Alexandre Vilalta

Alexandre Vilalta Faura inicià amb sis anys els estudis musicals amb el seu pare, Emili Vilalta Vila, destacat pianista deixeble i amic d'Isaac Albéniz. La seva primera actuació va tenir lloc quan tenia sis anys, en un recital privat a casa de l'escriptor i dibuixant Apel·les Mestres. En aquella vetllada, un dels assistents fou el gran pianista i professor Carles G. Vidiella, el qual, sorprès per les seves qualitats, s'oferí a donar-li classes de forma gratuïta. A partir d'aquell moment, Vilalta va rebre lliçons de Vidiella fins a la mort d'aquest el 1915. Aquell any els diaris comencen a parlar del pianista arran de les seves aparicions públiques, sigui sol o acompanyant el seu germà Enric, bon violinista. La revista El Teatre Català comentà una aparició del petit pianista en un nou recital, celebrat a casa d'Apel·les Mestre el 1916: “Se'ns presentava un infant amb ulls resplendents, plens d'intel·ligència, mirava fixament i sense avergonyir-se, mentre dels seus llavis s'escapava un somriure d'infantil ingenuïtat […]. Assegut davant del piano, no arriba als pedals, però què hi fa! Comença a tocar i tot seguit d'aquell piano surten pures, encantadorament sentides i robustes d'expressió, les dolces harmonies d'una sonata del diví Mozart”.

Després de la mort del seu mestre, el pare el va matricular a l'Escola Municipal de Música de Barcelona per estudiar amb Carles Pellicer, amb qui finalitzà el estudis superiors amb tan sols quinze anys, amb les màximes qualificacions. Durant els estudis continuà fent alguns recitals en públic en sales com l'Ateneu Barcelonès, la Sala Mozart o el Pavelló de Mar. Com a exemple dels programes que presentava, podem recordar el que va oferir a l'Orfeó Gracienc amb tretze anys: obres de compositors com Bach, Rameau o Scarlatti, la Sonata op. 13 “Patètica” de Beethoven, dos estudis de Chopin i per finalitzar “Evocación” i “El puerto” d'Albéniz. Després d'acabar els estudis a l'Escola Municipal, el 1921, amplià la seva formació amb Frank Marshall a l'Acadèmia Marshall (pocs mesos abans anomenada Acadèmia Granados). Al llarg de la seva vida, Vilalta va definir els anys amb Marshall com una etapa formativa decisiva que li permeté accedir a l'herència interpretativa d'Enric Granados. També va rebre consells d'Emil Sauer.

A partir de 1922, amb disset anys, inicia la seva etapa professional com a pianista amb un recital a la Sala Mozart, i a partir del setembre és convidat per l'Associació Íntima de Concerts a actuar en recitals de música de cambra amb la violoncel·lista Judit Bokor −interpretant la Sonata de Rakhmàninov− i el Quartet Vandelle de París. El 1923 continua la col·laboració amb l’Íntima de Concerts acompanyant els violinistes Antoni Brosa i Julien Villein. El 1924 fou un any decisiu en la consolidació de la seva carrera com a pianista a Barcelona; va fer un recital amb el violoncel·lista Antoni Sala que va suposar la seva primera presentació al Palau de la Música i la primera col·laboració amb l'Associació Amics de la Música. El desenvolupament de la carrera de Vilalta durant els primers anys de carrera va anar molt lligada a diverses associacions promotores de concerts, les quals des del principi van confiar en ell. Amb poc temps, gràcies a les seves extraordinàries qualitats interpretatives, les entitats el van arribar a considerar el pianista de capçalera a l'hora d'acompanyar els grans solistes internacionals que venien a Barcelona. Entre 1923 i principis de 1924 va impressionar a Barcelona sis peces de la “Suite Iberia” d’Albéniz en rotlles de pianola Hupfeld Animatic que es van comercialitzar el 1924. Les obres enregistrades van ser “Evocación”, “El Puerto”, “Almería”, “Triana”, “El Albaicín” i “Eritaña”.

