Antoni Marquès

Antoni Marquès i Francisca va néixer el 21 de gener de 1888 a Barcelona, fill de Baldomero Marquès i Dolores Francisca.

De família humil, va començar a treballar des de ben jove, com era habitual a l’època, i als disset anys era un jove aprenent d’empaperador amb una bona veu i una gran vocació pel cant.

Tot i que alguns articles publicats afirmen que va ingressar als disset anys a l’Orfeó Català, el seu nom no consta ni al llibre de registre de la Secció de Nois de l’Orfeó, que s’inicia el 1891, ni al primer llibre de la Secció Coral que comprèn setembre de 1891 i febrer de 1930; per tant, quasi amb tota seguretat es pot afirmar que no va ser així. Les mateixes fonts afirmen que, als divuit anys, ho va fer al Conservatori del Liceu, però tampoc consta als arxius.

No sabem, doncs, quins van ser els veritables inicis musicals del jove Marquès però, com en tants altres casos, va ser un mecenes, l’empresari Josep Maria Andreu, qui va impulsar i apadrinar una carrera que esdevindria veritablement important. Andreu va creure en les facultats d’aquell jove xicot des del primer moment i es va convertir no només en un avalador financer, sinó en un autèntic mentor i guia de la formació artística i humana del seu protegit.

Inicialment, la seva vocalitat va ser considerada de baríton pel seu centre fosc i poderós, però la facilitat i comoditat per cantar en registres més aguts el va fer passar a la tessitura de tenor dramàtic en poc temps. Tot i l’evident evolució vocal, Andreu va empènyer Marquès a emprendre estudis a Itàlia, on confiava que el seu cant es perfeccionaria. Va ser una decisió complicada ja que calgué vèncer les reticències de la família del jove tenor, que no hi donava suport i li va retirar el salari familiar. De nou la figura de Josep Maria Andreu va ser cabdal perquè, tot i no tenir una posició econòmica privilegiada, va sostenir econòmicament el seu protegit quan, finalment, el 1910, va marxar a estudiar a Milà. I encara més, a través dels seus contactes personals va buscar el que va creure el millor professor, el prestigiós tenor ja retirat Melchor Vidal amb qui van estudiar altres noms il·lustres com Graziella Pareto o Elvira de Hidalgo.

En un article escrit el febrer de 1990 a la Revista Musical Catalana signat per Jaume Comellas, s’hi exposa que, després de tenir accés a la correspondència entre Marquès i Andreu, es pot deduir que l’estada a Milà no va ser fàcil per al jove tenor, que sovint es queixava del tracte al qual el sotmetia el seu mestre Vidal. Andreu intentava rebatre contínuament els seus arguments i frenar les energies d’un jove que, pocs mesos després de la seva arribada a Milà (carta signada el 23 de maig de 1910), ja es considerava preparat per debutar.

El mes de juliol es va produir el darrer intercanvi epistolar entre tots dos tots dos. En una carta signada el dia 9 d’aquell mes, Andreu, que estava malalt i moriria poc després, es mostra molt abatut però li diu que ha llegit amb satisfacció el contracte del seu debut. A més, algunes frases de la carta estan plenes d’afecte: “Jo, avui no estimo el tenor de gran veu ni de gran pervindre. Estimo l’Antoniet erogollat, humil treballador si és precís, el que sent marit de la meva filla serà tant fill com ella ho és”.

Marquès havia desenvolupat una relació ja a Barcelona amb Maria, filla d’Andreu, amb qui es va casar poc temps després de la mort del seu protector.

Les seves magnífiques facultats vocals van fer que el 1910 Marquès debutés a la ciutat italiana de Cantú a “Lucia di Lammermoor” de Gaetano Donizetti. Més endavant, les seves actuacions en petits teatres de província italians van servir de gran experiència al jove tenor i el seu nom va començar a sonar com el d’un jove cantant revelació. Així, els empresaris espanyols van voler apostar per ell i, el mes de gener de 1912, Marquès va debutar amb gran èxit a Saragossa interpretant “La traviata” de Giuseppe Verdi al costat de la soprano Mercè Llopart, “La favorita” i “Lucia di Lammermoor” de Gaetano Donizetti i “La Gioconda” d’Amilcare Ponchielli.

