956 essent el mitjà de tres fills d’un matrimoni que regentava un comerç al carrer Anselm Clavé de Granollers. Tot i no tractar-se d’una família relacionada amb la música ni la cultura, sabem que Segimón Riera havia estat un home vinculat a la vida associativa i cultural de Granollers i els germans expliquen que al domicili familiar dels Riera no hi faltaven els llibres ni els discs. A mode d’il·lustració val la pena  desacar que, ja a la dècada de 1970, a la botiga familiar, dedicada al petit electrodomèstic, hi havia un equip de música de molt bona qualitat en el qual es permetia als clients de reproduir-hi algun dels discs de vinil que també es venien a l’establiment. El germà petit de la família, Jordi Riera, recorda que un usuari habitual d’aquest servei era el compositor i pianista Josep Maria Ruera que, víctima durant anys d’una situació econòmica precària, solia escoltar les novetats discogràfiques que li interessaven gràcies a l’equip de so de Can Riera ja que no se’n podia permetre un a casa seva.

L’any 1960 Carles Riera inicià l’escolarització bàsica a l’Escola Pia de Granollers, on cursaria tots els seus estudis fins a acabar el Batxillerat l’any 1972. Podem suposar que dins de l’itinerari escolar tindria un dels primers contactes amb la praxis musical, ja que l’escola comptava amb una escolania on hi cantaven tots els alumnes, dirigida entre 1960 i 1963 pel pare Pere Carceller i posteriorment pel pare Lluís Tort.

Tot i això, com ell mateix explicaria en nombroses entrevistes publicades anys més tard, el seu primer record relacionat amb la música és de quan tenia set anys i li van regalar una flauta de bec. Aquest seria l’instrument amb el qual Riera començaria a interessar-se per l’aprenenatge de la música, rebent aviat classes particulars de mestres locals entre els quals destacarien, ja d'adolescent, els estudis de teoria musical amb el mestre Josep Maria Ruera i Juan José Olives. Cal tenir en compte que parlem d’estudis no reglats i que per tant, no hi ha cap constància documental sobre les dates exactes en què va començar-los o acabar-los ni cap tipus de qualificació acadèmica o titulació. Ens hem de basar només en el que ell mateix va explicar en algunes entrevistes o bé allò que recorden els seus amics i familiars.

També des de la infantesa Riera va començar a participar en les activitats de l’Agrupament Escolta de Granollers, on aprendria a tocar la guitarra de forma també informal i on, durant l’adolescència i primera joventut, desenvoluparia l’interès per l’educació i la pedagogia.

En la dècada de 1970 en Carles Riera es va començar a interessar per l’estudi de la música més enllà de la simple afició i, a part de les classes de llenguatge i teoria musical amb Ruera i Olives, va decidir aprofundir en l’estudi de la flauta de bec contactant amb un intèrpret professional d’aquest instrument per a solicitar-li que l’acceptés com a alumne.

El flautista amb qui va contactar va ser un jove Romà Escalas, que el formaria també fora dels circuits acadèmics oficials sense deixar, doncs, constància documental. En conseqüència, donem per bona la data de 1972 que el mateix Escalas recorda com a inici d’aquesta relació docent. Carles Riera tenia doncs 16 o 17 anys d’edat i Escalas deu anys més.

És també en aquests inicis de la dècada de 1970 que comencem a trobar notícies a la premsa del Vallès Oriental sobre l’activitat musical de Riera. Amb Rafael Sala i Sergi Molina crearen un grup de música folk anomenat Il·lació, que trobem actuant sovint en actes populars i festius de la comarca segons s’observa a la premsa local de l’època. Els membres del grup tocaven diversos instruments i cantaven versions d’altres grups o peces pròpies. Riera hi tocava la flauta, el banjo, la guitarra i el contrabaix. Amb aquest petit grup de folk actuaven sovint al costat d’una altra formació amb més ressò a la comarca: el grup Xarxa, que s’havia creat el 1965 i que a partir de 1974 començaria a destacar amb un estil propi i una activitat més intensa. Aquest grup aviat va incorporar també en Carles Riera entre els seus integrants i va arribar a enregistrar algunes cançons que venia en format casset als seus concerts.

