Avelina Carrera

Andreua Avel·lina Carrera i Terris, filla de Joan Carrera i Subeyas i de Lluïsa Terris i Estorch, va mostrar un gran interès per la música des de ben petita, especialment pel cant. Els pares, donant sortida a aquell interès, la van fer estudiar amb un professor particular de solfeig, el mestre barceloní Esteve Puig, i posteriorment de cant, amb Gonçal Tintoré.

Veient la seva evolució, la van presentar al mestre Joan Goula i Soley, gran impulsor cultural de la Barcelona de finals del segle XIX i començaments del XX. Goula descobreix una nena de catorze anys amb una veu de preciós timbre, vellutada, extensa i amb grans capacitats teatrals i una maduresa impròpia de la seva edat. Conscient del seu grandíssim potencial, va passar a ser immediatament el seu professor de cant i arts escèniques i va convertir l’Avel·lina en un projecte personal. En menys de dos anys, a mitjans de 1887 i amb setze anys, Goula ja la feia participar en petits concerts per presentar-la a poc a poc en l'entorn musical del moment.

Al mes de novembre de 1889, es presentava al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'òpera “Lohengrin” de Richard Wagner, interpretada pel famós tenor Francesco Marconi i la soprano Medea Borelli, i dirigida pel mateix Joan Goula. La soprano Borelli va informar Goula que estava indisposada per cantar la nit del 21 de novembre i aquí Goula va veure la gran oportunitat de fer debutar la jove Avel·lina. Un repte majúscul i insòlit, fer debutar una nena de disset anys en un rol wagnerià i al costat de figures musicalment tan importants com Marconi, el qual en escoltar-la en el primer assaig va acceptar immediatament que fos la seva companya de repartiment. Carrera va debutar "sin pretensiones de ninguna clase" com citava l'anunci fet pel mateix Liceu, la nit del 21 de novembre de 1889 com a Elsa di Brabante, rol que tantes alegries li donaria al llarg de la seva carrera. L’èxit de la presentació fou aclaparador, tant de crítica com de públic; tots li van augurar un grandíssim futur i van elogiar el mestre Goula per la seva constant tasca envers els nous talents.

Pocs dies després, Goula dirigeix de nou al Liceu, aquest cop l'òpera “Los amantes de Teruel”, en la seva versió italiana “Gli amanti de Teruel”, amb els tenors Fernando Valero (creador del rol) i Emilio de Marchi (futur creador de Mario Cavaradossi a Tosca, el 1900) com a titulars. Davant les peticions del públic, farà cantar Carrera la nit del 9 de desembre en una funció al costat de De Marchi, consolidant així cada cop més la seva trajectòria. Els mesos de gener i febrer eren anualment dedicats per Goula a portar la seva Compañía de Canto Italiana al Teatre Principal de València. En aquell teatre, el 1890 hi presenta Carrera en cinc funcions de “Lohengrin”, de nou al costat dels tenors Valero i De Marchi, per immediatament tornar als compromisos de la temporada del Liceu dirigint “Faust” de Charles Gounod i la presentació a Barcelona de “La Jolie Fille di Perth” de Georges Bizet. En ambdues intervindrà Carrera ja com a primera soprano absoluta cantant tres funcions del “Faust” i deu de “La Jolie Fille de Perth” durant els mesos d'abril i maig de 1890. El fet que aquesta obra fos, a més, presentació absoluta a Barcelona va provocar una gran expectació; Carrera va obtenir un grandíssim triomf i es va convertir des de llavors en una de les cantants predilectes del públic barceloní.

El 1891, i sempre de la mà de Goula, Carrera debuta a Madrid el dia 4 d'abril, al Teatro Príncipe Alfonso, novament participant a “La Jolie Fille de Perth”, i posteriorment a “Faust” i “Lohengrin”. També debuta amb el rol d'Aida de Giuseppe Verdi. La crítica madrilenya la qualificà de "voz prodigiosa que debe erigirse de inmediato entre las preferidas del público madrileño". Carrera, a més, protagonitzà l'estrena absoluta de l'òpera “Raquel” de Joaquín Taboada.

