Aurèlia Sancristòfol

Aurèlia Sancristòfol i Arboix va néixer al número 26 del carrer Comtal de Barcelona, filla de Pere Màrtir Sancristòfol i Serch (c. 1853-1926), un industrial manyà de gran prestigi a Barcelona i natural de Cardona, i de Josepa Arboix i Serret (1859-*), natural de Barcelona. Aurèlia va ser inscrita amb els noms d’Aurèlia Inés Josepa. La seva germana gran, Antònia Àngela de Paül Ramona (Barcelona, 1 de juny de 1885 – 7 de juliol 1968), va néixer en un altre domicili, al número 8 del carrer de Montsió de Barcelona, i va tenir també una important carrera musical: fou pianista, però també va estudiar violí, va ser cantaire i professora auxiliar del Conservatori Municipal de Barcelona i professora de l’Orfeó Català. Antònia va estar casada amb l’escriptor i periodista Ignasi Folch i Torres (Barcelona, 30 de juliol de 1884 – 11 de novembre de 1927), un dels dotze fills del matrimoni Folch i Torres. Ignasi fou director de la prestigiosa Revista Musical Catalana de l’Orfeó Català, i un dels fundadors de l’Associació d’Amics de la Música (1916-1929). Al llarg de la carrera d’ambdues germanes, Antònia va acompanyar en molts concerts la seva germana Aurèlia (esmentada de vegades com a Amèlia per error a la premsa de l’època).

“Demà a les onze del matí oferirà al Sindicat Musical de Catalunya un recital de violoncel la notable concertista senyoreta Amèlia Sancristòfol acompanyada al piano pel jove don Lluís Esteban. El programa estarà compost amb obres de Grieg, Bach, Mendelssohn, Max-Bruch, [Joan] Lamote de Grignon i Popper.” (El Diluvio, 24 de gener de 1917, pàgina 11.)

És fàcil suposar que la dedicació a la música d’Aurèlia fou una conseqüència de la de la seva germana Antònia, deu anys més gran, sobretot tenint en compte que la família no tenia en la música el seu entorn habitual. Van tenir altres germans: Manuel Àngel de la Guarda (1887-1888) i un segon Manuel (Barcelona, 1900-1987), que es va casar amb la violinista Maria del Carme Bové i Prats, germana de la també violinista Paquita Bové. Ambdues Bové foren filles del pianista i professor de piano vilafranquí Francesc de Paula Bové i Trius, amb qui Aurèlia actuaria alguna vegada. Tots tres Bové, pare i filles, havien format part de l’Orquestrina Bové de Vilafranca del Penedès.

Una altra germana d’Aurèlia fou Àngela (Barcelona, 18 de novembre de 1888 – 14 de març de 1964) que fou també cantaire i es va casar amb l’escriptor Jaume Martí i Marull (1887-1977).

Aurèlia Sancristòfol fou alumna de Josep Soler i Ventura (1872-1946) a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Però, de fet, les primeres referències en hemeroteques que es troben d’ella no corresponen a intervencions com a violoncel·lista, sinó com a “Cort d’Amor” en l’entrega de premis de la segona Festa de la Música Catalana, de maig de 1905, celebrada al Teatre Novedades de la capital catalana. Així doncs, formava part dels cantaires de l’Orfeó Català. Un any més tard, el 1906, el seu nom surt al diari La Veu de Catalunya arran d’una celebració al Foment Autonomista Català, una vetllada musical i literària en la qual van participar les germanes Concepció i Dolors Pomar (cantants), Andreua Fornells i Vilar (cantant de l’Orfeó Català, 1890-1967) i les germanes Àngela i Aurèlia Sancristòfol, també com a cantants de l’Orfeó.

“El dia 29 de juny celebrà aquesta Associació una vetllada literari-musical dedicada a la 2a Festa de la Música Catalana d’enguany, que es va veure extraordinàriament concorreguda. En l’acompliment de la part musical s’hi distingiren d’una manera especial les senyoretes Fornells, Ochoa, Pomar, Rafart, Àngela i Aurèlia Sancristòfol, Tudó, la nena Manyanet i els senyors Cardús, Costa, Crespo, Massip i Pons, la major part dels quals pertanyen a la secció coral de l’Orfeó Català.”