En paral·lel a la seva activitat com a músic, Carles Riera acabà els estudis de Batxillerat el juny de 1972 i el setembre del mateix any inicià el Curs d’Orientació Universitària (COU) a l’acadèmia Peñalver de Barcelona. L’any 1973 va cursar estudis de disseny d’interiors a l’escola EINA, abans de començar el 1974 la carrera d’Arquitectura. Fou en aquests anys quan el seu mestre de flauta, Romà Escalas, va proposar-li de col·laborar en alguns concerts amb l’orquestra Ars Musicae. En els arxius consultats s’han pogut localitzar només dos concerts de Carles Riera com a flautista amb aquesta formació, tots dos al juny de 1979: un dins del II Festival de Música Antiga de Barcelona, i l’altre al Museu de Granollers.

Segons Escalas, fou en alguna d’aquestes col·laboracions amb Ars Musicae que Carles Riera va tenir un primer contacte amb el chalumeau, un instrument del segle XVII a mig camí entre la flauta i el clarinet. No obstant, Carles Riera explicaria en una entrevista emesa el 1993 per Catalunya música (disponible al seu web) que havia conegut aquest instrument assistint com a públic a un concert del flautista holandès Kees Otten al Palau de la Música de Barcelona; possiblement el que va realitzar el 20 d’octubre de 1977 dins del Festival Internacional de Música de Barcelona.

Alhora, Riera es mantenia informat sobre les novetats discogràfiques en l’àmbit de la música antiga i llegia publicacions especialitzades com la revista Early Music de la Universitat d’Oxford. En el número de juliol de 1979 hi va llegir un article del musicòleg Colin Lawson sobre el chalumeau que era, de fet, un resum de la tesi doctoral de Lawson. Aquest article esdevindria un catalitzador per tal que en Carles Riera es decidís a fer el pas definitiu i dedicar-se professionalment a l’activitat musical deixant els estudis d’Arquitectura: Va contactar amb Lawson per demanar-li que l’acceptés com a alumne i, després d’una primera trobada a finals de 1980, Riera començaria a viatjar regularment a Sheffield per estudiar el chalumeau i els clarinets històrics.

Aviat contactaria també amb Hans Rudolf Stalder, especialista suís en clarinets històrics de qui també rebria classes. Així doncs, a principis dels anys 1980 Carles Riera viatjava sovint entre Anglaterra i Basilea, i s’anava endinsant en el món del clarinet seguint l’evolució de l’instrument en un sentit històric, ja que s’inicià la flauta de bec, per passar al chalumeau i posteriorment al clarinet, primer el del classicisme i posteriorment el modern.

Amb Lawson passarien de tenir una relació de mestre i alumne a una de companys de professió: el 1983 Riera va actuar amb Lawson a Granollers, la Garriga i al Palau de la Música de Barcelona, donant a conèixer el chalumeau i els orígens del clarinet al públic català. El 1984 realitzarien de nou una petita gira per diversos municipis de Catalunya i a Vitoria, acompanyats del fagotista Josep Borràs, i el 1985 els trobem actuant a Barcelona en diverses actuacions organitzades per la Fundació “La Caixa”.

Aquestes actuacions foren les primeres mostres de com Carles Riera sempre va mirar de portar a casa seva allò que aprenia a Europa. Podem afirmar que fou un pioner del clarinet històric a Catalunya, ja que va ser el primer (o almenys un dels primers) en estudiar-lo seriosament, i  també l’introductor d’aquest instrument al país, ja que va promoure’n el coneixement fent venir especialistes de renom internacional.