El debut internacional té lloc al mes de novembre de 1891, al Teatro Politeama de Palermo i, tal com va passar al Liceu, en unes funcions d’altíssim compromís; Carrera debuta en el rol de Desdémona d’“Otello” de Giuseppe Verdi al costat dels seus dos creadors, Francesco Tamagno com a Otello i Victor Maurel com a Iago. Les funcions li serviran com a carta de presentació a tot Itàlia, ja que la premsa se'n farà un ampli ressò i en destacarà la sorprenent veu de la jove debutant. De tornada a Barcelona, al gener de 1892, es produeix un fet curiós, citat per la premsa: el pare d'Avel·lina, per desavinences no explicades amb el Gran Teatre del Liceu, impedeix que la seva filla interpreti de nou “Lohengrin”, fet que motiva la cancel·lació de la funció del dia 2 de gener.

La nova temporada a València de Joan Goula torna a presentar Carrera, repetint els mateixos títols de l'any anterior: “Aida”, “Lohengrin” i “La Jolie Fille de Perth”. La carrera internacional es consolida amb actuacions a Palerm i Trieste, on al mes de desembre aconseguirà un espectacular èxit al Teatro Comunale en el seu debut com a Elisabetta del “Tannhäuser” de Wagner.

El 1893 l’inicia a Nàpols on canta el "seu" rol d'Elsa a “Lohengrin” a partir del dia 1 de març, al costat dels tenors Francesc Viñas i Fernando de Lucia. La seva fama a Itàlia és ja indiscutible i la seva presència assegura plens absoluts als teatres i cròniques elogioses. El dia 1 d'abril, al mateix teatre napolità, protagonitza l'estrena mundial de l'òpera “Il profeta velato del Korasan” de Daniele Napoletano (obra cantada en napolità), al costat del tenor Fernando de Lucia. Mentre es trobava a Nàpols, li ofereixen un contracte per cantar a Moscou on, al Teatre Imperial, protagonitzarà l'estrena a Rússia de l'òpera “I Medici” de Ruggero Leoncavallo i serà rebuda pels tsars. Cantarà també posteriorment al Teatre Bolxoi. La seva estada en aquest país fou rebuda amb veritable entusiasme; participà en moltes recepcions i va rebre nombrosos i valuosos obsequis.

Després d'un breu descans estiuenc a Olot, Carrera viatja a Portugal per fer el seu debut al Teatro Sao Carlos de Lisboa, on cantarà a partir del 23 de desembre (anunciada com a Andrea Carrera) “Tannhäuser” i “Aida”, al costat d'artistes com el baríton Giuseppe Kashmann. L'inici de 1894 porta Avel·lina a fer un altre important debut: es presenta la nit del 31 de gener al Teatro Real de Madrid, de nou amb “Lohengrin” al costat del tenor Giuseppe Borgatti, des d'aquell moment es forja entre ells una important amistat. La premsa madrilenya qualificà aquella funció com una de les més memorables de les darreres temporades. Abans de continuar amb la temporada del Real, Carrera va tornar a Lisboa per a nous debuts de rol: “La Juive” de Jacques Halévy al costat del tenor Valentin Duc, i “Falstaff” de Giuseppe Verdi amb el baríton Victor Maurel. A partir del 19 de febrer va reprendre les funcions de “Lohengrin” al Teatro Real amb nous companys d'escena, els tenors Francesc Viñas i Angelo Masini. Sense descansar, marxarà de nou a Itàlia per debutar al Teatro Dal Verme de Milà amb “Lohengrin”, de nou al costat de Borgatti i amb el baríton Antonio Magín Colletti.

Seran anys de gran activitat i esforç durant els quals el seu nom serà cap de cartell dels grans teatres europeus. Avel·lina tancarà l'any de nou al Teatro Real de Madrid on el 30 d'octubre cantarà “Aida”, en un repartiment que inclou també el tenor Michele Mariacher i el baríton Mario Sammarco. Durant l’estada a Madrid contrau una forta grip que la manté allunyada dels escenaris fins a finals de gener de 1895, i que l’obliga a suspendre totes les actuacions previstes.