L’1 febrer de 1924 Vilalta va fer, al Teatre Principal de Girona, un dels seus primers recitals acompanyant el violinista Francesc Costa, músic amb el qual col·laboraria amb molta freqüència. Des d'aquell any, Vilalta va esdevenir l'únic pianista amb qui el famós violinista actuaria; plegats oferiren els famosos Concerts Costa, celebrats al Palau de la Música de Barcelona, que constituïen un verdader esdeveniment a la ciutat, i també van fer gires per Catalunya, actuant en poblacions com Manresa, Mataró, Sabadell, Palafrugell, Vilafranca del Penedès o la Bisbal. La seva activitat com a duet estable va desenvolupar-se quasi de forma ininterrompuda durant dotze anys, entre 1924 i principis de juliol del 1936, quan van celebrar al Cercle Artístic de Barcelona el seu darrer recital, just abans de l'esclat de la Guerra Civil. L'entesa entre ambdós artistes fou sempre molt celebrada per la crítica, i els programes dels seus recitals acostumaven a incloure, a part d'un extens repertori de peces barroques i sonates clàssiques i romàntiques, obres de compositors contemporanis com “Tziganne” de Ravel, l'estrena d'”Altitud” de Frederic Mompou (27-01-1929) i les primeres audicions a Barcelona del “Duo Concertante” d'Igor Stravinsky (04-03-1924), la Sonata de Maurice Ravel (12-02-1928), la Sonata per a dos violins i piano de Darius Milhaud amb Eduard Toldrà (30-03-1930) o el “Divertimento” de Gustavo Pittaluga (13-11-1932).

El 6 de febrer de 1924 Vilalta va fer la seva primera actuació al Palau de la Música amb el violoncel·lista Antoni Sala, intèrpret amb el qual també actuaria el 1927 i 1928. D'aquest recital el diari La Publicitat del 9 de febrer en digué: “Del pianista Alexandre Vilalta ja n'hem fet l'elogi que mereix i que avui podem ratificar. Aquest jove artista avança ràpidament i amb pas ferm, manifestant-se cada vegada més equilibrat”. Aquell mateix any també va actuar amb el violinista Joan Massià al Palau de la Música en un recital en què a la segona part interpretà obres per a piano sol de Chopin, Schumann, Albéniz i Liszt.

L'any 1925, amb tan sols vint anys, fou convidat a fer una extensa gira de seixanta concerts per tot Espanya acompanyant el cèlebre violinista Joan Manén i tocant sol durant la segona part d’aquells recitals. El març d'aquell any tenen lloc els Festivals Stravinsky a Barcelona, en els quals Vilalta interpreta en dues ocasions la part de piano de la “Suite Pretuixka” amb l'Orquestra Simfònica del Liceu dirigida pel mateix compositor. L'1 d'octubre de 1925 a la Radio Catalana, el pianista fa la seva primera aparició radiofònica, acompanyat de l'Orquestra de l'emissora dirigida per Eugeni Badia.

El 1927 inicia col·laboracions amb la soprano Mercè Plantada i el baríton bielorús Maxim Rysikov, dos artistes amb qui actuaria amb molta freqüència durant els anys següents. Mercè Plantada, soprano especialitzada en lied que va gaudir de gran popularitat, va actuar a la Sala Gaveau de París el 28 de febrer de 1934 acompanyada per Vilalta; en aquell recital van interpretar un ampli repertori de cançons d'autors catalans com Morera, Alió, Manén, Vives o Samper. Amb Maxim Rysikov va actuar arreu de Catalunya en gires, entre 1927 i 1929; el 4 de maig de 1928, al Palau de la Música, ambdós artistes van fer un concert compartit amb el compositor i pianista Serguei Prokófiev, el qual va tocar sol i acompanyà el baríton en algunes de les seves cançons. Fins el 1927 l'activitat de Vilalta havia estat molt vinculada a la música de cambra i fou a partir d'aquell any, i gràcies als recitals amb cantants, que va poder començar a mostrar les seves qualitats de solista; els concerts en aquella època estaven sempre formats de tres parts i a la segona era freqüent que el pianista, especialment en els recitals de veu, actués sol. Alexandre Vilalta va tenir l'oportunitat de poder tocar un ampli repertori sovint format per obres d'Albéniz, Granados i Falla, tres dels compositors que més estimava.

