Bonaventura Dini

Bonaventura Dini Fazzi nasqué al Vendrell el 25 de novembre de 1876. Era fill de Joele Dini i Apolonia Fazzi, matrimoni que havia vingut de la Toscana. Bonaventura fou el gran de quatre germans. Un oncle, Enrico Dini, s’havia establert a Catalunya i s’havia casat a Barcelona, on també vivia, des de feia anys, un altre parent, Casimiro Luchesi, un emmotllador de guixos que col·laborà sovint amb els principals artistes de l’època.

Bonaventura Dini inicià els primers estudis de música amb Carles Casals i Ribes, organista i director del cor de la parròquia de Sant Salvador del Vendrell, i pare de Pau Casals i Defilló, nascut unes setmanes després que Dini. Un altre condeixeble de Dini i Casals fou Benvingut Socias, que amb els anys esdevindria un eminent pianista. Dini conservà l’amistat d’aquests dos músics durant tota la vida.

Bonaventura Dini es traslladà a Barcelona on prosseguí els estudis musicals a l’Escola Municipal de Música. Josep Rodoreda, que n’era el director, li donà classes d’harmonia, contrapunt i fuga. També feu classes de piano amb Vicent Costa i Nogueras, i de violoncel amb Josep Garcia i Jacot. A inicis de 1892, Dini ja era mereixedor d’alguns premis de solfeig i piano. Durant els anys següents el trobem participant en diversos concerts d’alumnes de l’Escola Municipal de Música, com el del 10 de febrer de 1895, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, durant el qual rebé un premi extraordinari pel cinquè curs de violoncel. Aquell any, i durant uns quants mesos, Dini ocupà interinament la plaça de professor de violoncel de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, fins que fou cessat el maig de 1896, quan el seu company i amic Pau Casals ocupà la plaça després d’haver-la guanyat per oposició.

A partir d’aquell moment són freqüents les col·laboracions de Dini amb altres cèlebres instrumentistes de l’època, com Enric Granados, Agustí Quintas, Enric Montoriol-Tarrés o Josep Rocabruna. Participà també en concerts organitzats per la Institució Catalana de Música que havien fundat el 1896 Josep Lapeyra i Joan Gay.

El 20 d’abril de 1898, Bonaventura Dini inicià una freqüent col·laboració amb el Quartet Crickboom, amb la primera audició a Barcelona del Quintet de corda en do major, D. 956, de Franz Schubert. Els companys en aquella memorable sessió foren Mathieu Crickboom, Josep Rocabruna, Rafael Gálvez Rubio i Pau Casals. Durant els mesos següents i fins a mitjans de 1900, continuà regularment la col·laboració amb Crickboom, i també amb la Societat Filharmònica, en audicions celebrades en diferents escenaris de Barcelona i al costat dels més eminents instrumentistes de l’època.

Dini compaginava totes aquestes actuacions amb les representacions d’òpera al Gran Teatre del Liceu, ja que formava part de l’orquestra. A més, el juliol de 1900, fou nomenat professor de la classe de violoncel del Conservatori del Liceu. La seva participació com a professor de la institució s’estengué fins a l’any 1905.

La relació amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu tingué alts i baixos, atès que, pel que sembla, no hi havia gaire bona relació entre el director, Agustí Torelló i Ros, i alguns dels instrumentistes solistes com ara Dini o Rocabruna, els quals, a inicis de 1901, abandonaren l’orquestra. I és precisament aquest any, el 26 de febrer, que trobem la primera referència de Bonaventura Dini com a tenor en un concert d’homenatge a Enric Morera i Ignasi Iglesias celebrat al Teatre Tívoli de Barcelona. La vetllada fou dirigida per Joan Gay, i comptà amb la participació de la seva esposa, Maria Pichot de Gay que, juntament amb Dini, cantà un duo de «Les caramelles», sarsuela amb lletra i música dels homenatjats. Per notícies publicades a la premsa, sabem que Dini fou deixeble del prestigiós professor de cant barceloní Llorenç Parés.

És també durant els anys 1900 i 1901 que Dini, juntament amb Josep Rocabruna, Emilio Meriz i altres músics, inicien una col·laboració per actuar regularment a Girona on Tomàs Sobrequés i Masbernat, violoncel·lista que havia estudiat amb Dini, va promoure notables iniciatives musicals.

