Benvingut Socias

Benvingut Socias i Mercadé fou un destacat concertista, compositor, professor de piano i organista. De ben petit, estudià les primeres lliçons de música amb Carles Casals Riba, pare de Pau Casals, juntament amb el violoncel·lista Bonaventura Dini i el mateix Pau Casals. El 1887 inicià la seva formació musical a l’Escolania de Montserrat, on va seguir el mestratge del pare Manuel Guzmán, el qual, en adonar-se del seu talent, li anà adaptant les tècniques d’estudi, completament diferents de les que feia servir amb la resta, de manera que li reservava les peces més difícils d’interpretar a l’orgue (Eduard de Riera. Germinabit, febrer-març 1952). Les seves primeres composicions pertanyen a aquest període.

El 1893 va matricular-se a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on fou alumne del prestigiós Joan Baptista Pellicer. Cal dir que el 22 de setembre de 1893 va compartir amb Pau Casals una vetllada musical a casa seva, al Vendrell, on interpretà al piano peces del seu repertori (El Vendrellense, 24-9-1893). Va aconseguir la màxima qualificació en els estudis i obtingué el primer premi amb la interpretació de la Sonata 2, op. 22 de Schumann, i La campanella de Liszt (AMCB). En aquesta etapa va rebre dos premis de composició. El primer, per la Santísima Trinidad, amb motiu del Certamen Artístico-literario de Lugo, celebrat el 1896. Un any després, fou guardonat amb una altra distinció en el Certamen Literario Musical, que l’Ateneo León XII va celebrar a Santiago de Compostel·la, per la Missa a 4 veus, cor, orquestra i orgue. Cal destacar que Socias va ser organista de la parròquia de Santa Anna de Barcelona.

El 1898 fou nomenat professor auxiliar de piano del mestre Pellicer a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on treballà fins al 1903.

El 1899 es va casar amb Blanca Bonastre Jiménez (Sevilla, 1875 – el Vendrell, 1944), la qual el 1900 es va convertir en hereva universal de la seva tia Maria Anna Bonastre Sabater; des d’aleshores Blanca i Benvingut esdevingueren usufructuaris de la finca La Plana del Vendrell, una propietat que es va convertir en un referent constant en la vida del matrimoni.

El 1901 amb Pere Astor Ribas va obrir un establiment de música i venda de pianos, anomenat El Arte Musical, situat al passeig de Gràcia, número 38, de Barcelona (ACBP).

El 1903 Socias deixà la seva plaça de professor auxiliar per tenir temps per compondre i preparar la seva carrera concertística (ACBP). Així, el 1904 va actuar al Teatre Principal de Barcelona i al saló de la Reina Regent amb l’orquestra de l’Associació Musical de Barcelona, sota la direcció de Joan Lamote de Grignon; hi va interpretar magistralment obres de Bach, Händel i Mozart (Revista Musical Catalana, 11, novembre 1904); el 1905, va tocar la Sonata de Locatelli, acompanyant Pau Casals al Teatre Principal de Barcelona (Revista Musical Catalana, 23, novembre 1905), i el 1906, amb motiu d’una vetllada musical a casa de Casals a la platja de Sant Salvador, ambdós interpretaren les Variacions simfòniques de Boëllmann, En el bosc de Dvorák, i Tarantel·la de Klengel (El Baix Penadès, 9-9-1906 i 27-10-1906).

L’octubre de 1906, acompanyà novament Pau Casals al piano amb l’orquestra de l’Associació Musical de Barcelona; Socias hi va interpretar la segona Sonata per a violoncel i piano de Saint-Saëns, i la tercera Sonata d’Emánuel Moór (El Baix Penadès, 6-10-1906).

Al novembre de 1906 es va establir a París per iniciar la seva presentació internacional com a pianista. Socias va actuar a la Sala Berlioz l’abril de 1907 on tocà obres de Jean Huré, Georges Enesco, Alfred Casella, Emánuel Moór i Julius Röntgen (Le Guide Musical, 5-5-1907).

El 1908 va actuar a la Sala Pleyel de París amb Casals i l’arpista Hélène Zielinska; després a la Sala Gaveau, on interpretà Concert per a piano i orquestra núm. 5 en mi bemoll, op. 73 de Beethoven, compartint programa amb Emánuel Moór i Julius Röntgen. La crítica musical va destacar la sensibilitat i la llibertat rítmica de Socias (Le Monde Musical, 15-3-1908). A l’estiu d’aquell mateix any estrenà la seva sardana Planyívola, en el marc del concurs de colles sardanistes celebrat a la Festa Major del Vendrell.