El 6 de febrer, al Teatro Real, interpreta “Faust” de Charles Gounod, de nou amb Borgatti i Sammarco, en funcions molt poc valorades per la crítica. L’òpera es torna a representar en quatre noves funcions a partir del dia 3 de març. El dia 29 d'aquell mateix mes, intervé en una funció extraordinària al Teatro de la Comedia de Madrid, en memòria del crític i escriptor Pedro Bofia, al costat d'Enric Granados, Giuseppe Borgatti i l'actriu María Guerrero. En aquella ocasió, Carrera cantà l'ària del segon acte de l'òpera “Der Freischütz” de Carl Maria von Weber, i l’havanera “Flora”.

De Madrid viatjà a Sevilla per participar en unes funcions de “Lohengrin” amb Giuseppe Borgatti i, posteriorment, es desplaçà a Florència, acompanyada del seu pare que li feia de representant. Fou durant aquella estada a Itàlia que rebé la visita del compositor Umberto Giordano, el qual l'informa que està preparant des de fa temps l'estrena d'una nova òpera, “Andrea Chénier”. El compositor li ofereix el rol de protagonista i Avel·lina s'entusiasma amb el projecte, de manera que dedica els següents mesos a preparar-la. El 19 de desembre mor el seu pare a causa d'una bronquitis pulmonar, fet que afectarà molt la cantant pel gran lligam que els unia.

El 28 de març de 1896, al Teatro alla Scala de Milà, té lloc l'estrena mundial d'”Andrea Chénier” amb un èxit clamorós, tant per a ella com per als seus companys, Giuseppe Borgatti en el rol protagonista i Mario Sammarco com a Carlo Gérard, tots dirigits per Rodolfo Ferrari. Se n’ofereixen un total d'onze funcions; el títol entrarà a formar part de la història com una de les òperes més emblemàtiques del verisme italià. Giordano quedà tan entusiasmat amb les prestacions dels dos protagonistes que els imposà en una girà per presentar l'obra als teatres Costanzi de Roma, Politeama de Gènova i Pagliano de Florència. Posteriorment, van tenir lloc vuit noves funcions al Teatro alla Scala de Milà, a partir del 5 de gener de 1897. En moltes d’aquelles funcions, Carrera es va veure obligada a bisar la seva famosa ària "La mamma morta" de la qual en faria una veritable creació. Al febrer l'interpretarà de nou al Teatro Argentina de Roma, sempre acompanyada de Borgatti, aquest cop, però, amb Antonio Scotti com a Carlo Gérard.

Els diaris barcelonins van difondre el gran èxit d'una cantant que consideraven molt seva, ja que l’havien vista créixer. L'expectació va ser màxima en el seu retorn al Liceu, el 8 de maig de 1897 amb un nou títol, “L'Ebrea” (italianització de l'òpera “La Juive”) de Jacques-Fromental Halévy. De nou va obtenir un gran èxit, al costat del tenor Benedetto Lucignani. El públic català la va poder continuar gaudint, ja que va viure a Barcelona durant tota la resta de l'any, i va intervenir en diversos concerts al Palau de la Música, al costat dels Cors de Clavé i la soprano Josefina Huguet, i es va retrobar amb el seu vell amic i gran valedor Joan Goula. Sempre en deute amb ell, Carrera s'incorporarà a la seva companyia quan el mes d'octubre efectuarà una petita temporada al Teatre Novetats, amb els tenors Émile Engel i Antonio Ceppi, el baríton català Ramon Blanchart i la mezzo Matilde de Lerma. Mentrestant, Carrera prepararia la nova temporada del Liceu, per a la qual havia estat contractada.

El 17 de gener de 1898, al Liceu, interpreta durant cinc funcions la Desdémona de l'“Otello” de Verdi, al costat d'un gran especialista en el rol, el tenor Franco Cardinalli. La crítica destaca la combinació de la bellesa tímbrica i la frescor vocal, així com la gran actuació escènica en un rol ideal per a les seves facultats. La seva actuació aconsegueix grans ovacions nit rere nit, especialment després de la pregària del darrer acte.