Uns mesos més tard, a començaments de desembre de 1906, Aurèlia va participar com a violoncel·lista en un concert organitzat per l’Associació de Catòlics, a benefici de l’associació espanyola en favor dels cecs. En la part musical hi van intervenir, segons els diaris, alumnes de la professora Elisa Vázquez juntament amb la violoncel·lista Aurèlia Sancristòfol. Es tracta de la primera referència d’una participació seva amb aquest instrument, als onze anys. Va ser acompanyada al piano pel seu professor, Josep Soler, i va interpretar només una peça, l’”Allegro appasionato” op. 43 de Camille Saint-Saëns, que interpretaria també a finals de 1907 en públic.

Aurèlia es trobava llavors en el quart curs de violoncel de l’Escola Municipal, que aprovà el 2 de juliol de 1907 amb una qualificació d’excel·lent. En aquell nivell de quart curs tenia com a company d’estudis Antoni Planàs i Marca (1890-1980), futur membre del Quartet Renaixement, que era cinc anys més gran que ella. Així doncs, sembla que Aurèlia va començar els seus estudis de violoncel essent molt jove, entorn dels sis anys. Un altre dels companys fou l’andalús Bernardino Gálvez Bellido (1891-1943), futur solista de l’Orquestra Pau Casals i membre del Quartet Casals, així com l’ànima de diferents grups de cambra que va dur el seu nom, un d’ells el Trio Gálvez amb les catalanes Neus Gas i Faustina Rovira. En aquells exàmens del 2 de juliol de 1907, el violoncel·lista barceloní Antoni Sala i Julià obtenia l’excel·lent en el curs superior de l’Escola, també amb el professor Josep Soler.

El 16 de desembre de 1907 Josep Soler va presentar Aurèlia Sancristòfol en un concert públic al Foment del Treball Nacional. Aquest concert ha estat considerat com el seu primer concert públic, tot i que en realitat ja havia participat abans en algun altre. La Revista Musical Catalana, de l’Orfeó Català, indicà que Aurèlia “tot i no comptar encara amb deu anys [sic, tenia dotze anys] es presentà per primera vegada en públic amb el següent programa: Allegro appasionato de Saint-Saëns; Elegie de Fauré; Humoreske de Dvorak; Sur le lac de Godard; Sonata de Marcello; Concertino de Julius Klengel; Siciliane de Fauré; i Mazurka de Popper”.

El 19 de novembre de 1908 es presentava amb el violinista Francesc Costa en un concert del Foment Autonomista Català, al carrer del Consell de Cent de Barcelona. Aquesta institució era una de les moltes que en aquella època s’anomenaven autonomistes, un corrent polític molt important en aquells moments: Centre Republicà Autonomista (de diferents barris de Barcelona), Ateneu Autonomista, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Escolar Republicana Autonomista i Unión Republicana Autonomista i Aplec Autonomista d’Arrabal (del Raval), entre altres. En aquell mes de novembre de 1908, Antoni Rovira i Virgili publicà un article al diari La Campana de Gràcia defensant l’autonomisme.

EL 10 de gener de 1909 Aurèlia participava en un concert al Col·legi de Sant Anton, a la Festa Musical organitzada per l’Orfeó de Santa Cecília en honor de la santa patrona de la música. Hi va interpretar el Nocturn en mi bemoll de Chopin, que va haver de repetir a petició del públic assistent, acompanyada de la pianista, professora del centre, Concepció Ginot i Riera (1858-1934), una dona que dedicà a aquell orfeó més de tres dècades de la seva vida. A finals de mes, el 30 de gener, oferia un concert a la seu de l’Orfeó Català, per als socis de l’entitat, acompanyada al piano pel seu professor, Josep Soler. El programa incloïa el Concertino de Klengel, la Suite en do major de Bach, una Sonata de Händel, “Cants hebreus” de Max Bruch, Sérénade de Léon Boëllmann, “Papillon” de Fauré, el Nocturn de Chopin i la Mazurka de Popper. Fou el seu debut al Palau de la Música Catalana, sobre el qual la Revista Musical Catalana destacà que “l’èxit assolit per la petita concertista fou gros i merescut. En quant a la part tècnica de l’instrument cal ponderar la flexibilitat del seu arquet i la justesa d’afinació que rarament li falla”. I si a finals de gener l’acompanyant era el seu professor, el 13 de febrer ho era la seva germana Antònia, en una sessió de la Lliga Regionalista.