El 10 i el 13 d’octubre de 1908 va actuar per primera vegada al Palau de la Música Catalana amb Pau Casals. Socias hi va interpretar al piano la Fantasia cromàtica i fuga de Bach i la Humoresca de Schumann, i amb Casals les Variacions simfòniques de Boëllmann i la Sonata núm. 3, op. 69, de Beethoven. Fou tan ovacionat que oferí al públic l’obra Sant Francesc de Paula caminant sobre les ones, de Liszt: “La sobrietat d’estil, la correcció d’escola i la fina pulsació de sos dits són qualitats molt d’alabar que posen en Socias en primer regle al costat dels millors pianistes catalans” (La Veu de Catalunya, 14-10-1908).

Després d’aquests concerts a Barcelona tornà a París amb l’objectiu de començar una gira artística per França, Bèlgica, Alemanya i Anglaterra. Va actuar a la Sala Furcaud de Nantes amb Casals i Frisch (Le Guide Musical, 17-1-1909) i a la Sala Patria de Brussel·les amb Casals i l’arpista Zielinska, on va interpretar preludis i sonates de Moór (Comoedia, 10-2-1909). Cal dir que Socias va mantenir una estreta amistat amb Emánuel Moór, el qual li va dedicar l’obra Suite pour le piano en ré mineur, op. 77, que fou publicada a París per Max Eschig (UR Research the University of Rochester, Nova York).

El 10 d’abril de 1909, inicià una gira pels Estats Units en el transcurs de la qual va tenir l’oportunitat de tocar amb destacats concertistes. La primera actuació documentada és del 14 de maig al Salmagundi Club, amb el violoncel·lista Paulo Gruppe (Musical America, 22-5-1909); després va fer una gira que el va portar a actuar a Caledònia, a la Primera Església Presbiteriana de Caledònia, on interpretà sonates de Saint-Saëns i Anton Rubinstein, i en solitari un Impromptu de Schubert i Seguidillas d’Isaac Albéniz (The Caledonia Era, 18-8-1909).

A finals de 1909 començà una nova etapa acompanyant el reconegut baríton txec Bogea Oumiroff. A banda del que percebia per les seves actuacions a Nova York i Washington, els ingressos econòmics li venien de les lliçons particulars que oferia als artistes (per exemple, la cantant Caren Karr i les sopranos Margaret C. Rabaold i Emma Cecilia Thursby), a les famílies de l’alta societat novaiorquesa i als seus propis companys de concert, com ara Bogea Oumiroff, el violinista Louis J. Bostelman, amb qui coincidí al Conservatory of Music de Corning, i el violinista Franz Kneisel, amb qui es va trobar a l’Institute of Musical Art de Nova York, on també va poder conèixer Julius Röntgen. Així mateix, assessorava els clients de la casa de pianos Mason & Hamlin (ACBP).

El seu darrer concert en terres americanes fou l’1 d’abril de 1910 a l’Hotel Plaza de Nova York; l’acompanyaren Bogea Oumiroff i el violinista txec Emanuel Ondricek amb un programa de cançons franceses, alemanyes i italianes clàssiques. Socias va rebre molts elogis, sobretot per la interpretació d’una Sonata per a piano de Mozart (ACBP).

Després de l’estada a Nova York va iniciar un gira per Anglaterra. Així, al mes d’octubre de 1911 va interpretar al Queen’s Hall de Westminster el Concert núm. 19 en mi bemoll de Mozart (Morning Post, 11-10-1911), i al novembre, juntament amb Pau Casals, al Bechstein Hall, interpretà de nou la Sonata núm. 3, op. 69, de Beethoven (London Daily News, 17-11-1911). El març de 1912, tornà a actuar amb Casals al Music Hall de Londres, en companyia de la soprano Susan Strong i el cor Kirkhope’s (The Scotsman, 9-3-1912); a l’abril, va tocar amb el violinista André Mangeot i la soprano Florence Macnaughton a la Church Room, Oxted (RGML), i a l’octubre, en dues ocasions, al Queen’s Hall, on interpretà la Fantasia cromàtica i fuga de Bach, tres danses espanyoles de Granados i el Concert núm. 19 en mi bemoll per a piano i orquestra de Mozart amb l’Orquestra del Queen’s Hall. L’ovació del públic per la seva interpretació de Mozart fou tan extraordinària que Henry Wood, director de l’orquestra, li va demanar que interpretés una altra obra fora del programa, malgrat que això suposava trencar amb les normes de la sala (ACBP).

