Alícia de Larrocha

Des de ben petita fou una nena amb un talent musical extraordinari. Durant la seva infància, tant la seva família com el seu mestre Frank Marshall, no la van "explotar" mai com a infant prodigi. Tingueren molta cura amb el repertori que li donaven intentant que fos el més adequat per a la seva formació i defugint obres virtuoses de gran dificultat que consideraven inapropiades per a una nena tan petita. Tenien clar que no era qüestió de córrer per arribar a assolir ràpidament l'èxit, sinó tot el contrari, era necessària una formació sense presses per adquirir una base sòlida. Durant la seva infància, com a molt, va dur a terme dues o tres aparicions anuals en públic.

Els concerts van venir progressivament. Al principi, algunes actuacions per Barcelona i rodalia, després, per la resta de la Península. La seva primera actuació a l'estranger no va tenir lloc fins el 1947, quan ja tenia vint-i-quatre anys. A partir de 1965, amb quaranta-dos anys, les gires pels Estats Units van ocupar una gran part de la seva agenda de concerts. Des d'aleshores i fins el 2003, any en què es va retirar dels escenaris amb vuitanta anys, va fer tres gires anuals, fet que suposava passar un mínim de sis mesos cada any només en aquell país. Així doncs, el reconeixement internacional no va arribar aviat, sinó al cap dels anys. L'ideal de la seva vida era fer música, gaudir-la i aconseguir que tothom la gaudís. Amb els anys i per imperatius de la vida, com el fet de mantenir una família, la seva vocació es va convertir en una professió.

Frank Marshall, deixeble d'Enric Granados i continuador de la seva escola pianística, va ser l’únic mestre de piano d’Alícia de Larrocha i el seu guia i assessor musical des de 1927 (l’Alícia tenia tres anys) fins que Frank Marshall va morir, el 1959. A la seva Acadèmia, l’estudi de l’ús dels pedals tenia molta importància. Joan Baptista Pujol, un dels mestres de Granados, ja va fer el tractat Nuevo mecanismo del piano en què, entre d’altres temes, posava gran èmfasi en l’ús del pedal; així com Charles de Bériot, mestre també de Granados, que insistia en aspectes pianístics concrets com ara la qualitat del so produït i l'ús del pedal. Anys després, Enric Granados va escriure el Método, teórico-práctico, para el uso de los pedales del piano (1905), el primer tractat sobre els pedals que es va escriure a l’Estat espanyol, i encara dos més, un el 1911 (que va quedar inèdit) i un altre, el 1913, que es va publicar molt més tard. Així doncs, la consciència de la sonoritat en l'acció del pedal seria un dels fets distintius de l’escola pianística de Granados i es va anar mantenint al llarg dels anys a través del magisteri dels seus deixebles directes, com Frank Marshall, i de pianistes com Alícia de Larrocha o Rosa Sabater. Un altre dels pilars musicals en què tant Granados com Marshall posaven especial èmfasi era el balanç dels plans sonors, de manera que es distingissin clarament els baixos, l'acompanyament i la melodia, per tal de donar a cadascun el seu lloc.

La seva vida concertística fou molt extensa: va dur a terme 4.014 concerts. Podeu consultar tots els concerts, des de la seva primera presentació davant el públic (14 de maig de 1929 a Barcelona), fins a la seva última aparició en un escenari (29 novembre de 2003 a Jerez de la Frontera) al següent enllaç: https://www.aliciadelarrocha.com/ca/concerts-realizats.

Característiques com a intèrpret

- Intentava ser el més fidel possible a la idea del compositor. Sempre acostumava a llegir la biografia de la majoria dels compositors que interpretava amb l'objectiu de tenir una idea clara de l'època en què van viure i conèixer bé la personalitat de cada un d'ells.

- La seva interpretació es caracteritzava per ser molt cristal·lina, s'escoltaven totes les notes. Ho aconseguia gràcies a la clara diferenciació dels plans sonors, el seu gran coneixement de l'ús dels pedals, el fraseig, el ritme... Creava un so particular, fàcil d'identificar amb la seva personalitat.

- Tenia una extraordinària tècnica, no només pel seu domini a l'hora d'afrontar passatges de gran dificultat, sinó també, i sobretot, per la qualitat del so i el fraseig que aconseguia.

- Tot i que encara hi ha qui només la coneix per les seves interpretacions d'obres de compositors espanyols va ser una de les ambaixadores d'aquesta música, en una època en la qual era poc coneguda, el seu repertori fou molt extens, abastant des de compositors barrocs fins a alguns dels seus contemporanis.