Marquès va ser convidat a formar part de diverses companyies d’òpera que efectuaven gires aquells anys per tot Espanya. Una de les més populars era la del baix baríton Pablo Gorgé, de la qual va formar part des de finals de 1912 fins a principis de 1913 quan va cantar “Aida” de Giuseppe Verdi i “L’africana” de Giacomo Meyerbeer al Teatro Victoria Eugenia de Sant Sebastià, entre altres ciutats.

El tenor vivia en aquella època al passeig de Sant Joan, 85 de Barcelona. Aquell mateix any, el 15 de novembre, Marquès va fer la seva presentació en aquesta ciutat, al Teatre Soriano, com a component d’una nova companyia d’òpera de la qual també formaven part les sopranos Enriqueta Benito i Maria Faura i el baríton Jose Sanahuja. Hi va interpretar “Marina” d’Emilio Arrieta i “El duo de la africana” de Martínez Caballero.

Des d’aquell moment va esdevenir un nom habitual als cartells de la capital catalana, i a finals d’any va dur a terme el seu debut al Teatro de la Zarzuela de Madrid.

El 1914, de tornada a Catalunya, va consolidar el seu nom de manera definitiva, i al mes de novembre va formar part de la temporada del Teatro Novedades cantant títols com “Marina” o “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo. Considerat una veritable revelació vocal, va començar el 1915 als teatres Cómico i Soriano de Barcelona, en aquest últim formant part d’una nova companyia al costat del baríton Vicente Ballester i les sopranos Emilia Viñas i Rosalia Pangrazi. Junts van interpretar títols com “La Bohème” de Giacomo Puccini, “Rigoletto” de Giuseppe Verdi o “Carmen” de Georges Bizet.

A finals del mes de juny fa formar part de les funcions organitzades al Magic Park de Madrid, on va cantar “Il Trovatore” de Giuseppe Verdi i “Pagliacci” amb la soprano Ofelia Nieto. El 24 de juliol va interpretar el rol de Manrique a l’estrena mundial de l’òpera “El rayo de luna” d’Esteban Anglada i Joaquim Subirà Riera. De tornada a Barcelona va continuar cantant als teatres Cómico i Soriano abans de marxar cap a València per formar part de la temporada d’òpera organitzada a la plaça de toros d’aquesta ciutat al costat de companys com Ramona Gorgé o Juan Bautista Corts. Sempre amb títols del més gran compromís com “Il Trovatore”, “Pagliacci” o “Rigoletto”. Cal destacar que en aquells cartells va ser anunciat com a Antonio Marchi. L’any el va finalitzar de nou a Barcelona, aquest cop al Teatre Tívoli, cantant al costat de la soprano Mercè Capsir títols com “Marina”, “Rigoletto” o “La traviata” i signant un contracte per dues temporades a Menorca.

Va iniciar el 1916 amb la primera d’aquelles temporades formant part de la Compañía de Ópera Italiana que es va establir al Teatre Principal de Menorca, juntament amb altres artistes com la soprano Emilia Viñas, la contralt Concepció Callao o el baríton Juan Valls. Marquès va intervenir en “Marina”, “Aida” i “Carmen” fins a mitjans del mes de febrer, data de retorn a Barcelona on l’esperaven al Teatre Tívoli com a cap de cartell, de nou amb la soprano Mercè Capsir.

La resta de l’any va romandre a Barcelona i a inicis de 1917 va marxar de nou cap a Menorca per complir la seva segona temporada. En aquesta ocasió va ser formant part de la Compañía de Ópera Italiana del Maestro Vicente Petri, amb la qual va interpretar títols com “Il Trovatore”, “Rigoletto” i “Aida”.

Els mesos de març i abril van ser molt actius a Barcelona i la rodalia. Va cantar, per exemple, “Marina” a Cornellà amb Laura Cervera i Juan Valls, títol que van repetir al Teatro Circo Barcelonés el mes d’abril.