El 27 de gener es produirà un fet històric: es representarà la primera òpera d'un compositor rus al Liceu i Avel·lina Carrera en serà la protagonista. Es tractava de “Nerone” d’Anton Rubinstein, en la seva traducció italiana, i se n’oferiran set funcions. Avel·lina hi interpretarà el rol de Crisaeide, al costat d'Ettore Marchi com a Nerone, Francesc Puigener com a Vindex i Francesco Navarrini com a Balbilo d'Efeso. Les representacions van tenir una àmplia transcendència en la vida musical del moment i van despertar debats i articles apassionats sobre l'òpera russa.

Pel febrer de 1899, Carrera torna al Teatro Real de Madrid per participar en noves funcions de “Lohengrin”, dirigides un cop més per Joan Goula, al costat del tenor Guillaume Ibos, gran amic del compositor Jules Massenet i per al qual el compositor modificaria la part de Werther, inicialment escrita per a baríton. La resta de l'any actua en les temporades de teatres nacionals com el de Sevilla on interpreta “Aida” amb gran èxit, el d’Oviedo on es presenta al Teatro Principal amb “Aida”, “Mefistofele”, “La Juive” i “Otelo”, i el de Màlaga amb “Lohengrin” i “Mefistofele” de nou.

A inicis del 1900 tornarà a la temporada del Teatro Regio de Torí, amb “Lohengrin” al costat de Francesc Viñas per, posteriorment, emprendre la seva primera gira per Amèrica del Sud. Debuta el 9 de juny al Teatro de la Ópera de Buenos Aires amb la primera de sis funcions de “Die Königin von Saba” de Karl Goldmark, en la seva traducció italiana “La regina di Saba”. Al seu costat cantarà un jove tenor de vint-i-set anys anomenat Enrico Caruso. Amb ell també cantarà “Manon” de Jules Massenet la nit del 28 de juliol.

Finalitzada la gira, Carrera torna al Teatro Real de Madrid on el mes de novembre canta en repartiments amb gran presència d’artistes catalans: “L'africana” amb Julian Biel i Ramon Blanchart, “Aida” de nou amb Biel i alternant-se amb Francesc Viñas, i “Lohengrin” també amb Viñas i amb el debut d'un nou i prometedor alumne de Joan Goula, el tenor Josep Palet en el rol principal.

Al mateix Teatro Real, l’11 de març de 1901, Carrera protagonitza l'estrena absoluta a Madrid de l'òpera “Siegfried” de Richard Wagner, amb el tenor Guido Vaccari com a protagonista. Dirigida pel mestre Cleofonte Campanini, la crítica alaba la plenitud de la seva veu en aquest nou rol que suposa un gran triomf per a ella. Després d'aquesta estrena, la soprano protagonitza l’estrena de dues òperes del compositor valencià Salvador Giner al teatre Principal de València: “Morel”, el 18 d'abril amb el tenor Ignacio Varela, i “Sagunto” el 27 d'abril amb Francesc Viñas.

A Barcelona canta el “Rèquiem” de Verdi al Palau de Belles Arts, dirigida per Joan Goula, i poc després embarca per fer la seva primera gira per Egipte, on canta al Caire i Alexandria a finals d’any. Després d’aquesta gira, el públic barceloní l'espera amb expectació per a una nova temporada al Liceu que s'iniciarà amb l'Elisabetta de “Tannhäuser” de Richard Wagner el dia 5 d'abril; cinc representacions en les quals van participar també els catalans Angelo Angioletti (Jaume Bachs) i Ramon Blanchart. Carrera continuà tot el mes d'abril vinculada al Liceu amb títols com “Mefistofele” (quatre funcions amb la première el 17 d'abril) i “Aida” (tres funcions amb la première el 24 d'abril), ambdues amb el consagrat tenor Josep Palet.

A finals d'any, la cantant fa una nova gira americana que li permet debutar a Mèxic. Embarcada en la companyia d’òpera Sieni-Lambardi, de la qual també formaran part Ramon Blanchart i el tenor Valentin Duc, durà a terme una gira per diversos teatres durant els mesos de setembre i octubre cantant en teatres com el del Renacimiento, Puerta Falsa o La Dehesa de la capital mexicana, per continuar cap a Veracruz, l’Havana (Teatro Tacón) i altres poblacions sud-americanes, en una llarga gira fins a principis de 1903.

