Amador Famadas

Amador Famadas i Blanchart va ser fill d’Andreu Famadas Mostasós i Teresa Blanchart Codolà. La seva infantesa va transcórrer en diversos domicilis gironins, la majoria de lloguer, donats els diversos oficis del seu pare que en el cens local apareix amb canvis constants de professió −“cafeter” (1889-1890), “licorer” (1893) o “industrial” (1900)−, que van suposar moviments a la família per adequar-se a cada professió. El cert és que Andreu Famadas va començar treballant a la restauració, regentant dos cafès, primer el Gerundense i, a partir de 1883, el Cafè Nou de la Rambla, ambient en el qual va créixer el jove Amador. Aquest fet podria haver estimulat l’interès del nen per la música ja que, a partir de 1887, en aquest darrer local s’hi celebraven concerts que gaudien de molta popularitat a l’època, amb actuacions de varietats però també de reconeguts artistes lírics del moment. Va ser un nen apassionat per la música i des de ben petit va demostrar bona predisposició pel cant. Inicialment va ser format musicalment pel prestigiós violinista i compositor gironí Bonaventura Frigola i Frigola. Tenint en compte que Frigola va morir el 1901, podem datar els inicis dels estudis vocals abans dels disset anys. El 1903 va sol·licitar una beca a la Diputació de Girona per estudiar cant, petició que va ser refusada. Famadas, aleshores, va intentar ingressar al Conservatori del Liceu, però la manca de recursos econòmics ho impossibilità. Finalment, el fet de fer el servei militar a Barcelona va facilitar-li l'entrada al Conservatori i li va permetre, a més obtenir classes gratuïtes, de comptar amb la protecció de membres del Cercle del Liceu, tal com apareix en una notícia publicada a La Publicidad arran d’un acte celebrat el 4 d’agost al Palau de Belles Arts de la Ciutat Comtal. Hi podem llegir la crònica següent: “El círculo del Liceo en vista de las notables condiciones que reúne este joven cantante, le dispensa su valiosa protección procurando que sea conocido de nuestro público, antes de comenzar su carrera”. Famadas, sota la direcció del mestre Armengol, va interpretar Vesti la giubba de “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo i E lucevan le stelle de “Tosca” de Giacomo Puccini

És curiós destacar que Famadas, a més d’estudiar cant, va ser un jove políticament actiu. Amb disset anys va conèixer l’historiador i polític Carles Rahola Llorens, amb qui va signar una proclama en què se significava com a republicà i en favor dels seus valors, un fet que potser va tenir repercussions, com veurem més endavant.

Per completar els estudis, va viatjar a Itàlia on l'any 1908 va estudiar amb el mestre Giuseppe Falno. A inicis de 1909 va tornar a Barcelona. El 2 de maig d’aquell any va donar un segon concert, aquest cop al Saló Sport Club situat al carrer de les Camèlies, 19, al costat d'altres alumnes entre els quals destaquen els noms de Mercè Llopart i Lluís Canalda, destinats també a ser grans artistes lírics. En aquesta ocasió va interpretar Il fior de “Carmen” de Georges Bizet i de nou Vesti la giubba de “Pagliacci”, amb la que va impressionar per la seva magnífica veu de tenor líric dramàtic i per la sòlida formació tècnica. Aquest èxit propicià l'organització del seu veritable debut a finals de juny, al Politeama de Las Arenas de Barcelona, amb l’òpera “Aida” de Giuseppe Verdi, en un repartiment on destacava també la mezzosoprano Ramona Galán. Pocs dies després, al mateix teatre, Famadas va participar en un concert acompanyat de noms ja consagrats com els tenors Julián Biel i Attilio Salvaneschi, el baix Andrés Perelló de Segurola o la soprano Angelina Homs, mare d’una noia de vint anys que també començava la seva carrera i estava destinada a ser una de les grans figures mundials: Graziella Pareto.