A continuació de la gira anglesa, en va iniciar una altra amb el baríton Oumiroff per diverses ciutats alemanyes: Dresden, Wiesbaden, Frankfurt, Munic, Leipzig, Bremen, Karlsruhe i Hamburg. Tanmateix, pel gener de 1913 tornà a Londres i actuà amb la violinista Tara Wallace a l’Aeolian Hall, on tocà novament la Fantasia cromàtica i fuga de Bach i el Carnaval de Viena, op. 26, de Schumann (The Times, 23-1-1913). Socias gaudia d’una gran consideració musical a Anglaterra.

L'estiu de 1913, Benvingut va retornar al Vendrell.Malauradament, els seus projectes van quedar truncats per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. El 1918, però, actuà novament a Barcelona, a la Sala Mozart del carrer Canuda, on interpretà, entre d’altres peces, Pastoral i Capritx de Scarlatti, Fantasia cromàtica i fuga de Bach, Scherzo de la Sonata Pastoral de Beethoven, Carnaval de Viena, op. 26, de Schumann, un Preludi de Bach, una Arabesca de Debussy i Sant Francesc de Paula caminant sobre les ones de Liszt. Les cròniques musicals foren excel·lents: “...se esconde un concertista de temperamento y que posee cualidades de que carecen algunos de los grandes pianistas que hemos oído...” (Gaceta de Cataluña, 25-5-1918); “...tiene recursos para rivalizar con los mejores, y al mismo tiempo otra vez tuvimos que admirar su seriedad y aplaudir su buen gusto, condiciones que a veces se echan de menos en los virtuosos de gran renombre.” (La Vanguardia, 23-5-1918).

Arran dels mèrits aconseguits a l’estranger i a Barcelona, el 1919 el Conservatori del Liceu de Barcelona li va crear la càtedra de perfeccionament de piano (La Veu de Catalunya, 7-5-1919), una plaça que ocupà fins al 1935. Pel maig d’aquell mateix any va tocar al Palau de la Música Catalana amb l’Associació de Música Da Camera de Barcelona i el violinista Mathieu Crickboom.

El setembre de 1926, participà en un concert amb Pau Casals en ocasió de la I Exposició d’Art del Penedès, celebrada a Vilafranca del Penedès. Feia temps que Casals i Socias no actuaven junts. Socias hi va interpretar el Carnaval de Viena, op. 26, de Schumann. El 20 d’octubre d’aquest mateix any, el públic del Palau de la Música Catalana va poder gaudir del Concert núm. 5 en mi bemoll per a piano i orquestra, op. 73, de Beethoven, magníficament interpretat per Socias i l’Orquestra Pau Casals (Revista Musical Catalana). Pocs dies després, però, el 24 d’octubre, Benvingut començà una nova gira, curta, però intensa, per Anglaterra: Westminster, Cambridge, Bedfordshire, fins i tot va intervenir a Ràdio BBC tocant la Fantasia cromàtica i fuga de Bach i tres Danses espanyoles de Granados (The Radio Times, 20-10-1926). També va actuar amb Casals i el violinista André Mangeot.

El 1927, Socias i Casals es retrobaren a la II Exposició d’Art del Penedès, celebrada al teatre Tívoli del Vendrell. Junts tocaren la Sonata de Grieg, i Socias, en solitari, la Sonata “Clar de lluna”, op. 27 núm. 2, de Beethoven (ACBP). El 16 i 23 de febrer de 1930 actuà un altre cop al Palau de la Música amb l’Orquestra Pau Casals, interpretant el Concert núm. 19 en mi bemoll per a piano i orquestra de Mozart, la qual cosa li va merèixer molts elogis (El Diario Gráfico, 19-2-1930). El 15 de juny d’aquell mateix any, va tocar al Palau Nacional de l’Exposició de Barcelona amb la Banda Municipal de Barcelona.

El 27 d’octubre de 1935, al Palau de la Música Catalana va oferir la seva darrera actuació –envoltada d’elogis i admiració– en aquella sala, amb l’acompanyament de l’Orquestra Pau Casals; la peça amb què delectà el públic fou de nou el Concert núm. 19 en mi bemoll de Mozart (La Vanguardia, 29-10-1935).