Però el seu procés d’aprenentatge en el camp dels clarinets històrics encara no havia acabat. El 1984 va contactar amb el clarinetista i constructor d'instruments nordamericà afincat a La Haia Eric Hoeprich, que estava investigant en la construcció de corni di bassetto ja que pretenia aprofundir en la interpretació amb aquest instrument.

El corno di bassetto era un instrument molt desconegut en aquell moment i pràcticament ningú el tocava. Per tant, Riera i Hoeprich van ser una peça clau en la seva recuperació a nivell internacional. Segons Hoeprich, quan van començar a treballar amb l’instrument, Carles Riera tenia una idea molt clara del que volia portar a terme. Aquell mateix 1984, en els concerts que hem esmentat amb Colin Lawson i Josep Borràs, en Carles Riera havia interpretat alguns dels 5 divertimenti de Mozart KV439b on Lawson i ell tocaven el clarinet i Borràs el fagot. Però aquelles peces havien estat escrites per a un trio de corni di bassetto i ningú les interpretava així. Riera va convèncer Hoeprich de buscar una tercera persona i tocar els cinc divertimenti amb els instruments originals. Aquest persona va ser inicialment la clarinetista Lisa Klevitt, i el trio va oferir diverses actuacions a Granollers i comarca el juny de 1985, fet que ens mostra de nou com Riera treballava per importar allò que aprenia en els seus viatges.

El 1986 Lisa Klevitt fou substituida pel suec Alf Hörberg i el trio es constituiria de forma estable amb el nom de Stadler Trio, una formació especialitzada en el repertori per a corni di bassetto. Aquest trio va enregistrar nombrosos discs i va actuar a Europa, Estats Units i Austràlia. A finals dels anys 1990 Hörberg va deixar el grup i va ser substituït pel català Albert Gumí. Aquest trio publicaria diversos enregistraments entre els quals destaca la seva versió dels esmentats divertimenti, editada per Glossa el 1995.

Aleshores Carles Riera ja s’havia consolidat com a intèrpret, amb una trajectòria internacional que quedà confirmada aquell mateix 1986, quan Lawson el recomanà a Trevor Pinnock per a enregistrar el concert “con molti istromenti” en Do Major RV558 d’Antonio Vivaldi, superant les limitacions de la legislació britànica sobre la contractació de músics de fora del Regne Unit.

A partir d’aquí Riera participaria en diversos enregistraments discogràfics internacionals entre els quals cal destacar els realitzats amb l’Orquestra del Segle XVIII dirigida per Frans Brüggen, de la qual eren músics titulars Eric Hoeprich i Alf Hörberg, els seus companys de trio. El primer enregistrament amb aquesta orquestra fou per al disc Mozart, Serenade in B flat K361 Gran Partita, publicat el 1989 per Philips, que es considera encara un enregistrament de referència. Posteriorment Riera participaria en altres discs i gires amb aquesta formació.

La bona relació entre Hoeprich i Riera els portaria a col·laborar també en el conjunt Nachtmusik en el qual hi han treballat també altres intèrprets catalans com els clarinetistes Albert Gumí, Òscar Argüelles i Toni Salar-Verdú o el violinista Emilio Moreno. Entre els diversos projectes d’aquesta formació cal destacar una nova versió de la Gran Partita publicada per Glossa el 2002.

Encara en l’apartat d’enregistraments cal esmentar les col·laboracions de Riera amb el conjunt de referència pel que fa a música antiga al nostre país: Le Concert des Nations. Riera va col·laborar amb aquesta formació dirigida per Jordi Savall en diverses ocasions i en queden com a mostra dues publicacions discogràfiques: “Una cosa rara” de Vicent Martin i Soler, de 1991; i el Rèquiem de Mozart editat el 1992.