El 24 de maig de 1928 el pianista va participar al Gran Teatre del Liceu en un espectacle de dansa protagonitzat per la ballarina Teresina Boronat. Aquesta col·laboració fou la primera de moltes que Vilalta va dur a terme en el món de la dansa; al llarg de la seva carrera acompanyà gran ballarins i ballarines com Mercè Rodés, Joan Magrinyà, La Argentinita, Maria Alba, Laura Santelmo, Emma Maleras, Pilar Rioja o Magda Briones. Durant el 1928, a part dels habituals recitals amb Francesc Costa i Maxim Rysikov, va acompanyar en recitals al Palau de la Música cantants com el baríton Michel Benois (10-06-1928) i el tenor Tino Folgar (03-11-1928). El 3 de febrer de 1929 Vilalta acompanya la soprano Conxita Badia, una de les cantants amb qui se sentiria més unit i amb la qual compartiria el dur viatge cap a l'exili.

L'octubre de 1929 els diaris anuncien l'actuació al Gran Café Español del Quintet Vilalta, liderat pel pianista. En aquella època l'actuació diària de petits conjunts i orquestres en sales de ball i cafès suposava per als músics una estable font d'ingressos que no els procurava l'activitat de concerts. El Quintet Vilalta fou una de les formacions de més èxit d'aquells dies, juntament amb el Sextet Toldrà que actuava a La Granja Royal. El Quintet Vilalta el formaven també el violinista Enric Vilalta, germà de l'Alexandre, els germans Antoni i Joan Torrents Maymir, violinista i violoncel·lista respectivament, i el contrabaixista Jaume Cortadella. Amb el Quintet Vilalta el pianista va desenvolupar una lloable labor, creant temporades de concerts destinades a les classes més modestes en què combinava la música més popular amb la música clàssica de concert. La formació actuava cada dia de nou a onze de la nit i els divendres feia concerts excepcionals en què el quintet s'ampliava amb músics convidats per formar una orquestra; es van organitzar festivals per difondre obres de compositors catalans com Morera, Vives o Granados, i audicions selectes de música russa, alemanya o letona. Vilalta fins i tot va actuar com a solista interpretant un Concert per a piano de Saint-Saëns i la “Rhapsody in blue” de Gershwin (segona audició de l’obra a Barcelona). El Quintet Vilalta estigué actiu fins el 1932. El 1930 el pianista també dirigí l'Orquestra del Cinema Rialto i va actuar sol i formant trio al Cafè de la Rambla. Paral·lelament a aquesta intensa activitat en cafès, ofereix recitals amb el violinista Francesc Costa, el baríton Maxim Rysikov i les sopranos Suzanne Balguerie i Conxita Badia. El 1930 fa també els primers recitals amb la gran mezzosoprano Conchita Supervia; amb ella actua en tres ocasions al Palau de la Música i, durant l'any 1931, a la Sala Gaveau de París en dos concerts. De la seva col·laboració n'ha quedat constància en set cançons enregistrades en disc el febrer de 1931 per la casa Odeón.

El 1930 i el 1931 el pianista va oferir tres importants concerts com a solista: el 2 de novembre de 1930 va estrenar, al Palau de Música Catalana, les Variacions concertants per a piano i orquestra de Gaspar Cassadó, acompanyat de l'Orquestra Pau Casals sota la direcció del mateix Casals. El juliol de 1931 fa un concert amb la Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Joan Lamote de Grignon al Palau de Belles Arts, en què interpreta el Concert núm. 4 de Saint-Saëns i les “Noches en los jardines de España” de Manuel de Falla, una de les obres que més estimava i que va tornar a tocar l’1 de novembre amb l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música dirigida també per Casals. El diari La Veu de Catalunya del 8 de novembre digué de la seva interpretació: “Vilalta interpretà l'obra amb un accent, una vida i una seguretat dignes dels majors elogis”. Degut al èxits obtinguts, tant la Banda Municipal com l'Orquestra Pau Casals van tornar a convidar el pianista a tocar l'obra de Falla el 1932.

A partir d'aquell 1932, les actuacions al Palau de la Música Catalana de Vilalta van anar en augment gràcies a la reputació aconseguida durant els darrers anys i a la confiança que havia obtingut de grans entitats musicals com l'Associació Música Da Camera, l'Associació de Cultura Musical i l'Obrera de Concerts. Fins a l'esclat de la Guerra Civil, Vilalta va actuar al Palau amb grans solistes com els violoncel·listes Gaspar Cassadó (1932 i 1936), Maurice Marechal (1934), Maurice Eisenberg (1935), Pierre Fournier (1936) i la violoncel·lista Raya Garbusova (1934); les sopranos Conxita Badia (1932, 1933 i 1935), Dahmen Chao (1932) i Maria Kurenko (1934); la contralt Concepció Callao (1932); i els violinistes Fritz Kreisler (1936) i Francesc Costa (anualment).