L’èxit de Famadas va ser important en els inicis i el seu nom es va estendre ràpidament entre l’afició barcelonina. L'11 d’agost va interpretar de nou Radamés d’”Aida”, aquest cop al Teatre Bosque amb la també debutant Carme Carbonell. A poc a poc la seva carrera es va anar afermant i després de diversos concerts al mateix Teatre Bosque, el 4 de novembre, va participar en una petita temporada al teatre Principal de la seva ciutat, Girona. Primer, el dia 4, a “Aida” amb la mezzosoprano Rosalia Pangrazy i, posteriorment, a “Il profeta” de Giacomo Meyerbeer i en un rol que esdevindria un del més importants per al cantant: Don José a “Carmen”. Els èxits van provocar ràpides reaccions entre els empresaris del moment i València va ser una de les ciutats que primer el va voler sentir; fou contractat per debutar el 12 de gener de 1910 al Teatre Principal, en la primera de dues funcions de “Carmen”, de nou al costat de Ramona Galán. A aquestes van seguir dues funcions de “L’africana” de Giacomo Meyerbeer i dues d’“Aida”, sempre amb magnífiques crítiques. Ben ràpidament van arribar els primer contractes internacionals i, molt probablement a través de Ramona Galán amb qui va compartir de nou escenari, va debutar al Coliseu dos Recreios de Lisboa el 5 d’abril del mateix any. Allà va interpretar cinc funcions de “Carmen”, dues de “L’africana” i tres d’un sorprenent títol per a la seva joventut, “Lohengrin” de Richard Wagner, rol amb el qual aconseguí l’aclamació de la crítica portuguesa. Durant el mes de maig va cantar al Teatro Águia d’Ouro de Lisboa per tornar a Barcelona, on el mes d’octubre va formar part de la companyia establerta al Teatre Gran Via, on va interpretar “L’africana” i “Aida”, alternant-se amb el tenor català Joan Valls.

Els èxits van arribar també a oïdes dels empresaris del Teatro Real de Madrid, que van proposar a Famadas entrar a formar part de la seva companyia per formar-se, sense saber que en poc temps efectuaria el seu debut de manera inesperada. El 20 de novembre estava prevista la segona de les funcions d'“Aida”, però el tenor Giovanni Tegonini va arribar al teatre amb clars símptomes de problemes vocals. Aquests problemes es van agreujar a menys d’una hora de començar la funció i van decidir aleshores donar l’oportunitat a Famadas. L’èxit va ser notable segons va destacar la premsa: “Su éxito fue indiscutible desde los primeros momentos y en toda la ópera oyó calurosos aplausos”, “Famadas es un tenor de bonita voz, agradable timbre y que frasea con absoluta perfección” (El Liberal, 21 de novembre de 1910). Aquest triomf li va permetre firmar més contractes amb aquest teatre i així, el 26 de febrer de 1911, va ser protagonista de l’estrena de “Cristo allà festa del Purim”, obra de Giovanni Giannetti, que es va completar amb els actes segon i tercer d’“Aida”, i el 4 de març d'“El final de Don Álvaro” de Conrado del Campo al costat del baix Angelo Masini Pieralli. A continuació, Famadas va tornar a Barcelona, aquest cop per formar part de la Compañía Italiana Mestres al Teatre Tívoli, amb la qual cantà diverses funcions de “Carmen” a partir del dia 28 i sempre al costat de la seva habitual companya Ramona Galán, per marxar tot seguit a Saragossa on fou contractat per participar en funcions d'”Aida” durant el mes d’abril. Tot seguit va fer una petita aturada per preparar un important compromís que no tenia res a veure amb la lírica: el 17 de juliol Famadas es va casar amb la barcelonina Teresa Aldabó i Taulé.

El mes d'octubre de 1911 va reprendre l’activitat. L'1 d’octubre va participar en un concert benèfic a les festes de Sarrià i tot seguit va marxar a Lisboa per debutar al Teatro Sao Carlos. El 9 de gener de 1912 va cantar la primera de cinc funcions de “Carmen” al costat de Cecile Thevenet. Tot seguit va marxar a la Corunya on va ser present als teatres Principal i Rosalía de Castro amb “Carmen” (al costat de Nini Frascani i Giuseppina Baldasarre Tedeschi), “Aida” amb Matilde de Lerma i Nini Frascani i “Sansone e Dalila” de Camille Saint-Säens amb Nini Frascani. Durant aquelles funcions li va arribar una proposta que esperava amb il·lusió i que acceptà de seguida: el debut al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Abans, però, el 17 de juliol va participar en un concert en honor de la infanta Isabel de Borbó, celebrat a Sant Cugat del Vallès, al costat del tenor Miquel Mulleras i dues joveníssimes artistes: Conchita Supervia i Elvira de Hidalgo.