El tenor va aprofitar el mes de maig per preparar una nova estrena. Aquest cop va ser el 30 de juny al Teatro Novedades de Barcelona, amb el títol “La adúltera penitente”, un poema simfònic musicat per Joaquín Turina basat en una comèdia d’Agustín Moreto que s’estrenava en versió escènica. Al costat de Marquès, hi va cantar la soprano Ada Coto.

L’obra va tenir èxit en la seva estrena però, a la quarta funció, el públic va protestar sorollosament una escena que va considerar atrevida. Al final de l’acte segon, mentre l’actriu Catalina Bárcena era darrere del teló, es va desprendre un disc d’un reflector que li va caure al cap i va provocar que sagnés abundantment. Es va avisar del contratemps, però el públic es va pensar que era una excusa per les protestes anteriors i es van multiplicar les mostres contra l’empresa. Tot plegat va provocar la suspensió de l’espectacle.

Tot el mes de novembre va ser present a la programació del Teatro Coliseo Mundial on va interpretar, entre d’altres títols, la sarsuela “Maruxa” d’Amadeo Vives la nit del 12 de novembre al costat de Maria Darnis, Laura Cervera i Juan Valls.

Marquès va formar part a continuació de la companyia organitzada per la soprano Mercè Capsir amb la qual va iniciar una llarga gira per poblacions de Catalunya com Sabadell, Reus o Granollers, acompanyat també dels barítons Juan Valls i Jorge Frau. Aquesta gira va continuar el 1918 per poblacions espanyoles com Burgos, Valladolid, Vigo, Oviedo o la Corunya fins al mes d’abril, data de reaparició de Marquès a Barcelona.

Fou aquesta una reaparició important, ja que el 8 d’abril va suposar la seva estrena al Gran Teatre del Liceu amb “La Traviata”, al costat de la soprano Ester Mazzoleni i el baríton Josep Segura-Tallien. La funció es va repetir el dia 11 d’aquell mateix mes.

La crítica apareguda a la revista L’Esquella de la Torratxa el 12 d’abril citava la potent veu del jove tenor i el seu gran futur. Tot i així, va tardar onze anys a tornar a aquest teatre, sembla que per desavinences personals amb l’empresari Joan Mestres Calvet.

Marquès va continuar cantant al Teatro Cómico l’òpera “Marina”, intercalant-hi el 15 d’abril un concert que seria la seva presentació al Palau de la Música Catalana.

Les seves grans prestacions havien arribat ja a oïdes de diversos empresaris internacionals i Marquès va acceptar la proposta arribada de Lisboa per fer la seva presentació fora de les nostres fronteres el 4 de maig de 1918 al Coliseu dos Recreios de Lisboa. Fou en una important temporada en què va cantar amb figures tan importants com la italiana Ester Mazzoleni (“La Bohème” i “La traviata”), la catalana Carme Bau-Bonaplata (“Madama Butterfly” i “Faust”) o la mexicana Fanny Anitúa (“Carmen”). La crítica va ser molt elogiosa i les portes internacionals es van obrir ràpidament.

Abans, però, havia de complir els seus compromisos ja signats a Espanya i durant el mes de setembre va cantar als teatres Campos Elíseos de Bilbao i Victoria Eugenia de Sant Sebastià, sempre en companyia de la seva bona amiga Ofelia Nieto.

L’any 1919 va cantar al Gran Teatro de Madrid títols com “Aida” i en va incorporar al seu repertori altres d’importants com “Gli Ugonotti” de Giacomo Meyerbeer o “Lohengrin” de Richard Wagner, rol pel qual va ser molt aclamat.

Va estrenar l’any següent, el 1920, a València on va cantar al Teatre Apolo entre març i abril. Tot seguit va tornar a Barcelona per preparar la que va suposar la seva segona sortida internacional. Aquest cop es presentava, però, molt més ambiciosa ja que va ser contractat per formar part d’una companyia en què també eren presents companys seus com Mercè Capsir, Juan Valls o Dolors Frau. La gira es va iniciar el 20 d’octubre al Teatro Payret de l’Havana amb “Aida” al costat de la soprano Celestina Boninsegna. L’èxit va ser aclaparador, així com el de les funcions d’”Il Trovatore”, de nou amb Boninsegna, “Carmen” amb Dolors Frau o “Marina” amb Mercè Capsir.