En paral·lel a la seva activitat com a intèrpret, Riera treballaria també en el camp de la divulgació musical. Des de principis dels anys 1980 tenim constància de conferències - concert o concerts educatius oferts per Riera a la comarca del Vallès Oriental, però sens dubte on més va desenvolupar la seva faceta divulgativa va ser en les seves col·laboracions amb la Fundació “La Caixa”: A finals de la dècada del 1970, coincidint amb els nous aires polítics i socials del país, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, coneguda amb el nom comercial de “La Caixa”, va iniciar una política de suport a la cultura, l’educació i l’assistència a la tercera edat. Amb aquesta orientació va promoure l’obertura de centres culturals arreu del territori i la programació d’activitats educatives per al públic escolar i de divulgació per a tots els públics. Dins d’aquestes activitats la música hi tindria un paper rellevant, amb l’organització de festivals de primer nivell com ara el de Música Antiga i el de Música Religiosa de Barcelona. En aquesta mateixa línia el 1977 va iniciar un projecte pedagògic “consistent bàsicament en un conjunt d’activitats que complementen els treballs escolars habituals i que serveixi per a l’educació dels infants”.  Aquest projecte pedagògic, que portava el nom de “La Caixa a les escoles”, va oferir entre novembre i desembre d’aquell any al voltant de set-centes activitats, de les quals dues-centes cinquanta estaven dedicades a la música.

L’entitat va encarregar la coordinació de totes les activitats musicals (educatives o no) a Maricarmen Palma, una persona amb un alt coneixement del sector musical que es va saber envoltar de bons professionals que elaboraven les propostes educatives i divulgatives del programa “La Caixa a les escoles”. Segons ella mateixa recorda, va ser el compositor Benet Casablancas qui li va recomanar que contactés amb Carles Riera, el qual començaria a treballar per a la Fundació “La Caixa” dissenyant activitats educatives. El primer indici documental de la participació de Carles Riera en aquesta tasca data de 1981 i consisteix en unes fotografies d’un concert del grup Turba Musici a Cardedeu, dins del programa “La Caixa a les escoles”.

A partir d’aquest moment, en l’oferta de concerts educatius de “La Caixa” no hi faltaven actuacions d’en Carles Riera. A partir del 1987 el programa “La Caixa a les escoles” va deixar d’existir com a tal per a deixar lloc a una àrea educativa que impulsaria un espai físic de formació artística no formal per a escolars dins de la seu de la Fundació “La Caixa” al Palau Macaya de Barcelona. Aquest espai, que fou inaugurat el 1989, rebé el nom de “Laboratori de les Arts”, terme que acabaria designant aviat el departament de l’entitat dedicat a les activitats educatives vinculades al món de la cultura. En aquest nou marc es desenvolupà el concepte de “maleta pedagògica”: un conjunt de materials educatius que s’oferien als centres escolars per tal que puguessin treballar continguts a l’aula.

Carles Riera dissenyaria una d’aquestes maletes amb la intenció de treballar diversos aspectes de cultura musical, que s’anomenaria “Sons en el temps”. Aquesta activitat va començar-se a oferir el curs 1990/91 i va tenir una gran acollida. Això va portar a publicar-ne els continguts en forma de llibre l’any 1992. L’activitat que es proposava a “Sons en el temps” anava més enllà d’una sessió puntual per a les escoles, ja que oferia un cicle de tres sessions repartides durant tot el curs acadèmic estructurades cadascuna en tres parts: una primera part on es descobrien formes i estructures musicals bàsiques (el rondó, l’obstinat, el cànon…); una segona on es presentaven els instruments (característiques físiques, mecanisme, sonoritat…), i finalment un seguit d’audicions amb músics en viu on es podien reconèixer els continguts treballats en les dues primeres parts, potenciant així una audició musical activa.

