Carles G Vidiella

El pianista i pedagog Carles G. Vidiella representà el cim del piano català de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Va ser un dels millors concertistes de piano d’aquell moment, capaç d’innovar amb el repertori i de crear nous formats de concert.

Carles Gumersind Vidiella i Estevan ?sempre obviava el Gumersind, que de fet era el seu primer nom? va néixer a Arenys de Mar el 12 de maig del 1856. A l’edat de quatre anys es va traslladar a Barcelona per qüestions professionals del pare. Des de petit ja va demostrar unes aptituds extraordinàries per a la música, però es pot dir que no fou fins que començà a estudiar amb el concertista i reconegut professor Joan Baptista Pujol que el seu aprenentatge va prendre un caire professional i seriós. Pujol, com a bon representant de l’escola catalana de piano, transmetrà a Vidiella un treball especial de la sonoritat, buscant una àmplia i variada gamma de colors, fent també una especial atenció a la claredat de les veus i, finalment, aplicant un ús molt subtil i intel·ligent dels pedals, sabedor de l’efecte que produeixen en la interpretació.

Gràcies a una pensió que li va oferir el seu cercle d’amistats, Vidiella va poder anar a estudiar l'any 1878 a París amb el cèlebre François Antoine Marmontel. Just abans de marxar a París va passar per un moment cabdal de la seva vida, el casament amb Carolina Punsà. Va tractar-se d’un matrimoni secret, que es va celebrar abans d’anar-se’m, com a prova de fidelitat a la seva parella. L'estada a París fou determinant en la seva educació musical. El mestre Marmontel acostumava a mantenir com a mínim tres classes per setmana amb els seus deixebles, amb l’ajut d’un supervisor-assistent durant l’estudi a casa. Allà va aprofundir en el coneixement de les obres de Chopin i Liszt que posseïa de primeríssima mà el mestre Marmontel, i tingué l'oportunitat de conèixer les noves tendències musicals pel que fa a ampliació del repertori de concert i a la introducció de programes de concert seguint criteris històrics. Un any més tard, va tornar a Barcelona i, des d'aleshores, la seva carrera concertística va ser imparable. A part de ser un pianista extraordinari fou un gran mestre de piano. Molts dels seus alumnes van destacar com a pedagogs i virtuosos del teclat i van fundar escoles i conservatoris arreu, principalment a Llatinoamèrica.

Coneixem alguns fets bastant aïllats de la seva primera joventut: va viure força temps en una habitació del barri del Poble-sec i va ser pianista del barceloní Cafè de les Delícies. En l’esmentat cafè acompanyaven sovint Vidiella els seus amics escriptors, pintors, escultors, molts d’ells fundadors de la societat La Jove Catalunya. Entre les amistats del món literari hi havia Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Francesc Bartrina, Narcís Oller, Francesc Matheu, Apel·les Mestres i Joan Maragall. Entre els seus amics també s’hi trobaven els pintors Simó Gómez, Josep i Francesc Masriera, Lluís Graner, Ramon Casas, Modest Urgell i Joan Llimona.

Des dels vint-i-sis anys Vidiella va viure i va donar classes al passatge Permanyer número 1, a la cantonada amb el carrer Pau Claris de Barcelona. Encara que Vidiella va gaudir sempre de la companyia de molt bons amics, no es deixava veure gaire en societat ja que es tractava d’una persona summament discreta, amb una extrema sensibilitat que feia que l’organització i la preparació dels seus recitals li produïssin una gran excitació nerviosa.

La trajectòria concertística de Vidiella la podem dividir en diferents etapes. La primera l’anomenem de joventut i s’inicia l’any 1879. Quan el pianista arriba de París, s’estableix a la ciutat de Barcelona i ofereix el primer concert a l’Ateneu Lliure. Durant aquesta etapa, que acaba l’any 1888, participa en molts concerts on també intervenen altres artistes. Aquests concerts col·lectius de llarga durada, també anomenats mixtos, tenien sovint objectius benèfics i s’estructuraven en tres o quatre parts. La crítica en aquesta primera etapa ja considera Vidiella com un dels millors intèrprets del seu temps i destaca en la seva interpretació una sonoritat distintiva respecte d’altres pianistes, molts contrastos dinàmics, una gran tècnica d’octaves i una pulsació vigorosa, amb molta netedat, Destaca també el fet no gaire usual d’estrenar obres d’autors catalans contemporanis. En aquests primers anys, Vidiella va rebre una gran influència del pianista Anton Rubinstein com a compositor i pianista, que organitzava i preparava els seus recitals amb criteris històrics. El repertori de Vidiella en aquesta primera etapa comprèn obres de Beethoven ?encara que sigui molt tímidament?, Brahms, Chopin, Liszt ?va triomfar repetidament amb la seva Rapsòdia hongaresa núm. 2? i Mendelssohn; obres d’autors del moment com Godard, Gottschalk, Henselt, Raff, Ritter i Steibelt; una gran representació d’obres de Rubinstein; i una selecció d’obres catalanes contemporànies com la “Romança sense paraules” de Melcior Rodríguez d’Alcàntara, la “Pavana-Capricho” op. 12 i la “Serenata espanyola” d’Isaac Albéniz, la “Barcarola” i la “Marxa fantàstica” de Francesc Alió i la “Melodia” en re bemoll de Claudi Martínez Imbert. Albéniz el considera “el primer pianista español contemporáneo”. La seva activitat musical va portar-lo també a la presidència de la Societat de Concerts de Barcelona, càrrec que va ostentar durant l’Exposició Universal del 1888, i al qual va ser novament proposat una vegada finalitzats els anys reglamentaris.