El 18 de maig de 1901, a Sant Feliu de Guíxols, trobem Dini, juntament amb Granados, Meriz i Gálvez Rubio en un concert en què, entre altres peces, s’estrenà “Mar plana”, obra per a violoncel i piano que Juli Garreta va compondre i dedicar especialment a Bonaventura Dini. El músic compaginava les actuacions com a violoncel·lista amb les de tenor, com per exemple en un recital a Mataró, a finals de juliol.

L’octubre d’aquell mateix any, la premsa barcelonina anunciava actuacions periòdiques, diversos dies per setmana, d’un sextet format per Domènec Sánchez Deyà, Parera, Josep Segura, Rafael Gálvez Rubio, Bonaventura Dini i Pere Torelló Ros al Gran Salón Café Condal. Aquestes vetllades s’anaren succeint, amb alguns canvis pel que fa als intèrprets, fins a l’any 1909. Una curiosa “Croniquilla”, publicada al diari La Publicidad del 5 de febrer de 1906, fa una elogiosa referència al sextet que actua periòdicament al Gran Salón Café Condal, que són, tal com apunta el cronista, «artistas distinguidos, de reconocida sinceridad y exquisito gusto». I més avall continua: «La obligación de contentar al público exígeles incluir en su repertorio obras efectistas del ancien régime, pero al lado de estas [...] combinan programas altamente sugestivos, que pulen, sin que el público lo advierta, su gusto artístico y hacen escuchar con fruición obras que estimara por extravagantes e incomprensibles». Aquestes obres extravagants i incomprensibles són, ni més ni menys, fragments de “Rienzi”, “Tannhäuser”, “Lohengrin”, “Sigfrid” i “Els mestres cantaires”... Uns dies més tard, el mateix diari ens fa saber que les vetllades musicals al cafè «continúan atrayendo á numeroso público que aplaude con calor la afiligranada labor de los distinguidos concertistas». Aquest conjunt, que trobem anomenat també com a Sextet Condal, participava també als estius a les festes majors de moltes poblacions, com ara Viladrau, Palafrugell, Palamós, la Bisbal d’Empordà o Mataró.

Per una breu nota publicada al Diario de Gerona el 25 de juliol de 1902, sabem que Bonaventura Dini havia passat per Girona camí d’Itàlia. Segurament visitava la terra dels seus avis i pares, i allà devia conèixer la que seria la seva esposa, Ernesta Adele Fazzi, amb qui sospitem que tenia algun parentiu. Es van casar a Capannori, província de Lucca, el 26 de novembre de 1902.

També trobem Dini en els concerts que l’Associació Musical de Barcelona organitzava regularment a la Sala Chassaigne de Barcelona, en els quals es presentaven obres de cambra de Beethoven, Schubert o Schumann, algunes en primera audició a Barcelona, però també d’autors contemporanis com Saint-Saëns o Fauré. En aquest sentit, cal destacar la integral dels quartets de Beethoven que es van interpretar durant diversos concerts a inicis de 1903. Un any després, era l’Associació Wagneriana de Barcelona qui organitzà diverses vetllades per presentar la integral dels trios amb piano de Beethoven, a càrrec de Miquel Domènech i Español, Josep Munner i Mitjans i Bonaventura Dini. La col·laboració amb l’Associació Wagneriana es perllongà i s’organitzaren concerts de cambra amb altres repertoris en els quals sempre és present Bonaventura Dini. Durant la temporada de Quaresma de 1905, continuaren les sessions dedicades a Beethoven, en aquest cas amb la integral de les sonates per a violoncel i piano, amb Bonaventura Dini i Miquel Domènech.

El 4 de juny de 1907, El Diluvio anuncia que, en ocasió de la 5a Exposició Internacional d’Art, s’ha programat una sèrie d’audicions de música de cambra, que van tenir lloc cada dimecres al Saló de la Reina Regent del Palau de les Belles Arts. En aquestes sessions s’hi van interpretar els quartets de corda de Beethoven, i els intèrprets foren Domènec Sánchez Deyà, Dino Dini, Rafael Gálvez Rubio i Bonaventura Dini. El director artístic d’aquestes sessions fou Jaume Pahissa.