El 23 de novembre de 1912 Famadas va debutar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en la primera de quatre funcions d'”Un ballo in maschera” de Giuseppe Verdi amb un gran repartiment completat amb la soprano Adelina Agostinelli i Riccardo Stracciari. Una veu fresca, potent i timbrada, juntament amb el seu incisiu fraseig, van permetre al cantant assolir un gran triomf en totes les funcions. A partir d'aleshores va passar a ser un dels tenors més estimats del públic barceloní. Al Liceu, el 13 de desembre, va intervenir en un “Festival de la premsa diària” juntament amb Elvira de Hidalgo, Margot Kaftal i Riccardo Stracciari, i el 15 de desembre, de nou amb Stracciari i Agostinelli, va cantar “Ernani” de Giuseppe Verdi. El dia 18 d'aquell mes va participar en l’acte tercer d’”Ernani” en una gala i el 21 va ser Radamés en la primera de sis exitoses funcions d'“Aida” al costat de la soprano Elena Pucci i les mezzosopranos Maria Verger i la catalana Conchita Callao.

Famadas va iniciar el nou any cantant de nou al Liceu. Així l'1 de gener de 1913 va interpretar Sansone a la primera de cinc funcions de “Sansone e Dalila”, de nou amb Verger i Callao alternant-se com a Dalila, títol que va reprendre de nou a partir del 30 de març, ara ja amb Virginia Guerrini com a sacerdotessa. El 16 d’abril de 1913 es va efectuar una “serata d’onore” al mestre Luigi Mancinelli amb els actes primer i segon de la seva obra “Ero e Leandro” i l’acte quart de “Gli ugonotti” de Giacomo Meyerbeer amb la curiosa participació de Famadas i Mercè Llopart reforçant el cor, com a detall d’homenatge. Pocs dies després, el 19 d’abril, va tornar a participar en una nova “serata d’onore” ara en homenatge a la soprano Cecilia Gagliardi, que va cantar acompanyada de Famadas l’escena segona de l’acte tercer d'“Il trovatore” de Giuseppe Verdi. Aquella nit va obtenir un esclatant triomf després de la stretta “Di quella pira”, que va culminar amb un esplèndid Do. Curiosament van ser els únics fragments d’aquest títol que els espectadors del Liceu van poder sentir en la veu de Famadas ja que les funcions previstes per als dies 20 i 22 d’abril van ser cancel·lades per indisposició de Gagliardi.

El mes de maig de 1913 va tornar a participar en la temporada valenciana amb “Aida” i “Sansone e Dalila” i posteriorment a Barcelona va participar en una gala en benefici del tenor Joan Valls (“debido a su precària situación”, tal com es va anunciar). I és que Valls va tenir una important crisi vocal que el va fer cantar a partir d'aleshores com a baríton. A la gala, en què van participar destacats cantants com Dolors Frau, Miquel Mulleras o Antoni Marquès, va cantar l’acte quart de “L’africana”. Famadas va ser present a continuació al Teatro Lírico de Palma de Mallorca, per participar en funcions de “Carmen” al costat de la Micaela de Josefina Huguet. El 22 de novembre va retornar al Teatro Real de Madrid per actuar en quatre noves funcions de “Sansone e Dalila” amb Nini Frascani.

Tot i haver conquistat ja la majoria d’escenaris nacionals, Famadas era conscient que encara tenia tot un repte: els teatres internacionals, especialment els escenaris italians. La primera oportunitat va arribar a Fiume, on el març de 1914, i de nou al costat de Frascani i el baríton Giacomo Rimini, va ser Sansone a “Sansone e Dalila”. Pocs dies després va afrontar un complicat debut de rol: Tannhäuser a l’obra homònima de Richard Wagner. L’èxit obtingut li va obrir les portes dels teatres italians i els empresaris van oferir-li nombrosos contractes per als anys següents. Així l'1 d’agost va fer el seu debut en la primera de deu representacions al Festival de l’Arena de Verona, amb “Carmen” al costat de Maria Gay i Domenico Viglione-Borghese. El mes de novembre va debutar al Comunale de Bolonya amb “L’africana” (alternant-se amb Bernardo de Muro) i el desembre al Municipale de Piacenza amb “Un ballo in maschera”, obtenint un gran èxit col·lectiu al costat d'Ernestina Poli-Randaccio i Giacomo Rimini.