Uns mesos més tard apareix el seu nom lligat a un concert del Centre de Nostra Senyora de Montserrat, en una vetllada literària i musical, aquesta part amb els intèrprets Cristina Galtès, de l’Orfeó de Sants, Aurèlia Sancristòfol, el violinista Antoni Botey i Badia (1896-1939) i el tenor Juli Balasch i Mateu, germà del pintor Mateu Balasch i Mateu. Antoni Botey era fill del president del Centre de Nostra Senyora de Montserrat, Leopold Botey i Vila, jurisconsult, músic i compositor de sardanes. El 22 de novembre d’aquell 1909 tornava a aparèixer en un concert de l’Orfeó Català, ara en el dedicat a santa Cecília, en el dia de la santa. En una festa amb molts intèrprets, inclosa la seva germana Antònia i el seu company d’estudis Antoni Planàs; Aurèlia va tornar a interpretar els “Cants hebreus” de Max Bruch i “La Fileuse” d’Emile Dunkler, acompanyada de la seva germana gran.

El 30 de gener de 1910 Aurèlia va participar en un concert a la seu de l’Associació de Catòlics, al número 31 del carrer de la Canuda de Barcelona. Aquesta sala esdevindria quatre anys més tard la famosa Sala Mozart, de la mà del fabricant de pianos barceloní Ortiz & Cussó que va comprar el local el 1912. A l’època del concert d’Aurèlia, dues entitats ocupaven els locals: el Comitè de Defensa Social i l’Associació de Catòlics. El concert d’aquell 30 de gener fou organitzat per la Junta del Taller-Conferència de la Sagrada Família. Aurèlia va ser una de les participants, juntament amb la seva germana Antònia, que tocà el violí en aquella ocasió. Uns dies més tard tornaven a tocar plegades, ara amb ocasió d’un concert a benefici de la Casa per a Senyores Vergonyants, l’11 de febrer de 1910 al Cinelín del carrer de Balmes, organitzat pel mestre Manuel Ricart. Es pot veure que molts dels concerts en què participaven les germanes estaven relacionats amb el catolicisme associatiu.

Antònia era ja en aquella època professora de música, a l’Escola Catalana Mossèn Cinto de Barcelona, fundada l’any 1904 pel Foment Autonomista Català, antecedent, juntament amb l’Escola Horaciana de Pau Vila i Dinarès i l’Escola de Mestres de Joan Bardina, de la Mútua Escolar Blanquerna, fundada el 1923. Aquesta escola Mossèn Cinto fou un exemple d’escola gratuïta, amb estudiants de qualsevol mena d’extracció social, que emprava el català com a llengua vehicular. Antònia era ja també professora auxiliar de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

El 27 de juny, d’aquell 1910, tornaven Antònia i Aurèlia a participar juntes en un concert, ara com a components d’una orquestra, de nou tocant Antònia el piano. Es tractà d’un concert de l’Orfeó Nova Catalònia a la seu de l’Ateneu Obrer del segon Districte.

El 27 de setembre fou el torn de la festivitat de Santa Cecília amb l’Orfeó Català, quan totes dues germanes i la violinista Agna Tomás van interpretar el Trio en re menor de Felix Mendelssohn, inclosa una propina a càrrec de les germanes: “El cigne” de Camille Saint-Saëns. Poc després, Aurèlia feia el seu examen a l’Escola Municipal de Música, programat per als dies 18 i 21 de desembre de 1910. Va aconseguir una nota d’excel·lent. Hi va coincidir, entre els que s’hi examinaven, amb un il·lustre violinista: Eduard Toldrà i Soler (1895-1962), que era uns pocs mesos més gran que ella. La premsa continuava parlant d’Aurèlia com d’una nena, tot i haver fet ja els quinze anys. A l’examen, va interpretar el Concert per a violoncel de Franz Joseph Haydn, acompanyada al piano pel seu professor, Josep Soler.