Són moltes i variades les actuacions que Dini va fer com a violoncel·lista durant aquells anys, però de mica en mica anem trobant referències a la premsa d’actuacions com a tenor, primer en breus recitals i més endavant ja com a protagonista d’òperes. Per citar alguna d’aquestes actuacions, tenim la que la Societat Alemanya de Barcelona organitzà el 8 de març de 1908. Dini interpretà dos fragments wagnerians: el “Conte del Grial”, de l’acte III de «Lohengrin», i la «Cançó del premi» de l’acte III d’”Els mestres cantaires”. Al cap d’uns dies La Veu de Catalunya anunciava que Dini cantà “ab tal estil i hermosa veu que sorprengué agradablement la doble personalitat del distingit i conegut artista”. Per la seva banda, Ignotus, a El Diluvio, afirmava que «el notable violoncel·lista quiere tener dos cuerdas en su arco. Dini cantó [...] viéndose muy aplaudido y teniendo que añadir dos números al programa. El nuevo tenor es discípulo del maestro Lorenzo Parés. A pesar de la emoción lógica que acompaña á todo debutante, el señor Dini se presentó muy aplomado, pronunciando la palabra de una manera muy comprensible é imprimiendo mucha intención al canto, produciendo halagüeña impresión, si bien las condiciones acústicas del local no resultaban muy apropiades para apreciar las cualidades vocales del nuevo tenor”.

Uns dies després, el 12 de març de 1908, al Gran Teatre del Liceu, Dini prenia part com a tenor, juntament amb altres solistes i l’Orfeó Gracienc, en l’estrena a Espanya de l’oratori “Les Béatitudes”, de César Franck, sota la direcció de Joan Lamote de Grignon.

Ja l’any 1909, entre moltes altres actuacions, trobem Dini participant com a tenor solista en diverses produccions operístiques, com per exemple les organitzades a Girona per la companyia d’Artur Baratta i de Valdivia. Sabem que el 4 de novembre d’aquell any debutà amb “Faust” de Gounod, òpera que repetí a Mataró el 9 de gener de 1910, en aquest cas sota la direcció de Josep Sabater. La crítica d’aquella representació a Girona digué que “reúne el debutante dos esenciales elementos para ser un buen artista; profundos conocimientos musicales, y una voz muy pastosa y agradable, aunque no de gran potencia, pudiendo sortear hábilmente todas las dificultades de la partitura merced al dominio de la técnica musical. El Sr. Dini cantó con una gran delicadeza toda su parte haciéndose aplaudir justamente”.

Com a violoncel·lista, a finals de 1909 Dini deixà de tocar al Gran Salón Café Condal per passar al Gran Café Restaurant del Novedades. En aquestes vetllades els seus companys eren Josep Munner, violí; Josep Font, viola; Pere Valls, contrabaix, i Josep Sabater, piano. Esporàdicament també hi participava la cantant Lina Nardi. Les actuacions al Novedades eren diàries. Malgrat tot, a Dini encara li quedava temps per participar en altres sessions musicals, com per exemple les organitzades per l’Acadèmia Ainaud a principis de 1910. Però a finals d’octubre, diversos diaris ens informen que Bonaventura Dini havia actuat amb “lisonjero éxito” al Teatro Verdi d’Alessandria, al Piemont, actuant en l’òpera “La sonnambula” de Vincenzo Bellini, i que havia estat contractat per cantar “La Bohème” i “Faust” al Teatro Adriano de Roma. A La Veu de Catalunya ens diuen, a més, que “el tenor Dini, un músich de valer, que de poch ha emprès la carrera lírica, pot no posseir un gran volum de veu, però sab cantar ab art. Dona una bella emissió de veu y està perfecte en l’acció y en l’intenció, frasseja de veritable artista y coloreix el cant sabiament”.

S’acabava així la primera etapa barcelonina de Bonaventura Dini, que emprengué nous projectes a Itàlia. Malauradament, les referències d’aquesta etapa, que s’allargà fins al 1921, són pràcticament nul·les. Sabem que cap al 1914, a Itàlia, nasqué la seva filla Ada Dini Fazzi, però desconeixem si va tenir altres descendents.

El 1920 Pau Casals va culminar el projecte de creació d’una orquestra amb un primer concert al Palau de la Musica Catalana, el 13 d’octubre de 1920. Una notícia publicada l’any següent a diversos diaris ens informa que Bonaventura Dini, després d’haver exercit amb lluïment la seva carrera a Itàlia, tornà a Barcelona per integrar-se a l’Orquestra Pau Casals, cridat pel seu compatrici. La trajectòria musical i concertística de Bonaventura Dini, com a violoncel·lista i com a tenor, anirà lligada a l’Orquestra Pau Casals en aquesta segona etapa a Barcelona.