L’any 1933, després d'haver finalitzat la intensa activitat amb el Quintet Vilalta al Gran Café Español, el pianista vol donar un nou impuls a la seva carrera com a solista i decideix presentar la seva sol·licitud al Concurs Internacional de Piano de Viena. És acceptat per participar-hi i Vilalta es prepara a fons. Actua en recital a la Sala Mozart el 29 de març, amb el repertori que havia treballat: la sonata “Els adeus” de Beethoven, el “Carnaval” de Schumman, el “Vals Mephisto” de Liszt i diverses obres de Scarlatti, Mendelssohn i Chopin. Camil Oliveras al diari La Humanitat digué sobre la seva interpretació: “[…] Aquest “Carnaval” donà ocasió a Vilalta a lluir-se d'una manera envejable. Dúctil de temperament, aquest pianista s'excedeix a ell mateix i profunditza el pensament de Schumann, que colorà la seva obra mestra amb profusió de detalls que interpretà amb delicadesa ponderada”. El juny viatjà a Viena i un cop hi va arribar emmalaltí sobtadament i va haver de ser intervingut d'urgència d'una apendicitis, fet que l’impossibilità de presentar-se al concurs. En aquella edició el pianista romanès Dinu Lipatti obtingué el segon premi. Després d'aquella experiència Vilalta es va prodigar més en recitals de piano sol a Barcelona.

A partir del juliol de 1933 reprengué l'activitat amb un exitós recital acompanyant el cèlebre tenor Emili Vendrell al Teatre Novedades de Barcelona. La col·laboració amb el tenor es va mantenir al llarg dels següents dos anys, amb concerts a diverses poblacions catalanes. A l'octubre d'aquell mateix any interpretà com a solista la “Partita” per a piano i orquestra d'Igor Markevitch acompanyat de l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música, dirigida per Gustavo Pittaluga. A l'inici de la temporada 1934-1935, Vilalta funda una escola de música amb el nom d’Acadèmia Vilalta. La seu es trobava al carrer Còrsega, 211, 1r pis, i els professors eren Eduard Bocquet (violí), Mario Vergé (violoncel i solfeig), Salvador Escofet (contrabaix i teoria) i Alexandre Vilalta (piano).

El 24 de març de 1935 interpreta el Concert per a piano núm. 2 de Saint-Saëns i les “Noches en los jardines de España” amb la Banda Municipal dirigida per Joan Lamote de Grignon. El setmanari Després, del 30 de març, digué: “[...] el jove concertista Alexandre Vilalta, eminent pianista que avui dia va considerant-se una personalitat ben definida […] aquí i fora del nostre ambient musical […] sobresortí per la seva pulsació enèrgica i el seu depurat estil, al mateix temps molt expressiu. […] El crèdit d'Alexandre Vilalta és avui dia definitiu”.

El 2 de novembre de 1935 es produí un fet inaudit. El pianista Ricard Vives, que havia d'interpretar el Concert de Brandenburg núm. 5 de Bach amb l'Orquestra Pau Casals, es posà malalt sobtadament unes hores abans. Vilalta el substituí sense quasi tenir temps material per preparar-se. Uns anys més tard, Pau Casals digué del pianista: “Vilalta és un excepcional artista, d’exquisida sensibilitat, abundant mecanisme, estil pur i absoluta pulcritud d'execució. Cal recordar la seva proesa de preparar amb només unes hores, la part de solista del Concert de Brandenburg núm. 5 de Bach, del qual va fer una creació amb l'Orquestra Pau Casals sota la meva direcció al Palau de la Música” (12-10-1979, El Siglo de Torreón).