De retorn a Barcelona, durant el mes de març prepara un nou títol al Liceu: “Der Freischütz” de Carl Maria von Weber amb un repartiment excepcional que inclou el tenor Guido Vaccari com a Max i el baix català Andrés Perelló de Segurola com a Gaspar, tots ells dirigits per l'incombustible Joan Goula. A partir del 2 de maig, tingueren lloc quatre funcions de l’obra amb un èxit esclatant per a tots els protagonistes.

A partir de 1903 Carrera va començar a espaiar els seus compromisos. De personalitat casolana, cada cop li pesaran més les llargues temporades fora de casa i el fet de no sentir mai la necessitat d'obtenir un continu reconeixement públic. Tot i tenir compromisos a Itàlia, va passar el Cap d'Any descansant a Barcelona per incorporar-se a partir del 28 de gener de 1904 a la Compañía de Ópera y Zarzuela de Pablo Gorgé del Teatre Principal de València; allà va cantar “Aida” amb Angelo Angioletti i Ramon Blanchart, i va protagonitzar l'estrena a València de “Manon” de Jules Massenet amb el tenor Luis Iribarne. Curiosament no tenim constància de cap més actuació seva fins al mes d'abril de l'any següent, el 1906, de nou a la temporada del Liceu de Barcelona i per a una estrena absoluta: l'òpera “Bruniselda” d'Enric Morera, cantada en italià. L’estrena tingué lloc el 21 d'abril de 1906 sota la direcció de Joan Lamote de Grignon. En aquesta producció també hi van participar el tenor Francesco Fazzini i el baríton Ramon Blanchart. L’obra fou molt ben acollida i l'èxit fou important. La interpretació d'Avel·lina Carrera rebé elogis, especialment, per la interpretació de la romàntica ària de l'acte segon. Cal destacar que en finalitzar-la, el públic embogit va demanar la seva repetició. Avel·lina va repetir-la i, com a gest al compositor i al públic, va interpretar-la en català, provocant una ovació extraordinària que va aturar la funció durant força minuts. La nit del 13 de maig de 1906, cantà l’última de les nou funcions programades, i es va acomiadar per sempre més del públic del Liceu.

Per finalitzar l'any, viatja de nou a Itàlia on canta “Mefistofele” d'Arrigo Boito al Teatro Grande de Brescia i protagonitza una nova estrena: “Nadeya” del compositor Cesare Rossi. El 1907 i el 1908 seran anys de molt poca activitat, ja que Carrera els dedica a la preparació i gravació de discs a la ciutat de Milà per a la casa Fonotipia, molts dels quals, malauradament i sense que se’n sàpiguen els motius, romanen com a no publicats fins avui; de fet, només disposem de dotze enregistraments d'un total de quaranta-dos fragments. Per sort, entre 1900 i 1908, mentre es trobava a Barcelona deixa la seva veu enregistrada en uns cilindres de cera a casa de l'empresari català Ruperto Regordosa, uns documents històrics que es conserven a la Biblioteca de Catalunya. La veu, com es pot escoltar als enregistraments, es troba en perfectes condicions. Malgrat tot, Avel·lina decideix retirar-se dels escenaris per dedicar-se a una nova passió, l'ensenyament del cant. Les darreres actuacions públiques d’Avel·lina Carrera que es coneixen van tenir lloc el 1909 a Florència amb “Aida”, i a Nàpols amb “Mefistofele”.

Al seu domicili de Rubí estableix una acadèmia de cant per on passaran molts noms importants, entre els quals destaca el de la soprano Margarita Salvi. Assolirà un gran prestigi com a docent i fruirà dels alumnes i dels importants debuts d'alguns d'ells. Tal com va debutar, amb discreció, passaran els anys i el públic l'anirà oblidant gradualment fins a esdevenir un simple record en la memòria d'aquells que un dia la van sentir en un escenari.

La Guerra Civil espanyola la va patir a Barcelona i, quasi al final, la nit del 28 de febrer de 1939, Andreua Avel·lina Carrera i Terris, de 68 anys, moria acompanyada pels seus germans Teresa i Jesús. Desapareixia discretament aquella nena que un dia ja llunyà va debutar "sin pretensiones de ninguna clase" va arribar a ser una de les més grans sopranos de tots els temps.