Ja consagrat, entre 1915 i 1918 va ser present a la majoria de grans teatres italians, sempre formant part de primers i importants repartiments. El 1915 va debutar a Cremona amb Carmen, a Florència amb “Aida” i el gener de 1916 va fer el seu debut al Carlo Felice de Gènova en un títol poc freqüentat: “Don Carlo” de Giuseppe Verdi dirigit per Tullio Serafin. Al febrer, al Regio de Parma en una “Aida” triomfal al costat de Celestina Boninsegna i Ernesto Grandini i, a continuació, va debutar al Costanzi de Roma on va ser de nou Don José al costat de la Carmen de Gabriela Besanzoni i la Micaela de Ninon Vallin. Al març va debutar al Teatro Donizetti de Bèrgam amb “Aida” i posteriorment amb el mateix títol a Florència i al Costanzi de Roma. En aquest darrer teatre, al gener de 1917, va obtenir un nou i clamorós èxit amb “La fanciulla del West” de Giacomo Puccini en vuit funcions, al costat de Carmen Melis i Taurino Parvis. Famadas va romandre cantant en aquest teatre fins a finals d’abril, amb títols com “Aida” o “Huemac” de Pascual de Rogatis. Al mes de setembre es va presentar a Milà, al Teatro Dal Verme, en un repartiment espectacular d'“Aida”, al costat d'Ernestina Poli Randaccio, Gabriela Besanzoni i Domenico Viglione-Borghese. Famadas va acceptar aleshores la proposta de participar en una gira a Cuba organitzada pel famós empresari Adolfo formant part d’una companyia que incloïa també els noms d’Ofèlia Nieto, Ernesto Caronna, Alice Gentle, Edith Mason, Ernestina Poli Randaccio o Vicente Ballester. El debut de la Companyia va tenir lloc al mes de desembre al Teatro Nacional de l'Havana. Entre el desembre de 1917 i el febrer de 1918, Famadas va interpretar a l'Havana “Aida”, “La fanciulla del West”, “L’africana” i “Carmen”, així com un concert amb Ballester al Teatro Payret.

Finalitzada la gran experiència d'actuacions a Cuba, va retornar a Barcelona on fou contractar per inaugurar la temporada del Teatre Bosque amb “Aida” la nit del 18 de juliol. El ressò dels seus grans èxits internacionals va aixecar molta expectació per aquestes funcions en què també participaven Paulina Albertini, Conchita Callao i Joan Valls. Malgrat tot, la primera nit no va obtenir l'èxit que s'esperava; les crítiques parlen de “tropiezo en tropiezo” des de la seva sortida i el públic va ser dur amb contínues protestes. Famadas, però, es va rescabalar en la segona funció del 7 d’agost amb un èxit rotund. Aquest èxit va continuar en la resta de títols que va cantar: “Carmen” amb Conchita Callao i Josefina Bugatto, “L’africana” amb Ramis i Joan Valls i “Sansone e Dalila” de nou al costat de Conchita Callao. Com a anècdota, cal destacar que l’èxit del 21 de setembre fou tan gran que, després de cantar “Carmen”, Famadas va sortir a l’escenari i, en agraïment al públic, va cantar O paradiso de “L’africana”.

Els compromisos ja signats el van fer marxar de nou a Itàlia. El març de 1919 va cantar “Carmen” al Teatro Paganini de Gènova, al costat de Giuseppina Zinetti i alternant-se amb el tenor Aureliano Pertile. El juny va ser a Pàdova per “La fanciulla del West” i l’agost a Varese, de nou amb “Carmen” i amb Zinetti. Fins el 1922 la base d’actuacions de Famadas va ser Itàlia, amb l’excepció del mes de juny de 1920 en què va fer el debut a l’òpera de Zuric amb “Un ballo in maschera” al costat de Giannina Russ i Mattia Battistini. Al novembre del mateix any va ser de nou Tannhäuser en deu importants funcions al Teatro Dal Verme de Milà, amb Hina Spani i Francesco Maria Bonini. Durant els anys 1921 i 1922 va continuar cantant en ciutats com Catània, Mirandola, Pisa o Ancona, on el gener de 1922 va formar part d’unes funcions de “Carmen” plenament catalanes al costat de Dolors Frau i Filomena Suriñach.