- Com a intèrpret va ser molt exigent amb si mateixa i, per tant, gairebé sempre se sentia insatisfeta. La seva satisfacció no depenia de l'èxit que hagués tingut en un concert, sinó del seu propi criteri. Podia haver tingut un èxit clamorós i ella no estar-ne gens contenta o a l'inrevés, no haver tingut gaire èxit però pensar que havia estat prou bé; mai creia que la seva interpretació havia estat molt bé.

- Mai va buscar l'èxit fàcil a través d'un virtuosisme de pur lluïment. No feia grans gestos, ni amb el cos ni amb la cara. No accelerava el tempo d'un passatge per exhibir-se. Es limitava a fer música de la manera més honesta possible.

- El seu ideal era gaudir de la música i fer gaudir el seu públic, però hi va haver un període de la seva vida en què el nombre de concerts va ser excessiu (viatges, canvis d'horari continus, manca de temps per estudiar...) i aquest ideal es va difuminar.

- No concebia la seva vida artística com una carrera en si mateixa, sinó com el fruit natural del seu amor per la música que, des de molt petita, la va impulsar a tocar per al seu propi gaudi. El piano va ser una part imprescindible de la seva vida i la seva "moral pianística" no tenia res a veure amb fer llargues gires de concerts o amb assolir grans èxits. El seu objectiu mai va consistir a fer de la música "una professió" ni a "forjar-se un nom", sinó a fer música de forma honesta.

- Alícia de Larrocha tenia les mans petites i per això, abans de posar-se a estudiar, sempre feia una sèrie d'exercicis per assolir la màxima obertura i aconseguir una gran flexibilitat. Fins i tot, asseguda davant d'una taula, ja fos en un restaurant o a casa, d'una manera inconscient recolzava les seves mans obertes al lateral de la taula i les estrenyia per formar una línia recta entre el polze i el dit petit. A base d’exercicis d'estirament va arribar a aconseguir una dècima.

Com estudiava

- Per a ella, la digitació era la base de la seguretat. Tocar l'obra molt més lenta l'ajudava a memoritzar i a conèixer-la en profunditat: forma, disseny, harmonia, articulació en frases. La memòria visual li produïa inseguretat. Tenia certs hàbits específics de memorització, com els patrons rítmics: "Memoritzar accents importants aquí i allà pot ser una guia molt valuosa per a la memorització". Aprofitava els llargs viatges en avió per memoritzar obres.

- Era partidària d'estudiar cada mà per separat, concentrada en les idees i a un tempo extremadament lent. Es considerava una persona irregular en els seus hàbits i fins i tot en la seva forma d'estudiar. Admetia que durant la seva joventut no va ser gaire disciplinada. Amb els anys, a mesura que el nombre de concerts es va incrementar, estudiar es va convertir en una obsessió, sobretot per manca de temps.

- Assegurava que la seva pròpia manera d'utilitzar el pedal va anar canviant al llarg del temps. Per exemple, en lloc d'executar el pedal d'accentuació immediatament amb la nota (com Granados i Marshall expliquen en els seus mètodes), va arribar a la conclusió que era millor intentar aplicar el pedal (sempre que fos possible) abans que el martell percudís la corda, amb la finalitat d'obtenir la màxima sonoritat. Deia que en la seva manera de tocar havia anat augmentant la velocitat del canvi de pedal (no la freqüència) per intentar donar brillantor al so. Primer sempre estudiava sense pedal, per així conèixer bé el que era capaç de fer amb els dits, sense haver-los de subjugar al pedal. Només després introduïa el pedal.

Els seus consells

- Sobretot, estimar la música. Servir la música, no servir-se'n, per assolir un objectiu.

- No voler córrer. La música i l’art en general necessiten temps.

- L'intèrpret ha d'intentar respectar sempre la idea del compositor; però és l'intèrpret qui, per sobre d'aquesta fidelitat, ha d'endevinar i donar vida a tot allò que materialment és impossible plasmar en un paper.

- Els quatre pilars bàsics per interpretar una obra: ritme com a organitzador de tot el discurs musical ja que sense ritme no hi ha frase; balanç dels plans sonors; arquitectura, el discurs general de la peça format pels grans arcs i columnes que fan possible que l'obra es presenti com una obra d'art integral; i el fraseig de les petites frases que formen part de grans frases que són les que donen forma i lògica a l'arquitectura. El fraseig és la part més difícil i refinada, i és la que es triga més a polir. La frase no pot estar bé sense tenir clar el ritme, el balanç i l’arquitectura.

- El concepte musical va a part de la tècnica i l'estudi; cal saber la funció de cada mà per separat i de memòria. Cal tenir clara la funció de cada una i el que aporta per construir el concepte de l’obra.