De la darrera etapa italiana es conserva una interessant correspondència entre Casals i Dini. Casals volia animar el seu amic a tornar a Barcelona per incorporar-se a l’orquestra que havia format, on ja tocaven Dino Dini i Pau Dini, germà i nebot del violoncel·lista. Però Casals, preocupat per trobar bons instrumentistes de trompa per a l’orquestra, s’adreçà a Dini per demanar si podia cercar-ne a Itàlia. Un telegrama enviat per Dini el 13 d’agost de 1920 deia: “Difícil hallar trompas sigo buscando escribo”. L’endemà, per carta, Dini donava una explicació més extensa: Arturo Toscanini també estava formant una grandiosa orquestra i havia acaparat els millors trompistes disponibles. Dini va estar buscant i donant veus a Milà, on residia, i a Torí. Però no se’n va sortir. Finalment, després de negociar les condicions del seu retorn a Barcelona, s’incorporà a l’Orquestra Pau Casals la primavera de 1921. Tota la trajectòria posterior de Dini restarà lligada a l’Orquestra Pau Casals, on va ser el primer violoncel, però on també actuà com a tenor en diverses i importants ocasions. A tall d’exemple, podem citar el concert del 8 de novembre de 1922 al Palau de la Música, en què s’estrenà a Catalunya l’òpera “La serva padrona”, de Pergolesi, amb Dini al violoncel i Wanda Landowska al clavicèmbal. O el 27 d’abril de 1924, al Gran Teatre del Liceu, interpretant les parts cantades de “Pulcinella”, d’Igor Stravinsky. També el concert fet al Teatre Coliseum el 12 d’octubre de 1925, en què Dini interpretà els fragments cantats de la cantata “Shylock” op. 57 de Gabriel Fauré. I tampoc podem oblidar l’estrena del Concert per a clavicèmbal i cinc instruments de Manuel de Falla, el 5 de novembre de 1926.

Consolidada també la carrera de Dini com a tenor, s’associà amb Josep Sabater, i ambdós van començar a donar classes de cant “para ambos sexos: vocalización, impostación de la voz, enseñanza de las obras y preparación para debut”, al Liceu, segons anunciava La Vanguardia de l’1 d’octubre de 1924.

Més endavant, a partir de novembre de 1926, trobem Dini actuant amb freqüència a la recent creada Orquestra de Ràdio Catalana, que oferia emissions periòdiques. També tornà a fer concerts, aquesta vegada només els divendres, al Restaurant Terminus.

Una de les fites remarcables d’aquests anys fou la interpretació el 7 d’octubre de 1929 de la Novena simfonia op. 125 de Beethoven al Palau de la Música Catalana, amb l’Orfeó Gracienc i l’Orquestra Pau Casals, i amb Concepció Badia, Concepció Callao, Bonaventura Dini i Aníbal Vela com a solistes, tots sota la direcció de Pau Casals. Aquesta obra s’anava programant periòdicament i es tornà a interpretar el 29 de juny de 1930 al Palau de Projeccions de l’Exposició i també el 24 de febrer de 1935, amb algun canvi pel que fa als solistes, però sempre amb Dini com a tenor.

El 7 d’abril de 1935, en el darrer concert de la temporada de primavera de l’Orquestra Pau Casals, Dini va tornar a participar com a tenor en la interpretació del “Psalmus Hungaricus” op. 13, de Zoltán Kodály. La següent notícia de Bonaventura Dini que trobem a la premsa ja és la de la seva defunció, el 2 d’abril de 1936, als 59 anys. La seva esposa, Adelina Fazzi, va sobreviure’l uns quants anys i la seva única filla, Ada Dini Fazzi, sabem que morí a Barcelona el 13 de setembre de 1965.

El seu germà, Dino Dini Fazzi, nascut el 1878 al Vendrell, fou un notable violinista, que també participà en l’Orquestra Pau Casals des del primer concert. Segons el programa inaugural, era el cap dels violins segons, entre els quals hi havia el seu fill Pau Dini Baldrís, de només disset anys, que amb el temps esdevindria també un excel·lent violinista. Dino Dini morí a Barcelona el juliol de 1949, i Pau Dini el setembre de 1980.

L’escola violoncel·lística de Bonaventura Dini fou heretada per una bona colla de notables violoncel·listes com ara Tomàs Sobrequés i Masbernat, Josep Rabentós i Canals, Ramon Vilaclara i Pascual, Benet Brandia, Emili Sánchez i Carrera o Ricard Boadella i Sanabra.

Per alguna dada esparsa, sabem també que Bonaventura dirigí ocasionalment alguna formació orquestral en vetllades musicals de caire divers i també que va deixar algunes composicions, com ara “Matinal de primavera”, cor descriptiu per a quatre veus d’homes, que havia compost el 1900 per a la Societat Coral Lira Vendrellenca, a partir d’un text del també vendrellenc Ramon Ramon i Vidales.