Tanmateix, en esclatar la Guerra Civil espanyola, Socias va marxar de Catalunya. Aleshores, es va exiliar a Londres, on va impartir classes de piano i va participar en diversos concerts: el 6 de desembre de 1937, amb el violinista André Mangeot al Wigmore Hall de Londres (The Times, 11-11-1937); el 7 de novembre de 1938, amb el violinista Antoni Brosa també al Wigmore Hall de Londres (The Daily Telegraph, 8-11-1938), i el 7 de desembre d’aquell mateix any, amb el violinista Richard Brinkman i el violoncel·lista Theodor Otscharkoff a l’Small Hall de Londres (ACBP).

El 1939, quan es va acabar el conflicte bèl·lic, Benvingut retornà al Vendrell; només actuà en tres ocasions més: el 27 de juliol de 1940, al Centro Vendrellense, on va fer un recital de piano per recollir fons per a l’adquisició de les noves campanes de l’església; hi va interpretar la Sonata en do major de Mozart, la Sonata “Clar de lluna”, op. 27 núm. 2, de Beethoven, Papillons de Schumann, Sant Francesc d’Assís predicant als ocells i Sant Francesc de Paula caminant sobre les ones de Liszt. L’opinió de la crítica fou concloent: “La ejecución fue perfecta, uniéndose a su técnica prodigiosa este divino don de la expresión en el que siempre ha sido el primero” (Diario Español, 4-10-1940). En la segona actuació després del retorn, el 12 de juny de 1941, va tocar l’orgue del Vendrell amb motiu de la inauguració d’una restauració d’aquest instrument que l’orguener italià Silvio Puggina Felisati acabava de dur a terme (Hoja Diocesana, Barcelona, 8-6-1941); aprofitant l’avinentesa, nomenaren Benvingut organista honorari de l’església vendrellenca en mostra d’agraïment per la seva dedicació a la parròquia i a l’orgue (Acción Católica, 22-6-1941). El seu darrer concert, de caràcter benèfic, ofert el 18 de juny de 1944, fou al Teatre Tívoli del Vendrell arran de la restitució de les campanes de l’església vendrellenca; hi interpretà obres de Beethoven, Schumann, Chopin i Liszt (ACBP).

El 1951, la vila del Vendrell, juntament amb la Lira Vendrellense i amb el patrocini del consistori municipal, li va retre un solemne homenatge. L’Ajuntament del Vendrell el va nomenar fill predilecte de la vila i va col·locar en el saló de plens un bust seu, obra de l’escultor vendrellenc Joan Borrull Soler. Així mateix, es va posar el seu nom a una plaça del Vendrell (ACBP).

Benvingut Socias va començar a compondre durant la seva etapa a l’Escolania de Montserrat. Val a dir que al llarg de la seva vida sempre compaginà l’activitat docent amb la composició, caracteritzada per una temàtica molt diversa: des d’obres religioses fins a sardanes, música de cambra i composicions musicals per acompanyar textos poètics d’autors catalans, com ara mossèn Jacint Verdaguer, Apel·les Mestres, Joan Ramon i Soler i Jaume Orpinell Borrut.

El 2017 hi va haver diverses iniciatives per tal de reconèixer la vàlua del mestre Socias: es va crear un concurs anual de composició d’orgue que porta el seu nom, impulsat pels Amics de l’Orgue del Vendrell; es va inaugurar la primera exposició dedicada a ell, elaborada per l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès (ACBP), i dues famílies vendrellenques van cedir a la Generalitat de Catalunya el seu fons documental i musical, que actualment es troba dipositat a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès.

El 2019 es va publicar la seva primera biografia titulada Benvingut Socias Mercadé (1877-1952), un músic vendrellenc per descobrir. Estudi del seu llegat a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, obra de Nativitat Castejón Domènech, que va acompanyat del primer enregistrament de la seva obra.

El 2024 es va publicar el llibre titulat Benvingut Socias Mercadé (1877-1952). Motets i cançons del seu llegat a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, obra de Lluís Sintes Mercadal, en el qual es van editar onze partitures que abracen diversos gèneres: la cançó lírica, el motet religiós, tant per a veu solista com per a conjunt, i el cant popular de caràcter religiós.