El 1922 Famadas va rebre una proposta que el portaria a debutar als Estats Units. L’empresari Fortune Gallo li va proposar formar part de la San Carlo Opera Company per efectuar una llarga gira americana durant el 1922 i 1923, proposta que acceptà. El 18 de setembre de 1922, Famadas va debutar al Century Theatre de Nova York, al costat de la soprano Marie Rappold i el baríton Francesco Novelli, tot obtenint un gran triomf personal com es va reflectir al diari The Brooklyn Citizen l’endemà mateix, que va titular: “Superb new dramàtic tenor Famadas”. La companyia, formada a més per noms tan importants com Eleonora de Cisneros, Anna Fitziu, Vicente Ballester, Tamaki Miura o Manuel Salazar, va romandre quatre setmanes a Nova York, durant les quals Famadas va cantar “Carmen”, “Il trovatore”, “Aida”, “Lohengrin” i “Pagliacci”, per emprendre posteriorment la gira que el va portar a cantar els mateixos títols a Boston, Alabama, Mont-real, Rochester, Filadèlfia, Washington, Pittsburgh, Cleveland o Buffalo, on el 30 de desembre va tancar l’any 1922 cantant “Aida” amb Maria Rappold. El 1923 el va iniciar amb noves actuacions a Detroit, Saint Louis, Texas, Toronto i, a partir del 12 de febrer, a Los Angeles amb quinze funcions. La ciutat de Nova Orleans va tancar aquella llarga i exitosa gira americana. Després d’aquesta important experiència, Famadas va tornar a Europa on l’esperaven, entre mitjans de 1922 i 1926, els grans teatres italians: per exemple, el debut al març de 1922 al Teatro Reinach de Parma amb “Pagliacci”, el retorn al mes d’octubre al Teatro Dal Verme de Milà amb “Carmen” o l’important debut al desembre de 1924 al Teatro San Carlos de Nàpols, en deu funcions de “Tannhäuser”, al costat d’Iva Pacetti i Luigi Montesanto, sota la direcció del mestre Gino Marinucci. Aquestes van ser les darreres funcions internacionals del tenor que, estranyament, només va ser present a partir d’aquell moment a teatres nacionals, de manera que es va produir així una dràstica reducció del nombre de funcions anuals.

El 1926 va cantar a la temporada del Teatro Apolo de Madrid, a “Aida” al costat d'Olga Carrara i Victor Damiani i, finalment, al juliol de 1927 va tornar a actuar a Barcelona; primer en una funció de “Carmen” organitzada al Teatro de Verano Mundial Sport i, posteriorment, el 6 de setembre a “L’africana” al Teatre Bosque, úniques funcions de Famadas que han pogut ser localitzades en tot l’any. Durant l’any 1928 no consta cap actuació del tenor. El 1929 torna a aparèixer a la temporada del Teatre Olympia de Barcelona, on el 14 i 15 de setembre va cantar “Carmen” amb Conchita Callao i Ricardo Fuster. El 22 de setembre va tornar a interpretar aquest títol al Teatro Fomento Martinense, aquest cop comptant amb la soprano Mercè Plantada com a Micaela.

Fins a finals de 1931 no es torna a tenir constància de cap actuació de Famadas. Aquell any reapareix el 29 de desembre al Gran Teatre del Liceu en la primera de tres funcions de “Sansone e Dalila” amb Conchita Callao el primer dia i Maria Valverde els següents (el 3 i 12 de gener de 1932). La crònica apareguda a la revista Ritmo (15 de gener de 1932) diu: “Famadas (el fenómeno de un día… de un día que ya queda lejano) defendióse bien, demostrando que la calidad de su voz nunca fue mala, y si no alcanzó otras latitudes no fue precisamente por carencia de timbre”. Del comentari es pot deduir que molt probablement Famadas patia ja un declivi vocal que explicaria el progressiu allunyament dels escenaris. Tot i així, el 25 de febrer i l'1 de març de 1932 va interpretar “Carmen” al Liceu, de nou amb Maria Valverde i Maria Espinalt com a Micaela, amb cròniques més positives.