De Cuba la companyia va saltar a Mèxic, on fins a finals d’any es va establir al Teatro Iris de la capital repetint títols i èxits precedents. A partir d’aquell moment, les portes dels teatres internacionals es van obrir definitivament per a Marquès.

El 1921 va romandre a Barcelona on va participar, per exemple, en una memorable versió de la “Passió segons sant Mateu” de Bach celebrada al Palau de la Música Catalana amb l’Orfeó Català i Lluís Millet, en la qual van prendre part també altres artistes com Gaspar Cassadó, Eduard Toldrà i Concepció Callao.

Va començar el 1922 al Teatro della Fortuna de Fano, a Itàlia, amb “Il Trovatore” i en aquest país cantà en diverses poblacions fins a fer la seva presentació a Milà, al Teatro Dal Verme, el 22 de desembre. Hi va debutar en un rol que seria molt especial en la seva carrera i amb el qual es va identificar plenament: Otello de Giuseppe Verdi. Marquès va esdevenir un veritable especialista en el rol i fou una de les referències internacionals d’aquest complex i dramàtic paper.

A Milà va dur a terme dotze funcions plenes d’èxits al costat de la soprano Hina Spani per refermar a continuació la sensacional impressió causada amb “L’africana” de Giacomo Meyerbeer, aquest cop al costat de la soprano dramàtica Fidela Campiña.

Els èxits obtinguts a la primera gira sud-americana van repetir-se a la segona, en aquesta ocasió a partir del mes d’agost de 1923.

Marquès es va presentar al Teatro Municipal de Santiago de Xile amb “Otello” al costat de la soprano Bianca Scacciati i el baríton Apollo Granforte, per a continuació interpretar “Il Trovatore” i dos títols nous: “Il Guarany” d’António Gomes i “La Gioconda” d’Amilcare Ponchielli.

La seva veu potent i timbrada i la seva gran passió interpretativa van causar sensació entre el públic sud-americà i, encara a Xile, va repetir títols als teatres Victoria i Concepción a més de cantar en altres poblacions com Valparaíso, Talca, Chillán o Temuco. L’any es va tancar amb actuacions al Perú i l’Argentina.

Va ser durant aquella gira que li va arribar una nova i important proposta, la de formar part de la Great Melba/Williamson Opera Company que regentava la llegendària soprano Nellie Melba.

Marquès no ho va dubtar i el 12 d’abril de 1924 es va presentar al His Majesty’s Theatre de Melbourne en un “Otello” que a la ciutat van qualificar de “llegendari” al costat de Nellie Melba i Apollo Granforte.

El diari The Australian Musicals News va escriure: “No coneixíem Antoni Marquès. Té una de les millors veus dramàtiques del món. No tot és so i metall, sinó també vellut i tendresa”.

Fins al mes de juny, Marquès va romandre a Melbourne cantant altres títols i alternant rols més dramàtics com “Il Trovatore” (amb Lina Scavizzi), “Pagliacci”, “Cavalleria Rusticana” o el debut de rol a “Sansone e Dalila” de Camille Saint-Saëns, amb altres de més lírics com “Lucia di Lammermoor” al costat de la soprano Toti dal Monte.

La companyia completa va continuar els èxits a Sydney i Adelaide abans d’acabar la temporada a finals de setembre.

A l’octubre, finalment, Marquès va tornar a Barcelona per preparar les funcions de “Terra baixa”, que va interpretar al Teatro Novedades durant el mes de desembre, al costat del baríton Ricardo Fuster i la soprano Mercedes Pujol, tots dirigits pel mestre Jaume Pahissa.

El 1925 es va iniciar cantant a Barcelona, als teatres Tívoli, Nuevo i Olympia on durant el mes de març el van poder sentir en títols com “Cavalleria Rusticana” o la seva creació de l’Otello verdià.

El tenor es trobava llavors en un moment artístic de plenitud i una nova gran proposta internacional va arribar pel mes de setembre: la Boston Opera Company li va proposar un contracte que Marquès no va dubtar a acceptar.