Després d’alguns concerts més en centres socials, el 20 de maig de 1911 tornava Aurèlia al Palau de la Música Catalana, de nou acompanyada per Josep Soler, però no per oferir un concert a la sala gran, sinó per fer una audició per al prestigiós director Enrique Fernández Arbós, director de la Simfònica de Madrid que tenia programat un concert a la sala gran aquell mateix dia. Aurèlia havia aprovat feia uns dies el concurs oposició per a l’Escola Municipal de Barcelona. A la sala d’assajos del Palau de la Música, Aurèlia va tocar l’”Allegro appassionato” de Saint-Saëns i les “Variacions simfòniques” de Léon Boëllmann: “El talent, poc comú, de la senyoreta Sancristòfol, tan ardidament mostrat en la interpretació de dites obres, deixà verament admirats als distingits professors, els quals, especialment el mestre Arbós, no es cansaven de lloar i aplaudir-la, felicitant tots ells amb viu entusiasme a la pulcra concertista i al seu mestre”. En una de les obres va ser acompanyada al piano pel seu professor i en l’altra per l’esposa del professor, la barcelonina Rosa Barella i Arrán, també professora de l’Escola Municipal de Música.

El 26 de desembre de 1911 l’Orfeó Català va celebrar la diada de Santa Cecília, després d’un forçat ajornament. Un amplíssim programa, ofert per una llista d’intèrprets de qualitat, va permetre participar a totes dues germanes, Antònia i Aurèlia. Entre els que hi participaven hi havia Andreua Fornells.

Amb l’Orfeó Català va marxar cap a Madrid l’abril de 1912, després d’alguns concerts menors de les dues germanes a Barcelona. A banda de l’immens èxit de l’Orfeó a la capital, el 23 d’abril les germanes van ser convidades al Palau de la infanta Isabel, gran melòmana sempre disposada a convidar a casa seva els millors intèrprets del moment, on van tocar per a ella. La infanta les va obsequiar amb dos imperdibles. L’endemà van tornar a Palau, en visita privada de cortesia.

A mitjans de setembre de 1913, l’Ajuntament de Barcelona va concedir una subvenció d’estudis a París a Aurèlia, gràcies a una oposició prèvia. La premsa anunciava que abans de marxar cap a la capital francesa Aurèlia havia d’oferir un concert al Palau de la Música Catalana. Efectivament, el 16 de novembre de 1913 s’hi presentaven en un concert dedicat a l’Ajuntament les dues germanes, interpretant diverses peces de Marcello, Veracini, Bach (la Suite en re major per a violoncel sol), Fauré, Elgar, Sokoloff, Brahms i Sinding. El programa de mà del Palau indica que totes les obres van ser primeres audicions, excepte el “Papillon” de Fauré. La Revista Musical Catalana va dir que fou “un exquisit regal per a l’esperit”. Aurèlia va fer sortir a l’escenari el seu professor un parell de vegades, com a mostra d’agraïment. El cronista del diari El Poble Català, que signà amb el nom de Holtz, es va mostrar en part decebut pel resultat: “La senyoreta Sancristòfol és tot un temperament; té ànima d’artista i en certs moments adquireix un personal relleu digne de notar-se. Llàstima (i això no en donem la culpa a ella) que hagi sigut ensenyada amb tant pèssima escola”.