Els dies 1 i 7 d’agost de 1932 va cantar de nou “Carmen” a Las Arenas en una única funció amb la mezzosoprano Nati Pujal, mentre que el dia 3 d’agost va participar en un gran concert celebrat al Teatre Novedades acompanyat de Miquel Mulleras, Felipe Santagostino, Joan Rosich, Antoni Marquès i Baltasar Lara.

El 15 de febrer de 1933, Famadas va participar en la reestrena de “Neró i Acté” de Joan Manén al Gran Teatre del Liceu, aquest cop cantada en català després de la seva presentació en alemany a Karlsruhe el 1928. Acompanyat per Pilar Noguero i Ricardo Fuster, entre d’altres, i dirigits pel mateix compositor, l’obra es va repetir els dies 18, 21 i 25 de febrer, sempre amb gran èxit. Aquest va ser el darrer cop que Famadas va cantar al Liceu.

L'any 1936, amb l’inici de la Guerra Civil, es va constituir a Barcelona la Compañía Socializada de Ópera, amb seu al Teatre Tívoli, de la qual Famadas va formar part al costat d'altres prestigiosos cantants com Hipòlit Lázaro, Miquel Mulleras, Conchita Callao, Maria Espinalt o Carme Bau Bonaplata. Famadas va debutar el 2 de setembre del 1936 amb “Carmen” al costat de Maria Valverde i Carme Bau Bonaplata, i va repetir funcions els dies 4 i 10 de setembre. A continuació, va interpretar “Lohengrin” també amb Bonaplata i Conchita Callao els dies 25 i 31 d’octubre i 10, 14, 24 i 26 de novembre.

No va tornar a cantar fins el 21 de gener del 1937, en la primera de les cinc funcions d'”Un ballo in maschera” que van tenir lloc els dies 2, 10 i 18 de febrer i 10 de març, sempre al costat de Conchita Oliver i Maria Valverde.

El 24 d’abril de 1937 curiosament va debutar en el rol d'”Andrea Chénier” d’Umberto Giordano, al costat de la soprano Josefina Blanch i el baríton Ricardo Fuster, en funcions que es van repetir els dies 27 i 30 d’abril i 2, 9 i 12 de maig. El dia 15 d’abril, la temporada d’òpera del Tívoli va passar al Teatre Olympia i, com a estrena, es va cantar la darrera funció d'”Andrea Chénier” amb Amador Famadas. Aquesta és la darrera actuació que s'ha pogut localitzar del cantant. Famadas va desaparèixer de l’àmbit artístic i també social ja que a partir d’aquell moment es produí un absolut silenci sobre la seva figura. De fet, no es pot confirmar ni tan sols l’any de la seva mort que, tot i que algun article apunta al 1962, no ha pogut ser verificat per manca de dades després d’una investigació. El difícil moment que travessava la societat catalana obre moltes possibilitats i hipòtesis, i potser caldria recordar aquí el seu activisme i conviccions republicanes i la seva gran amistat amb un Carles Rahola que el règim franquista va afusellar el 15 de març de 1939. La realitat és que Amador Famadas va morir el 2 de febrer de 1962, vint-i tres anys després, a l’Hogar Mundet de Barcelona, seu de la Casa de la Caritat, fet del qual es pot deduir que la seva situació era precària. Però el seu certificat de defunció ens aporta encara una nova dada: la mort va ser deguda a una cirrosi hepàtica, potser aquesta és la clau definitiva per entendre una desaparició tan ràpida dels escenaris i de la vida cultural.

Curiosament no va enregistrar mai cap disc i la seva veu la podem jutjar tan sols pel repertori i les cròniques de l’època, per això la podem definir com de tenor líric dramàtic, àmplia i timbrada i de fraseig noble. Tot i així, la seva veu seguirà essent un misteri, així com la seva desaparició.