Més enllà de l’àmbit escolar, des de l’equip responsable de les activitats musicals de la Fundació “La Caixa” liderat per Mari Carmen Palma en estreta col·laboració amb Riera, també es van promoure activitats formatives orientades a professionals de la música. Tenint en compte les mancances del sistema educatiu musical del moment, els cursos de la Fundació “La Caixa” van esdevenir un referent per a músics de tot l’Estat espanyol. A partir de 1989 es celebraren cursos de música de cambra durant els estius, amb el nom de “Stage Europeu de Música Cambra”. Allà els intèrprets tenien l’oportunitat de treballar amb professors procedents de diversos països i tocar amb grups de cambra professionals i consolidats. A més, s’oferien concerts, conferències i taules rodones obertes al públic.

Els anys següents aquests cursos van ampliar l’oferta afegint al “Curs Europeu de música de Cambra” un “Curs per a mestres i professors de música”, que pretenia oferir recursos a professionals de la docència que havien d’exercir la seva tasca dins de l’educació primària i secundària obligatòria des de l’entrada en vigor de la LOGSE el 1990. L’any 1995 l’Stage es centraria encara més en aquest aspecte pedagògic, mentre que la formació per a professionals es traslladaria a un nou projecte també impulsat per la Fundació “La Caixa”, el Curs Internacional de Música Antiga.

Finalment, també cal esmentar la seva tasca com a educador exercida sobretot des de la direcció de l’Escola Municipal de Música de Granollers que exerciria a partir de 1984.

L’any 1983 l’Escola Municipal de Música de Granollers havia estat reconeguda com a conservatori elemental; però encara quedava per assolir l’objectiu d’esdevenir conservatori de grau mitjà, una categoria que en aquell moment encara tenien molt pocs centres a Catalunya. No seria fins al 1994 quan la Generalitat elaborà el Mapa Escolar de Catalunya definint quins centres educatius calia que existissin arreu del territori. Entre aquestes, es contemplava la necessitat d’un conservatori de Grau Mitjà a la ciutat de Granollers.

Això implicava tres canvis importants: 1) habilitar els espais i els recursos materials a la normativa, ja que les infrastructures que hi havia eren insuficients; 2) adequar la plantilla de personal a les noves necessitats; 3) aprovar un conveni laboral per al professorat que s’adeqüés a la normativa.

Pel que fa als espais, no seria fins l’any 2005 que  les dependències destinades a l’Escola de Música i Conservatori dins del nou Teatre Auditori de Granollers serien inaugurades. En relació a les condicions laborals, el 1998 va entrar en vigor un nou conveni laboral que permetia al professorat del centre gaudir de compatibilitat horaria i poder realitzar simultàniament tasques de docència a altres centres, així com concerts, xerrades o qualsevol altra activitat relacionada amb el món musical. Aquest aspecte era una de les principals preocupacions de Carles Riera des que havia accedit al càrrec de director, ja que la relació laboral habitual d’un ajuntament amb el personal que hi treballava no s’ajustava a les necessitats d’un centre que pretenia comptar amb docents que fossin alhora professionals en actiu del sector.

Encara en aquest aspecte cal destacar que sempre va entendre el seu propi lloc de treball (la direcció d’un centre) com un complement a la tasca d’intèrpret i de docent. Allò que Riera volia evitar de totes maneres era que la direcció de l’Escola de Música esdevingués una feina administrativa exercida per algú desconnectat de la realitat dels escenaris i les aules. Tal com recorda Josep Maria Roger, professor i sots-director del centre durant molts anys, Carles Riera solia dir que “els músics a les escoles de música i els gestors a la gestoria.”

Una altra mesura per tal de completar l’activitat professional del professorat més enllà de la docència va ser, a partir de 1992, la col·lecció “Músics d’aquí”: una col·lecció de partitures de diversos compositors dels Països Catalans que sorgien del treball musicològic que ell mateix o altres membres de l’equip docent portaven a terme. Es van publicar algunes partitures en col·laboració amb Dinsic d’obres inèdites en edicions crítiques en cinc idiomes (català, castellà, anglès, francès i alemany) supervisades per membres del claustre de l’Escola de Música de Granollers. Més endavant, i amb la mateixa mentalitat, es va donar suport a enregistraments sonors on hi participaven també professors del centre.