- Cada idea musical té un gest pianístic que l'acompanya perquè soni. El gest i l'atac donen el color i el balanç, però el gest sempre ha de canviar i s'ha d'adaptar a cada sala de concerts (depenent de l'acústica) i a cada instrument.

- El cervell és el cap, el que dona les ordres, l'oïda és l'empleat i les mans són l'eina. Cal estudiar lent, amb detall, com si miressis amb un microscopi, assegurant-te que la ment té clar tot el que un vol fer. Els dits sense el cap no serveixen de res. És el cervell el que mana els dits. Únicament estudiant amb profunditat cada aspecte de l'obra s'aconsegueix que la música flueixi amb naturalitat.

- Cal estudiar i oblidar diverses vegades una obra per començar a entendre-la. Hi ha obres que no les acabes d’entendre mai. Quan creguis que ja has comprès una obra i la tinguis ben estudiada i apresa, enregistra't i escolta la gravació amb criteri.

- El canell és molt potent i té molta força, però únicament si el colze està relaxat.

- Cada compositor té el seu moment i el seu so, els conceptes musicals depenen de l'època en què va viure: no és el mateix un presto de Beethoven que un presto de Béla Bartók.

- “Mozart és un dels compositors més fàcils i més difícils alhora. És molt més fàcil tocar les seves obres en un forte piano que, per exemple, en un Steinway, en el qual és difícil posar el pes adient per produir el so i balanç propis de Mozart. Per això, cal tocar molt Mozart i Haydn. Només treballant s'aconseguirà trobar el pes específic que ens permeti obtenir el so adequat. Per entendre Mozart aconsello escoltar les seves òperes i simfonies. Allà hi ha el secret del cant i del balanç.”

- “Cal saber escoltar i escoltar-se. Si un no sap escoltar bé, mai podrà fer una frase. El desenvolupament de la capacitat d'escoltar-se honestament és fonamental.”

- Trobar una digitació adequada no només serveix per aconseguir un moviment de les mans confortable o perquè un passatge surti amb més facilitat, sinó també per aconseguir el so i l'expressió adequats per poder cantar. Sempre cal anotar els dits, encara que aquests puguin canviar amb els anys i l'estudi. El tema de la digitació és molt personal i el que serveix per a un pianista no ha de servir necessàriament per a un altre. Cadascú ha de trobar la seva pròpia digitació per a cada obra

- Un pianista ha d'adaptar la seva interpretació a l'acústica i a la mida de cada sala, així com a l'instrument amb el qual ha de tocar, sempre diferent. No és el mateix tocar en una sala amb una acústica seca que en una amb reverberació. No és el mateix tocar en una sala petita que en una de grans dimensions. Ella preferia tocar en una sala amb bona acústica i un piano no gaire bo que amb un bon piano en una sala amb mala acústica.

- La tècnica de la pedalització és un element en constant evolució, que canvia en funció del piano, de la sala i de l'acústica, a més del propi estat d'ànim o la percepció personal de l'intèrpret.

La seva personalitat

- Ella sempre deia que, com una bona Bessons, tenia dues personalitats ben diferenciades i canviants. La seva opinió sobre alguna cosa podia variar d'un dia per l'altre. D'una banda, era una persona positiva, amb molta força i empenta; però, de l’altra, en algunes ocasions apareixia la persona pessimista i insegura que feia trontollar els seus fonaments. Quan això passava, al seu costat hi havia el seu marit, Joan Torra, el seu admirador número u, que li feia veure la realitat i l'animava a tirar endavant. Quan el seu marit va morir als 61 anys (1982), es va veure obligada a continuar sense el seu puntal, afrontant tota sola els seus alts i baixos.

- Fugia del màrqueting: la publicitat, actes socials, televisió, premsa... Evitava tot allò que habitualment envolta un artista, perquè la feia sentir totalment incòmoda i fora de lloc.

- No li agradava parlar d'ella mateixa, ni rebre afalacs exagerats.

- Li agradava estar envoltada dels seus amics íntims i també de gent jove, encara que no tingués gaire temps lliure per poder-ho fer. Després d'un concert aprofitava per anar a sopar amb ells, i evitava tot tipus de compromisos amb gent que no coneixia.

- Quan se sentia a gust entre amics, apareixia el seu bon humor i acostumava a explicar acudits i anècdotes que li havien passat.

- Era una dona molt independent i sempre va viatjar sola. Li agradava viatjar i, quan portava més d'una setmana en una mateixa ciutat, ja tenia la necessitat de tornar a fer les maletes.