Abans, però, va tornar a Lisboa on el van sentir durant el mes d’abril al Teatro Sao Joao de Porto amb la seva creació d’Otello amb la soprano Maria Llàcer i el baríton Victor Damiani. A continuació va passar a Lisboa, al Coliseu dos Recreios, on el mes de maig va intervenir de nou en “Otello”. Aquest cop va ser al costat de la soprano Matilde Revenga amb qui també va cantar l’òpera “Pagliacci” compartint escenari amb el baríton Carlo Galeffi.

Els dies 16 i 24 de maig va cantar “Aida” amb Maria Llàcer i de nou Victor Damiani i, curiosament, va tancar la temporada amb “Lucia di Lammermoor” al costat de la soprano Elda di Veroli, un títol que semblava allunyat de la seva vocalitat de tenor dramàtic.

Des de Lisboa, Marquès es va desplaçar ja cap a Nova York, on la Boston Opera Company tenia contractada una temporada a la Manhattan Opera. Marquès (allà anomenat Márquez) es va presentar als Estats Units la nit del 7 de setembre de 1925 amb “Aida” compartint escenari amb la soprano Clara Jacobo. Va ser un èxit esclatant. La seva poderosa veu de tenor dramàtic va impactar el públic nord-americà, tant que, segons explica el diari New York Times en la seva edició del dia 8 de setembre, Marquès es va veure obligat a efectuar el bis de la seva ària d’entrada “Celeste Aida”.

Els èxits es van repetir en títols com “Otello”, de nou amb Jacobo, “Carmen”, al costat de Thea Tonicio, “Il Trovatore” o “Andrea Chénier”, que va suposar el debut de rol de Marquès la nit del 19 de setembre en què també va ser obligat a bisar la seva ària de presentació “Un dì all’azzurro spazio”.

S’ha debatut llargament el fet que avui en dia no es conservi cap enregistrament de Marquès. Tenint en compte la seva gran popularitat en aquells anys, és realment estrany que en cap moment se li proposés d’enregistrar la seva veu. Tot i que fins ara així s’havia assumit, després d’una àmplia investigació podem afirmar que Marquès sí que va enregistrar, com a mínim, dos fragments operístics per a la casa discogràfica Victor Talking Machine amb seu a Nova York.

Els enregistraments es van produir el mes d’octubre aprofitant la seva estada en aquella ciutat. Però al costat de la informació localitzada ens trobem amb una crua realitat: per una banda, l’anotació trial record, és a dir, enregistrament de prova, i per una altra, la de matrix destroyed. Per motius que desconeixem, la seva veu no es va considerar apta per publicar o, si més no, no es va considerar que s’haguessin de publicar aquells enregistraments.

NEW YORK- VICTOR TALKING MACHINE CO.

L’Africana: O Paradiso            Trial Record (14 October 1925)           Matrix destroyed  

Pagliacci: Vesti la giubba         Trial Record (14 October 1925)           Matrix destroyed                  

acompañado al piano por Le Roy Shield                 

Amb la destrucció de les matrius es va perdre tristament i per sempre l’oportunitat de poder escoltar i jutjar la seva veu.

La primera part de l’any 1926, Marquès la va passar de nou a Barcelona, on tenia domicili aquells anys al carrer Provença 546, aquest cop cantant al Teatro Bosque fins a finals del mes d’agost. Allà el van poder sentir en títols habituals del seu repertori com “Marina” o “Il Trovatore” i també en alguns de menys freqüents com “La Bohème” de Giacomo Puccini, al costat d’una Mercè Capsir que experimentava ja amb un clar canvi de repertori.

El 12 d’agost ambdós van cantar una recordada versió de “Marina” a la plaça de toros de les Arenes de Barcelona, amb diverses repeticions de fragments de tots els protagonistes.

Les portes d’Itàlia es van obrir els anys següents. Marquès va tornar inicialment al Teatro Nuovo de Mirandola, on el mes de setembre va interpretar “L’africana” amb la soprano Hina Spani.

A continuació, una nova i important presentació: el Teatro Regio de Parma on Marquès va debutar el 25 de desembre de 1926 amb un esperat “Otello” al costat de la soprano Stani Zawaska i el baríton Mariano Stabile amb un èxit aclaparador. Les funcions van continuar fins a finals del mes de gener de 1927.