Poc després va marxar a París on continuà els estudis amb Gerard-Auguste “André” Hekking (1866-1925). Aquest professor francès s’havia instal·lat a París el 1909, on donava classes particulars. El 1919, Hekking seria nomenat professor del Conservatori Superior de Música i Dansa de París. No sabem del cert quan es va traslladar Aurèlia a París, probablement a finals de 1913 per incorporar-se als curs que començava llavors. A finals de novembre la premsa afirmava: “Cal fer menció d’una altra solista, l’Aurèlia Sancristòfol, que prengué comiat de Barcelona abans de complir el viatge d’estudi pel qual li ha sigut atorgada una pensió del nostre Ajuntament”. Tornaria l’estiu de 1914, sens dubte degut a l’inici de la Gran Guerra. El 8 de desembre de 1914, diada de la Immaculada, participà en un concert a Vilafranca del Penedès acompanyada al piano per Francesc de Paula Bové. Hi van intervenir també, entre altres, les germanes Maria i Paquita Bové. “N’Aurèlia Sancristòfol és avui dia una de les grans artistes que més s’aplaudeixen en el món musical”, deia la publicació Acció de Vilafranca en la crònica del concert. Oferiria més concerts a Vilafranca, amb els Bové, els mesos de gener i febrer de 1915.

Va tornar de París la primavera de 1915, mesos després de l’esclat de la Gran Guerra. En aquella època el seu pare havia sol·licitat l’adjudicació d’una plaça de professora a l’Escola Municipal de Música per a ella, segurament amb el suport d’Antònia, la qual hi donava classes. La sol·licitud va ser denegada a l’igual que la d’un antic company d’Aurèlia, el violoncel·lista Bernardino Gálvez. El 16 d’abril de 1915, Aurèlia va participar en un concert al Palau de la Música Catalana, organitzat pel músic Antoni Laporta i Astort (1885-1957) a benefici de la Creu Roja belga, en el marc de la Gran Guerra. Diversos instrumentistes van participar en aquest acte, entre ells Teresa Raduà, Mercè Moner, Simone Saulnier, Teresa Martí, Ramon Lluch, Gracià Tarragó, Manuel Salvat, Alice Chesselet, Louise Pierrick de Munner, Anita March i Vincenzo Betoni.

Poc després va tocar diversos recitals amb la pianista Rosa Barella i Arrán, començant per una col·laboració el 22 d’abril de 1915 al Palau de la Música Catalana, en un concert a benefici de les escoles gratuïtes del Centre Sant Antoni de Pàdua. En aquest concert hi van participar també dos joves germans: Paquita i Enric Madriguera (de 14 i 11 anys, respectivament). El diumenge 23 de maig van fer un recital a la Sala Mozart organitzat per l’Associació Musical de Barcelona. Les cròniques deixaven per fi d’esmentar-la com una nena i coincidien totes en la gran qualitat de les seves interpretacions: “Quasi tot el pes d’aquest concert va recaure damunt de la violoncel·lista, i cal confessar que la senyoreta Sancristòfol no sols es va sortir airosa en la difícil tasca sinó que en moltes de les peces estigué a l’altura de les eminències, frasejant admirablement i demostrant a tothora les seves qualitats d’energia i de sentiment, que tant la caracteritzen”. El 6 de juny totes dues oferien un concert a Vilafranca del Penedès, ara acompanyades de la soprano Mercè Plantada.

Consolidada ja com a intèrpret, va continuar fent concerts al llarg de l’any amb diferents grups, ja sense l’acompanyament del seu professor Josep Soler ni de l’esposa del professor, Rosa Barella. Amb el canvi d’any va marxar de nou a París on, segons la premsa parisenca, va participar en un concert a la ciutat el maig de 1916, després de guanyar un primer premi de violoncel en els exàmens de final de curs. Aquest concert, organitzat pel diari Le Petit Journal i interpretat per alumnes del conservatori, s’oferia a benefici dels ferits francesos de la Gran Guerra. De ben segur que tots devien tenir presents les morts de dos músics, un de francès i un altre d’espanyol: Albéric Magnard, mort per soldats alemanys el 3 de setembre de 1914, i Enric Granados, mort el 24 de març de 1916 al canal de la Mànega. El 29 d’abril de 1916, pocs dies abans d’aquest concert d’Aurèlia a París, s’havia fet un homenatge a Lió als dos músics desapareguts.