Una altra novetat que Carles Riera va promoure va ser la creació l’any 1985 de l’Orquestra Juvenil formada per alumnes del centre. Era una innovació pedagògica important, ja que la legislació que regulava els ensenyaments musicals no contemplava aleshores l’existència de formacions instrumentals d’aquest tipus en els conservatoris elementals com el de Granollers.

Amb els anys, els membres de l’orquestra van anar creixent i es va crear també l’Orquestra Sènior; i encara més tard, l’interès d’alguns alumnes per realitzar estudis superiors i trobar per tant un espai on tocar en grup, va fer veure a Carles Riera la necessitat de crear una nova orquestra fora de l’entorn escolar que tingués personalitat jurídica pròpia. Així va néixer l’Orquestra de Cambra de Granollers (OCGr) que va oferir el seu primer concert el  28 de març de 1993 a l’Hotel Ciutat de Granollers.

Aquesta orquestra encara no era la formació professional que coneixem avui: els seus integrants eren joves instrumentistes de nivell avançat, als quals s’oferia la possibilitat de tocar amb altres músics en un entorn professionalitzador.  Aquesta mentalitat que va portar Riera a impulsar la creació de l’OCGr és, de fet, la mateixa que impulsaria a diversos músics i pedagogs del país a crear la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC). I és que en aquest grup hi havia també el clarinetista granollerí. La JONC, igual que l’OCGr va néixer l’any 1993, en el moment d’implantació de la LOGSE que va fer veure al sector musical català la necessitat d’oferir un espai de formació pràctica als joves instrumentistes que sortien d’un sistema educatiu cada vegada més modern, però sense l’adequada experiència en formació per a orquestra.

Carles Riera era més un home d’acció que un teòric i, per tant, les seves aportacions es veuen recollides en les activitats que va portar a terme, més que no pas en articles o assaigs, als quals no va dedicar temps a recollir les seves idees. Tot i això, qui sap si no ho hauria fet si no hagués mort prematurament el 4 de novembre de 2009 víctima d’un càncer. El més semblant a un llegat intel·lectual és un recull de notes que conserva la seva família i que havia anat preparant a mode d’esborrany per a un possible llibre sobre pedagogia de la música en el que havia començat a treballar i del qual podem extreure algunes reflexions que ens donen una imatge del seu pensament. En reproduïm a continuació, per acabar, alguns fragments d’aquests pensaments:

“L’excel·lència i l’excepcionalitat es confonen massa sovint. Per a l’excel·lència cal fer molts sacrificis, però tots som excepcionals (...). Ara, cal protegir els cadells que opten a l’excel·lència (...). Tots els que recolzen la mediocritat estan molt ben situats al capdavant d’institucions i sindicats: al capdavall a ells els ha anat molt bé”.

“El primer deure d’un pedagog és no enganyar. No tots podem excel·lir. Calen condicions, motivació, capacitat de sacrifici… i sort (...). Els centres històrics de les grans ciutats els han construït bons mestres d’obres i arquitectes. Els genis han fet “solos” que sobresurten i s’individualitzen del context. Benvingudes les obres de tots! Però no enganyar vol dir també no precipitar-se. No sabeu que content que estic de no haver-me precipitat amb alguns alumnes excelsos als quals tot semblava costar molt, especialment florir. Arnold Schönberg diu ‘Per què voler ser semidéus? Per què no, millor, ser homes complets?’”

I és que, com hem vist, ell mateix era un exemple d’assolir l’èxit en la seva disciplina sense seguir cap dels camins que se suposava que calia seguir. Així de clar ho deia en l’entrevista a Catalunya Música de 1993: “El primer clarinet que em vaig posar a la boca va ser quan tenia 24 anys i això penso que és una bona cosa per a tots aquests deterministes que diuen que si els nens no comencen als tres anys a fer el que sigui i no guanyen un concurs als quatre i mig ja no faran res a la vida."