Com feia habitualment, va tornar a Barcelona de nou per prendre part en les diferents temporades de la ciutat per tornar a Itàlia a inicis de l’any següent debutant en un altre teatre, el Carlo Felice de Gènova. El títol escollit va ser tota una raresa, “Il Pirata” de Vincenzo Bellini, rol que no va tornar a interpretar mai més i que hauríem d’emmarcar dins de la línia verista i allunyada del belcantisme original amb la qual es cantava un rol creat pel tenor Giovanni Battista Rubini. Al costat de Marquès hi van cantar la soprano Vera Amerighi Rulli i el baríton Angelo Ugolini.

Després d’intervenir també a les temporades dels teatres Sociale de Trento i Adriano de Roma, es va presentar la gran oportunitat de cantar de nou al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en una substitució de darrer moment.

El 15 de gener de 1929 estava previst que el tenor porto-riqueny Manuel Salazar interpretés “Otello”, però va emmalaltir. Es va contactar amb Marquès que el va substituir amb gran èxit al costat de la soprano Isabel Escribano i el baríton Enrico de Franceschi. Salazar va cantar la resta de funcions, de manera que Marquès va tornar a Itàlia, concretament al Teatro Petruzzelli de Bari, on va romandre cantant de nou “Otello” fins a finals del mes de febrer.

Aquell mateix any va tornar al continent sud-americà per a una nova i llarga gira.

Segons la documentació analitzada, Marquès va fixar la seva residència a Santiago de Xile al mes de març, i entre finals d’octubre i inicis de novembre va cantar al Teatro Municipal de Santiago.

Aquesta documentació ens aporta, a més, una nova dada: en aquell any ja era casat en segones núpcies amb la soprano Francisca Socias, que viatjava amb ell. Desconeixem el motiu pel qual es va desfer el matrimoni amb Maria Andreu.

El 14 de novembre va embarcar rumb a Buenos Aires “para formar parte de una compañía de ópera” i va romandre al continent sud-americà els dos anys següents.

El 1930, al mes d’abril, es va presentar al Teatro Urquiza de Montevideo amb “Aida”, compartint escenari amb la també catalana Dolors Frau. Al mateix teatre hi va interpretar també “Pagliacci”, “Il Trovatore”, “Carmen”, “Otello”, “Sansone e Dalila”, “Andrea Chénier” i dues novetats que van esdevenir rareses: “Norma” de Vincenzo Bellini al costat d’Amalia Savettieri i Dolors Frau, i “La forza del destino” de Giuseppe Verdi, de nou amb les mateixes intèrprets.

El 25 de maig va concloure la temporada amb un concert, i la companyia va marxar cap a Sao Paulo on van repetir títols al Teatro Santana fins a finals del mes de juny.

L’èxit de Marquès a Sud-amèrica va ser inqüestionable i la seva veu de timbre fosc i potent va encaixar amb els gustos d’un públic que el va ovacionar nit rere nit.

Conclosa la gira, va tornar a Barcelona i, de nou, va ser reclamat pel Gran Teatre del Liceu per a interpretar “Otello”. El 8 de febrer de 1931 ho va fer amb la soprano Maria Zamboni (Liù a l’estrena mundial de “Turandot” de Giacomo Puccini el 1926) i el baríton Giovanni Inghilleri.

Amb aquests mateixos intèrprets, Marquès va cantar de nou al Liceu els actes primer, segon i quart d’”Otello” la nit del 9 de febrer en un triomfant homenatge al mestre Antonino Votto.

Posteriorment va marxar de nou pels seus habituals ja compromisos a les temporades italianes, cantant als teatres Arena Imperiale de Catània (“Aida” amb Carmen Melis), Politeama Garibaldi de Palerm (“Otello” amb Giuseppina Sussellini i Riccardo Stracciari) i Savoia de Messina on va repetir “Otello” amb els mateixos intèrprets de Palerm.

Marquès va continuar amb un llarg i important contracte al Teatro Adriano de Roma, on el 4 de novembre es va presentar amb el seu personatge preferit, Otello, compartint escenari amb la soprano Maria Romanelli.