Un cop a Barcelona es va dedicar de ple als concerts, acompanyada de diversos músics i en diverses sales. En un d’ells va tocar el 28 d’octubre de 1916 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, acompanyada del pianista Frederic Longàs, en un concert dedicat a l’Ajuntament com a tancament dels seus estudis parisencs. A partir d’aquell moment va dur a terme recitals de forma ininterrompuda a Barcelona, amb algunes actuacions en poblacions catalanes. En aquests recitals va ser acompanyada per Anna Aymat, Ferran Ardèvol, Frederic Longàs, Blai Net, Rita Brosa —germana del violinista Antoni Brosa— i Joan Molinari, entre molts altres.

Aquell any de 1916 va ser contractada com a professora de violoncel de l’Institut Musical per a Senyoretes i Nens presidit per Rosa Bardella i dirigit per la compositora i pianista Maria Lluïsa Ponsa. Al mateix centre hi donaven classes també la compositora Margarida Orfila, esposa del també compositor i pedagog Frederic Alfonso, i Alice Chasselet, soprano de la Schola Cantorum de París. Va continuar els seus concerts al llarg dels anys següents , acompanyada sovint per la pianista Anna Aymat, tot donant per acabada l’època d’estudis a París. Un concert interessant, des del punt de vista de la vida a Sarrià, fou el que va oferir juntament amb el tenor Juventí Folgar al Centre Sarriarenc el 4 de juliol de 1920, amb l’acompanyament de piano d’Anna Aymat. Segons la premsa local, es va tractar de tot un esdeveniment a la vida sarrianenca: “No recordem que a Sarrià hagués estat celebrat cap concert seriós, d’aquesta naturalesa (deixant de banda la tasca meritòria que desenvolupa el nostre Orfeó Sarriarenc”.

El dies 7, 11, 18, 22 i 26 d’abril de 1922 va tenir lloc un memorable cicle de concerts dedicats a la integral de les sonates per a violí i piano i per a violoncel i piano de Ludwig van Beethoven al Palau de la Música Catalana, amb Aurèlia Sancristòfol (violoncel), Eduard Toldrà (violí) i Blai Net (piano), amb un piano Érard. Aurèlia interpretà les cinc sonates de Beethoven amb Blai Net. Els cinc concerts d’aquest cicle van tenir la mateixa estructura: una sonata per a violí, la sonata per a violoncel i una altra per a violí per concloure el concert. Segons el cronista de La Vanguardia, “la senyoreta Sancristòfol va traduir amb art exquisit l’íntim sentit de l’obra”. Al seu torn, el Diario de Barcelona deia que “Aurèlia Sancristòfol ha demostrat un cop més la riquesa i expressivitat del seu estil”.

La continuada presència en sales de concert va tenir una aturada la tardor de 1922, després del concert ofert el 7 de setembre al Casal Català d’Olot amb l’acompanyament de la pianista Anna Aymat. El seu nom no torna a aparèixer en hemeroteques durant un llarg període: s’havia casat amb Antoni Solé i Pla (1876-1941), un home gairebé vint anys més gran que ella, amb qui va tenir dos fills: Antoni i Aurèlia. Ell treballava a Castelló com a director del Tramvia a Vapor d’Onda al Grau, i allà es van traslladar tots dos. Aquests primers anys de matrimoni van suposar una aturada en la seva activitat, tot i oferir alguns concerts aïllats, com ara el del 24 d’abril de 1924 per a la Societat Filharmònica de Castelló, acompanyada al piano per José García, o els del local del Interessos Catòlics de Castelló del 27 de maig de 1925 i del 21 de maig de 1926, a més de participar com a violoncel·lista en oficis religiosos a la mateixa ciutat. Arran del concert del 21 de maig de 1926, el cronista Frabe va dir a l’Heraldo de Castellón que “Aurèlia Sancristòfol podría tutear sin ningún reparo, ni cometer tampoco ninguna irreverencia, a cellistas de un relieve artístico tan sobresaliente y consagrado como Maréchal, Cassadó y Suggia“.

Posteriorment van viure a Pamplona, on donava classes de violoncel els anys 1928 i 1929. L’11 gener de 1930 reapareixia, oferint un concert a Barcelona, a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, acompanyada de Joan Molinari al piano, en un esdeveniment organitzat per la Secció Permanent de Relació i Treball. El Diario de Barcelona es feia ressò del retorn a l’activitat professional d’Aurèlia, que “durant llarga temporada havia estat absent de les sales de concerts”. A partir d’aquell primer concert, només va participar en uns quants esdeveniments musicals, sobretot al llarg de l’any 1933.

