Àngel Constantí

El seu veritable nom era Àngel Feliu Font i Serra, nascut a Constantí (Tarragonès) el 31 de maig de 1870. El cantant va decidir prendre com a nom artístic el nom de la seva població natal.

Fill d’una modesta família, va sentir la seva vocació musical des de ben jove. La difícil situació econòmica familiar, però, el va obligar a portar a cap diversos treballs en l’àmbit del comerç, motiu pel qual es va desplaçar a Barcelona. A poc a poc, va aconseguir compaginar aquestes feines amb els estudis musicals al Conservatori de Barcelona, gràcies a una pensió atorgada per la Diputació de Barcelona. La seva veu de tenor va evolucionar molt ràpidament. Posteriorment va haver d’abandonar de nou els estudis a causa de la precarietat econòmica de la família i no els va reprendre fins a inicis de 1895.

Les seves grans facultats van arribar a oïda del mestre Joan Goula (fill), que el va escoltar en diverses audicions privades. Convençut del seu gran potencial, va organitzar la seva presentació en escena, que es va produir al Teatre Tívoli el 13 de setembre de 1895, amb l’òpera “La Dolores” de Tomás Breton, obra que li permeté destacar ràpidament dins el panorama musical de la ciutat: “Hace tres noches que el señor Alcántara obtiene un gran triunfo con el papel de Lázaro en “La Dolores”. El miércoles próximo debutarà el tenor Ángel Constantí (don Á. Feliu) que, según los que han oído los ensayos, es una notabilidad” (La Vanguardia, 10 de setembre de 1895). Tant va ser així que, amb el nom de Feliu Font de Constantí, va continuar cantant en funcions d’aquest títol al Teatre Tívoli fins a mitjans de 1896. Se’n van arribar a fer més de cent funcions. Entremig, però, l’11 de gener de 1896, i en el mateix Teatre Tívoli, va ser protagonista de l’estrena absoluta de l’òpera “Aurora” de José Espí Ulrich.

Sempre amb Joan Goula com a gran valedor, el 1896 va debutar al Teatre Principal de València amb “La hebrea”, italianització de “La Juive” de Jacques Fromental Halévy, títol que posteriorment va repetir a Alacant sempre amb gran èxit. Constantí va tornar a continuació a Barcelona per incorporar-se a la temporada d’òpera del Teatro Jardín Español, on va destacar  de nou amb el rol d’Eleazar a “La hebrea”. El 1897 Constantí fou el principal reclam d’una llarga temporada operística a Sabadell, entre els mesos de juny i agost, interpretant “Cavalleria rusticana” de Pietro Mascagni i l’estrena absoluta en aquesta ciutat de “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo.

El 1898 va tornar als teatres barcelonins, inicialment al Teatro Novedades, formant part de la companyia del mestre Joan Goula i incorporant nous rols al seu repertori, com el de Don José a “Carmen” de Georges Bizet. A partir d’aleshores, el seu nom artístic va passar a ser definitivament Àngel Constantí. Aquell mateix any, el 16 d’abril de 1898, es va inaugurar a Barcelona un establiment de la Sociedad Artístico-Fonográfica, amb seu al carrer de Pelai. Allà s’hi van dur a terme les primeres audicions i enregistraments de cilindres i, tal com explicava La Vanguardia, a la seva presentació s’hi van efectuar enregistraments amb públic de cilindres de la soprano Josefina Huguet i el tenor Àngel Constantí.

Posteriorment el tenor es va incorporar al Teatro Lírico de Barcelona en el qual el 4 de setembre va cantar “Lucia di Lammermoor” de Gaetano Donizetti, i el 15 de setembre “La traviata” de Giuseppe Verdi, ambdues al costat d’una estrella també incipient, Maria Barrientos, la qual, encara que sembli increïble, acabava de complir tan sols catorze anys. A partir del 20 de setembre i sempre al Teatro Lírico, va tornar a presentar dues de les seves grans creacions: “Cavalleria rusticana” i “Pagliacci”. A continuació, va marxar a Màlaga on va ser contractat per cantar “Aida” de Giuseppe Verdi al costat de la soprano catalana Avel·lina Carrera, funcions amb les quals ambdós artistes van assolir un gran èxit.

Constantí va tornar immediatament a Barcelona on la seva gran popularitat es reafirmaria amb el debut al Gran Teatre del Liceu; la nit de l’11 de desembre es va presentar amb “Pagliacci” al costat de la soprano Emilia Corsi, i va cantar un total de cinc funcions fins al gener de 1900 amb una gran rebuda per part del públic. Podem copsar aquesta popularitat del moment en el fet que també va ser un dels personatges que van aparèixer en petites cartolines anomenades fototípies, que es trobaven a l’interior de les capses de llumins de l’època i que eren motiu de diverses col·leccions. Entre 1897 i 1910 se’n van editar trenta-set sèries diferents i Àngel Constantí va ser un dels personatges de la dedicada a cantants d’òpera i sarsuela.