El 12 de gener 1936 Vilalta, amb trenta-un anys, fa el seu primer recital de piano sol al Palau de la Música convidat per l'Associació Obrera de Concerts. Fins aleshores els seus infreqüents recitals de piano a Barcelona s'havien dut a terme en auditoris com la Sala Mozart o el Casal del Metge. D'un recital amb música espanyola que va fer mesos més tard a la Sala Mozart, Camil Oliveras al diari La Humanitat del 22 de maig escriu: “Vilalta és un artista acabadíssim, amb possibilitats il·limitades de gran virtuós, no pas emprades amb abús […]. Sap trobar el moment oportú per a manifestar-se i per a fer triomfar les seves grans dots d'executant; sap però temperar-se amb una fina sensibilitat […], posseït del més elemental bon gust, i sap donar al seu art el to de superioritat que exigeix a l'artista el màxim de força, de delicadesa i de sobrietat”.

Just en el moment de màxima plenitud artística del pianista, esclata la Guerra Civil el juliol de 1936. Des del principi Vilalta es posiciona a favor de la República, dona suport al Govern de la Generalitat i participa en diversos actes a favor de les víctimes del feixisme. Un dels seus darrers concerts a Barcelona tingué lloc al Consolat de l’URSS acompanyant Conxita Badia, en un acte d'agraïment de la Conselleria de Cultura al poble soviètic pel seu suport davant l'alçament. El febrer de 1937 Alexandre Vilalta va abandonar Barcelona al mateix temps que Conxita Badia, la qual també s'exilià amb les seves tres filles. Acompanyats de Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, van viatjar a París on s’instal·laren per començar a viure-hi amb una certa normalitat. Gràcies als contractes oferts per Charles Kiesegin, agent de Pau Casals, Badia i Vilalta actuen per diversos països europeus; els seus primers concerts van tenir lloc a la Sala Gaveau i a la Sala Pleyel de París, on Vilalta interpreta les “Noches en los jardines de España” de Falla amb l'Orquestra Simfònica Poulet-Siohan, dirigida per Joan Lamote de Grignon. Posteriorment toca l'obra de Falla amb l'Orquestra Pasdeloup dirigida per Albert Wolff a l'Opéra Comique de París i amb l'Orquestra de Vichy dirigida per Louis Fourestier. Durant el 1937 els dos artistes fan gires plegats per França, Holanda, Bèlgica, Anglaterra i Suïssa. A Holanda el diari Lee Fijd d'Amsterdam diu: “Vilalta té el sentit exacte, la tècnica perfecta. Ha tocat Chopin tan meravellosament com tan sols l'hem escoltat a Smeterlin. Un gran entusiasme es va apoderar de l'auditori” (31-05-1941, El Siglo de Torreón). A Londres participen en cinc recitals de música espanyola emesos per la BBC. A finals d'aquell any Conxita Badia decideix viatjar al Brasil per fer cinc recitals a Rio de Janeiro i Sao Paolo, ciutat on es podrà retrobar amb el seu marit. Vilalta resol també provar sort en terres americanes i acompanya la cantant a Sao Paulo. El 8 de juny de 1938 actuen plegats per primera vegada al Teatre Municipal d'aquella ciutat. En els mesos següents, Vilalta farà diversos recitals de piano a Montevideo i a Buenos Aires on és molt ben acollit pel Casal Català, fet que li permet contactar amb molts dels artistes catalans exiliats, entre ells el compositor Jaume Pahissa. Finalment decideix establir-se a la capital argentina.

Durant el 1939 actua a Xile, Uruguai i Argentina. Aquells primers anys a l'exili suposen un canvi de rumb artístic; el pianista se centra quasi exclusivament a tocar recitals de piano sol, en contrast amb la seva trajectòria artística anterior, molt centrada en concerts de cambra i a acompanyar cantants. Posteriorment toca també al Perú, Panamà, Veneçuela i Cuba. D'un dels recitals que Vilalta va dedicar exclusivament a l'obra d'Albéniz a Buenos Aires el setembre de 1939, el crític Josep Maria Fantova escriu a Ressorgiment: “Hereu de la veritat interpretativa musical de l'autor d'Iberia [...] Alexandre Vilalta ha arribat a tan pregona identificació amb l'essència i el caràcter de les obres pianístiques d'Albéniz, que difícilment podran aconseguir-se versions més acostades i de tan completa assimilació amb el "moment creador". […] Vilalta va impressionar per l'autoritat del seu temperament que ha captat tot el complex de l'ànima hispànica [...], parlant-nos en un llenguatge dignificat, pur, de tal intensitat emotiva que el record d'aqueixa tarda perdurarà sempre en l'esperit dels assistents”.