La temporada va continuar fins a meitat del mes de desembre cantant “Pagliacci”, “Andrea Chénier” i una exitosa “Aida”, amb la soprano Tina Poli-Randaccio, en la qual Marquès es va alternar en el rol de Radamès amb el tenor Ettore Bergamaschi. A més, va cantar dues funcions d’un títol quasi desconegut, “Terra Santa” de Salviucci, amb la soprano Fanny da Forno. Aquest títol li va suposar el comiat dels escenaris internacionals on no va tornar a cantar.

El 25 de desembre Marquès va tornar a Barcelona per cantar, com ja era quasi pràctica habitual, una nova i única funció al Liceu. En aquesta ocasió, el títol va ser “Aida” i la va interpretar al costat de Conchita Oliver, Concepció Callao i Ramón Cortina. La crítica va ser molt elogiosa i el públic el va aclamar, un fet important si tenim en compte qui eren els altres dos Radamès que cantaven la resta de nits: Hipólito Lázaro i Josep Palet.

Aquest cop, però, la relació amb el públic liceista finalment va continuar.

El 28 de gener de 1932 al teatre de la Rambla va cantar “Marina” amb Maria Espinalt i Ramon Cortinas, i a partir del 3 de març va ser el responsable de l’estrena al Gran Teatre del Liceu de l’òpera “La llama” de José María de Usandizaga. L’obra havia estat estrenada el 1918 per un altre tenor català Lluís Canalda, però fins llavors no havia arribat a Catalunya. Marquès va tenir de nou al seu costat Maria Espinalt i Concepció Callao en les cinc funcions que es van representar.

Rafael Moragas va escriure a la seva crònica de La Vanguardia apareguda el 4 de març: “Prodigando agudos claros y potentes, dando relieve a las frases, aliando a la bella voz la pasión, logró anoche en el Liceo, Antonio Marqués, legítimos aplausos. Trascendía en él una personalidad tan fascinantemente lírica que Antonio Marqués se impuso”.

La darrera funció fou el 16 de març i l’endemà Marquès va participar de nou al Liceu, en una funció en honor de la soprano Maria Espinalt cantant, en versió de concert, un títol que semblava que ja quedava molt lluny: “Lucia di Lammermoor”, compartint escenari amb la mateixa Espinalt i el baríton Ricardo Fuster. Tardaria sis anys més a tornar a aquest teatre.

Els mesos següents fins al juliol, Marquès va cantar a Barcelona, als teatres Barcelona i Olympia, sempre amb Maria Espinalt en concerts i funcions de “Marina”. El dia 11 de juliol va iniciar la temporada d’òpera a la plaça de toros de València amb “Aida” al costat de Conchita Corominas.

L’endemà va interpretar de nou un rol molt poc freqüentat, Lohengrin de Richard Wagner, amb crítiques molt positives. La temporada va continuar amb “Pagliacci” i es va concloure el 17 de juliol amb “Marina”, en una funció d’homenatge a la seva figura, al costat de Teresa González.

El mes d’agost va cantar “Aida” al Coliseo Clavé Palace de Mataró amb Concepció Callao i Ricardo Fuster.

Curiosament sembla que la resta de l’any quasi no va tenir activitats, perquè la següent aparició que ha pogut ser documentada és del 18 d’abril de 1933, en un concert d’homenatge a la vellesa a Calella.

El 29 d’abril va cantar “Otello” al costat del baríton Ricardo Fuster a Mataró i, de nou, trobem un llarg silenci fins al 2 de maig de 1934 quan reapareix al Teatre Municipal de Girona cantant “Rigoletto” i en un concert a Barcelona el 25 de juny, sempre al costat de Fuster. A continuació, va cantar “Carmen” al Teatre Tívoli amb Concepció Callao.

Es podria especular que eren problemes de salut els que motivaven aquelles estranyes aturades, ja que el 1935 es repeteix el patró d’aparicions només durant els mesos d’estiu.