La seva activitat concertística es va aturar llavors completament, tret de concerts en directe per la ràdio, fins ben passada la guerra. Després del conflicte bèl·lic va oferir alguns recitals esporàdics entre 1940 i 1947, mentre donava classes al número 10 del carrer de Gravina de Barcelona.

Així, el 14 de febrer de 1942 oferia un concert al Palau de la Música acompanyada pel pianista Rafael Gálvez Bellido, germà de Bernardino, el violoncel·lista company dels primers estudis d’Aurèlia. Al programa hi constaven la Sonata de César Frank i peces de Bach, Dittersdorf-Kreisler, Chopin, Mozskowski, Cassadó i Popper. L’abril d’aquell any va participar en un concert al Casal del Metge de Barcelona, en una sessió dedicada al compositor francès Gabriel Fauré, acompanyada pel pianista Carles Pellicer (1896-1963).

El 28 de maç de 1943 participava en un concert organitzat per l’Organització Nacional de Cecs, amb Maria Lluïsa Sánchez (arpa), Miquel Fuster i Rafael Andrès (violinistes) i Jaume Rebull (piano). El maig de 1943 intervenia en un concert a l’Ateneu Barcelonès amb la pianista Faustina Rovira. La crítica d’Urban Fernández Zanni a La Vanguardia deia: “Aurelia Sancristófol, que tuvo a su cargo la parte central del concierto, logró, impecablemente coadyuvada por la pianista Faustina Rovira, destacar brillantemente sus mejores cualidades de violoncelista. Sonido centrado, arco seguro, garbo interpretativo y musicalidad se apreciaron siempre en la artista, también constantemente festejada con calor por el público”.

Amb la pianista acompanyant Faustina Rovira va oferir un altre recital aquell mateix any, el 2 de setembre, en el Segon Curs Nacional de Pedagogia de la Música, organitzat per la Secció Femenina de FET i de les JONS. Al programa hi havia obres de Bach, Brahms, Tartini, Haydn, Mendelssohn i Albéniz, “cuyas partituras fueron maravillosamente ejecutadas por la señorita Sancristófol, la cual supo revivir fielmente el éxito de sus anteriores audiciones”. (Diario de Barcelona, 3 de setembre de 1943.)

El 15 d’abril de 1944 va ser al Casal del Metge de Barcelona també acompanyada per Faustina Rovira: “Plácemes y palmas renovó anoche, en la Casa del Médico, Aurelia Sancristófol, violoncelista a quien los melómanos desearían escuchar con más frecuencia. El temperamento de Aurelia Sancristófol se adapta de modo admirable al violoncelo, instrumento cantante por excelencia. Ayer la artista logró, como siempre, que sus mejores cualidades destacaran luminosamente. Bello sonido, arco firme, garbo y musicalidad se apreciaron en la interpretación de las obras de Vivaldi, Boccherini, Beethoven, Schumann, Sinding, Max Bruch y Fauré que figuraban en el programa, y a las que para corresponder a las flores y aplausos recibidos tuvo que agregar otras. Secundó bravamente a Aurelia Sancristófol, compartiendo con ella el éxito, la pianista Faustina”. (La Vanguardia, 16 d’abril de 1944.)

Tres anys més tard, el 19 de febrer de 1947, participava en un concert al Foment del Treball de Barcelona, formant un trio amb la pianista Sofia Puche i el clarinetista Albert Salvany, amb els quals ja havia actuat al Casal del Metge de Barcelona el febrer de 1940. En aquest, organitzat pel Foment Musical de Barcelona, es van interpretar per primera vegada a Espanya la Sonata op. 117 per a violoncel de Fauré i el Trio op. 114 per a clarinet, violoncel i piano de Brahms, juntament amb obres de Philippe Gaubert i Claude Debussy. Fou probablement el seu darrer concert.

Va morir al seu domicili del número 10 del carrer de Gravina de Barcelona el dia 11 de juny de 1948.