El 1940, després de nombrosos recitals per Argentina, Xile i Perú, Vilalta arriba al mes de maig a Mèxic per fer-hi una gira de concerts organitzada per Ernesto de Quesada a través de la seva agència Conciertos Daniel; l’empresari representarà el pianista durant molts anys, afavorint així una intensa activitat de concerts arreu del país. La seva presentació oficial va tenir lloc a Ciutat de Mèxic els dies 8 i 15 de juny, al Palacio de Bellas Artes, interpretant peces de la “Suite Iberia” i la “Suite espanyola” d'Albéniz. A partir d’aleshores estableix la seva residència habitual a la capital.

El 5 d'abril de 1941 fa el primer concert al Casino de La Laguna de Torreón (Mèxic), ciutat amb la qual, en els anys que vindran, mantindrà una gran vinculació artística i on al cap dels anys establirà la seva residència. Entre el desembre de 1941 i el 1947, representat per l’important empresari Sol Hurok, el pianista va recórrer els Estats Units en diverses gires per ciutats com Washington, Filadèlfia, Cleveland o Nova York. A Nova York va celebrar un recital al Town Hall el 18 de novembre de 1942 i l'any següent, el 19 de maig de 1943, un concert al Carnegie Hall dedicat exclusivament a música espanyola; va interpretar obres de Rodríguez, Anglés, Soler, Albéniz, Granados, Falla i va estrenar “El patio del farolillo” de Víctor Granados, fill del compositor i pianista lleidatà. Del concert al Carnegie Hall el New York Times va dir: “El concert de Vilalta fou un dels concerts culminants de la temporada. Pocs pianistes a l'actualitat posseeixen un so tan bell i una tècnica tan perfecta”. Als Estats Units va actuar com a solista amb l'Orquestra de Cleveland dirigida per Eugène Goossens. També va acompanyar la ballarina Maria Alba i participà en espectacles de la companyia de dansa liderada per la cèlebre ballarina La Argentinita. Un dels llocs on va tocar més durant aquells anys fou a la ciutat fronterera d'El Paso, que el va arribar a considerar “ciutadà honorífic” (02-06-1947, El Siglo de Torreón). Probablement fou l’any 1943 quan va gravar la “Suite espanyola” d’Isaac Albéniz en 4 discos de 78 rpm per a Odeón.

A mitjans de 1947 retorna a Ciutat de Mèxic per viure-hi de nou. Vilalta celebra trenta-sis concerts consecutius amb l'Orquestra simfònica de XEW (la televisió mexicana) dirigida per Raúl Lavista. També durant el juny i juliol a Torreón fa quatre recitals de piano que obtenen una gran acollida per part de la crítica i del públic. A la mateixa ciutat, el 26 de juliol, actua per primera vegada amb la ballarina mexicana Pilar Alonso. La col·laboració en recitals de dansa espanyola interpretades al piano per Vilalta i ballades per Pilar Alonso van obtenir un extraordinari èxit des dels inicis; Alonso va esdevenir una de les ballarines més importants de Llatinoamèrica i Vilalta l'acompanyà en la seva important evolució com a artista en moltes actuacions fins el 1960.

El 19 de gener de 1948, després d'una gira per Mèxic i diversos països d’Amèrica del Sud es presenta per primera vegada a la costa oest dels Estats Units, a Los Angeles. El recital té lloc al Wilshire Ebell Theatre i hi assisteix l'actor i periodista Luis Díaz Flores, que explica la seva experiència i comenta l'opinió del gran pianista espanyol José Iturbi que també hi era present: “Iturbi me dijo: Vilalta toca maravillosamente lo clásico español. Desde luego puedo decirle que lo toca mejor que yo”.