L’etapa que s'inicia el 1889, any de la gestació dels concerts històrics, i que es perllonga fins a l’any 1903, l’anomenem etapa de plenitud. Els concerts de Vidiella en aquest període són molt significatius, perquè es caracteritzen per l’actuació de Vidiella en solitari i el seu repertori pren una importància i una rellevància tan considerables dins del món musical barceloní que quasi no té referents. Respecte a la programació i a la finalitat dels concerts, la innovació més important d’aquesta segona etapa és la introducció dels concerts històrics a Barcelona els anys 1891 i 1893. El seu programa segueix rigorosament un ordre cronològic de compositors que van des dels clavecinistes del segle XVIII fins als autors més contemporanis, tant forans com locals. L’objectiu últim, però, és didàctic: vol educar el públic tot popularitzant la música dels grans mestres i familiaritzar-lo amb la música dels compositors contemporanis. Vidiella creu que el públic de Barcelona està preparat per afrontar aquest repte. Pel que fa a l’especificitat del repertori, cal ressaltar l’actuació en la qual va estrenar a Barcelona el Concert per a piano i orquestra núm. 5 “L’egipci” de Camille Saint-Saëns, l’any 1897. També és digne de menció el recital que va protagonitzar juntament amb Enric Granados i Joaquim Malats l’any 1900 pel fet de trobar-se en el mateix concert tres dels millors pianistes que la història del piano ha donat a Catalunya. I encara té molta importància el recital de la integral de les quinze Rapsòdies hongareses de Franz Liszt celebrat l’any 1902 al Teatre Novedades. En aquesta etapa de plenitud ens trobem amb moltes obres que són noves per al públic de Barcelona i que moltes vegades constitueixen una primera audició en mans de Vidiella. Cal esmentar també la gran tasca de recepció de l’obra de Beethoven a Barcelona que va aconseguir Vidiella amb els concerts històrics, interpretant íntegrament diverses sonates del seu catàleg. Les obres d’autors catalans contemporanis que interpreta en aquesta etapa de plenitud són: “Cançó de l’oruga” i “Marxa fantàstica” de Francesc Alió, “Minuet del gall” d’Isaac Albéniz, “Romança sense paraules” de Melcior Rodríguez d’Alcàntara, “Catalanescas” de Lluís Millet, a més de diferents obres sense determinar de deixebles i amics seus com Claudi Martínez Imbert, Josep García Robles, Enric Morera, Mercedes Vidal i Joan Gay, entre d’altres. Abans la crítica parlava de mecanisme brillant i en aquest moment parla de mecanisme com a mitjà per fer música.

En l’etapa de maduresa, que oscil·la entre 1904 i 1915, hi trobem un clar i progressiu espaiament de les seves actuacions. Si en l’anterior període aquest aspecte es comença a intuir, ara ja és un fet evident. És en aquest moment que, més que mai, organitza concerts íntims a casa. La crítica posiciona Vidiella en un nivell totalment artístic: parla de simplicitat, honradesa, sinceritat i puresa interpretatives. En l’etapa de maduresa hi trobem parts íntegres dels programes dedicades a Chopin, que Vidiella cada vegada més converteix en el seu ideal pianístic.

Vidiella es va dedicar a l’ensenyament pianístic des de molt jove, però es pot dir que no va ser fins que va tornar de París, l’any 1879, que començà la seva activitat docent al més alt rendiment combinant-la amb l’activitat concertística. En l’època que Vidiella es va establir com a professor de piano, el repertori que s’estudiava a la ciutat era molt limitat, malgrat l’autèntic furor que causava l’estudi de l’instrument entre la societat burgesa catalana. Contràriament a aquest fet, no hi havia una escola de piano sistematitzada i organitzada, la qual cosa feia que el nivell pianístic fos molt baix. Vidiella va ser l’impulsor, des de la iniciativa privada, de la continuació de l’escola catalana de piano fundada per Pere Tintorer continuada pel seu alumne Joan Baptista Pujol, de manera que incidí de forma molt substanciosa en el progrés de l’instrument a la ciutat.