L’1 de juny d’aquell mateix any, Marquès va fer un recital de nou amb Fuster i Josefa Manén a la casa del mestre de Barcelona. No serà fins al mes d’octubre que tornarà a aparèixer a les cartelleres barcelonines, en aquesta ocasió formant part de la companyia d’òpera i sarsuela del Teatre Tívoli. En aquest escenari interpretarà els actes primer i tercer de “Marina” amb la soprano Carmen Palazón en un programa doble completat amb “Pagliacci” cantat pel tenor Miguel Mulleras.

Curiosament, el 1936 i durant el període de la Guerra Civil, Marquès va tenir molta presència de nou als escenaris barcelonins, on no es va aturar mai l’activitat. Probablement ho va fer obligat, com molts altres artistes. De fet, a inicis del mes d’agost es va constituir la Compañía de Ópera Socializada de la CNT i es va designar el Teatre Tívoli com a seu per a les funcions.

El 27 d’agost de 1936, Marquès va cantar “La Bohème” amb Conchita Oliver i, l’endemà, “Marina” amb Pilar Duamirg i Ricardo Fuster.

El 16 i 18 de setembre el van poder sentir a “Il Trovatore”, de nou amb Conchita Oliver i Concepció Callao. El 25, “Rigoletto” al costat de Carme Bau Bonaplata i el debut del baríton Josep Guimerà.

Amb Bau Bonaplata va cantar també “Otello” el 26 de setembre, i amb Conchita Oliver la resta de funcions d’aquest títol que es van celebrar els dies 2, 6 i 27 d’octubre.

El 4 de desembre va intervenir de nou amb “Marina” al costat de Maria Espinalt, i el 15 de desembre es va interpretar una obra molt poc freqüent: “Epitalami”, d’Eusebi Bosch i Humet amb la participació de Marquès. L’obra, estrenada el 1918, forma part de la trilogia “La sort”, de caràcter verista, que va ser comparada per la crítica a “Cavalleria Rusticana” de Pietro Mascagni.

Marquès va tancar l’any amb dues funcions de “Pagliacci” els dies 18 i 22 de desembre amb la soprano Angelina Durán i el baríton Antonio Cabanes.

El 1937, i enmig de la gran incertesa de la situació social, van continuar les funcions al Tívoli. Marquès va cantar l’òpera “La llama”, que ja havia interpretat al Liceu anteriorment, les nits del 27 i 31 de gener, 3 i 13 de febrer i 2 de març, compartint escenari amb Conchita Oliver i Concepció Callao. Aquestes van ser les darreres actuacions del tenor al Tívoli.

El mes de març de 1938 es va reanimar l’activitat operística al Gran Teatre del Liceu, fins aquell moment socialitzat per a actes polítics i concerts puntuals. L’òpera italiana i alemanya van ser desterrades de la programació per raons polítiques i es va apostar per l’òpera francesa i espanyola i la sarsuela.

A finals de 1938 es va programar “Marina” i Marquès va ser l’escollit per cantar-la, al costat de Maria Espinalt, Conchita Panadès, Pedro Terol i Manuel Gas.

Les funcions van ser el 31 de desembre de 1938 (amb Espinalt) i el 8 i 14 de gener de 1939 (amb Panadès). Durant aquestes nits Marquès es va acomiadar d’aquest teatre i dels escenaris ja que no va tornar a cantar mai més.

El tenor va desaparèixer de la vida pública, probablement sobrevivint com va poder igual que tanta gent durant aquell duríssim període. El declivi vocal, juntament amb la tragèdia de la pèrdua de la seva segona esposa als trenta-vuit anys a causa d’una aturada cardíaca, van marcar un punt d’inflexió ja irreversible a la seva vida. Va morir molt poc després, el 10 de febrer de 1941 amb només cinquanta-tres anys.

En el punt àlgid de la seva carrera, Marquès va ser considerat un dels millors tenors dramàtics de la seva generació. Tenia una veu de timbre fosc, poderosa, però també capaç de plegar-se a àmplies frases líriques. La seva personalitat escènica va conquerir escenaris de tot el món, tot i que tristament no ens han quedat traces registrades d’una veu que mereixia deixar com a mínim aquest llegat. Aquest fet, molt probablement, l’ha relegat encara més a un injust oblit que esperem poder pal·liar en part amb aquesta biografia.