A poc a poc la vinculació amb la ciutat de Torreón, una de les ciutats que conformen l’àrea metropolitana de La Laguna, es va fent més estreta i queda fascinat per la gran acollida i el tarannà dels seus habitants. Els darrers quatre mesos de 1949 atura la seva activitat concertística per preparar nous repertoris per a les seves gires. A l'inici de 1950 es presenta de nou a Torreón amb un programa que inclou, entre d'altres obres, la Sonata en si menor de Liszt i la “Xacona” de Bach transcrita per Busoni. El gener de 1951 rep la nacionalitat mexicana i el 1952 comença a desenvolupar la seva faceta de promotor i director d'orquestra a Torreón encarregant-se, per exemple, de la direcció artística de la representació de “Luisa Fernanda” de Moreno Torroba al Teatro Martínez. L'any 1953 estableix definitivament la seva residència en aquesta ciutat en la qual durà a terme una tasca cultural importantíssima en els anys que seguiran. L'any 1954 funda una acadèmia de música a la ciutat que li permetrà tornar a desenvolupar la seva faceta de pedagog, tal com ho feu exactament trenta anys abans amb la fundació de la seva acadèmia a Barcelona, projecte que fou truncat per la Guerra Civil. A mesura que van passant els anys, la seva activitat de concerts es concentra més a Mèxic. A Torreón actua molt sovint en recital i com a solista amb orquestres com la Simfònica de Guanajuato o la Simfònica del Estado interpretant el Concert de Grieg (1955), el Concert núm. 2 de Liszt (1978) o el Concert núm. 1 de Chopin (1980).

La seva implicació en el desenvolupament cultural de Torreón fou absoluta: va fundar i dirigir durant anys el Coro del Instituto Francés de La Laguna i fou director artístic del Patronato Lagunero Pro Arte y Cultura (PLAC). Com a director del PLAC i gràcies al seus contactes internacionals i al suport de l’empresari Ernesto de Quesada, va aconseguir portar a Torreón artistes internacionals com José Iturbi, Victoria de los Ángeles, Christine Walevska, Paul Tortelier, Henryk Szeryng, Rosa Sabater, Jean-Pierre Rampal o Victor Tretyakov, i formacions com la Simfònica de Washington, l'Octet de la Filharmònica de Berlín o l'Orquestra de Cambra Txeca entre moltes altres. A l'octubre de 1962 va organitzar una temporada d'òpera amb “Madama Butterfly” de Puccini, “La Traviata” i “Rigoletto” de Verdi. El seu amor per la sarsuela el va portar a desenvolupar iniciatives per difondre aquest gènere a Torreón, entre les quals la representació de “La rosa del azafrán” de Guerrero dirigida per ell mateix (1965). La seva implicació en l'ambient cultural de la ciutat fou tan ferma que fins i tot va participar amb èxit com a actor principal en l’obra de teatre “La venda en los ojos” el 1957. Tot i això, durant aquells anys a Torreón va haver de lluitar davant la falta d'implicació econòmica municipal i estatal en les activitats d'alt nivell artístic que organitzaven. Durant molt temps va escriure articles d'opinió al diari El Siglo de Torreón on parlava de música i especialment de les activitats que duien a terme des del PLAC. Fou un ferm defensor de l'educació artística a les escoles i de la professionalització dels músics formats a la ciutat. El 1978 va rebre un gran homenatge de la ciutat com a reconeixement de la seva tenacitat a l’hora de mantenir i desenvolupar la cultura musical de la comarca, i el 1982 rep de l'Ajuntament de Torreón la medalla Capullo de Oro. L'octubre de 1982 va fer el seu darrer recital de piano a la ciutat amb música de Chopin i Granados.

En entrevistes al diari El Siglo de Torreón va declarar que el seu compositor preferit era Beethoven i que dos dels intèrprets que més havien influït en la seva manera de tocar eren Artur Rubinstein i Pau Casals. Al llarg de la seva carrera, els programes dels seus recitals de piano van estar fonamentats en el que ell considerava els tres pilars de la música espanyola: Albéniz, Granados i Falla. I especialment en les seves obres mestres: la “Suite Iberia”, les “Goyescas” i les transcripcions dels ballets del gadità. A part de Beethoven i de la música espanyola, els compositors més freqüents en els seus programes de concert van ser Chopin i Liszt.

El 24 de maig de 1984 Alexandre Vilalta va morir just quan volia celebrar els seus vuitanta anys interpretant i gravant una de les obres que més estimava, les “Noches en los jardines de España” de Falla. Un dia, quan el dramaturg Celestino Gorostiza va visitar Torreón i va sentir un dels recitals de Vilalta, li va dir a l'empresari i escenògraf Salvador Jalife: “Vilalta és una perla amagada en la seva petxina”. I de seguida es va dirigir al pianista i li va preguntar com era possible que estigués confinat en una ciutat tan petita de Mèxic. Vilalta li va respondre: “El lloc on un és feliç és el lloc més gran del món, i per mi ho és La Laguna”.