Vidiella elogia i espera dels seus alumnes qualitats com la constància, la feina depurada i minuciosa, així com la interpretació duta a terme a consciència. No vol que els seus alumnes es limitin a una sola escola, creu que s’han de formar i perfeccionar constantment i buscar noves orientacions pedagògiques. La col·laboració i implicació dels pares en l’aprenentatge pianístic dels seus fills també és crucial en l’escola de Vidiella; gràcies aquesta bona entesa, la pràctica diària de l’instrument a casa permet aconseguir un grans resultats. La interpretació que Vidiella imprimeix als seus alumnes es caracteritza per un ús del mecanisme pianístic subordinat a la idea musical. Les sonoritats que els alumnes extreuen del piano són contrastades i molt variades. L’ús del pedal és subtilíssim, tal com queda subratllat en diferents crítiques. Tot i la curta edat d’alguns alumnes, se’n ressalta la seva pulsació ferma, la capacitat per fer cantar el piano així com la força d’execució, que els porta a interpretar les grans obres del repertori amb veritable mestratge. En destaca, a més, la gran innovació en els programes. Vidiella presenta periòdicament els alumnes en concerts col·lectius i en solitari, alhora que s’ocupa del més mínim detall organitzatiu. Hi ha un significatiu nombre d’alumnes de Vidiella que van debutar en un concert públic molt joves; encara que podrien perfectament considerar-se infants prodigi, el mestre preferia anomenar-los artistes. D’entre aquests destaquem Carme Abella, Maria Lluïsa Guerra i Dolors Roig, de les quals sorprèn l’extens repertori malgrat la seva joventut.

Donada la seva gran dedicació docent, Vidiella va tenir molts i destacats alumnes. Uns van sobresortir com a compositors, a més de pianistes: Francesc Alió, Joan Gay, Lluís Millet, Enric Morera, Melcior Rodríguez d’Alcàntara. Molts d’aquests van anar a perfeccionar els seus estudis a París abans d’emprendre una carrera com a concertistes com és el cas d’Enric Montoriol Tarrés, Lluís Bonaterra, Joaquim Nin, Josep Sentís o Gonzalo Tintorer. Altres, a més, van fer gires de concerts per Europa i per bona part d’Amèrica del Sud, com Concepció Darner, Joan Gay, Blai Net i Segundo Pagès, entre d’altres. Per altra banda, la gran majoria van esdevenir mestres de piano i alguns van fundar, fins i tot, el seu propi conservatori o acadèmia de música seguint l’ideari pianístic de Vidiella. Tenim molts exemples en aquest sentit, però no podem deixar de citar Carlota Giró ?Escola Vidiella a Barcelona?, Carme Aznar ?Conservatori a Buenos Aires (Argentina)?, Conrad Fontova ?Instituto Musical Fontova a Buenos Aires (Argentina)?, Manuel Dordal ?Escola a Jerez de la Frontera?, Joan Salvat ?Escola Vidiella a Barcelona?, Enric Masriera ?Conservatori Masriera a Vedado (Cuba)?, Delfí Dalmau ?Acadèmia Dalmau a Bahía Blanca (Argentina)?, María Teresa Cortés ?Acadèmia de piano a San Juan (Puerto Rico)?, Eusebi Bosch ?Escola Municipal de Música de Sabadell?, Lluís Roig ?Escola de piano a Tarragona?, Dolores Heras ?Conservatori de Manila (Filipines)?.

Carles G. Vidiella va morir el 4 d’octubre de 1915 al seu domicili de Barcelona a l’edat de cinquanta-nou anys. La notícia de la seva mort va transcendir a tota la premsa tant barcelonina com forana. El dia 3 de juliol de 1917, en l’incomparable marc del Palau de la Música Catalana, es va celebrar un homenatge al mestre. L’acte es va dividir en dues parts, la primera de les quals va consistir a descobrir el bust de marbre del pianista que va crear l’escultor Josep Llimona per a l’ocasió. El bust, coronat per l’escut del poble que el va veure néixer, va ser col·locat al primer replà de l’escala principal del Palau de la Música Catalana, pujant a mà dreta; encara hi és.

L’any 1923 es va organitzar un nou homenatge a la figura de Vidiella, també al Palau de la Música. L’alumna de Vidiella, Carme Aznar, continuadora a Buenos Aires del mètode i la pedagogia musicals del mestre, de viatge a Barcelona va fer donació d’una placa d’argent amb dedicatòria. El dia 27 de juny de l’any 1932, l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar una placa commemorativa a l’entrada de la casa on havia viscut Carles G. Vidiella, un dels pianistes i docents catalans més transcendents de tots els temps.