El 25 agost de 1900, al Teatro Nuevo Retiro, va cantar de nou “Cavalleria rusticana” en el que fou el debut de la soprano Teresina Bordàs. El seu nom no va tornar a aparèixer en cartellera fins al 27 d’abril de 1901 al Teatro Nuevo Retiro on va cantar un programa doble format per “Pagliacci” i l’acte IV de “La hEbrea[nb1] ”. Aquell mateix any, durant el mes de maig, va fer la seva presentació al Teatro Arriaga de Bilbao.

No es coneixen més actuacions seves fins al mes de novembre de 1902, quan forma part de la Compañía de Ópera Italiana establerta al Teatre Principal de Maó entre el 19 de novembre de 1902 i el 24 de febrer de 1903. Constantí va formar part de les primeres funcions, amb títols com “Cavalleria rusticana”, “Carmen” o “Lucia di Lammermoor”, però no va poder acabar la temporada. El 31 de desembre va ser el protagonista de l’estrena de l’òpera “Dinorah” de Giacomo Meyerbeer, al costat de la soprano Herminia Cosso, el baríton Juan Delhor i la contralt Emilia Coss, però poc després es va acomiadar del públic. Tal com Deseado Mercadal cita en el seu llibre El Teatro Principal de Mahón, es va publicar una nota a la premsa local informant de la marxa de Constantí “por asuntos personales y delicados”. Podríem especular amb problemes importants de salut, ja que aquest va ser l’inici d’una llarga desaparició dels escenaris. Durant la resta de 1903 Constantí no va cantar i va ser quasi nou mesos després, el mes de setembre de 1903, que fou anunciat de nou al Teatro de las Artes de Barcelona per cantar “La Dolores” amb la soprano Angelina Homs. Els diaris parlaven de la “reaparició del cèlebre tenor Feliu de Constantí”, donant a entendre que havia estat allunyat dels escenaris durant una llarga temporada. Una dada que podria reforçar la hipòtesi dels seus possibles problemes de salut és que en algun moment de 1903 diversos diaris van anunciar la seva mort; la notícia va ser desmentida immediatament pel mateix tenor amb cartes que expressaven el seu desconcert. Aquest fet fou també comentat al diari El Diluvio (6 de setembre de 1903) per Federico Urrecha, el qual destacà la plenitud vocal d’Àngel Constantí a la funció de “La Dolores”. El cert, però, és que a partir d’aquell moment la carrera va aturar-se ja quasi definitivament.

Pocs dies després, el 12 de setembre, va formar part d’un gran Festival Artístico en què va cantar l’acte III de “La Dolores”, però va deixar de cantar durant la resta de l’any. El 17 juliol de 1904, la revista Pluma y Lápiz anuncià la seva reaparició i informà que “ha estado ausente de los escenarios por motivos que no vienen al caso”. Tot i així, només s’han pogut verificar que va participar en funcions de “Pagliacci” a València durant el mes d’agost. A partir d’aquest moment, Constantí va desaparèixer definitivament. L’única referència posterior que ha pogut  ser localitzada és una petita notícia, tres anys després, el 1907, en què s’informa d’un banquet que se li ofereix i on posteriorment canta “con gran corrección” diverses peces, entre les quals el “Racconto” de “Lohengrin”. Aquesta definició sembla lluny de l’entusiasme que havien despertat les seves actuacions escèniques i de la veu esplèndida de tenor que podem sentir als enregistraments; possiblement defineix un important declivi vocal els motius del qual són encara un misteri.

Per sort, la seva veu va quedar enregistrada a la col·lecció de cilindres de Ruperto Regordosa, dipositada actualment a la Biblioteca Nacional de Catalunya, concretament en els fragments següents (es reprodueixen els textos tal com apareixen escrits als cilindres):

Constantí (Sr.) Walküre Cansó de la Primavera, núm. 1

Constantí (Sr.) Walküre Cansó de la Primavera, núm. 2

Constantí (Sr.) Roberto il Diavolo Siciliana de Roberto

Constantí (Sr.) Pêcheurs de perles Canción el Pescador de Perlas

Constantí (Sr.) Dolores, La Declaración de amor

Constantí (Sr.) Dolores, La Frase dúo del 3r acto de La Dolores

Constantí (Sr.) Pagliacci Gran arioso de Pagliaci

Constantí (Sr.) i Marra (Sra.) Manon Andiamo a Parigi

Constantí (Sr.) MASSENET, JULES Manon Aria San Sulpicio

Constantí (Sr.) i Marra (Sra.) Manon Duo final de Manon

Constantí (Sr.) Lohengrin Despedida del cisne de Lohengrin

Constantí (Sr.) Lohengrin Salida de Lohengrin

Constantí (Sr.) Walküre Escena de la daga Walkiria

Els enregistraments es poden escoltar al web https://mdc.csuc.cat/digital/collection/sonorbc

Àngel Font i Serra va ser un artista que hauria merescut dur a terme una carrera molt més llarga i important, donades les seves grans facultats. Probablement qüestions personals li ho van impedir. Tot i això, va passejar orgullós el nom del seu municipi durant els seus anys plens d’èxit.